Vacances agost-2015
Aquest any hem estat dubtant fins darrer moment el destí de les vacances. D’entrada teníem planificat ja des de que varem tornar l’estiu passat d’Alemanya que aniríem a Bretanya, però per motius familiars havíem de tornar a Galicia, a portar a l’avia Júlia i passar una setmaneta allà, per que el tio Jose pogués agafar uns dies de vacances.
Ufff, no se quantes vegades he fet i refet la ruta, les nenes no es rendien i volien anar a Bretanya encara que anéssim primer a Galicia (un munt de quilòmetres!), així que em vaig centrar en aquesta opció, això deixava fora la seva segona petició: acabar d’amortitzar els passaports de Disney fent una estada d’uns dies a Paris (no hi ha temps per tot).
I per acabar de complicar-ho una mica més havíem de quadrar la recollida de l’Alex en alguna de les ciutats que tinguessin connexió amb Barcelona, doncs s’afegiria a nosaltres la darrera setmana de les vacances...tot molt complicat.
Per sort, al final tot ha estat més fàcil del previst, l’avia ha passat l’estiu a Figueres i no torna a Galicia fins el setembre/octubre, el que m’ha permès rectificar la ruta i tornar a la idea inicial. Al final ha quedat més o menys així: la primera setmana directes a Bretanya, bordejant tota la costa amb la intenció de passar el Finisterre francès i arribar fins a la “Côte de Granit Rose(Costa de Granet Rosa)”, d’aquí baixar cap a París amb possible parada a Rennes o Chartres, estar 4 dies a Paris per visitar coses que tenim pendents combinant-ho amb Disney, recollir a l’Alex a l’estació (al final ha optat pel tren, la opció més còmode per tots) i sortir de Paris direcció nord-oest per fer una pinzellada de les platges del desembarcament, a Normandia, i acabar a la “Côte d’Émeraude(Costa Maragda)” bretona, paradís de les ostres...
Com cada any he buscat un munt de informació a les webs dels municipis i Oficines de Turisme de cada zona, així com llegir-me un munt de relats i blogs que he trobat per internet, a part de tots els fils relacionats del foro ACpasion, però una vegada més la guia de capçalera ha estat un recull del viatge de l’any passat del company JoseAranjuez, on plasmava en unes fantàstiques imatges els pobles visitats i facilitava els detalls de tots els pàrquings i zones de pernocta amb coordenades i característiques; gràcies Jose.
Som-hi!...
Divendres 31 de juliol: Figueres - Grisolles
19:00 h. i 23ºC
trajecte: 288 km
Encara que treballem tot el dia optem per sortir al capvespre, doncs ens permet avançar un bon tram de ruta i així demà dissabte no serà tan pesat.
“LaCargoleta” està a punt, des de ahir la nevera està connectada per a que vagi agafant temperatura, i aquest matí la he omplert amb totes les provisions. La roba ja està ben distribuïda als armaris, només falta fer la darrera comprovació de que portem tots els documents i important...els €€€! (Encara que com sempre...em deixo quelcom...)
A les 19:00 h ja estem enfilant la carretera en direcció a La Jonquera, agafarem l’autopista passat el poble. Esperem no trobar molt de trànsit, estem en plena operació sortida/tornada!
El que no trobem, encara que sembli increïble, és vent en el tram de Perpignan a Narbonne, on deixem la A9 i ens incorporem a la A61 fins passat Toulouse. Sortim de l’autopista i la D820 ens porta fins a Grisolles, destí de pernocta.
El GPS ens juga una mala passada, encara aquesta vegada no és culpa seva, les coordenades que porto de “campingcar-infos” no són correctes i ens porten a un estret camí a l’altre cantó de canal on es troba l’àrea! De fosc no hem vist la senyal que la indicava a l’altre cantó del pont, i en Manel ha de sortir marxa enrere. Per sort no hi ha trànsit a la carretera principal.
Ara si, arribem i ens col·loquem en un extrem per no molestar amb el “barullo” de treure a les gosses.
Ens mengem l’entrepà de truita (les nenes han menjat en ruta i ja s’han col·locat per dormir, la caputxina les abdueix!), recullo una mica les coses que he portat a darrera hora i anem a dormir, demà tenim jornada de conducció.
Pernocta: ASN Grisolles -pàrquing i serveis gratuïts-, (GPS: 43.82906, 1.29786)
Trajecte acumulat: 288 km
Supermercat: 106,80€
Peatges: 35,50€
Dissabte 1 d'agost: Grisolles - La Rochelle
7:30 h. i 16,5ºC
trajecte: 413 km
Ens aixequem aviat, cosa que serà habitual durant totes les vacances, o s’ha de fer ruta o les peludes demanen per sortir...
Decidim anar per nacional, agafem la N113 que transita bastant paral·lela a la autopista, però el GPS, que li he marcat evitar peatges, només fa que voler agafar “atajos” i ficar-nos per carreteres departamentals. Al final, passada una estona i veient que estem perdent molt de temps tornem a entrar a l’autopista, i seguim per la A62 que ens porta fins a Bordeaux. Després de travessar els rius Garonne i Dordogne, que a prop d’aquí uneixen les seves aigües per formar el gran estuari de La Gironde, seguim per la A10 en direcció a La Rochelle.
Hem fet un parell de parades durant el trajecte per estirar les cames, esmorzar i treure una estona a les gosses, i també he aprofitat la parada en una area de l’autopista per comprar la guia Michelin 2015 de França, doncs la que portem actualment és del 2011, i sempre va bé portar cartografia actualitzada en paper, per anar controlant que el gps no ens faci cap mala passada...
A les 14:40 h arribem a una de les àrees per autocaravanes de La Rochelle ( la ciutat disposa de un parell d’àrees i varis pàrquings habilitats per aquests vehicles). Com suposo que per aquestes dates estarà força ple descarto d’entrada la gratuïta, i anem directes cap a la situada a Av. Jean Moulin. Accedim al recinte, que disposa de barrera, i anem a buscar lloc. Travessem la zona de autobusos, cotxes i al fons està la zona destinada a les autos, molt amplia. Fem una passada i optem per col·locar-nos en l’ extrem d’una de les fileres, ja a tocar un canal que separa l’àrea d’una gran explanada d’herba.
Amb el tiquet d’accés m’arribo a la caseta que hi ha a l’entrada per pagar l’estada: 12 € que inclouen el dret a utilitzar el borne de servei i un bitllet per a tots els ocupants de la auto per utilitzar la “navette” que et porta al casc antic de la ciutat.
Ara si es pot dir que...comencem les vacances!!
Mentre les nenes ajuden a en Manel amb les gosses, que corren per l’explanada adjunta, preparo el dinar amb restes de la nevera de casa, amanida “caprese” (que es convertirà en un clàssic de les vacances) i pollastre a la planxa.
Sobretaula amb cafè i relax...
Passades les sis ens movem, anem a visitar el centre. Com portem les gosses no podem fer servir el bus, però realment tampoc queda tan lluny.
Creuem el canal, travessem un gran pont i en 10 minuts estem davant dels carrerons que donen accés al casc antic.
Seguim la ruta marcada en un tríptic que vaig descarregar d’Internet i forma part del típic “dossier” de ruta que preparo per totes les vacances (així ens estalviem molt de temps i no hem de buscar les Oficines d’Informació de cada localitat).
Deixem enrere la plaça de l’Hôtel de Ville (ajuntament) i seguim per un carrer comercial on comencem a veure les tradicionals cases d’entramat de fusta amb arcades de pedra als baixos, l’edifici de Les Halles (mercat cobert fixe),...
Caminant, caminant, ja estem a la Porte de la Grosse Horloge (Porta del Gran Rellotge), que ens dona pas cap el Vieux Port.
A aquesta hora es troba en plena ebullició de gent, uns passegen, altres escolten un grup de músics de carrer, i molts miren un espectacle d’una parella amb un munt de gats (nosaltres passem de lluny doncs no volem tenir cap estira i arronsa gat-gos). Ens encantem fent un munt de fotos del peculiar Port Vell amb les famoses torres, la Tour de Saint-Nicolas (a l’esquerre) i la Tour de la Chaîne (a la dreta).
Ens trobem de cop amb una paradeta de gelats, i clar...la Núria no perdona.
Ens trobem de cop amb una paradeta de gelats, i clar...la Núria no perdona.
Seguim el passeig bordejant la bora del Vieux Port i continuem fent fotos a les torres, aquesta vegada per la seva cara exterior. I divisem una tercera torre, més allunyada, la Tour de la Lanterne.
Dos fars guiaven als vaixells cap a port.
Fem camí de tornada cap a l’auto passant per uns carrers plens de bars i restaurants, on el plat estrella són els “moules et frites” (musclos amb patates fregides), i fan una bona olor...comencem a tenir gana. Fem la darrera foto al Vieux Port mentre comença a caure el sol.
De tornada, a l’àrea trec un parell de cadires i fem una cervesa fresqueta mentre les nenes comencen el torn de dutxes.
Fem camí de tornada cap a l’auto passant per uns carrers plens de bars i restaurants, on el plat estrella són els “moules et frites” (musclos amb patates fregides), i fan una bona olor...comencem a tenir gana. Fem la darrera foto al Vieux Port mentre comença a caure el sol.
De tornada, a l’àrea trec un parell de cadires i fem una cervesa fresqueta mentre les nenes comencen el torn de dutxes.
Preparo un sopar ràpid, llauna d’espàrregs i “burritos”, i les nenes trien pel·lícula, “Superpoli en las Vegas” (agggss), i, a sobre es parteixen de riure... (en Manel no suporta aquest actor i de seguida ZZzz)
Repasso la ruta de demà abans d’anar a dormir, havia previst una jornada a Nantes però rectifico l’itinerari, ho deixarem per una altra ocasió, doncs crec que la ciutat mereix una visita més complerta, l’àrea queda lluny del centre i amb les gosses estem limitats en quant a horaris, així que directes cap a Bretanya.
Pernocta: ASN La Rochelle -12,00€/24 h serveis inclosos-, (GPS: 46.15293, -1.14002)
Trajecte acumulat: 701 km
Peatges: 29,80€
Gasoil: 60,00€ (1,08 €/l)
Hostaleria: 3,60€
Àrea/Pàrquing: 12,00€
Diumenge 2 d'agost: La Rochelle - Rochefort-en-Terre
7:30 h. i 15,8ºC
trajecte: 269 km
Amb la inèrcia de la resta de l’any, a les set se’ns obren els ulls. Aprofitem l’avinentesa per sortir ben aviat cap el primer destí. Havia considerat la idea de quedar-nos tot el matí a La Rochelle i visitar el seu famós aquari, però com ja tenim inclòs en el rutòmetre el Oceanopolis de Brest continuem camí.
Fem canvi d’aigües i posem el GPS amb direcció a Guérande, tenim un trajecte d’uns 220 km.
Abans de deixar enrere La Rochelle passem davant d’una benzinera a bon preu i aprofitem per omplir el dipòsit, encara que ens queda quasi la meitat.
Fem una parada a mig camí per esmorzar i estirar una mica les cames i seguim. M’agrada anar seguint la ruta en el mapa de paper i m’adono que uns 20 km abans d’arribar a destí creuarem el gran pont que creua per sobre el Loira, el Pont de Saint-Nazaire, preparo la càmera...
Uns quilòmetres més, i passat el mig dia arribem a la vila emmurallada de Guérande. Anem directes a l’àrea d'autocaravanes i, encara que està força plena, no tenim problemes per aparcar. No ens hi mirem gaire doncs només estarem una estona, la que necessària per visitar el poble. (GPS: 47.33361, -2.42055).
Agafem les gosses i en uns 10 minuts ens plantem davant de la Porte Saint-Michel, una de les cinc que permeten l’accés a l’interior del recinte emmurallat.
Traspassem la porta i ens sorprèn l’ambientillo que es respira pels carrers, engalanats la majoria d’ells amb banderoles.
Donem la volta seguint la muralla, i aprofito per comprar pa i postres en una “boulangerie”. Que bo és el pa francès!, en tots els pobles es troben “artisans boulangers”.
Tornem cap a la auto i fem camí al proper destí: La Roche-Bernard. Tenim 25 km.
Pocs quilòmetres abans d’arribar-hi veiem el rètol de benvinguda al Département de Morbihan...estem a BRETANYA!!
El GPS es fa un lio per entrar al pàrquing, doncs queda en un revolt, i hem de recular. És mixt, autocaravanes i cotxes, i està a rebentar! La primera impressió és que no trobarem lloc, però ens fiquem a fer la volta i creuem els dits. Quan en Manel ja està fent maniobres per girar i sortir veig un matrimoni que obre les portes del cotxe, els hi pregunto si marxen, i si, tenim sort. (GPS: 47.51736,-2.30351)
Mentre preparo el dinar, amanida i llom a la crema de formatge, les nenes treuen les gosses i els hi fan una raspallada i en Manel aprofita per passar l’aspirador pel garatge (si no fem un manteniment cada dos o tres dies ens inunden a pèls!)
Desprès d’una estona de sobretaula amb el corresponent cafè sortim a descobrir la “Petite Cité de Caractère”, amb el seu port a la riba de l’estuari del riu La Vilaine.
A pocs metres del pàrquing ja trobem el petit port, a resguard de la corrent de la ria ens fa la sensació que és un “bassin”, els vaixells l’ocupen completament.
Passegem pels estrets carrerons del Vieux Quartier (casc antic), un nucli d’antigues cases de pedra enfilat a dalt d'un petit turó, des d’on tenim unes fantàstiques vistes del port i de la gran ria exterior.
De tornada cap al pàrquing aprofitem per fer les darreres fotos al cim de la roca on una placa commemora “La Couronne”, vaixell de guerra francès construït a les drassanes de la vila per ordre de Richelieu, al s. XVII.
Donem per finalitzada la visita i continuem ruta cap al destí de pernocta: Rochefort-en-Terre, inscrit a la llista dels “Plus Beaux Villages de France”.
De camí ens parem a treure les gosses en un camp al cantó d’un supermercat que curiosament té unes estàtues de dinosaures, i la Beti no troba lloc millor que posar-se a l’ombra d’un T-Rex! Mentre les petites es fan un fart de córrer a munt i a vall.
No posem calços ni els protectors de cabina, potser desprès ens baixem a la zona de herba, i anem cap el centre, que queda molt a prop.
Primer de tot...el gelat del dia!
Com aviat hem recorregut els carrers anem a prendre quelcom a un “café breton” que fa bona pinta, situat als baixos d’un edifici impressionant, de nom i rètol adient amb l’edifici “La tour du Leon”.
En Manel i jo estem secs, cauen ½ litre de cervesa i ½ litre “clara” respectivament. Aquí no tenen Fanta llimona, així que les nenes opten per un Perrier.
 |
| La Tour du Leon |
Anècdota: quan la cambrera ens porta el canvi comença a parlar amb la Sandra, que en un principi no sap d’on baixa, però de seguida comença a practicar el seu francès. Li està fent un interrogatori sobre les sandàlies que porta, que contra el nostre parer que les trobem horribles a ella li encanten, i bromeja que quant li demana que se les vol comprar!!
Tornem cap al pàrquing i un cop allà decidim no moure la auto, els que teníem al cantó han marxat i ara les gosses ja no molestaran a ningú.
Encara queda temps per una estona de joc amb les pales i una mica de vòlei abans de les dutxes.
Pernocta: APCC Rochefort-en-Terre -4,00€/24h sense serveis- (GPS: 47.69912, -2.33344)
Trajecte acumulat: 970 km
Supermercat: 14,60€
Gasoil: 54,00 € (1,08 €/l)
Gasoil: 54,00 € (1,08 €/l)
Hosteleria: 18,80 €
Àrea/Pàrquing: 4,00 €
Posem el GPS amb direcció a Suscinio, al Golf de Morbihan. Ens separen uns 50 km.
Creuem el carrer i seguim el caminet peatonal que
segueix el curs del riu, reconvertit en port esportiu, que ens porta fins a la
Porta de Sant Vicens Ferrer, porta principal d’accès al casc antic.
Ja posats en antecedents passem cap a l’interior.
Les nenes tenen gana i fem una parada a una fleca
on descobrim un dels pastissets típics de Bretanya: la kouign-amann, una contundent recepta a base de “molta” mantega,
farina i sucre.
Refem el camí de tornada, es comença a aixecar vent.
Dilluns 3 d'agost: Rochefort-en-Terre - Quiberon
8:30 h. i 18,5ºC
trajecte: 128 km |
| ruta: Rochefort-en-Terre a Quiberon |
Primer despertar a Bretanya...i que
bé que es dorm amb aquestes temperatures! Amb el mes de juliol de calor que hem
passat s’agraeix estirar el llençol per la nit, doncs inclús fa una mica de
fresca.
Avui no ens feia falta matinar doncs
tenim previst visitar el Castell de Suscinio, i obren a les 10:00 h. Tot i això
el rellotge biològic no perdona, a les 8:00 estem ja a punt. Abans de marxar aprofito per fer una foto del pàrquing, sota un cel gris i tapat que no augura
un bon dia.
Posem el GPS amb direcció a Suscinio, al Golf de Morbihan. Ens separen uns 50 km.
Ens trobem amb la grata sorpresa que
fins a les 10:00 h està permès el pas de vehicles pel centre del poble, el que
ens permet fer un inèdit reportatge fotogràfic del bonic poble sense ningú pels
carrers.
Quina tranquil·litat i silenci...
Arribem al pàrquing del Château de Suscinio i anem a la zona de busos i autocaravanes, sense limitador d’alçada.
Trobem una amb signes d’haver passat aquí la nit. Aprofitem que encara ens
queda una estona i esmorzem tranquil·lament. (GPS: 47.5148, -2.72888)
A les 10:00 anem cap al castell. Pago
16€ ("billet famille") i comencem la visita.
L’entorn del castell és espectacular,
rodejat per zones pantanoses. Seguim el trajecte marcat en el tríptic
informatiu que explica l’us de cada una de les sales. El castell va ser la
residència habitual dels Ducs de Bretanya fins el s. XV, data en que va quedar
abandonat i es va anar degradant fins a ser catalogat com a “ruïna” a mitjans
del s. XIX. A partir de 1965 va començar la seva restauració i explotació
turística (s’ha de reconèixer que els francesos són uns mestres de la
restauració i explotació del seu patrimoni, cosa que aquí ....)
Des de la zona dels Ducs accedim a
una altre edificació per mitjà del camí de ronda de la muralla. Aquest edifici
estava destinat a la guàrdia, per un cantó, i per l’altre als hostes dels Ducs.
La zona interior està molt malmesa i no queda cap sostre en peu, però els
perímetres guarden detalls significants de l’us de les estances, com la gran
llar de foc que sembla penjada a la part més alta del buit actual.
Acabem el recorregut, com no, passant
per la botiga de records, encara que aquesta vegada la Núria no és prou
convincent i marxa amb les mans buides....
De tornada al pàrquing veiem que han
arribat unes quantes autos més.
És mig matí i anem cap a Vannes,
abans de les 12:00 estem allà. Ara el complicat és trobar lloc per aparcar.
Entrem pel cantó oposat d’on es troba el pàrquing destinat a autocaravanes, i
anem mirant si trobem algun forat, doncs la guia marca poques places
disponibles. Ens passem un possible lloc i arribem al pàrquing, que consisteix
en aparcar en línia a la vora del carrer. Al final queda un espai, però
insuficient per la llargada de “LaCargoleta”. Tenim sort i les dues famílies de
les autos de davant, que estan baixant per marxar de passeig, quan em veuen
baixar s’ofereixen a ajuntar-se una mica més per que hi puguem aparcar. Hi entrem amb calçador... (GPS:
47.64672, -2.75722).
En aquest
punt, el riu La Marle desapareix sota la Plaça Gambetta. Tres quartes parts de
les antigues muralles encara es mantenen en peu, i quan accedim a la zona
d’intramurs comencem a admirar els estrets carrerons amb les típiques cases
d’entramat de fusta.
Passem per “Les Halles” i entro amb la Núria a buscar
provisions: una dotzena d’ostres, un parell de llimones i un meló francès.
Fem una volta amb la Núria de guia, però ens fa la
pirula i enlloc de seguir el recorregut del tríptic ens fa agafar una drecera
cap a una gelateria que ha vist al arribar.
La ciutat segur que es mereix una estada més
llarga per descobrir els seus edificis significants i la zona de les
fortificacions, però avui no toca, ens conformem amb saludar al Mr Vannes et sa femme (Sr. Vannes i la
seva dona), esculpits a la cantonada d’una casona típica.
 |
| Cantonada de la Casa del Sr. Vannes |
Tornem cap a la auto, volem anar a dinar a Carnac,
i desprès visitar els seus alineaments megalítics.
En una mica més de mitja hora ens plantem a
Carnac. Ens sorprèn veure la quantitat de gent que camina amunt i avall dels
marges de la carretera, contemplant els immensos camps plantats de petits
menhirs. Intuïm que el tema “aparcament” estarà difícil, tot i així anem cap el
pàrquing que porto com a primera opció (GPS: 47.59037, -3.08482)
Una cua de cotxes s'espera per entrar, està sota uns
grans pins, no ens arrisquem i seguim uns metres més amb la sort de que el
marge de la carretera és ample i hi ha algun cotxe parat. Ens col·loquem en un
tram força planer sense molestar al pas, ni de cotxes ni de vianants. (En poca
estona varies autocaravanes opten per la mateixa solució)
Anecdota: al parar en el marge vaig caminant fins
el pàrquing a fer una ullada. Un home està amb la porta de la auto oberta i
m’acosto per preguntar si marxen. La matricula és de l’Est, ara no recordo quin
país. Li parlo en francès i diu que no parla, que en anglès. Ho intento amb el
meu anglès rovellat, però el seu encara ho deu estar més i no hi ha manera,
està a la defensiva pensant que li dic que amb la auto no pot aparcar aquí!...
Espanyol? no, Italià? no, idioma dels signes?? encara menys.... aags. Ho deixo
per impossible i marxo. La Sandra i en Manel es riuen durant dies perquè diuen
que amb el meu anglès patatero li he dit en lloc de que si marxava, que si volia
marxar amb mi!!! La propera vegada aniran ells a preguntar...
Preparo el dinar: les primeres ostres de
Bretanya!! i fideuà (SOS)
Dinem veient passar gent i cotxes sense parar, no
imaginava trobar tanta gent aquí.
Avui no hi ha sobretaula, fem un cafè ràpid i
sortim a visitar els alineaments. Porto un planell de la zona i triem fer la
volta a un dels camps, Le Ménec, que en aquesta època de l’any estan protegits
per tanques metàl·liques i no es pot accedir-hi.
 |
| Planell dels alineaments |
Sembla mentida que aquest monument prehistòric,
considerat el més extens del mon, s’hagi conservat fins els nostres dies,
tenint en compte que data dels s. V a III a.c.!!
La primera impressió és que és un conjunt de
pedres escampades pel camp...
però des de l’angle de visió correcte es veuen
perfectament alineades.
Fem unes quantes fotos més de la zona, des de tots
els angles possibles, i tornem cap a la auto, ens espera el destí de pernocta:
Quiberon.
Tenim menys de 20 km a recórrer però es fan molt
llargs, trobem una cua impressionant quan enllacem amb la D768 amb direcció al
Istme de Penthièvre. La velocitat dels darrers 10 km no supera els 20 km/h amb
parades contínues. Per rematar una caravana de camions d’un circ circula també
cap a Quiberon. Aprofitem el temps i observem el paisatge, encara que en Manel
comença a posar-se nerviós (ja pot estar bé l’àrea i el lloc, sino....)
Creuem l’istme, que per la part més estreta tot
just passen els dos carrils de la carretera al cantó de la via del tren, el mar
ens rodeja per les dues bandes, ja estem a la Presqu’île de Quiberon.
Per sort arriba el punt que la cua continua cap el
centre de Quiberon i nosaltres ens desviem a la dreta, cap a la Côte Sauvage
(Costa Salvatge), on trobem l’àrea al mig de no res.
Pago l’estada a la màquina que es troba a l’accés
al recinte, 6,40 € per 24h i 1€ per 2 minuts d’aigua. El tiquet porta un codi
que serveix tant pel subministrament d’aigua com per a la barrera de sortida.
Entrem a triar lloc, encara que hi ha moltes
autocaravanes la capacitat de l’àrea és per a 100 vehicles. A l’entrada un
rètol digital informa de les places disponibles. Tenim sort i ens podem posar a
l’extrem d’una de les fileres, així estem més tranquils i pel matí no patim a l’hora
de fer sortir a les gosses. I parlant de gosses, el primer que fem, desprès de
reomplir els dipòsits és anar a fer un volt per que estirin les potes.
El punt d’aigua té una sortida poc habitual, fa
falta un mascle per acoblar la mànega, i el galès que va davant nostre està
suant tinta...entre que no té acoblament i que no li funciona el codi s’ està
començant a posar nerviós. En Manel li ofereix el seu acoblament de càmera de
bicicleta (que et salva de qualsevol aixeta), però com no li funciona el codi
ens deixa passar a nosaltres, que omplim sense problema. En Manel marxa a
situar la auto a la nostra plaça i jo em quedo amb el galès i l’acoblament
mentre la seva dona va a pagar un altre tiquet per l’aigua...desprès d’una bona
estona, finalment pot omplir, i ens dona mil gràcies per l’ajuda.
Ara si, marxem a passejar per la Costa Salvatge.
Seguim el sender que bordeja el litoral en
direcció al poble de Quiberon, i fem el tram fins Le Vivier, una caseta a la
vora del penya-segat on vivia el guarda de l’antic viver de crustacis situat a
la part inferior. Avui en dia reconvertida en bar/restaurant.
Des d'aquest punt podem observar, al lluny, la
silueta d'una antiga casona, coneguda com Le Château Tupault, construïda el
1904 seguint el estil medieval anglès.
Girem cua i tornem per acabar de passar la tarda i
sopar.
Pensem en treure la taula però fa una mica de
fresca i les nenes prefereixen sopar a dins.
Desprès de sopar surto a fer unes fotos des de l’entrada
de l’àrea a la increïble posta de sol. Un to vermellós tenyeix el cel i es
reflecteix sobre el blanc de les autocaravanes, són les 22:00 i encara és de
dia.
Pernocta: ASN Quiberon -7,40€/24h, 1€/2' aigua- (GPS: 47.49187, -3.13981)
Trajecte acumulat: 1.098 km
Supermercat: 17,80€
Entrades: 16,00 €
Entrades: 16,00 €
Àrea/Pàrquing: 7,40 €
Dimarts 4 d'agost: Quiberon - Concarneau
7:45 h. i 14,8ºC
trajecte: 116 km
trajecte: 116 km
Tot i que ens aixequem aviat, avui els nostres
veïns ens han guanyat, i ni tan sols els hem sentit arrencar el motor!
Però ja estem dempeus, esmorzem i ens disposem a
fer canvi d’aigües.
Per fer servir el punt de servei interior de
l’àrea s’ha de tornar a pagar amb tarja i et surt un nou codi, però preferim
fer servir el punt de servei exterior que funciona amb monedes i te una aixeta
de rosca normal: 1€ per 2 minuts d’aigua.
El nostre objectiu per avui és arribar a
Concarnau, una típica vila marinera, que ens servirà de base per demà visitar
les Îles de Glénan, i de camí farem parada a Pont-Aven.
 |
| ruta: Quiberon - Concarneau |
Hem de desfer el camí que varem fer ahir, tornant
a passar per l’ Istme de Penthièvre, fins a enllaçar amb la N165. A diferència,
avui no hi ha gens de trànsit.
En poc més d’una hora aparquem a l’àrea
d’autocaravanes de Pont-Aven, a la part alta del poble, i baixem caminant cap
el centre.
Aquest poble, anònim fins a la segona meitat del
s. XIX, es situa a l’inici de l’estuari del riu Aven. Per aquelles dates,
gràcies a l’arribada del tren fins a la propera Quimper, la localitat va
començar a ser freqüentada per un grup de pintors, destacats entre ells Paul
Gauguin, i es va formar l’ Escola de Pont-Aven.
Seguim la llera del riu, en direcció al port, fins
arribar a la roda del famós molí.
Realment aquesta zona del poble té quelcom
especial, no es d’estranyar que encara a dia d’avui infinitat d’ artistes
estiguin a la riba del riu amb els seus estris, intentant captar la bellesa i luminositat de
l’entorn.
El passeig del port fluvial bull de gent,
passejant a munt i avall entre les parades del mercat.
Aprofitem per fer la compra: una mica de verdura,
pa artesà i “gallettes” (crêpes salades fetes amb farina de blat negre), que
aquí a Bretanya és costum comprar-les a granel a les parades del mercat o
fleques.
Tornem a l’autocaravana i marxem cap a Concarneau,
que disposa d’àrea per autocaravanes al centre del poble, en un gran pàrquing
mixt al costat de l'antiga estació.
Tot i el gran nombre de places reservades pels
nostres vehicles, totes ocupades, ens hem de col·locar provisionalment a la
zona reservada als autobusos, on ja hi ha també varies autocaravanes. Malgrat
tot tenim sort, al cantó de la zona asfaltada hi ha una gran explanada de
terra, on encara resten les antigues vies, i ens va de conya per poder sortir
amb les gosses.
Dinem tranquil·lament, i fem temps fins a la
visita prevista per aquesta tarda: el Château de Keriolet.
Aquest “château” es troba a la part alta del
poble, i segons el petit tríptic que portem està a cinc minuts del
centre...però comencem a caminar i sembla que no arribem mai. Deu ser cinc
minuts en cotxe, per que si no...
A l’antiga caseta del guarda, que serveix de
recepció i guixeta, ens informen que en cinc minuts comença la darrera visita
guiada de la tarda (el castell no es pot visitar per lliure) i molt amablement
ens donen un dossier en castellà per que seguim les indicacions.
Les explicacions, a càrrec d’una noia molt
entusiasta, comencen al jardí que dona a la façana principal de l’edifici.
La
història del castell és peculiar:
La princesa imperial russa vídua, Zénaïde
Narischkine Youssoupov, tia del Zar Nicolas II, s’ instal·la a Paris després de
la revolució russa i s’enamora d’un jove plebeu, 30 anys menor que ella. Li
compra dos títols nobiliaris, Comte de
Chauveau i Marqués de Serre, a part de restaurar totalment un “manoir”
(casa pairal) del s. XIII i reconvertir-lo en un fantàstic palau neogòtic, on
van viure fins a la mort d’ell l’any 1889.
Posteriorment l’edifici va ser abandonat i el fill
de la princesa, Felix Youssoupov, famós per haver participat a l’assassinat de
Rasputin, va vendre la majoria de mobles i obres d’art, quedant en estat
ruïnós...a càrrec de la vila de Concarneau, fins l’any 1988 quan va ser
adquirit per un particular i es va iniciar la seva restauració.
Ja posats en antecedents passem cap a l’interior.
La guia en varies ocasions s’interessa per si
s’explica massa ràpid, som els únics espanyols, i li sap greu que no
l’entenguem, però la tranquil·litzem, la Sandra ho entén tot (i val més per què
aquest any comença el batxillerat bilingüe català/castellà-francés...) i la
Núria i en Manel agafen l’idea principal ajudats pel tríptic.
Una de les sales que més ens criden l’atenció és
la gran cuina, decorada amb tota mena de detalls.
La visita finalitza a la cripta, on mai es va enterrar ningú, realment la seva utilitat era una molt diferent, en ells s'ubicaven les tres calderes que servien per escalfar tota la edificació amb una tècnica avançada per l'època, calefacció a terra i sortides d'aire calent a totes les estances.
Donem per acabada la visita i ens acomiadem de la guia.
 |
| Selfie!! |
Tornem, ja més lleugers de baixada, cap a la auto.
Ens ocupem de les gosses, passeig i sopar, i ara si, anem a passejar pel casc
antic.
Aprofitem que ha quedat una plaça lliure i movem
la auto abans de marxar.
Travessem el pont que dona accés a l’interior del
recinte emmurallat, la “Ville Close”, aixecada sobre una illa accessible durant
la marea baixa, al centre de la badia que forma la desembocadura del riu Moros.
A la part dreta queda el port esportiu i a l’esquerra
tota la zona portuària dedicada a les embarcacions de pesca.
La situació privilegiada d’aquesta petita localitat
va afavorir en gran mida el seu desenvolupament, i dins les seves muralles, que
daten de finals del s. XIII però van ser millorades per l’enginyer Vauban a
finals del s. XVII, cohabitaven una guarnició militar permanent i la població pesquera.
Amb la revolució industrial el petit port va
passar a ser un dels més importants de França gràcies a les conserveres de
sardina y tonyina, i tot i que aquesta activitat ha anat de baixada desprès de
la Segona Guerra Mundial, Concarneau és manté actualment en el primer lloc
respecte a la pesca de tonyina i i s’ha desenvolupat una important indústria en
el sector de la construcció naval.
 |
| cua pel Bac de passage (embarcació que porta els vianants a l'altra canto de la badia) |
Fem un passeig pel poble i decidim que avui
soparem de restaurant, o sigui que ens haurem d’adaptar a l’horari francès i
sopar més d’hora...busquem el local que ens fa més bona pinta, i ens decidim
per Le Penfret, una crepêrie on també serveixen “fruits de mer”.
Encertem de ple, el local és tranquil i acollidor,
decorat seguint la tradició bretona. La Sandra es demana la seva primera
gallette (amb la que somiava fa dies), la Núria un gran bol de “moules et
frittes”, i en Manel i jo compartim un “assiette de fruits du mer” i un bou.
Tot molt bo, i acompanyat de sidra “bouché” bretona.
I tornem satisfets cap a la auto, fent les
darreres fotos de la “Ville Close”.
Pernocta: ASN Concarneau -4,00€/24h sense serveis- (GPS: 47.87864, -3.92074)
Trajecte acumulat: 1.214 km
Supermercat: 131,38€
Entrades: 14,00 €
Hostaleria: 92,39€
Àrea/Pàrquing: 5,00 €
Entrades: 14,00 €
Hostaleria: 92,39€
Àrea/Pàrquing: 5,00 €
Dimecres 5 d'agost: Concarneau - Pointe du Raz
7:00 h. i 15ºC
trajecte: 123 km
Aquesta nit ha plogut, m’he despertat
varies vegades sentint el sorollet de les gotes ressonant contra el sostre,
suposo que pel fet de que el pla d’avui és un dels “plats forts” de les
vacances, i que les nenes esperaven impacientment: passar el dia a les Illes Glénan. I per a això necessitem bon temps, la pluja ens espatllarà el dia!
En Manel i jo ens aixequem aviat,
definitivament no anirem a les Glénan. La idea era que en Manel es quedés en
terra amb les gosses, doncs no podem passar a les illes amb les quatre, i les
nenes i jo passéssim el dia a les illes, el problema és que no es pot tornar
durant tot el dia, si no que et porten, passes el dia allà i la tornada està
marcada per a les 17:00 i/o les 18:00 h segons afluència. I amb mal temps
tampoc gaudiríem de la zona, així que...canvi de plans.
Deixem dormir a les nenes una estona
més i sortim a passejar amb les gosses, seguim una via verda que surt de
l’estació. A aquesta hora no ens creuem amb ningú i les peludes poden córrer i
ensumar tot el que volen durant el trajecte. El camí ens porta fins al port i
tornem cap el pàrquing pujant pel carrer principal.
Les marmotes encara ronquen!
Esmorzem i aprofitem el matí per fer
endreça, en Manel trasteja per la auto i jo m'arribo fins a una bugaderia
autoservei que vam veure ahir al carrer de darrera del pàrquing. Aprofito
l’espera per llegir una estona, tranquil·lament.
Passades les 11:00 deixem la
localitat de Concarneau, reprogramem la ruta del dia i ens fixem com a punt de
pernocta la Pointe du Raz, el punt més occidental de França també conegut com a
“Finisterre francès”. Abans però visitarem la ciutat de Quimper i la Pointe de
Penmarc’h.
 |
| ruta: Concarneau - Pointe du Raz |
Marco al GPS el pàrquing que porto
previst per visitar Quimper, a la riba del riu, amb la mala sort que quan
arribem el trobem ocupat per un munt de firaires i les seves corresponents
atraccions. Mentre intentem fer la volta i buscar alguna zona on podem aparcar
veiem la indicació de Pk La Providence i ens arrisquem a veure si trobem lloc.
Tenim sort, és un pàrquing enorme, on veiem unes quantes autocaravanes en una de
les seves zones. (Desprès trastejant el GPS m’adono que el portava incorporat
al mapa que havia preparat!) (GPS: 47.99924, -4.10895)
Bé, un cop ben aparcats, pagat el
parquímetre i passejat a les gosses, enfilem cap el centre històric guiats per
les torres de la catedral, ens queda molt a prop.
Quimper, capital del departament de Finistère, ens sorprèn amb el seu animat casc antic, format per estrets carrers empedrats i espectaculars cases d’entramat de fusta, la majoria d’elles amb les seves façanes inclinades degut al pas del temps i l’assentament dels materials.
Continuem cap a la catedral, una de les tres d’estil gòtic que es van construir a Bretanya i consagrada en honor a St Corentin, patró de la ciutat. Dues agulles de 76 m. d’alçada flanquegen la ortada.
Accedim a l’interior amb la intenció
de observar el fet característic que remarca la guia, la notable desviació del
presbiteri respecte a l’eix de la nau. I Déu n’hi do! La desviació és bastant
remarcable.
Caminem sense rumb fixat i arribem a
Les Halles (mercat cobert) on no podem deixar de fer la compra del dia, agafo un quilo de musclos, i seguim fins a la
Place Terre au Duc, molt animada a aquesta hora, i amb una peculiar casa,
totalment inclinada cap a un cantó.
Donem per finalitzat el passeig
comprant un graciòs pin per a la nevera, cosí germà del que tenim de Normandia.
Només 20 km ens separen de la propera
parada, Pont-l’Abbé, i optem per anar a dinar allà. Tornem a tenir sort i el
pàrquing és una gran explanada al cantó del riu (GPS: 47.86751,-4.22599)
La Núria prepara una amanida Caprese
mentre la Sandra ajuda a en Manel amb les gosses, que gaudeixen d’unes carreres
al camp adjacent al pàrquing. De segon bacó amb patates fregides. I de
postres...les Kouign-amann (primer tenen un peculiar gust a mantega però a la
segona queixalada ja és com un vici que no pots deixar... ufff són calòriques
totals!!)
Desprès de pair les
contundents postres sortim a fer un volt. Un caminet que voreja “l’etang” ens porta fins el centre
passant per davant del Château des Barons du Pont. El castell actualment alberga
l'Ajuntament i també el Museu Bigouden (col·lecció de vestits i tocats típics
de la regió).
És una pena que la nostra visita
coincideixi amb la marea baixa, doncs la ria està totalment sense aigua i els
vaixells descansen sobre la sorra del fons. Els que sembla que estan molt a gust
són els ànecs, que dormen arraulits a la sorra de l’estany.
Avui és dia de mercat i un munt de
parades ocupen la majoria de carrers i la plaça principal, aprofitem per fer un
volt i remirar, la Sandra marxa amb un parell de samarretes (sempre hi ha una
que pesca...)
Tornem cap el pàrquing i sortim cap
el proper destí: la Punta de Penmarc’h. De camí busco al GPS que em marqui les
àrees més properes per poder carregar dipòsits, doncs a Pointe du Raz només es
possible la pernocta, no hi ha serveis. Ens indica el punt de servei en un
càmping, però quan entro a preguntar em diuen que només es pot fer servir si
passes la nit, o sigui que continuem, i per sort veiem una senyal indicadora a
la carretera que no em sortia al llistat del GPS, han muntat un punt de servei
doble al costat d’una depuradora, fantàstic! 2€ i marxem servits.
Creuem el poble de Penmarc’h i seguim
la carretera fins la Pointe de Penmarc’h on hem de fer un parell de voltes per poder aparcar,
hi ha molta gent i el pàrquing està ple de cotxes (en aquest moment encara no
sabem hi ha una explanada enorme girant la cantonada!) Aparquem en una vorera
ampla d’un carrer adjacent, imitant a varis vehicles que ho han fet abans que
nosaltres... (GPS: 47.79811, -4.37265)
I arribem caminant fins a l’extrem de la Punta, on podem admirar dues edificacions que fan guàrdia vora el mar, i el Vieux Phare de Penmarc’h i el Phare d’Eckmühl.
El primer, de planta circular i 38 m. d’alçada, va estar en funcionament entre els anys 1835 i 1897, quan va ser relegat pel nou Far d’Eckmühl, de més de 60 m. d’alçada i alimentat elèctricament.
Descartem la pujada i visita a
l’interior dels fars, preferim gaudir de les vistes. Les nenes es descalcen i
baixen a la sorra, hi ha marea baixa i s’ entretenen en agafar un munt de
cloves de cargolins.
És un d’aquells llocs on podries passar molta estona sense
fer res, només mirant el mar. Però amb recança hem de continuar, doncs encara
ens queden uns 60 quilòmetres per arribar al destí final.
Aquesta és una de les pernoctes
que més esperàvem, un pàrquing al final de la carretera en l’extrem més
occidental de França, i desprès d’ell un petit corriol que ens portarà fins la
Pointe de Raz, a partir d’aquí tot és oceà.
La previsió de aprofitar la
tarda, i sopar a la fresca a fora es va esvaint a mida que ens acostem a la
Punta, el cel cada vegada està més tapat.
Quan arribem al pàrquing i em
disposo a pagar els 15€ que marca la tarifa per les autocaravanes (una mica car
per passar la nit, però el lloc val la pena) el noi de la guixeta ens diu que
pagarem demà a la sortida, i ens dona un tríptic informatiu de la zona,
classificada com “Gran Site National” de França.
Ens col·loquem en un extrem del
pàrquing destinat a autocaravanes, on hi ha ja unes quantes, encara que molts
menys de les que esperava.
Les nenes no volen venir fins a
la Punta i sortim en Manel i jo amb les gosses, passejant sota un cel molt gris
i una boira baixa cap a l’oest.
Aprofito per anar llegint el
tríptic i així ens culturitzem:
“Declarada “Gran Lugar de Francia”, la punta del Raz se eleva a unos 70 metros de altura. Esculpida por el océano y los vientos, solo por ella ya merece la pena viajar a la región. Frente a ella, el faro cuadrado del islote de la Vieille, encendido en 1887, fue automatizado en 1995. Más allá de las rocas indómitas y del mar esmeralda, el panorama sobre el horizonte marino permite admirar la isla de Sein y, si el cielo está despejado, el faro de Ar Men.”(www.vacaciones-bretana.com)
Su característica figura en forma de proa atrae a numerosos turistas y le vale estar catalogado como un Grand site national de Francia. Para lograr este distintivo, las autoridades de Finisterre emprendieron en 1989 una campaña de recuperación del entorno natural del cabo, degradado por la afluencia masiva de visitantes (casi 850.000 al año). Las construcciones emplazadas en la punta misma fueron derrumbadas: el aparcamiento, las tiendas y el centro de información turística fueron reconstruidos a un kilómetro de distancia hacia el interior, en un estilo respetuoso de la arquitectura tradicional de Cornualles, y los hoteles fueron suprimidos. Las zonas de paso de los turistas fueron delimitadas a fin de proteger la vegetación original que casi había desparecido, creándose 7 km de senderos.
Un Sendero Europeo de Gran Recorrido de 3.050 km de largo, el E5, sale de la punta de Raz para recorrer parte del noroeste europeo hasta la ciudad italiana de Verona.
El antiguo faro, construido en 1839 en la planicie que precede el extremo de la punta, fue apagado en 1887 cuando se encendió la luz del faro de la Vieille, recién construido en un islote rocoso frente a la punta de Raz. El antiguo faro fue entonces ampliado y reconvertido en un puesto de vigía costera (en francés: sémaphore), que sigue activo.
En el acceso a la punta, se levanta una estatua de mármol creada por el escultor Cyprian Godebski en 1904, Notre Dame des Naufragés (Nuestra Señora de los Náufragos).(wikipedia)
 |
| Des de mig camí: vista a l'oest. |
 |
| Des de mig camí: vista a l'est. |
És una llàstima no haver coincidit amb un dia clar, per poder fotografiar un horitzó sense fi, però ens haurem de conformar amb les vistes emboirades del Far de la Vieille i la silueta fantasmagòrica de la Illa de Sein.
 |
| Mirador de la Punta |
Desprès de la sessió de dutxes preparem una
amanida d’alvocat i “moules et frittes”. A la Sandra li escalfo un parell de
sandvitxos de formatge de cabra que va comprar ahir al súper, diu que estan
molt bons! (és com una petita ratolina...)
Ja des del llit sentim bufar el vent, sort que el
pàrquing queda una mica protegit...ens preguntem que dur deu ser viure en
aquesta zona, no em vull ni imaginar com deu ser estar aquí al pic de l’hivern!
Trajecte acumulat: 1.337 km
Gasoil: 78,41 € (1,11 €/l)
Supermercat:
9,45€
Hostaleria: 3,25€
Records/Varis: 34,75€
Àrea/Pàrquing: 3,80€
Continuar llegint...BRETANYA (II): "CÔTE des LÉGENDES - CÔTE de GRANIT ROSE"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada