Segon any de vacances marcades per la pandèmia del Covid19, però amb la diferència que aquest estiu ja estem vacunats amb les dues dosis establertes pel Departament de Salut, i portem en paper, i guardats en el mòbil, els famosos passaports -o certificats- Covid19 europeus. Teòricament per moure'ns per Espanya, com serà el cas, no són necessaris, però per si de cas ...
Com és habitual en la nostra rutina de vacances, cada dos anys ens "toca" Galícia i retrobament amb la família. En aquesta ocasió els dies restants els passarem intentant descobrir i gaudir de les terres occidentals d'Astúries, anant des del nivell del mar en els típics pobles mariners de la frontera gallec-asturiana fins a cotes properes als 2.000 metres d'altitud a les muntanyes del Parc Natural de Somiedo.
Ruta Asturies 2021
Ja, amb una setmana de les nostres vacances amortitzada a Galícia, iniciem el nostre roadtrip #asturias2021 des de la bonica localitat d'O Vicedo, on ahir vam gaudir del darrer àpat familiar en un dels locals típics de poble, La Bodeguita del Puerto, després de fer un petit tour turístic per les platges de la zona, conegudes com "el Carib gallec".
Puerto de Bares
Playa de Bares
Playa de Vicedo
Playa de Caolín
Arròs amb llamàntol o llamàntol amb arròs!!
7:00 h i 19ºC
trajecte: 140 km
Comencem el dia d'hora a O Vicedo, acostumats a aixecar-nos aviat preferim aprofitar aquestes primeres hores per fer l'acostament fins al proper destí.
Amb el cel encara fosc, en Manel surt amb les gosses mentre jo preparo els cafès refrigerats (és a dir, els trec de la nevera i els deixo amb la seva tapa en l'accessori que portem al frontal de la cabina), que ja s'han convertit en un fix dels viatges.
Pàrquing al Port de O Vicedo
Marquem al GPS el primer destí del dia: Taramundi.
Dia 1: O VICEDO - TARAMUNDI - TAPIA DE CASARIEGO
Tenim aproximadament 100 km de trajecte fins a Taramundi. Circulem a bon ritme per la N-642 i l'A-8 en terres gallegues fins arribar a la frontera natural entre les dues províncies, la Ria de Ribadeo, que voregem per la seva riba esquerra fins creuar-la i travessar la primera localitat asturiana, Vegadeo. A partir d'aquí, la regional AS-21 ens aparta de la costa i en pocs minuts ens endinsa en un paisatge totalment diferent, transitem entre muntanyes i boscos, som a la comarca d'Oscos-Eo, una de les set Reserves de la Biosfera d'Astúries.
El poble disposa d'àrea d'autocaravanes, però previnguts pels comentaris llegits a Park4night decidim no quedar-nos tot i haver algun lloc disponible. Els vehicles aparquen en bateria i el lloc és estret per poder maniobrar i si t' encaixonen a banda i banda et quedes sense poder sortir.
Anem cap a la segona opció, travessant, amb neguit, els estrets carrers cap a la part alta de la localitat. Perquè sé que hi ha un pàrquing gran amb tres bancals al costat de cementiri (vist a Google), que si no no pugem, per si de cas, tot i els rètols que ho indiquen!
PK cementiri Taramundi
A aquesta hora i en un poble d'interior no pensava trobar tanta afluència d'autocaravanes, per sort trobem un lloc on no tindrem problema per sortir a l'hora de marxar.
Esmorzem sota un cel gris, embolicats per una densa boira baixa.
Preparem la motxilla i sortim disposats a fer una ruta fins a Os Texois.
Creuem el poble en sentit descendent i just a la sortida, on comença la Carretera a Mazonovo, trobem el rètol indicador al costat del sender que marca l'inici de la ruta. Nosaltres farem "PR-AS 17, La Ruta del Agua", 4 quilòmetres fins a Os Texois, i uns altres 4 de tornada.
A uns 250 metres trobem el Museo de Molinos de Mazonovo, museu de titularitat privada del qual els propietaris constitueixen la quarta generació d'una saga de moliners, i on es poden observar en funcionament 19 molins, 7 d'ells manuals i 6 hidràulics.
S'està començant a acumular gent per a realitzar la visita, nosaltres passem de llarg i seguim pel corriol.
Recorreguts 2,75 km, en el punt més alt de la ruta trobem el petit llogaret de Os Esquios, habitada durant segles per famílies de "ferreiros" i que actualment la conformen unes cases de turisme rural, un Museu Etnogràfic i un taller artesanal de navalles.
La Núria -gens acostumada a aquestes caminades ja porta estona rondinant ...- i ens fa alentir bastant el ritme, per sort en les pujades la Mica, sempre impacient, tira d'ella i li facilita l'ascens! Pobre Mica arribarà deslomada.
La boira matinera ja fa estona que s'ha esvaït, el sol pica i comença a fer calor, arribem suant a Os Texois i, coses del Covid19, ens quedem sense poder realitzar la visita, és només guiada i ja estan tots els torns plens fins la tarda ...
Os Texois
El petit llogaret de Os Texois es va començar a restaurar en els anys 80 del segle passat, convertint-se amb el temps en el Conjunt Etnogràfic que es pot visitar avui en dia. Consta d'un important conjunt d'enginys hidràulics (mall, molí, roda d'esmolar, petita central elèctrica i un batà), molt ben conservats i en funcionament, que li han valgut la seva declaració com a Bé d'Interès Cultural, amb la categoria de Conjunt Històric.
I ja que no podem realitzar la visita descansem una estona a la petita terrassa de la taverna, gaudint d'una cervesa ben freda, abans de reprendre el camí de tornada.
Com la ruta és linial i hauríem de refer a la inversa el mateix corriol optem per tornar pel voral de la carretera cap a Taramundi, ja tot de baixada, i ens estalviem uns centenars de metres.
Els detalls de la ruta en el següent enllaç:
Abans de dinar passem per la Cuchilleria de Taramundi, i a part de veure el petit taller artesà comprem uns ganivets i una navalla de record.
La "cuchilleria" es troba a la part més alta del poble, just a sobre de la plaça de l'església.
Dinem, descansem una estona i seguim cap a Tapia de Casariego. No volem arribar massa tard ja que veient la gent que hi ha aquí, en un poble d'interior, ja ens imaginem com estarà la primera línia de costa ...
Hem de desfer el camí fins a Vegadeo i enfilar la riba dreta de la ria fins arribar al Cantàbric. A pocs quilòmetres de la desembocadura trobem el petit poble mariner de Tapia de Casariego, amb una bona àrea d'autocaravanes -pel que llegim a la web-, però quan arribem ... totes les places estan ocupades.
I un cop ben instal·lats ens disposem a descobrir Tapia, que segons diuen, juntament amb el proper Puerto de Vega, són els pobles més bonics de l'occident asturià.
El que no podem negar és la posició privilegiada de l'àrea, a escassos 100 metres del Passeig Marítim i l'accés a la platja.
Playa del Murallón
Un cop al Passeig fem una primera parada per admirar la Playa del Anguileiro, que realment és el conjunt de quatre cales: Ribeiría, los Campos, la Furadas i del Murallón; sent aquesta última la que ens queda més a prop.
Molta gent encara gaudeix a la sorra i al lluny s'albiren les siluetes dels surfistes asseguts a les taules esperant la propera onada.
Recorrent la costa camí del port vell trobem l'antic viver ("cetarea"), reconvertit en una curiosa piscina natural. S'ha aprofitat el dipòsit, lliure d'onatge, i s'ha habilitat la zona amb plataformes de fusta a mena de solàrium.
La instal·lació és municipal i d'accés lliure i gratuït.
Piscina natural a la antiga "cetarea"
Des del Mirador Os Cañois tenim una bona vista panoràmica del port. A l'esquerra ens queda el Muelle del Rocín i la Isla de Tapia, amb el far que des de fa més de 150 anys il·lumina el litoral -el seu raig de llum és visible des de la punta d'Estaca de Bares-.
A la dreta, l'antic port, que ocupat avui dia per embarcacions d'esbarjo va ser un port balener fins a finals del s. XVIII. Llegim a la guia que en aquest port va desembarcar el primer vaixell procedent d'Amèrica amb un carregament de blat de moro.
I, xino-xano, arribem a la petita platja del port vell, i triem entre un dels molts locals que poblen els baixos de l'Avinguda del Moll per parar a prendre alguna cosa.
Quan tornem a l'auto ens esperen les dues peludes que s'han quedat de guàrdia, estrenant el seu nou llit. Ens reben amb mil festes ... com si fes una setmana que no ens veiessin!!!
A l'àrea, mentre fem el sopar i sopem, hi ha un tràfec d'autocaravanes i campers entrant, intentant trobar lloc i tornant a sortir, està tot complet. Els vehicles han començat fa estona a col·locar-se en els carrers adjacents.
Quan sortim a fer el darrer passeig amb les gosses, sembla que finalment la zona s'ha quedat tranquil·la i regna el silenci ... bona nit!
ASN Tapia de Casariego
Pernocta: ASN Tapia de Casariego - 4€/dia, serveis gratuïts - (GPS: N43.56611, W006.94583)
Trajecte acumulat: 140 km
Hostaleria: 11,70 €
Supermercat: 6,80 €
Varis: 49,00 €
Pk/àrea/càmping: 4 €
9:30 h i 19ºC
trajecte: 45 km
Ens aixequem sota un cel tapat i gris, i uns afables 19ºC. Després de l'estiu de calor a la Costa Brava s'agraeix poder dormir tapadets sota els llençols.
Aquest matí tenim prevista la visita a les Coves d'Andina (As covas da Andía), que vam reservar ja fa dies abans de sortir de Figueres. Al ser guiada, amb aforament reduït, i només amb dos passis diaris ens van recomanar, quan vaig trucar per informar-me, reservar amb temps. Tenim cita per a les 12:00 h així que esmorzem sense presses i cap a les 10:00 h sortim de l'àrea; anem amb temps de sobres però com que no estic segura de tenir molt de lloc per aparcar preferim anar amb temps.
Dia 2: TAPIA DE CASARIEGO - COVAS D'ANDINA - PUERTO DE VEGA
Sortint de Tapia, i abans d'incorporar-nos a l'A-8, Autovia del Cantàbric, parem en un supermercat a comprar pa i unes pastes, i en la següent sortida ja ens desviem cap a la FR-1 en direcció a Rozadas.
Fem uns 5 quilòmetres i un panell indicador ens marca la cruïlla cap a les coves per la FR-6 ... on comencem a patir ... la carretera és molt estreta (sense línia divisòria) i si ens trobem de front amb un altre vehicle gran no sé si passarem, no hi ha res de voral!
Per sort, circulem sols fins a l'aparcament de les coves, una gran esplanada amb un petit bar i zona de pícnic.
De moment estem sols, i està tot tancat.
Aparquem LaCargoleta a la zona més propera a la carretera, en una zona que sembla prevista per a la parada dels autobusos, per no tenir problemes per sortir si arriben massa cotxes.
A l'estona arriben una dona que obre el quiosc de recepció per a les visites i un home que comença a obrir el xiringuito de bar.
M'adreço a la dona i pago les entrades que teníem reservades (3€/persona), i pregunto si l'autocaravana destorba on hem aparcat; em contesta que no hi ha cap problema.
Aprofitem el temps que ens queda fins a l'inici de la visita per a fer un cafè al bar.
Comencen a arribar cotxes i a l'hora prevista, al migdia, ja estem una bona colla esperant a la guia, que resulta ser la mateixa senyora que ens ha venut les entrades.
Puntuals comencem la visita; l'itinerari segueix un corriol d'uns dos quilòmetres de longitud, en sentit circular, que travessa part d'una profunda vall.
La guia, d'una manera molt didàctica i amena, ens explica la història i peculiaritats d'aquesta zona de bosc -protegida i declarada Monument Natural l'any 2002- a la qual només es pot accedir amb visita guiada.
Resulta que aquest monument natural es troba a una vall protegida, de roca calcària, i, a l'igual que en el proper jaciment de les Medulas, els romans van modelar la muntanya degut la seva activitat minera durant els s.I i II d.C.
Aquesta explotació destinada a l'obtenció d'or va treure a la llum galeries càrstiques que l'aigua havia foradat a la roca durant més de 500 milions d'anys.
Quan ens endinsem al bosc apreciem la singularitat microclimàtica d'aquest espai, a l'estiu guarda la frescor i a l'hivern la temperatura és més càlida que a l'exterior, això afavoreix una abundant i densa vegetació, una combinació de flora atlàntica i mediterrània: castanyers, arboços, llorers, grèvols, falgueres, i la resta d'espècies competeixen estirant les seves branques per assolir els tènues raigs de sol que es filtren des de la part superior.
Per sort hem vingut amb un calçat adequat per a la visita, ja que hem de passar per alguns llocs amb graons i el ferm lliscant, i per una estona el corriol s'estreny entre dues parets verticals de roca. Una senyora que s'ha presentat ben vestida i amb sandàlies de talonet ha hagut de donar la volta, i el seu marit rondinant darrere seu cap al pàrquing ...
Les coves adopten formes amb traçats corbs, perfils suaus i mineralitzacions que aporten una gran gamma de colors.
Ens comenta la guia que per normativa Covid19 hi ha una cresta de la muntanya a la qual no podem accedir doncs implicaria pujar i baixar un a un, així que després d'una hora i escaig de ruta tornem a el pàrquing, ens estem una estona amb les gosses per que passegin una mica i continuem ruta en direcció a Puerto de Vega, on he llegit que es pot pernoctar al port.
El pàrquing de l'esplanada del port és molt ampli, però per arribar-hi cal creuar el casc antic de la vila per un estret carrer de sentit únic. En Manel em mira amb cara de "on m'estàs ficant!", però amb la seguretat d'haver estudiat el tema prèviament li dic que avanci sense por entre l'eixam de gent que a l'hora del vermut està passejant pel poble.
Hi ha molts cotxes aparcats i, de moment, no podem aparcar a la zona més planera, on hi ha la resta d'autocaravanes, ens quedem en un lateral i aprofitem per dinar ... ja ens mourem quan comencin a marxar els cotxes.
Mentre prenem el cafè veiem que s'han anat un parell d'autocaravanes i aprofitem per canviar de lloc. Ara ja ben situats veiem com el cel s'està tapant per moments, i una boirina ens envolta.
Per sort no arriba a ploure, però poc li falta.
APN Puerto de Vega
Agafem les gosses, els impermeables i seguim el carrer de sortida de l'aparcament per la zona posterior, una pujada marcada amb un pendent del 10%.
He llegit comentaris de gent que ha tocat als baixos de l'autocaravana a l'hora de marxar, en Manel un cop fet el camí a peu diu que no tocarem ... demà veurem ...
Pugem fins a la zona coneguda com el Campo de la Atalaya, amb una ermita i una impressionant esplanada verda que arriba fins a les escarpades parets verticals dels penya-segats, anomenada Mirador de la Atalaya.
Des d'aquesta posició veiem a vista d'ocell la línia d'autocaravanes aparcades a l'extrem del port.
Aquí comença el sender litoral PK-8 que voreja la línia de costa.
Passegem una estona seguint la senda, deixant que les gosses gaudeixin de les praderies verdes i després girem cua cap al pàrquing. Els donem el sopar i sortir a gaudir nosaltres del casc antic de la vila.
Segons llegim a un dels panells explicatius que trobem durant el recorregut, es tracta d'un dels pobles més pintorescs de litoral cantàbric, en què conviuen el caseriu típic mariner amb els casalots pairals, les cases construïdes pels "americans" retornats i els edificis moderns, tot això al voltant del port pesquer.
A l'igual que Tapia, durant els segles XVII i XVIII va ser port balener, i desprès fins a mitjans del XIX va suportar un gran trànsit comercial.
Anem fins a l'altra riba del port i pugem al Baluard, construcció defensiva aixecada per protegir la població dels atacs pirates durant el s. XVI.
Una mica més amunt trobem l'església de Santa Marina, declarada Monument Històric-Artístic en 1982 i coneguda com "la Catedral de el Barroc Rural" de l'occident asturià.
La tarda s'està posant molt lletja i comença a plovisquejar, així que decidim tornar a l'auto, i ja farem el piscolabis allà.
De camí fem les últimes fotos als dos edificis que més ressalten en el port, tots dos blancs i blaus, la Llotja i la Confraria de pescadors, ara reconvertida en restaurant.
Unes quantes autocaravanes més han arribat i es disposen a passar la nit al port, encara que moltes menys de les que esperàvem veient el trànsit de les nits anteriors.
Una patrulla de la Guàrdia Civil passa a darrera hora a fer la ronda pel pàrquing (durant el dia han passat diverses vegades), tot està tranquil.
Pernocta: APN Puerto de Vega - gratuït, sense serveis - (GPS: N43.56611, W006.64667)
Trajecte acumulat: 185 km
Hostaleria: 2,20 €
Supermercat: 12,03 €
Entrades: 9,00 €
Pk/àrea/càmping: - €
9:00 h i 18ºC
trajecte: 98 km
Tercera jornada per terres asturianes, i seguim resseguint la costa.
Avui dedicarem el dia a visitar dues de les seves viles marineres més típiques, Luarca i Cudillero, i a la tarda ja posarem rumb cap a l'interior, que demà ens toca ruta senderista.
Dia 3: PUERTO DE VEGA - LUARCA - CUDILLERO - GRADO
Camí de Luarca, com és aviat, fem parada al Parque de la Vida, un espai singular creat per la Coordinadora per a l'Estudi i la Protecció de les Espècies Marines (CEPESMA), dedicada a la conservació d'espècies amenaçades.
Però estem en temps Covid19 i les visites guiades estan complertes, així que en el nostre recorregut lliure no podem veure els treballs de conservació que realitzen veterinaris, biòlegs i naturalistes del centre, ni tampoc el planetari, només fem un circuit didàctic per les instal·lacions.
Luarca és una vila peculiar, construïda com una mena de gran amfiteatre amb les edificacions escalonades i blanques envoltant el port, que ocupa una cala natural, al costat de la desembocadura del riu Negre. Segons una dita popular Luarca és coneguda com "la Villa Blanca de la Costa Verde, surcada por el rio Negro".
Com és de suposar el tema d'aparcament amb l'autocaravana està complicat, encara que he llegit que a l'entrada del poble, al costat de el poliesportiu municipal es pot aparcar i pernoctar, el problema serà trobar lloc avui que és diumenge. ..i 15 d'agost!
Posem les coordenades al GPS i quan arribem tenim sort, tot i la quantitat de cotxes i diverses autocaravanes i furgonetes trobem lloc.
Tenim un passeig fins al port, però no hi ha pèrdua, només hem de seguir la riba del riu.
De camí ens fixem en la quantitat de ponts que creuen el riu, en total set comuniquen les dues ribes.
Caminem pels carrers de la zona més comercial, on no podem reprimir la temptació de comprar uns dolços en una confiteria, fins a trobar la Plaza de Alfonso X el Savio, on es localitzen l'Ajuntament i l'edifici històric Casa de los Marqueses de Gamoneda, que actualment acull l'Oficina de Turisme.
Creuem el pont i ens endinsem pels carrers que ens porten cap al port, on es troben els barris més antics de la ciutat.
Resseguim el cercle que forma el moll del port i pugem cap al cementiri, situat al capdamunt del turó coneguda com La Atalaya, que segles enrere va servir de baluard defensiu dels atacs provinents de la mar.
No és d'estranyar que se'l consideri un dels més bonics de país, ja que les vistes des de dalt són espectaculars.
Construït a principis del s. XIX és una bona mostra de l'art funerari desenvolupat a Astúries a principis del s.XX, amb diferents panteons i mausoleus d'estil modernista i cubista.
A diferència, la tomba d'un personatge important destaca per la seva senzillesa: el cementiri de Luarca acull les restes del ciutadà més il·lustre de la vila, D. Severo Ochoa -Premi Nobel de Medicina l'any 1959- descansa amb la seva dona, Carmen García, des l'any 1993.
A la part alta del promontori, a la zona d'accés posterior al cementiri trobem la Ermita de Nuestra Señora la Blanca, i darrere, just a la punta, el Far de Luarca.
Aprofitem el passeig de baixada per fer fotos de la badia i de la zona interior del port, que avui, 15 d'agost, llueix amb totes les embarcacions engalanades per a la festa de Nuestra Señora del Rosario, declarada d'Interès Turístic.
Port de Luarca
La nostra intenció era seure una estona i prendre un aperitiu en algun dels molts locals del port, però està tot a rebentar. Molta gent amb un mocador vermell calat al coll, a l'estil San Fermín, ocupen les terrasses i comencen a omplir la riba, suposem que esperen el moment en què les barques surtin en romeria, per això vam decidir tornar cap a l'auto a dinar, i fer el vermut allà.
Com era d'esperar el pàrquing també s'ha omplert i els vehicles que arriben no paren de donar voltes intentant trobar lloc.
Després de el cafè posem rumb cap al següent destí, Cudillero, amb la por al cos de veure si trobarem aparcament ... visto lo visto.
Portem dos opcions previstes de parada, totes dues a la zona del port, i sent realista ja marco al GPS la més allunyada de la vila...creuem els dits.
Ens anem fixant que el GPS no s'equivoqui i ens porti pel centre de la vila, cosa impensable en autocaravana, i arribem al port per la zona posterior, més elevada. Des de dalt albirem el pàrquing i, oh, sort, queda un lloc lliure ... només un... Gas a la màquina i ens llancem de caps.
En un parell de maniobres en Manel calça LaCargoleta en el forat, com si fos una sardina en una llauna !! (Per sort només estarem unes hores, i després intentarem buscar un lloc de pernocta més "ampli").
La Núria diu que no té ganes de venir i es queda a l'autocaravana, així que sortim cap al centre en Manel i jo, acompanyats de les gosses, que mai diuen que no.
Seguim la carretera que voreja el port i a mesura que ens acostem al centre s'accentua l'eixam de gent. És gairebé missió impossible fer una foto sense un munt de caps d'espontanis...
Des de lluny podem apreciar la peculiar distribució de la vila, en forma d'embut, similar a la de Luarca però en petita escala.
Envoltat per tres turons, sobre els quals s'aixequen les cases de colors que sembla que pengin de les vessants, el nucli urbà està declarat Conjunt Historicoartístic, i en certa manera ens recorda als famosos pobles penjats de Cinque Terre, a la costa italiana.
A la part alta de la rampa de varada del port vell ens acull la Plaza de la Marina, punt neuràlgic de la vila i coneguda també amb el nom de "Amfiteatre", ja que totes les edificacions de la vila es disposen formant colorits cercles concèntrics al seu voltant.
Aquí trobem també l'antiga Llotja de peix, pintada dels típics colors blanc i blau.
El poble és molt petit i en poc temps està vist, i més si no pugem a la zona dels miradors, preferim seure una estona en una terrassa a prendre un cafè i veure el tràfec de gent que va i ve.
La Mica i la Morga no estan pendents de la gent, tant sols vigilen si els hi cau alguna xuxe per rossegar...
Quan marxem de Cullidero el pàrquing continua ple i segur que el nostre lloc és ocupat en un tres i no res ...
Ens allunyem de la costa i posem rumb cap a l'Astúries d'interior. Busco al GPS les coordenades de l'àrea d'autocaravanes de Grado, un poble, a priori, sense cap tipus d'interès turístic, i cap allà anem, buscant una mica de tranquil·litat en la pernocta.
L'àrea municipal, i gratuïta, està molt bé, amb les places asfaltades i àmplies separades d'un gran pàrquing de cotxes per unes tanques de fusta.
Tres de les vuit places disponibles ja estan ocupades.
Aparquem, feinegem una estona per l'autocaravana i després ens ocupem de les gosses, passeig i sopar, abans de sortir a fer un volt pel poble.
Seguim les indicacions del Maps cap al centre de la població, per una avinguda deserta de gent i botigues i bars tancats ... sembla un poble fantasma.
La cosa canvia quan ens endinsem en el casc antic, format per estrets carrers empedrats i una sèrie de petites places. Quedem sorpresos de la quantitats de bars, cafeteries i vinoteques que les ocupen, realment tenen tanta parròquia per mantenir aquest munt de locals??
Triem un a l'atzar i ens asseiem a degustar uns verdejos, veient com a poc a poc el poble es va animant. Estan muntant un petit escenari, on sembla que després donaran un concert.
Des de la nostra posició veiem, a la cantonada de la plaça, una confiteria, i m'atanso a comprar uns dolços, descobrint que una de les especialitats del local són els tocinets de cel !!
Tenen de moltes mides i formats, em quedo amb uns que van envasats en format individual com si fossin flams, avui ja tenim postres per després de sopar ...
Finalment, a última hora, l'àrea s'acaba omplint, fins i tot alguna camper se situa a la zona de cotxes, i nosaltres amb l'estómac ple de tocinets, bé, només jo perquè Núria els ha trobat massa dolços i empalagosos, anem cap a dormir.
Pernocta: ASN Grado - gratuïta - (GPS: N43.38361, W006.07472)
Trajecte acumulat: 283 km
Hostaleria: 7,50 €
Supermercat: 8,65 €
Entrades: 21,00 €
Pk/àrea/càmping: - €
6:15 h i 18ºC
trajecte: 163 km
Avui ens toca matinar, i encara de fosc en Manel i jo ens posem en marxa.
La primera destinació del dia és el Alto de la Farrapona, al cor de Parc Natural de Somiedo, on s'arriba per estretes carreteres, i volem pujar aviat per evitar trobar trànsit a la ruta, segons en quins trams el pas de 2 vehicles és complicat ja que es circula encaixonat entre altes parets de roca que envaeixen la part alta dels vorals.
Dia 4: GRADO - ALTO DE LA FARRAPONA - OVIEDO
El Parc Natural de Somiedo s'ubica en territori fronterer entre les províncies d'Astúries i Lleó, lluny de carreteres principals i mal comunicat, tant és així que presenta l'índex més baix de població de tot el principat, però al contrari acull una de les majors densitats d'ós bru d'Europa.
No és d'estranyar els cartells d'avís que anem veient al voral de la carretera...
Teòricament la pernocta no és permesa a l'esplanada de l'Alto de la Farrapona, punt neuràlgic d'inici de les rutes de senderisme, però quan arribem un parell d'autocaravanes i diverses furgonetes fan pinta d'haver passat la nit.
El Parc Natural de Somiedo es correspon geogràficament amb els límits del consell de Somiedo, i va ser el primer espai asturià declarat Parc Natural l'any 1988. Dos anys més tard va ser declarat també Reserva de la Biosfera per la Unesco.
La superfície del parc la conformen quatre grans valls, per les quals discorren quatre rius dels quals reben el seu nom: Saliencia, Valle, Somiedo i Pigüeña.
Un centre d'interpretació, a la localitat propera de Pola de Somiedo, ofereix tota la informació i recursos didàctics per conèixer la zona.
Nosaltres hem vingut directament al que diuen és el més espectacular dels quatre, el Valle de Saliencia i, després de carregar la motxilla amb aigua i uns entrepans per l'esmorzar, ens calcem les botes i ens posem en marxa.
Farem la ruta dels Lagos de Saliencia, un trajecte circular d'uns 8 quilòmetres.
No hi ha pèrdua, una pista de terra ampla surt de l'aparcament asfaltat en direcció al punt on comença el circuit circular que discorre al voltant dels quatre llacs d'origen glacial: Calabazosa o Lago Negro, Cerveriz, Laguna de Almagrera o La Mina, i La Cueva.
Quan portem poc més d'un quilòmetre albirem el primer llac des de dalt del camí, el Lago de La Cueva. Des de la nostra perspectiva la seva conca, completament tancada, ens sembla com un bol enorme, encerclat per costerudes vessants.
Seguim cap amunt per la pista que conduïa a l'antiga mina de ferro de Santa Rita, una explotació que va estar en funcionament des de principis del s. XIX fins a l'any 1978, essent la darrera mina de ferro asturiana en activitat.
Arribem a dalt de tot de la nostra ruta, estem a la cota +1.802 m. sobre el nivell del mar, i podem observar que la petita Llacuna d'Almagrera, o Llac de la Mina, està totalment seca, cosa habitual als mesos d'estiu a causa de la seva poca profunditat, fet que aprofiten les vaques per menjar la pastura més fresca!
En aquest punt trobem la cruïlla que separa els camins, cap a la dreta la ruta segueix en direcció al Lago del Valle i cap a l'esquerra el nostre circuit ens indica la nostra següent fita, el Lago Cerveriz, que divisem de seguida des de dalt del turó.
Caminem resseguint el lateral del llac, en sentit descendent, fins arribar a la riba de l'altre extrem, on en aquest mateix moment està arribant des del vessant oposat un ramat de vaques.
Ens allunyem una mica de la riba, i del ramat, i fem la parada per esmorzar, on rendim bon compte dels entrepans que portem a la motxilla.
L'entorn és preciós i ens sembla increïble que estiguem sols quan aquesta és una de les rutes típiques de la zona. És que no ens hem creuat amb ningú!!
Hem estat uns privilegiats de poder gaudir d'aquest paisatge immens en solitud, però toca seguir camí així que continuem cap a l'últim llac, el Lago Negro o de Carlabazosa.
Pugem per un petit turó i, des de dalt el llac es mostra als nostres peus. Aquest és el situat a més altitud dels quatre que formen el conjunt lacustre, i també és el més profund; està considerat el més profund de tota Astúries.
Seguim pel corriol que el recorre, en sentit descendent, al llarg de la major part de la circumferència que en conforma el perímetre. Les gosses corren ansioses intentant baixar cap a la riba, i nosaltres podem constatar que de negre només té el nom ja que les seves aigües són d'un turquesa intens, i a mesura que ens apropem a la riba observem que a les zones poc profundes és completament cristal·lí.
Continuem el camí, i quan ens acostem al punt on es tanca el circuit circular, a la carena que corona la part posterior del Llac de la Cova, comencem a trobar gent que inicia la ruta fent el trajecte en sentit contrari al nostre.
I, a mesura que avancem, el flux de gent s'intensifica, arribant a la massificació al tram proper a l'inici. Famílies, grups, ...algunes àvies amb sabates no gaire adequades per a la caminada! I molts gossos...
Per sort nosaltres ja acabem, ara el camí sembla la Rambla en un dia festiu!!
Com era d'esperar al pàrquing no hi cap ni una agulla, i els vehicles no paren d'arribar.
Mentre ens canviem les botes i recollim les motxilles m'apropo a una autocaravana que espera per poder aparcar i els hi dic que els guardem el lloc fins que maniobren o ocupen la plaça que deixem lliure, cosa que agraeixen de bon grau.
En el següent enllaç podeu trobar tots els detalls de la nostra ruta:
Deixem l'Alto de la Farrapona i hem de desfer camí fins enllaçar amb la AS-227, pregant per no trobar gaire trànsit a la baixada i haver de fer alguna maniobra en aquesta petita carretera sense voral.
La nostra intenció és parar a dinar, camí d'Oviedo, en una àrea recreativa al cor de la Senda del Oso, i per això hem d'enllaçar amb la AS-228 recorrent la AS-265 que corona el Puerto de San Lorenzo.
Circulem entre muntanyes a l'Astúries més rural i despoblada.
Els encara no 60 quilòmetres es converteixen en gairebé 1 hora i tres quarts de camí, i quan arribem a l'àrea son quasi les 14:00 h i està plena de cotxes, autocaravanes, furgonetes i algun autocar.
A l'últim tram del trajecte, on la carretera va paral·lela a la via verda coneguda com La Senda del Oso, ja hem vist la quantitat de gent que feia el recorregut, caminant, però la majoria amb bicicleta, així que no és estrany que l'Área recreativa de Buyera sigui tan plena.
És un dels punts d'inici/final de la ruta i, a part, té una immensa zona verda amb taules de pícnic, i des d'aquí s'accedeix al tancat de les oses Paca i Tola, una de les altres atraccions turístiques de la zona.
Després de dinar i reposar una estona arranquem motors i posem rumb cap al nostre proper destí, més urbanita,...anem cap a Oviedo.
La ciutat disposa d'una àrea per a autocaravanes, gratuïta, als afores però amb bona connexió amb bus. Creuem els dits a veure si trobem lloc, comencem a estar una mica (molt) aclaparats amb el tema de la massificació als llocs de pernocta...
Deixem enrere les carreteres de muntanya i enllacem amb l'autovia A-63, que circumval·la la ciutat; en poc més de mitja hora arribem a destí, i com era vist les 16 places reservades per a autocaravanes estan ocupades.
L'àrea està en un extrem d'un gran pàrquing, així que ens col·loquem en un dels laterals, com molts altres autocaravanistes, i estudiem la situació: de moment estem ben aparcats i podem quedar-nos aquí, i si tenim la sort que se'n vagi algun doncs ens mourem i ocuparem la plaça lliure.
Aprofitem per treure les gosses mentre anem observant el moviment de la gent, i just veig una parella que sembla que està recollint i a punt de marxar. Vaig a preguntar i hem diuen que sí, que se'n van, i en Manel surt disparat a guardar les gosses i quan li faig el senyal ve disparat cap a una de les places que ha quedat lliure (se n'han anat dues autos que estaven de costat). Una família amb una Van i nosaltres som els afortunats, mentre que un matrimoni que ha vist els moviments ha vingut des del darrere i volia colar-se davant de Manel sense saber que jo estava guardant la plaça, però LaCargoleta ha estat més ràpida i no han tingut opció!
Mare meva, on hem arribat que haguem de fer curses per trobar lloc per pernoctar...volem tornar a les èpoques que anàvem als llocs i moltes vegades estàvem sols! I a sobre hem hagut d'escoltar rundinar al senyor una bona estona mentre ha anat al punt de servei a fer canvi d'aigües!!
ASN Oviedo
Una vegada establerts a la nostra "parcel·la" encara ens queda molta tarda per endavant i ens preparem per anar a fer una primera inspecció al centre de la ciutat.
A poc més de cinc minuts de l'àrea tenim la parada del bus que enllaça directament amb el centre, pugem a Cuatro Caños i baixem a Uria Centro.
Trajecte ASN - Oviedo centre
El bus ens deixa a la zona central del carrer Uría, la principal artèria comercial de la ciutat, que es va projectar durant la segona meitat del s. XIX per enllaçar el centre de la vila amb la Estación del Norte.
Baixant pel carrer Uría, en direcció al nucli històric, de seguida ens trobem amb el Campo de San Francisco, conegut popularment com El Campo, un parc urbà de 9 hectàrees, centre de trobades socials i pulmó verd d'Oviedo.
Aquí farem la primera parada, ens endinsem al parc per un dels camins i davant d'un estany amb un munt d'ànecs i gent que els dóna menjar, trobem l'Escultura de Mafalda, asseguda en un banc amb vistes al petit llac.
MAFALDA (Campo de San Francisco) - WOODY ALLEN (c/Milicias Nacionales)
Inaugurada a l'octubre del 2014, mesos després que Joaquín Salvador Lavado 'Quino', el seu creador rebés en aquesta ciutat el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, s'ha convertit en un important reclam turístic, i la gent espera pacientment a la cua per fer la corresponent foto de record.
I no serà l´única estàtua que veurem, repartides per tota la ciutat més d´un centenar d´obres escultòriques engalanen el paisatge urbà. Inicialment consistents en monuments commemoratius dedicats a personatges de rellevància especial i, a partir de finals del segle XX, obres més purament artístiques.
Sortint del parc, a poc més d'un centenar de metres en el proper cap de carrer, trobem la següent: Monument a Woody Allen (2003)
L'obra és un homenatge de la ciutat d'Oviedo al famós actor, guionista i director de cinema nord-americà, en senyal d'agraïment pels elogis d'aquest, després de la seva estada a la ciutat, a l'octubre de l'any 2002, per recollir el Príncep d'Astúries de les Arts.
Seguim passejant en direcció al nucli històric quan trobem un altre element artístic, en aquesta ocasió un mural urbà dedicat a Leopoldo Alas Clarin i Vetusta, recreació literària d'Oviedo on transcorre l'acció de la seva novel·la La Regenta.
CLARIN i LA REGENTA(c/ Santa Clara)
En el nostre recorregut, sense cap objectiu marcat excepte seure una estona a prendre alguna cosa, anem trobant alguns dels edificis emblemàtics de la ciutat, com la Universitat Històrica, un edifici de planta quadrangular amb façana construïda amb grans carreus de pedra, que va ser la primera construcció de la Universitat d'Oviedo.
L'edifici inaugurat el 21 de setembre de 1608, i que es va mantenir com a espai docent fins als anys 80 del segle passat, acull actualment alguns dels serveis centrals de la universitat com el Rectorat o la Secretaria General.
Universidad de Oviedo
A mesura que avancem els carrers es van estrenyent i les façanes ens indiquen que estem arribant al cor de la zona més antiga de la ciutat.
Som a la Plaza del Fontán, l'antic mercat. Aquesta plaça interior, de planta rectangular, el nom de la qual prové de la font que omplia la primitiva llacuna que es trobava en aquesta zona, era utilitzada originalment, durant el s. XVII, com a corral del comèdies.
Plaza del Fontán
Porxades al perímetre exterior de la Plaça del Fontán
Passegem una estona més, comprem uns records en una de les moltes botigues que poblen la zona i busquem una terrassa on prendre una copa i acabar de passar la tarda.
De tornada prenem el bus a la parada de la cantonada Uria-Marqués de Santa Cruz, a l'extrem est dels jardins del Campo, és la que ens queda més a prop del lloc on ens hem assegut.
Sopem a la auto, l'àrea és plena i multitud d'autocaravanes passaran la nit al pàrquing adjacent.
Pernocta: ASN Oviedo - gratuïta - (GPS: N43.38277, W005.82377)
Trajecte acumulat: 446 km
Gasoil: 62,06 € (1,19 €/l)
Hostaleria: 9,40 €
Supermercat: 13,59 €
Varis: 28,05 €
Pk/àrea/càmping: - €
8:30 h i 16ºC
trajecte: - km
Segona jornada a Oviedo, i la Núria, mandrosa de mena, no ens acompanya en la sortida matinal.
En Manel i jo anem cap al centre després de passejar una estona les gosses i deixar-les de guàrdia al cau... bé de guàrdia no sé jo... perquè normalment se senten uns ronquets provinents del garatge!!
Fem el mateix trajecte amb bus i ens baixem a Uria, a la parada més propera al centre històric, anem a fer el tafaner al Mercado del Fontán, el mercat d'abastaments de la ciutat.
Construït amb ferro i vidre a finals del s. XIX és un dels primers exponents de l'anomenada "arquitectura del ferro" a Astúries, i està inclòs al catàleg d'edificis protegits de l'Ajuntament d'Oviedo.
La seva lleugera façana contrasta amb les antigues porxades de la Plaça del Fontán, just davant, i només separades pel carrer Fontán, ocupat a aquesta hora del matí per les parades del mercat ambulant.
Donem una primera volta per observar totes les parades i en triem dues per fer les compres, no ens podem anar sense un assortiment de formatges asturians i uns xoriços...
Creuem el carrer cap a l'interior de la plaça antiga, amb les botigues i bars tancats la trobem deserta i silenciosa, totalment per a nosaltres.
És el moment perfecte per a fer fotos.
Seguint el passeig anem sumant estàtues a la llista, al costat del mercat es troben les Vendedoras del Fontán (1996), una composició inspirada en una antiga fotografia que mostra les de dones que pujaven des de Faro a Oviedo per vendre els típics productes de ceràmica realitzats a la terrisseria familiar.
VENDEDORAS DEL FONTAN - ESPERANZA CAMINANDO
Deixant enrere l'Oviedo antic, just davant del Teatre Campoamor una estàtua representa una estudiant que camina de manera distreta mentre llegeix un llibre i subjecta una llibreta i una carpeta, amb una gran calma, com a símbol de la tradició universitària de la ciutat. Es tracta de la Esperanza caminando (1930).
Tornem a l'àrea a recollir la Núria i treure una estona a les gosses i de tornada ens dediquem a la zona més comercial de la ciutat, algú vol anar de botigues...
Pugem carrer Pelayo amunt, cap al carrer Santiago Valdés, una de les principals artèries comercials de la ciutat.
En aquest punt trobem una de les escultures més controvertides de la vila, sota la nomenclatura en llatí de Culis monumentalibus (2001) representa un cul de grans proporcions sobre unes natges arrodonides, repetit per ambdues cares.
CULIS MONUMENTALIBUS
Al pit stop d'avui combinem l'aperitiu en una vinoteca i el dinar en un italià, anem sobre segur: La Tagliatella.
Satisfets, seguim rondant cap a un altre dels punts neuràlgics de la ciutat, la Plaza de Alfonso II el Casto, o com se la coneix popularment, Plaza de la Catedral; una gran superfície rectangular diàfana que se situa a un nivell inferior que els carrers adjacents en dos dels seus costats pel fet que es va formar per la demolició, el 1928, de la illa de cases que s'aixecava davant de la catedral.
A la zona alta de la plaça, trobem el monument al personatge literari de Clarín, Ana Ozores, La Regenta (1997).
La novel·la està considerada la gran obra mestra de l'escriptor i una de les principals de la novel·la espanyola del s. XIX, però a mi, que em van obligar a llegir-la als anys d'institut, em va semblar un tostón... haurem de donar-li una segona oportunitat.
LA REGENTA
Acabem la nostra estada al centre d'Oviedo a la terrassa del Starbucks, des d'on tenim un bon primer pla del Culis monumentalibus mentre gaudim d'uns refrescants Capuccinos.
Tornem cap a l'àrea i trastegem una estona per l'autocaravana fins a l'hora de sopar, volem anar a tastar una sidreria que recomanen alguns comentaris del Park4night, situada a tocar de l'àrea, just al costat de la parada de l'autobús: la Sidreria Ovetum.
Sortim contents, plats abundants, servei molt correcte i preu adequat.
Ara només ens falta l'última sortida nocturna amb les gosses, i anar a descansar per demà continuar ruta.
Pernocta: ASN Oviedo - gratuïta - (GPS: N43.38277, W005.82377)
Trajecte acumulat: 446 km
Hostaleria: 137,80 €
Supermercat: 47,29 €
Varis: 20,50 €
Pk/àrea/càmping: - €
8:30 h i 16ºC
trajecte: 61 km
Per evitar trobar cua al borne de servei ens movem aviat, fem canvi d'aigües i tirem cap a la costa, anem a Avilés. No portem el dia gens planificat, doncs estacionar a Avilés està complicat; a part de l'àrea amb només 5 places les autocaravanes no tenen altres opcions a prop del centre, així que depèn del que trobem ens quedarem una estona, ens quedarem tot el dia o avançarem ruta cap a la propera destinació, Gijón.
En poc més de mitja hora ens plantem a Avilés, i ens somriu la sort: de les cinc places reservades per a autocaravanes en un gran pàrquing asfaltat a l'entrada de la ciutat, trobem la del mig lliure!
Sembla que ens estava esperant...
ASN Avilés
Però la veritat és que la zona no té cap encant, i no ens ve de gust passar la nit aquí, així que sortirem a recórrer el nucli antic de la ciutat i després continuarem la ruta.
La Núria es queda a la auto fent el ronso, sortim acompanyats de les peludes.
Enfilem cap al casc antic pel carrer Rivero, amb un peculiar empedrat de colors i cases porxades.
Fem una incursió al Parc de Ferrera, pulmó verd de la vila, on les peludes ensumen a tort i dret una bona estona.
A aquesta hora es veu poca gent pel carrer, i el gris del cel –que amenaça pluja– li dóna un aire trist a la ciutat, però segur que al mig dia o mitja tarda s'ha de mostrar molt més animada.
Seguim el traçat marcat al tríptic informatiu observant les edificacions marcades com a remarcables.
CONTINUARÀ...
Com és habitual en la nostra rutina de vacances, cada dos anys ens "toca" Galícia i retrobament amb la família. En aquesta ocasió els dies restants els passarem intentant descobrir i gaudir de les terres occidentals d'Astúries, anant des del nivell del mar en els típics pobles mariners de la frontera gallec-asturiana fins a cotes properes als 2.000 metres d'altitud a les muntanyes del Parc Natural de Somiedo.
Ruta Asturies 2021
Ja, amb una setmana de les nostres vacances amortitzada a Galícia, iniciem el nostre roadtrip #asturias2021 des de la bonica localitat d'O Vicedo, on ahir vam gaudir del darrer àpat familiar en un dels locals típics de poble, La Bodeguita del Puerto, després de fer un petit tour turístic per les platges de la zona, conegudes com "el Carib gallec".
Puerto de Bares
Playa de Bares
Playa de Vicedo
Playa de Caolín
Arròs amb llamàntol o llamàntol amb arròs!!
Divendres 13 d'agost: O VICEDO - TAPIA DE CASARIEGO
7:00 h i 19ºC
trajecte: 140 km
Comencem el dia d'hora a O Vicedo, acostumats a aixecar-nos aviat preferim aprofitar aquestes primeres hores per fer l'acostament fins al proper destí.
Amb el cel encara fosc, en Manel surt amb les gosses mentre jo preparo els cafès refrigerats (és a dir, els trec de la nevera i els deixo amb la seva tapa en l'accessori que portem al frontal de la cabina), que ja s'han convertit en un fix dels viatges.
Pàrquing al Port de O Vicedo
Marquem al GPS el primer destí del dia: Taramundi.
Dia 1: O VICEDO - TARAMUNDI - TAPIA DE CASARIEGO
Tenim aproximadament 100 km de trajecte fins a Taramundi. Circulem a bon ritme per la N-642 i l'A-8 en terres gallegues fins arribar a la frontera natural entre les dues províncies, la Ria de Ribadeo, que voregem per la seva riba esquerra fins creuar-la i travessar la primera localitat asturiana, Vegadeo. A partir d'aquí, la regional AS-21 ens aparta de la costa i en pocs minuts ens endinsa en un paisatge totalment diferent, transitem entre muntanyes i boscos, som a la comarca d'Oscos-Eo, una de les set Reserves de la Biosfera d'Astúries.
El poble disposa d'àrea d'autocaravanes, però previnguts pels comentaris llegits a Park4night decidim no quedar-nos tot i haver algun lloc disponible. Els vehicles aparquen en bateria i el lloc és estret per poder maniobrar i si t' encaixonen a banda i banda et quedes sense poder sortir.
Anem cap a la segona opció, travessant, amb neguit, els estrets carrers cap a la part alta de la localitat. Perquè sé que hi ha un pàrquing gran amb tres bancals al costat de cementiri (vist a Google), que si no no pugem, per si de cas, tot i els rètols que ho indiquen!
PK cementiri Taramundi
A aquesta hora i en un poble d'interior no pensava trobar tanta afluència d'autocaravanes, per sort trobem un lloc on no tindrem problema per sortir a l'hora de marxar.
Esmorzem sota un cel gris, embolicats per una densa boira baixa.
Taramundi va ser la pionera a Espanya en turisme rural, arrencant aquest en l'any 1984. Actualment posseeix cases de llogaret, hotels i museus i conjunts etnogràfics, entre els quals cap destacar el Museu dels molins de Mazonovo, definit com la major exposició de molins per metre quadrat d'Espanya.
Preparem la motxilla i sortim disposats a fer una ruta fins a Os Texois.
Creuem el poble en sentit descendent i just a la sortida, on comença la Carretera a Mazonovo, trobem el rètol indicador al costat del sender que marca l'inici de la ruta. Nosaltres farem "PR-AS 17, La Ruta del Agua", 4 quilòmetres fins a Os Texois, i uns altres 4 de tornada.
A uns 250 metres trobem el Museo de Molinos de Mazonovo, museu de titularitat privada del qual els propietaris constitueixen la quarta generació d'una saga de moliners, i on es poden observar en funcionament 19 molins, 7 d'ells manuals i 6 hidràulics.
S'està començant a acumular gent per a realitzar la visita, nosaltres passem de llarg i seguim pel corriol.
Recorreguts 2,75 km, en el punt més alt de la ruta trobem el petit llogaret de Os Esquios, habitada durant segles per famílies de "ferreiros" i que actualment la conformen unes cases de turisme rural, un Museu Etnogràfic i un taller artesanal de navalles.
La Núria -gens acostumada a aquestes caminades ja porta estona rondinant ...- i ens fa alentir bastant el ritme, per sort en les pujades la Mica, sempre impacient, tira d'ella i li facilita l'ascens! Pobre Mica arribarà deslomada.
La boira matinera ja fa estona que s'ha esvaït, el sol pica i comença a fer calor, arribem suant a Os Texois i, coses del Covid19, ens quedem sense poder realitzar la visita, és només guiada i ja estan tots els torns plens fins la tarda ...
Os Texois
El petit llogaret de Os Texois es va començar a restaurar en els anys 80 del segle passat, convertint-se amb el temps en el Conjunt Etnogràfic que es pot visitar avui en dia. Consta d'un important conjunt d'enginys hidràulics (mall, molí, roda d'esmolar, petita central elèctrica i un batà), molt ben conservats i en funcionament, que li han valgut la seva declaració com a Bé d'Interès Cultural, amb la categoria de Conjunt Històric.
I ja que no podem realitzar la visita descansem una estona a la petita terrassa de la taverna, gaudint d'una cervesa ben freda, abans de reprendre el camí de tornada.
Com la ruta és linial i hauríem de refer a la inversa el mateix corriol optem per tornar pel voral de la carretera cap a Taramundi, ja tot de baixada, i ens estalviem uns centenars de metres.
Els detalls de la ruta en el següent enllaç:
Abans de dinar passem per la Cuchilleria de Taramundi, i a part de veure el petit taller artesà comprem uns ganivets i una navalla de record.
La "cuchilleria" es troba a la part més alta del poble, just a sobre de la plaça de l'església.
Dinem, descansem una estona i seguim cap a Tapia de Casariego. No volem arribar massa tard ja que veient la gent que hi ha aquí, en un poble d'interior, ja ens imaginem com estarà la primera línia de costa ...
Hem de desfer el camí fins a Vegadeo i enfilar la riba dreta de la ria fins arribar al Cantàbric. A pocs quilòmetres de la desembocadura trobem el petit poble mariner de Tapia de Casariego, amb una bona àrea d'autocaravanes -pel que llegim a la web-, però quan arribem ... totes les places estan ocupades.
S'ha aprofitat per fer l'àrea un antic aparcament de cotxes, la qual cosa suposa que les places són estretes i curtes. L'única manera és aparcar amb els culs alternats sobresortint sobre la vorera del mig el que provoca ocupar dues places per banda. Fins i tot així segons en quins llocs els vehicles grans tenen dificultat per a maniobrar.Ens plantegem aparcar al carrer adjacent, en una zona de bus, i esperar una estona, però ja posats aprofitem per fer el canvi d'aigües i abans d'acabar ja veiem una autocaravana que es mou. Hem tingut sort i ens fiquem a la plaça lliure.
I un cop ben instal·lats ens disposem a descobrir Tapia, que segons diuen, juntament amb el proper Puerto de Vega, són els pobles més bonics de l'occident asturià.
El que no podem negar és la posició privilegiada de l'àrea, a escassos 100 metres del Passeig Marítim i l'accés a la platja.
Tapia de Casariego, la meca del surf al nord d'Espanya.
Cada any, per Setmana Santa, des de l'any 1971 es celebren les proves del Campionat Europeu de Surf, i també el Memorial Peter Gulley, en honor a l'australià que va introduir la passió pel surf en aquesta zona.
Cada any, per Setmana Santa, des de l'any 1971 es celebren les proves del Campionat Europeu de Surf, i també el Memorial Peter Gulley, en honor a l'australià que va introduir la passió pel surf en aquesta zona.
Playa del Murallón
Un cop al Passeig fem una primera parada per admirar la Playa del Anguileiro, que realment és el conjunt de quatre cales: Ribeiría, los Campos, la Furadas i del Murallón; sent aquesta última la que ens queda més a prop.
Molta gent encara gaudeix a la sorra i al lluny s'albiren les siluetes dels surfistes asseguts a les taules esperant la propera onada.
Recorrent la costa camí del port vell trobem l'antic viver ("cetarea"), reconvertit en una curiosa piscina natural. S'ha aprofitat el dipòsit, lliure d'onatge, i s'ha habilitat la zona amb plataformes de fusta a mena de solàrium.
La instal·lació és municipal i d'accés lliure i gratuït.
Piscina natural a la antiga "cetarea"
Des del Mirador Os Cañois tenim una bona vista panoràmica del port. A l'esquerra ens queda el Muelle del Rocín i la Isla de Tapia, amb el far que des de fa més de 150 anys il·lumina el litoral -el seu raig de llum és visible des de la punta d'Estaca de Bares-.
A la dreta, l'antic port, que ocupat avui dia per embarcacions d'esbarjo va ser un port balener fins a finals del s. XVIII. Llegim a la guia que en aquest port va desembarcar el primer vaixell procedent d'Amèrica amb un carregament de blat de moro.
I, xino-xano, arribem a la petita platja del port vell, i triem entre un dels molts locals que poblen els baixos de l'Avinguda del Moll per parar a prendre alguna cosa.
Quan tornem a l'auto ens esperen les dues peludes que s'han quedat de guàrdia, estrenant el seu nou llit. Ens reben amb mil festes ... com si fes una setmana que no ens veiessin!!!
A l'àrea, mentre fem el sopar i sopem, hi ha un tràfec d'autocaravanes i campers entrant, intentant trobar lloc i tornant a sortir, està tot complet. Els vehicles han començat fa estona a col·locar-se en els carrers adjacents.
Quan sortim a fer el darrer passeig amb les gosses, sembla que finalment la zona s'ha quedat tranquil·la i regna el silenci ... bona nit!
ASN Tapia de Casariego
Pernocta: ASN Tapia de Casariego - 4€/dia, serveis gratuïts - (GPS: N43.56611, W006.94583)
Trajecte acumulat: 140 km
Hostaleria: 11,70 €
Supermercat: 6,80 €
Varis: 49,00 €
Pk/àrea/càmping: 4 €
Dissabte 14 d'agost: TAPIA DE CASARIEGO - PUERTO DE VEGA
9:30 h i 19ºC
trajecte: 45 km
Ens aixequem sota un cel tapat i gris, i uns afables 19ºC. Després de l'estiu de calor a la Costa Brava s'agraeix poder dormir tapadets sota els llençols.
Aquest matí tenim prevista la visita a les Coves d'Andina (As covas da Andía), que vam reservar ja fa dies abans de sortir de Figueres. Al ser guiada, amb aforament reduït, i només amb dos passis diaris ens van recomanar, quan vaig trucar per informar-me, reservar amb temps. Tenim cita per a les 12:00 h així que esmorzem sense presses i cap a les 10:00 h sortim de l'àrea; anem amb temps de sobres però com que no estic segura de tenir molt de lloc per aparcar preferim anar amb temps.
Dia 2: TAPIA DE CASARIEGO - COVAS D'ANDINA - PUERTO DE VEGA
Sortint de Tapia, i abans d'incorporar-nos a l'A-8, Autovia del Cantàbric, parem en un supermercat a comprar pa i unes pastes, i en la següent sortida ja ens desviem cap a la FR-1 en direcció a Rozadas.
Fem uns 5 quilòmetres i un panell indicador ens marca la cruïlla cap a les coves per la FR-6 ... on comencem a patir ... la carretera és molt estreta (sense línia divisòria) i si ens trobem de front amb un altre vehicle gran no sé si passarem, no hi ha res de voral!
Per sort, circulem sols fins a l'aparcament de les coves, una gran esplanada amb un petit bar i zona de pícnic.
De moment estem sols, i està tot tancat.
Aparquem LaCargoleta a la zona més propera a la carretera, en una zona que sembla prevista per a la parada dels autobusos, per no tenir problemes per sortir si arriben massa cotxes.
A l'estona arriben una dona que obre el quiosc de recepció per a les visites i un home que comença a obrir el xiringuito de bar.
M'adreço a la dona i pago les entrades que teníem reservades (3€/persona), i pregunto si l'autocaravana destorba on hem aparcat; em contesta que no hi ha cap problema.
Aprofitem el temps que ens queda fins a l'inici de la visita per a fer un cafè al bar.
Comencen a arribar cotxes i a l'hora prevista, al migdia, ja estem una bona colla esperant a la guia, que resulta ser la mateixa senyora que ens ha venut les entrades.
Puntuals comencem la visita; l'itinerari segueix un corriol d'uns dos quilòmetres de longitud, en sentit circular, que travessa part d'una profunda vall.
La guia, d'una manera molt didàctica i amena, ens explica la història i peculiaritats d'aquesta zona de bosc -protegida i declarada Monument Natural l'any 2002- a la qual només es pot accedir amb visita guiada.
Resulta que aquest monument natural es troba a una vall protegida, de roca calcària, i, a l'igual que en el proper jaciment de les Medulas, els romans van modelar la muntanya degut la seva activitat minera durant els s.I i II d.C.
Aquesta explotació destinada a l'obtenció d'or va treure a la llum galeries càrstiques que l'aigua havia foradat a la roca durant més de 500 milions d'anys.
Quan ens endinsem al bosc apreciem la singularitat microclimàtica d'aquest espai, a l'estiu guarda la frescor i a l'hivern la temperatura és més càlida que a l'exterior, això afavoreix una abundant i densa vegetació, una combinació de flora atlàntica i mediterrània: castanyers, arboços, llorers, grèvols, falgueres, i la resta d'espècies competeixen estirant les seves branques per assolir els tènues raigs de sol que es filtren des de la part superior.
Per sort hem vingut amb un calçat adequat per a la visita, ja que hem de passar per alguns llocs amb graons i el ferm lliscant, i per una estona el corriol s'estreny entre dues parets verticals de roca. Una senyora que s'ha presentat ben vestida i amb sandàlies de talonet ha hagut de donar la volta, i el seu marit rondinant darrere seu cap al pàrquing ...
Les coves adopten formes amb traçats corbs, perfils suaus i mineralitzacions que aporten una gran gamma de colors.
Ens comenta la guia que per normativa Covid19 hi ha una cresta de la muntanya a la qual no podem accedir doncs implicaria pujar i baixar un a un, així que després d'una hora i escaig de ruta tornem a el pàrquing, ens estem una estona amb les gosses per que passegin una mica i continuem ruta en direcció a Puerto de Vega, on he llegit que es pot pernoctar al port.
El pàrquing de l'esplanada del port és molt ampli, però per arribar-hi cal creuar el casc antic de la vila per un estret carrer de sentit únic. En Manel em mira amb cara de "on m'estàs ficant!", però amb la seguretat d'haver estudiat el tema prèviament li dic que avanci sense por entre l'eixam de gent que a l'hora del vermut està passejant pel poble.
Hi ha molts cotxes aparcats i, de moment, no podem aparcar a la zona més planera, on hi ha la resta d'autocaravanes, ens quedem en un lateral i aprofitem per dinar ... ja ens mourem quan comencin a marxar els cotxes.
Mentre prenem el cafè veiem que s'han anat un parell d'autocaravanes i aprofitem per canviar de lloc. Ara ja ben situats veiem com el cel s'està tapant per moments, i una boirina ens envolta.
Per sort no arriba a ploure, però poc li falta.
APN Puerto de Vega
Agafem les gosses, els impermeables i seguim el carrer de sortida de l'aparcament per la zona posterior, una pujada marcada amb un pendent del 10%.
He llegit comentaris de gent que ha tocat als baixos de l'autocaravana a l'hora de marxar, en Manel un cop fet el camí a peu diu que no tocarem ... demà veurem ...
Pugem fins a la zona coneguda com el Campo de la Atalaya, amb una ermita i una impressionant esplanada verda que arriba fins a les escarpades parets verticals dels penya-segats, anomenada Mirador de la Atalaya.
Des d'aquesta posició veiem a vista d'ocell la línia d'autocaravanes aparcades a l'extrem del port.
Aquí comença el sender litoral PK-8 que voreja la línia de costa.
La Atalaya és un balcó estratègic sobre el cantàbric. Lloc que es feia servir per a l'albirament de balenes, control dels diferents punts d'observació i centre de fumades.
La comunicació de l'albirament d'una balena era mitjançant fogueres utilitzant llenya seca o humida segons estigués el dia clar o ennuvolat. Es donava la veu d'alarma, el que es deia "tocar a ballena". Panell informatiu
Passegem una estona seguint la senda, deixant que les gosses gaudeixin de les praderies verdes i després girem cua cap al pàrquing. Els donem el sopar i sortir a gaudir nosaltres del casc antic de la vila.
Segons llegim a un dels panells explicatius que trobem durant el recorregut, es tracta d'un dels pobles més pintorescs de litoral cantàbric, en què conviuen el caseriu típic mariner amb els casalots pairals, les cases construïdes pels "americans" retornats i els edificis moderns, tot això al voltant del port pesquer.
A l'igual que Tapia, durant els segles XVII i XVIII va ser port balener, i desprès fins a mitjans del XIX va suportar un gran trànsit comercial.
Anem fins a l'altra riba del port i pugem al Baluard, construcció defensiva aixecada per protegir la població dels atacs pirates durant el s. XVI.
Una mica més amunt trobem l'església de Santa Marina, declarada Monument Històric-Artístic en 1982 i coneguda com "la Catedral de el Barroc Rural" de l'occident asturià.
La tarda s'està posant molt lletja i comença a plovisquejar, així que decidim tornar a l'auto, i ja farem el piscolabis allà.
De camí fem les últimes fotos als dos edificis que més ressalten en el port, tots dos blancs i blaus, la Llotja i la Confraria de pescadors, ara reconvertida en restaurant.
Unes quantes autocaravanes més han arribat i es disposen a passar la nit al port, encara que moltes menys de les que esperàvem veient el trànsit de les nits anteriors.
Una patrulla de la Guàrdia Civil passa a darrera hora a fer la ronda pel pàrquing (durant el dia han passat diverses vegades), tot està tranquil.
Pernocta: APN Puerto de Vega - gratuït, sense serveis - (GPS: N43.56611, W006.64667)
Trajecte acumulat: 185 km
Hostaleria: 2,20 €
Supermercat: 12,03 €
Entrades: 9,00 €
Pk/àrea/càmping: - €
Diumenge 15 d'agost: PUERTO DE VEGA - GRADO
9:00 h i 18ºC
trajecte: 98 km
Tercera jornada per terres asturianes, i seguim resseguint la costa.
Avui dedicarem el dia a visitar dues de les seves viles marineres més típiques, Luarca i Cudillero, i a la tarda ja posarem rumb cap a l'interior, que demà ens toca ruta senderista.
Dia 3: PUERTO DE VEGA - LUARCA - CUDILLERO - GRADO
Camí de Luarca, com és aviat, fem parada al Parque de la Vida, un espai singular creat per la Coordinadora per a l'Estudi i la Protecció de les Espècies Marines (CEPESMA), dedicada a la conservació d'espècies amenaçades.
Però estem en temps Covid19 i les visites guiades estan complertes, així que en el nostre recorregut lliure no podem veure els treballs de conservació que realitzen veterinaris, biòlegs i naturalistes del centre, ni tampoc el planetari, només fem un circuit didàctic per les instal·lacions.
Luarca és una vila peculiar, construïda com una mena de gran amfiteatre amb les edificacions escalonades i blanques envoltant el port, que ocupa una cala natural, al costat de la desembocadura del riu Negre. Segons una dita popular Luarca és coneguda com "la Villa Blanca de la Costa Verde, surcada por el rio Negro".
Com és de suposar el tema d'aparcament amb l'autocaravana està complicat, encara que he llegit que a l'entrada del poble, al costat de el poliesportiu municipal es pot aparcar i pernoctar, el problema serà trobar lloc avui que és diumenge. ..i 15 d'agost!
Posem les coordenades al GPS i quan arribem tenim sort, tot i la quantitat de cotxes i diverses autocaravanes i furgonetes trobem lloc.
Tenim un passeig fins al port, però no hi ha pèrdua, només hem de seguir la riba del riu.
De camí ens fixem en la quantitat de ponts que creuen el riu, en total set comuniquen les dues ribes.
Caminem pels carrers de la zona més comercial, on no podem reprimir la temptació de comprar uns dolços en una confiteria, fins a trobar la Plaza de Alfonso X el Savio, on es localitzen l'Ajuntament i l'edifici històric Casa de los Marqueses de Gamoneda, que actualment acull l'Oficina de Turisme.
Creuem el pont i ens endinsem pels carrers que ens porten cap al port, on es troben els barris més antics de la ciutat.
Resseguim el cercle que forma el moll del port i pugem cap al cementiri, situat al capdamunt del turó coneguda com La Atalaya, que segles enrere va servir de baluard defensiu dels atacs provinents de la mar.
No és d'estranyar que se'l consideri un dels més bonics de país, ja que les vistes des de dalt són espectaculars.
Construït a principis del s. XIX és una bona mostra de l'art funerari desenvolupat a Astúries a principis del s.XX, amb diferents panteons i mausoleus d'estil modernista i cubista.
A diferència, la tomba d'un personatge important destaca per la seva senzillesa: el cementiri de Luarca acull les restes del ciutadà més il·lustre de la vila, D. Severo Ochoa -Premi Nobel de Medicina l'any 1959- descansa amb la seva dona, Carmen García, des l'any 1993.
A la part alta del promontori, a la zona d'accés posterior al cementiri trobem la Ermita de Nuestra Señora la Blanca, i darrere, just a la punta, el Far de Luarca.
Aprofitem el passeig de baixada per fer fotos de la badia i de la zona interior del port, que avui, 15 d'agost, llueix amb totes les embarcacions engalanades per a la festa de Nuestra Señora del Rosario, declarada d'Interès Turístic.
Port de Luarca
La nostra intenció era seure una estona i prendre un aperitiu en algun dels molts locals del port, però està tot a rebentar. Molta gent amb un mocador vermell calat al coll, a l'estil San Fermín, ocupen les terrasses i comencen a omplir la riba, suposem que esperen el moment en què les barques surtin en romeria, per això vam decidir tornar cap a l'auto a dinar, i fer el vermut allà.
Com era d'esperar el pàrquing també s'ha omplert i els vehicles que arriben no paren de donar voltes intentant trobar lloc.
Després de el cafè posem rumb cap al següent destí, Cudillero, amb la por al cos de veure si trobarem aparcament ... visto lo visto.
Portem dos opcions previstes de parada, totes dues a la zona del port, i sent realista ja marco al GPS la més allunyada de la vila...creuem els dits.
Ens anem fixant que el GPS no s'equivoqui i ens porti pel centre de la vila, cosa impensable en autocaravana, i arribem al port per la zona posterior, més elevada. Des de dalt albirem el pàrquing i, oh, sort, queda un lloc lliure ... només un... Gas a la màquina i ens llancem de caps.
En un parell de maniobres en Manel calça LaCargoleta en el forat, com si fos una sardina en una llauna !! (Per sort només estarem unes hores, i després intentarem buscar un lloc de pernocta més "ampli").
La Núria diu que no té ganes de venir i es queda a l'autocaravana, així que sortim cap al centre en Manel i jo, acompanyats de les gosses, que mai diuen que no.
Seguim la carretera que voreja el port i a mesura que ens acostem al centre s'accentua l'eixam de gent. És gairebé missió impossible fer una foto sense un munt de caps d'espontanis...
Des de lluny podem apreciar la peculiar distribució de la vila, en forma d'embut, similar a la de Luarca però en petita escala.
Envoltat per tres turons, sobre els quals s'aixequen les cases de colors que sembla que pengin de les vessants, el nucli urbà està declarat Conjunt Historicoartístic, i en certa manera ens recorda als famosos pobles penjats de Cinque Terre, a la costa italiana.
A la part alta de la rampa de varada del port vell ens acull la Plaza de la Marina, punt neuràlgic de la vila i coneguda també amb el nom de "Amfiteatre", ja que totes les edificacions de la vila es disposen formant colorits cercles concèntrics al seu voltant.
Aquí trobem també l'antiga Llotja de peix, pintada dels típics colors blanc i blau.
El poble és molt petit i en poc temps està vist, i més si no pugem a la zona dels miradors, preferim seure una estona en una terrassa a prendre un cafè i veure el tràfec de gent que va i ve.
La Mica i la Morga no estan pendents de la gent, tant sols vigilen si els hi cau alguna xuxe per rossegar...
Quan marxem de Cullidero el pàrquing continua ple i segur que el nostre lloc és ocupat en un tres i no res ...
Ens allunyem de la costa i posem rumb cap a l'Astúries d'interior. Busco al GPS les coordenades de l'àrea d'autocaravanes de Grado, un poble, a priori, sense cap tipus d'interès turístic, i cap allà anem, buscant una mica de tranquil·litat en la pernocta.
L'àrea municipal, i gratuïta, està molt bé, amb les places asfaltades i àmplies separades d'un gran pàrquing de cotxes per unes tanques de fusta.
Tres de les vuit places disponibles ja estan ocupades.
Aparquem, feinegem una estona per l'autocaravana i després ens ocupem de les gosses, passeig i sopar, abans de sortir a fer un volt pel poble.
Seguim les indicacions del Maps cap al centre de la població, per una avinguda deserta de gent i botigues i bars tancats ... sembla un poble fantasma.
La cosa canvia quan ens endinsem en el casc antic, format per estrets carrers empedrats i una sèrie de petites places. Quedem sorpresos de la quantitats de bars, cafeteries i vinoteques que les ocupen, realment tenen tanta parròquia per mantenir aquest munt de locals??
Triem un a l'atzar i ens asseiem a degustar uns verdejos, veient com a poc a poc el poble es va animant. Estan muntant un petit escenari, on sembla que després donaran un concert.
Des de la nostra posició veiem, a la cantonada de la plaça, una confiteria, i m'atanso a comprar uns dolços, descobrint que una de les especialitats del local són els tocinets de cel !!
Tenen de moltes mides i formats, em quedo amb uns que van envasats en format individual com si fossin flams, avui ja tenim postres per després de sopar ...
Finalment, a última hora, l'àrea s'acaba omplint, fins i tot alguna camper se situa a la zona de cotxes, i nosaltres amb l'estómac ple de tocinets, bé, només jo perquè Núria els ha trobat massa dolços i empalagosos, anem cap a dormir.
Pernocta: ASN Grado - gratuïta - (GPS: N43.38361, W006.07472)
Trajecte acumulat: 283 km
Hostaleria: 7,50 €
Supermercat: 8,65 €
Entrades: 21,00 €
Pk/àrea/càmping: - €
Dilluns 16 d'agost: GRADO - OVIEDO
6:15 h i 18ºC
trajecte: 163 km
Avui ens toca matinar, i encara de fosc en Manel i jo ens posem en marxa.
La primera destinació del dia és el Alto de la Farrapona, al cor de Parc Natural de Somiedo, on s'arriba per estretes carreteres, i volem pujar aviat per evitar trobar trànsit a la ruta, segons en quins trams el pas de 2 vehicles és complicat ja que es circula encaixonat entre altes parets de roca que envaeixen la part alta dels vorals.
Dia 4: GRADO - ALTO DE LA FARRAPONA - OVIEDO
El Parc Natural de Somiedo s'ubica en territori fronterer entre les províncies d'Astúries i Lleó, lluny de carreteres principals i mal comunicat, tant és així que presenta l'índex més baix de població de tot el principat, però al contrari acull una de les majors densitats d'ós bru d'Europa.
No és d'estranyar els cartells d'avís que anem veient al voral de la carretera...
Teòricament la pernocta no és permesa a l'esplanada de l'Alto de la Farrapona, punt neuràlgic d'inici de les rutes de senderisme, però quan arribem un parell d'autocaravanes i diverses furgonetes fan pinta d'haver passat la nit.
El Parc Natural de Somiedo es correspon geogràficament amb els límits del consell de Somiedo, i va ser el primer espai asturià declarat Parc Natural l'any 1988. Dos anys més tard va ser declarat també Reserva de la Biosfera per la Unesco.
La superfície del parc la conformen quatre grans valls, per les quals discorren quatre rius dels quals reben el seu nom: Saliencia, Valle, Somiedo i Pigüeña.
Un centre d'interpretació, a la localitat propera de Pola de Somiedo, ofereix tota la informació i recursos didàctics per conèixer la zona.
Nosaltres hem vingut directament al que diuen és el més espectacular dels quatre, el Valle de Saliencia i, després de carregar la motxilla amb aigua i uns entrepans per l'esmorzar, ens calcem les botes i ens posem en marxa.
Farem la ruta dels Lagos de Saliencia, un trajecte circular d'uns 8 quilòmetres.
No hi ha pèrdua, una pista de terra ampla surt de l'aparcament asfaltat en direcció al punt on comença el circuit circular que discorre al voltant dels quatre llacs d'origen glacial: Calabazosa o Lago Negro, Cerveriz, Laguna de Almagrera o La Mina, i La Cueva.
Quan portem poc més d'un quilòmetre albirem el primer llac des de dalt del camí, el Lago de La Cueva. Des de la nostra perspectiva la seva conca, completament tancada, ens sembla com un bol enorme, encerclat per costerudes vessants.
Seguim cap amunt per la pista que conduïa a l'antiga mina de ferro de Santa Rita, una explotació que va estar en funcionament des de principis del s. XIX fins a l'any 1978, essent la darrera mina de ferro asturiana en activitat.
Arribem a dalt de tot de la nostra ruta, estem a la cota +1.802 m. sobre el nivell del mar, i podem observar que la petita Llacuna d'Almagrera, o Llac de la Mina, està totalment seca, cosa habitual als mesos d'estiu a causa de la seva poca profunditat, fet que aprofiten les vaques per menjar la pastura més fresca!
En aquest punt trobem la cruïlla que separa els camins, cap a la dreta la ruta segueix en direcció al Lago del Valle i cap a l'esquerra el nostre circuit ens indica la nostra següent fita, el Lago Cerveriz, que divisem de seguida des de dalt del turó.
Caminem resseguint el lateral del llac, en sentit descendent, fins arribar a la riba de l'altre extrem, on en aquest mateix moment està arribant des del vessant oposat un ramat de vaques.
Ens allunyem una mica de la riba, i del ramat, i fem la parada per esmorzar, on rendim bon compte dels entrepans que portem a la motxilla.
L'entorn és preciós i ens sembla increïble que estiguem sols quan aquesta és una de les rutes típiques de la zona. És que no ens hem creuat amb ningú!!
Hem estat uns privilegiats de poder gaudir d'aquest paisatge immens en solitud, però toca seguir camí així que continuem cap a l'últim llac, el Lago Negro o de Carlabazosa.
Pugem per un petit turó i, des de dalt el llac es mostra als nostres peus. Aquest és el situat a més altitud dels quatre que formen el conjunt lacustre, i també és el més profund; està considerat el més profund de tota Astúries.
Seguim pel corriol que el recorre, en sentit descendent, al llarg de la major part de la circumferència que en conforma el perímetre. Les gosses corren ansioses intentant baixar cap a la riba, i nosaltres podem constatar que de negre només té el nom ja que les seves aigües són d'un turquesa intens, i a mesura que ens apropem a la riba observem que a les zones poc profundes és completament cristal·lí.
Continuem el camí, i quan ens acostem al punt on es tanca el circuit circular, a la carena que corona la part posterior del Llac de la Cova, comencem a trobar gent que inicia la ruta fent el trajecte en sentit contrari al nostre.
I, a mesura que avancem, el flux de gent s'intensifica, arribant a la massificació al tram proper a l'inici. Famílies, grups, ...algunes àvies amb sabates no gaire adequades per a la caminada! I molts gossos...
Per sort nosaltres ja acabem, ara el camí sembla la Rambla en un dia festiu!!
Com era d'esperar al pàrquing no hi cap ni una agulla, i els vehicles no paren d'arribar.
Mentre ens canviem les botes i recollim les motxilles m'apropo a una autocaravana que espera per poder aparcar i els hi dic que els guardem el lloc fins que maniobren o ocupen la plaça que deixem lliure, cosa que agraeixen de bon grau.
En el següent enllaç podeu trobar tots els detalls de la nostra ruta:
Deixem l'Alto de la Farrapona i hem de desfer camí fins enllaçar amb la AS-227, pregant per no trobar gaire trànsit a la baixada i haver de fer alguna maniobra en aquesta petita carretera sense voral.
La nostra intenció és parar a dinar, camí d'Oviedo, en una àrea recreativa al cor de la Senda del Oso, i per això hem d'enllaçar amb la AS-228 recorrent la AS-265 que corona el Puerto de San Lorenzo.
Circulem entre muntanyes a l'Astúries més rural i despoblada.
Els encara no 60 quilòmetres es converteixen en gairebé 1 hora i tres quarts de camí, i quan arribem a l'àrea son quasi les 14:00 h i està plena de cotxes, autocaravanes, furgonetes i algun autocar.
A l'últim tram del trajecte, on la carretera va paral·lela a la via verda coneguda com La Senda del Oso, ja hem vist la quantitat de gent que feia el recorregut, caminant, però la majoria amb bicicleta, així que no és estrany que l'Área recreativa de Buyera sigui tan plena.
És un dels punts d'inici/final de la ruta i, a part, té una immensa zona verda amb taules de pícnic, i des d'aquí s'accedeix al tancat de les oses Paca i Tola, una de les altres atraccions turístiques de la zona.
Després de dinar i reposar una estona arranquem motors i posem rumb cap al nostre proper destí, més urbanita,...anem cap a Oviedo.
La ciutat disposa d'una àrea per a autocaravanes, gratuïta, als afores però amb bona connexió amb bus. Creuem els dits a veure si trobem lloc, comencem a estar una mica (molt) aclaparats amb el tema de la massificació als llocs de pernocta...
Deixem enrere les carreteres de muntanya i enllacem amb l'autovia A-63, que circumval·la la ciutat; en poc més de mitja hora arribem a destí, i com era vist les 16 places reservades per a autocaravanes estan ocupades.
L'àrea està en un extrem d'un gran pàrquing, així que ens col·loquem en un dels laterals, com molts altres autocaravanistes, i estudiem la situació: de moment estem ben aparcats i podem quedar-nos aquí, i si tenim la sort que se'n vagi algun doncs ens mourem i ocuparem la plaça lliure.
Aprofitem per treure les gosses mentre anem observant el moviment de la gent, i just veig una parella que sembla que està recollint i a punt de marxar. Vaig a preguntar i hem diuen que sí, que se'n van, i en Manel surt disparat a guardar les gosses i quan li faig el senyal ve disparat cap a una de les places que ha quedat lliure (se n'han anat dues autos que estaven de costat). Una família amb una Van i nosaltres som els afortunats, mentre que un matrimoni que ha vist els moviments ha vingut des del darrere i volia colar-se davant de Manel sense saber que jo estava guardant la plaça, però LaCargoleta ha estat més ràpida i no han tingut opció!
Mare meva, on hem arribat que haguem de fer curses per trobar lloc per pernoctar...volem tornar a les èpoques que anàvem als llocs i moltes vegades estàvem sols! I a sobre hem hagut d'escoltar rundinar al senyor una bona estona mentre ha anat al punt de servei a fer canvi d'aigües!!
ASN Oviedo
Una vegada establerts a la nostra "parcel·la" encara ens queda molta tarda per endavant i ens preparem per anar a fer una primera inspecció al centre de la ciutat.
A poc més de cinc minuts de l'àrea tenim la parada del bus que enllaça directament amb el centre, pugem a Cuatro Caños i baixem a Uria Centro.
Trajecte ASN - Oviedo centre
El bus ens deixa a la zona central del carrer Uría, la principal artèria comercial de la ciutat, que es va projectar durant la segona meitat del s. XIX per enllaçar el centre de la vila amb la Estación del Norte.
Baixant pel carrer Uría, en direcció al nucli històric, de seguida ens trobem amb el Campo de San Francisco, conegut popularment com El Campo, un parc urbà de 9 hectàrees, centre de trobades socials i pulmó verd d'Oviedo.
Aquí farem la primera parada, ens endinsem al parc per un dels camins i davant d'un estany amb un munt d'ànecs i gent que els dóna menjar, trobem l'Escultura de Mafalda, asseguda en un banc amb vistes al petit llac.
MAFALDA (Campo de San Francisco) - WOODY ALLEN (c/Milicias Nacionales)
Inaugurada a l'octubre del 2014, mesos després que Joaquín Salvador Lavado 'Quino', el seu creador rebés en aquesta ciutat el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, s'ha convertit en un important reclam turístic, i la gent espera pacientment a la cua per fer la corresponent foto de record.
I no serà l´única estàtua que veurem, repartides per tota la ciutat més d´un centenar d´obres escultòriques engalanen el paisatge urbà. Inicialment consistents en monuments commemoratius dedicats a personatges de rellevància especial i, a partir de finals del segle XX, obres més purament artístiques.
Sortint del parc, a poc més d'un centenar de metres en el proper cap de carrer, trobem la següent: Monument a Woody Allen (2003)
L'obra és un homenatge de la ciutat d'Oviedo al famós actor, guionista i director de cinema nord-americà, en senyal d'agraïment pels elogis d'aquest, després de la seva estada a la ciutat, a l'octubre de l'any 2002, per recollir el Príncep d'Astúries de les Arts.
Seguim passejant en direcció al nucli històric quan trobem un altre element artístic, en aquesta ocasió un mural urbà dedicat a Leopoldo Alas Clarin i Vetusta, recreació literària d'Oviedo on transcorre l'acció de la seva novel·la La Regenta.
CLARIN i LA REGENTA(c/ Santa Clara)
En el nostre recorregut, sense cap objectiu marcat excepte seure una estona a prendre alguna cosa, anem trobant alguns dels edificis emblemàtics de la ciutat, com la Universitat Històrica, un edifici de planta quadrangular amb façana construïda amb grans carreus de pedra, que va ser la primera construcció de la Universitat d'Oviedo.
L'edifici inaugurat el 21 de setembre de 1608, i que es va mantenir com a espai docent fins als anys 80 del segle passat, acull actualment alguns dels serveis centrals de la universitat com el Rectorat o la Secretaria General.
Universidad de Oviedo
A mesura que avancem els carrers es van estrenyent i les façanes ens indiquen que estem arribant al cor de la zona més antiga de la ciutat.
Som a la Plaza del Fontán, l'antic mercat. Aquesta plaça interior, de planta rectangular, el nom de la qual prové de la font que omplia la primitiva llacuna que es trobava en aquesta zona, era utilitzada originalment, durant el s. XVII, com a corral del comèdies.
Plaza del Fontán
Porxades al perímetre exterior de la Plaça del Fontán
Passegem una estona més, comprem uns records en una de les moltes botigues que poblen la zona i busquem una terrassa on prendre una copa i acabar de passar la tarda.
De tornada prenem el bus a la parada de la cantonada Uria-Marqués de Santa Cruz, a l'extrem est dels jardins del Campo, és la que ens queda més a prop del lloc on ens hem assegut.
Sopem a la auto, l'àrea és plena i multitud d'autocaravanes passaran la nit al pàrquing adjacent.
Pernocta: ASN Oviedo - gratuïta - (GPS: N43.38277, W005.82377)
Trajecte acumulat: 446 km
Gasoil: 62,06 € (1,19 €/l)
Hostaleria: 9,40 €
Supermercat: 13,59 €
Varis: 28,05 €
Pk/àrea/càmping: - €
Dimarts 17 d'agost: OVIEDO
8:30 h i 16ºC
trajecte: - km
Segona jornada a Oviedo, i la Núria, mandrosa de mena, no ens acompanya en la sortida matinal.
En Manel i jo anem cap al centre després de passejar una estona les gosses i deixar-les de guàrdia al cau... bé de guàrdia no sé jo... perquè normalment se senten uns ronquets provinents del garatge!!
Fem el mateix trajecte amb bus i ens baixem a Uria, a la parada més propera al centre històric, anem a fer el tafaner al Mercado del Fontán, el mercat d'abastaments de la ciutat.
Construït amb ferro i vidre a finals del s. XIX és un dels primers exponents de l'anomenada "arquitectura del ferro" a Astúries, i està inclòs al catàleg d'edificis protegits de l'Ajuntament d'Oviedo.
La seva lleugera façana contrasta amb les antigues porxades de la Plaça del Fontán, just davant, i només separades pel carrer Fontán, ocupat a aquesta hora del matí per les parades del mercat ambulant.
Donem una primera volta per observar totes les parades i en triem dues per fer les compres, no ens podem anar sense un assortiment de formatges asturians i uns xoriços...
Creuem el carrer cap a l'interior de la plaça antiga, amb les botigues i bars tancats la trobem deserta i silenciosa, totalment per a nosaltres.
És el moment perfecte per a fer fotos.
Seguint el passeig anem sumant estàtues a la llista, al costat del mercat es troben les Vendedoras del Fontán (1996), una composició inspirada en una antiga fotografia que mostra les de dones que pujaven des de Faro a Oviedo per vendre els típics productes de ceràmica realitzats a la terrisseria familiar.
VENDEDORAS DEL FONTAN - ESPERANZA CAMINANDO
Deixant enrere l'Oviedo antic, just davant del Teatre Campoamor una estàtua representa una estudiant que camina de manera distreta mentre llegeix un llibre i subjecta una llibreta i una carpeta, amb una gran calma, com a símbol de la tradició universitària de la ciutat. Es tracta de la Esperanza caminando (1930).
Tornem a l'àrea a recollir la Núria i treure una estona a les gosses i de tornada ens dediquem a la zona més comercial de la ciutat, algú vol anar de botigues...
Pugem carrer Pelayo amunt, cap al carrer Santiago Valdés, una de les principals artèries comercials de la ciutat.
En aquest punt trobem una de les escultures més controvertides de la vila, sota la nomenclatura en llatí de Culis monumentalibus (2001) representa un cul de grans proporcions sobre unes natges arrodonides, repetit per ambdues cares.
CULIS MONUMENTALIBUS
Al pit stop d'avui combinem l'aperitiu en una vinoteca i el dinar en un italià, anem sobre segur: La Tagliatella.
Satisfets, seguim rondant cap a un altre dels punts neuràlgics de la ciutat, la Plaza de Alfonso II el Casto, o com se la coneix popularment, Plaza de la Catedral; una gran superfície rectangular diàfana que se situa a un nivell inferior que els carrers adjacents en dos dels seus costats pel fet que es va formar per la demolició, el 1928, de la illa de cases que s'aixecava davant de la catedral.
A la zona alta de la plaça, trobem el monument al personatge literari de Clarín, Ana Ozores, La Regenta (1997).
La novel·la està considerada la gran obra mestra de l'escriptor i una de les principals de la novel·la espanyola del s. XIX, però a mi, que em van obligar a llegir-la als anys d'institut, em va semblar un tostón... haurem de donar-li una segona oportunitat.
LA REGENTA
Acabem la nostra estada al centre d'Oviedo a la terrassa del Starbucks, des d'on tenim un bon primer pla del Culis monumentalibus mentre gaudim d'uns refrescants Capuccinos.
Tornem cap a l'àrea i trastegem una estona per l'autocaravana fins a l'hora de sopar, volem anar a tastar una sidreria que recomanen alguns comentaris del Park4night, situada a tocar de l'àrea, just al costat de la parada de l'autobús: la Sidreria Ovetum.
Sortim contents, plats abundants, servei molt correcte i preu adequat.
Ara només ens falta l'última sortida nocturna amb les gosses, i anar a descansar per demà continuar ruta.
Pernocta: ASN Oviedo - gratuïta - (GPS: N43.38277, W005.82377)
Trajecte acumulat: 446 km
Hostaleria: 137,80 €
Supermercat: 47,29 €
Varis: 20,50 €
Pk/àrea/càmping: - €
Dimecres 18 d'agost: OVIEDO - GIJON
8:30 h i 16ºC
trajecte: 61 km
Per evitar trobar cua al borne de servei ens movem aviat, fem canvi d'aigües i tirem cap a la costa, anem a Avilés. No portem el dia gens planificat, doncs estacionar a Avilés està complicat; a part de l'àrea amb només 5 places les autocaravanes no tenen altres opcions a prop del centre, així que depèn del que trobem ens quedarem una estona, ens quedarem tot el dia o avançarem ruta cap a la propera destinació, Gijón.
En poc més de mitja hora ens plantem a Avilés, i ens somriu la sort: de les cinc places reservades per a autocaravanes en un gran pàrquing asfaltat a l'entrada de la ciutat, trobem la del mig lliure!
Sembla que ens estava esperant...
ASN Avilés
Però la veritat és que la zona no té cap encant, i no ens ve de gust passar la nit aquí, així que sortirem a recórrer el nucli antic de la ciutat i després continuarem la ruta.
La Núria es queda a la auto fent el ronso, sortim acompanyats de les peludes.
Enfilem cap al casc antic pel carrer Rivero, amb un peculiar empedrat de colors i cases porxades.
Fem una incursió al Parc de Ferrera, pulmó verd de la vila, on les peludes ensumen a tort i dret una bona estona.
A aquesta hora es veu poca gent pel carrer, i el gris del cel –que amenaça pluja– li dóna un aire trist a la ciutat, però segur que al mig dia o mitja tarda s'ha de mostrar molt més animada.
Seguim el traçat marcat al tríptic informatiu observant les edificacions marcades com a remarcables.
CONTINUARÀ...
Bon dia Rosa crec que éreu vosaltres que teníeu l'auto aparcada al Alto de la Farraona, nosaltres aquella nit vàrem dormir a l'aparcament de Silencia. Al altu nosaltres vàrem aparcar al vostre costat. A l'excursió de Taramundi vàrem fer com vosaltres i vàrem tornar pel voral de la carretera ja que d'aquesta forma no teníem desnivell de pujada. Bona ruta
ResponEliminaQuina coincidèncis! Nosaltres vam estar el 16 d'agost al matí, vam arribar molt d'hora. No sé si ereu vosaltres amb qui vam comentar que no es podia dormir, i que venieu d'un pàrquing proper...
EliminaNo, no érem nosaltres quan vàrem arribar al coll vosaltres ja havíeu marxat a fer l'excursió. Un altre cop serà i podrem petar la xerrada
ResponElimina