Desprès de la nostra primera setmana de vacances FRANÇA 2022 (I): "GRAN EST: Vestigis de la Gran Guerra", seguim ruta, direcció nord, per terres franceses.
Deixem enrere els Camps de Batalla de Verdun i els verds paissatges de la Champagne i entrem en els territoris del la nova regió anomenada Hauts-de-France, que agrupa les antigues Nord-Pas de Calais i Picardia.
Som-hi!
7:30 h i 17,7ºC
trajecte: 108 km
Es fa de dia a Reims.
La nit a l'àrea ha estat molt tranquil·la i en Manel aprofita l'anomenada Coulée Verte (via verda) que segueix la llera del canal d'Aisne al Marne per fer el seu passeig matinal.
Fem canvi d'aigües al borne gratuït abans de deixar l'àrea (per sortir la barrera s'aixeca automàticament) i posem rumb cap al nostre objectiu d'aquest matí: l'anomenat Chemin des Dames; tenim poc menys de 45 minuts fins al punt on està marcat l'inici de la ruta.
Chemin des Dames
La carretera local D18CD, actualment ben asfaltada i senyalitzada amb la línia dels vorals pintada de blau, és coneguda amb el nom de Chemin des Dames; iniciem el recorregut a l'extrem est del traçat.
El Chemin des Dames va adquirir el seu nom durant el segle XVIII, quan les filles del rei Louis XV, Victòria i Adelaida -conegudes com a Dames de França- el feien servir com a ruta habitual en els seus viatges des de la Cort a Paris fins al Château de la Bôve, prop de Vauclair, i propietat d'una antiga amant del seu pare, la comtessa Françoise de Châlus, ex dama d'honor d'Adelaida.
En aquella època amb prou feina era un camí empedrat, però era la ruta més directa de París al castell, i amb els anys va ser asfaltat i va adoptar el conegut nom.
Posteriorment, fets més cruents han quedat també associats a la història d'aquest camí a causa de la importància estratègica de la serralada que el ressegueix. Primer, el 1814 els reclutes de Napoleó van derrotar l'exercit prussià a la Batalla de Craonne, i, un segle més tard, durant la I Guerra Mundial, es van lliurar al llarg de la carena del Chemin tres batalles, conegudes com a les Batalles de l'Aisne , la primera el 1914, la segona el 1917, i la tercera el 1918.
Fem la primera parada al bosc conegut com Arboretum de Craonne, una superfície arbrada de 7 hectàrees plantada a la zona on antigament s'aixecava el poble de Craonne, arrasat totalment durant la Gran Guerra per foc del propi exèrcit francès intentant recuperar les posicions ocupades per els alemanys des de setembre de 1914.
L'arboretum serveix com a monument commemoratiu de la localitat, i el seu paisatge de cràters és un recordatori de la destrucció extrema de la guerra.
Hi ha diversos circuits marcats i una senda que s'enfila fins a una torre d'observació del camí, però nosaltres avancem fins al proper destí, el Centre d'Acollida al Visitant del Chemin des Dames.
Som els primers en arribar al parquing del nou Centre de visitants, construït l'any 2019 en acabar les commemoracions del Centenari de la Primera Guerra Mundial, dedicat a la interpretació de la història, la geografia i la memòria del Chemin des Dames.
La visita a aquest modern museu és lliure i gratuïta, però nosaltres hem vingut especialment per visitar el seu subsòl, la gruta coneguda com a Caverne du Dragon.
Just en deixar l'autocaravana arriba un altre vehicle al pàrquing i anem tots cap al recinte. La visita a la gruta és guiada, un noi ens acompanyarà mostrant el recorregut mentre nosaltres escoltem les explicacions d´una audio-guia.
Baixem al subsòl amb ascensor, ens posem les dessuadores (la temperatura interior de la cova és d'aproximadament 12ºC, constant durant tot l'any) i iniciem la visita.
Aquesta gran cova, amb una superfície de 3 hectàrees i situada a 14 metres de profunditat, era originalment una pedrera subterrània excavada durant l'Edat Mitjana per extreure les pedres necessàries per a la construcció de la propera Abadia de Vauclair, i durant la guerra, igual que altres existentes a la zona, va tenir la funció de caserna subterrània, refugi, lloc de socors, i, en aquest cas, com a lloc defensiu d'avançada.
Ocupada inicialment per l'exèrcit francès va ser presa pels alemanys, que van consolidar la seva posició a l'altiplà del Chemin des Dames, i van ser aquests els que la van anomenar la Caverna del Drac (Drachenhöhle en alemany), per la semblança de les flames i espurnes de les metralladores sortint de les entrades de la cova durant la lluita, amb les flames escupides pels dracs des de les seves coves.
Durant els quatre anys que va durar el conflicte prop de 400 soldats hi van habitar, a 15 metres sota terra, 12 graus de temperatura i 90% d'humitat.
Els alemanys van remodelar la caserna francesa, fent arribar l'electricitat i el telèfon fins a les profunditats, i connectant-la, mitjançant un túnel de 125 metres, fins a la línia del front, cosa que permetia el transport ràpid de municions i l'evacuació dels ferits.
Caminem en penombra seguint al guia, que va encenent els llums a mesura que avancem, mentre el relat sona als auriculars.
Rudimentaris elements quotidians, com ara taules, cadires i lliteres, ocupen la seva posició original, i gairebé ens és impossible imaginar com havia de ser viure durant llargs espais de temps en aquestes condicions. Imatges reals preses durant el conflicte certifiquen la dura realitat a què van ser sotmesos tots aquells joves soldats.
Fins i tot van haver d'habilitar un cul de sac de la cova com a cementiri a falta de poder enterrar els cadavers a la superfície!
Sortida nord/pou - Sortida sud/centraleta llum - Hospital de campanya
La visita dura poc més d'una hora, i un cop finalitzada tornem a la superfície, on ens acull un cel clar i un sol brillant.
Per contrarestar la foscor i l'ambient lúgubre de la gruta la següent parada serà a l'aire lliure i a ple sol: ens desplacem un parell de quilòmetres al nord, per una carretereta entre el bosc, fins al gran pla on resten les ruïnes de l'Abadia de Vauclair.
Aquesta antiga abadia de monjos cistercencs, que va ser construïda el 1134 sobre una església existent amb blocs de pedra procedents de la propera pedrera subterrànea medieval i ocupada al seu inici per un grup de monjos de la comunitat de l'abadia de Clairvaux, va rebre el nom de Vauclair (Vallis clara), el nom invers de l'abadia mare (Clara vallis). Amb l'ajuda de donacions de famílies adinerades, l'abadia va prosperar ràpidament en adquirir moltes terres i granges.
La Revolució Francesa va provocar el seu tancament i abandó, cosa que va provocar part del seu desmantellament, va ser declarada propietat nacional i venuda el 1791 a particulars que la van transformar en una granja... fins al 1914.
A causa de la seva ubicació, tan propera a la línia del front del Chemin des Dames, no va sobreviure a la Gran Guerra; els edificis van sucumbir sota el foc directe de l'artilleria, i avui dia només en queden vestigis.
Als voltants de les ruïnes s'ha recreat un jardí de plantes medicinals, a prop del suposat emplaçament de l'antiga infermeria. Seguint el plànol dels primers jardins monàstics, aquest jardí acull actualment més de 400 espècies de plantes medicinals.
El conjunt va ser declarat monument històric el 1970.
Les gosses, contentes, ens acompanyen durant el passeig al voltant de la malmesa edificació.
Tornem a la via principal, D18CD, i seguim el traçat blau fins a enllaçar amb la N2, direcció Soissons. Aquest punt és l'extrem oest del Chemin des Dames.
En uns quaranta quilòmetres, a una bona velocitat de creuer, ens plantem al centre de la vila de Soissons, i aparquem davant de la impressionant façana de l'església abacial de Saint-Jean-des-Vignes, la nostra propera visita.
Soissons va ser una ciutat pròspera des de l'antiguitat. D'origen romà, fundada per l'emperador August, es va convertir durant l'Alta Edat Mitjana en la primera capital dels francs, després que aquests derrotessin els romans, moment en què es va produir el famós episodi del Vas de Soissons:
Fundada al segle XI, aquesta abadia va ser una de les més riques de l'Edat Mitjana, però a banda de l'espectacular façana només queden en peu el refectori dels monjos, el celler i una part del claustre.
En el seu període d'auge, a principis del s. XVI, el vast conjunt estava envoltat per una muralla i un fosso, albergant 150 monjos.
Com la majoria d'edificis religiosos va patir amb l'arribada de la Revolució: els monjos van ser expulsats, es van vendre tots els mobles, la argenteria es va fondre i es va enviar a París, i l'últim Gran Prior va ser massacrat el 1792, també a París.
El 1805 un decret va ordenar la seva demolició per utilitzar els materials en la reparació de la catedral i davant d'una onada de protestes veïnals, la façana va poder ser salvada.
Vistes de les torres des del claustre - Interior del refectori
A l'interior del refectori ja notem una (benvinguda) baixada de la temperatura, però en accedir al celler, que ocupa el seu subsòl, una frescor total ens envaeix... i gairebé que, després del recorregut, ens fa mandra tornar a pujar i sortir al sol.
Les dependències del celler i els rebosts són immenses... aquests monjos estaven ben proveïts i segur que no els faltava de res!
Celler al subsòl del refectori
Per acabar la nostra ràpida visita a Soissons ens apropem fins a la propera Catedral de Saint-Gervais-et-Saint-Protais, i entenem per què la gent confon les torres de l'abadia amb la catedral: la portada és molt menys espectacular, només una torre, la de la façana sud. La torre nord mai no es va arribar a aixecar, l'edifici va quedar inacabat per manca de recursos, i el 1479 es va donar per finalitzat el seu període constructiu.
Buscant la fresca, accedim a l'interior de la catedral, que forma part de les anomenades “cathédrales Picardes”.
En un radi de 60 km, a Picardia, es van erigir entre els segles XII i XVI set catedrals: Noyon, Senlis, Laon, Saint Quentin, Soissons, Amiens i Beauvais. Aquest patrimoni especial i únic al món resumeix la pàgina de la història coneguda com “l'època de les catedrals”.
Recorrem la nau pràcticament sols, envoltats de silenci, tot i que realment en sortir a l'exterior tampoc és que hi hagi gaire moviment, serà que és hora de dinar per als francesos, les campanes acaben de marcar la una del migdia, i estan arrecerats de la calor sufocant.
No trobem cap local que ens cridi l'atenció per prendre'ns el corresponent verre de vin, i decidim avançar camí i dinar ja al nostre lloc de pernocta, el poble de Coucy-le-Château-Auffrique.
De camí passem davant un Carrefour i aprofitem per a assortir el rebost.
A les 14:30 arribem a l'àrea de Coucy-le-Château, on només hi ha una altra autocaravana. Triem la plaça que queda sota l'ombra d'un gran arbre i preparo el dinar mentre en Manel surt amb les gosses.
Durant una estona tenim de veïns un grupet de joves que han fet parada amb els cavalls també aprofitant l'ombra... amb aquesta calor els pobres animals suen la gota!
Una estoneta de sobretaula arrecerats de l'implacable sol sota la copa de l'arbre, i un capítol de la sèrie que estem seguint abans de posar-nos en moviment pel passeig de la tarda.
L'àrea, municipal, té un borne de pagament a raó de 7€/dia, preu que inclou la connexió elèctrica. He intentat diverses vegades pagar però no llegeix les targetes de crèdit i surt un tiquet que posa "error de connexió", però com veiem que el pilot led dels borns elèctrics està encès, provem, i tenim corrent...aprofitem per endollar un estona el "pingüí" amb gel al dipòsit d'aigua, i ens refresca força l'estada durant la sobretaula.
Tot i la mandra que ens fa deixar el nostre cau "climatitzat" no podem entretenir-nos gaire, volem visitar el castell i posa la guia que tanquen a les 18:30 h., o sigui que... cap a fora".
Pugem cap a l'antiga fortalesa per una drecera que puja pel vessant nord-est del turó on es recolza el mur defensiu que envolta el castell, fins a una de les portes que dóna accés a intramurs, la Porte de Soissons.
El poble sembla desert, accedim al castell i realitzem la visita pràcticament sols.
El castell fortificat de Coucy va ser construït sobre un aflorament rocós a l'extrem oest de la ciutat a principis del segle XIII pel senyor del lloc, Enguerrand III, un personatge amb una il·lustre carrera militar, que va ajudar al rei Felip II de França a reduir els territoris francesos del rei d'Anglaterra, va ser un membre notable de la força francesa que va envair el Regne d'Anglaterra (1216–1217) per deposar el rei Joan, i també va participar a la croada albigesa.
Es diu que volent competir amb els reis de França, Enguerrand III va fer aixecar una fortalesa que cobria 14 hectàrees, envoltada per més de 2.000 metres de muralla i protegida per 33 torres. Les quatre torres dels cantons del castell s'acostaven a les dimensions de la torrassa reial del Louvre i la torrassa de Coucy va ser durant molt de temps la torre més alta de tot l'occident cristià.
A finals del segle XIV, el seu descendent Enguerrand VII, un gran diplomàtic, va embellir i transformar la fortalesa condicionant àmplies habitacions ricament decorades i dotant-la d'un palau d'estil gòtic.
La Guerra dels Cent Anys, les lluites de la Fronde (1648-1653) i un terratrèmol, el 1692, van provocar el seu desmantellament i abandó, i durant la Revolució el lloc es va convertir en una pedrera.
Les ruïnes podrien haver estat abandonades... però Louis-Philippe -l'últim rei de França- va comprar el lloc el 1829 a títol personal, abans que l'Estat es convertís en el seu propietari el 1848. Es va iniciar llavors un projecte de consolidació, liderat pel famós arquitecte Viollet-le-Duc, autor de moltes rehabilitacions famoses, com les de la ciutadella de Carcassonne, la catedral de Notre-Dame a París o el castell de Pierrefons... .
Evolució de la construcció del castell
Fem la visita seguint els punts del recorregut marcat i podem fer-nos una idea de la grandesa del lloc observant les il·lustracions dels panells informatius, on imatges i dibuixos ens mostren com eren les diferents edificacions abans del total deteriorament, actualment només hi queden vestigis.
www.chateau-coucy.fr
En la seva època de més esplendor aquesta fortalesa havia de ser impressionant.
Sortim del castell pels carrerons de l'antic burg i ens parem a la petita terrassa del que sembla l'únic bar del poble; el seu nom ja convida... Le Bar de l'amitié, i segons resa el tendal ajunta bar, estanc, loteria, premsa i souvenirs...vaja un tot en un!
La terrassa realment és una estreta tarima de fusta sobreelevada sobre la vorera, i a aquesta hora està força animada amb una barreja diversa de gent.
Unes cerveses fresques, ben merescudes, amb esl seu corresponent posagots "anti-guêpes" (vespes) i de tornada a caseta a acabar de passar la tarda, amb unes vistes espectaculars als peus del castell.
Pernocta: ASN Coucy-le-Chateau - 7 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N49.520000, E3.313980
)
Trajecte acumulat: 1.376 km
Peatge: 3,40 €
Super: 75,19 €
Hostaleria: 8,70 €
Entrades: 30,00 €
Pk/àrea/càmping: - € (No funcionava la màquina de pagament)
7:30 h i 12ºC
trajecte: 84 km
Vuitè dia del nostre periple per terres franceses i ens segueix acompanyant un sol lluent.
Mentre en Manel fa el seu passeig diari, jo obro el "despatx" i aprofito per esmorzar tranquil·lament, tot repassant la previsió de ruta per a la jornada.
Al cap d'una estona, torna emocionat ensenyant-me les fotos de la seva troballa durant el camí.
Resulta que just del costat de l'àrea surt un sender que recorre una gran zona verda boscosa, amb un estany i tot (l'Étang Communal de Coucy-Le-Chateau), i durant el trajecte es poden veure les restes de la base d'un antic canó alemany instal·lat durant la seva ocupació del lloc, el 1915.
Omplim dipòsits i marxem cap a Laon, capital del departament de l'Aisne, ciutat medieval flanquejada per set quilòmetres de muralles i que conté més de vuitanta monuments històrics catalogats o classificats, y catalogada amb l'etiqueta "Ville d'art et d'histoire" pel Ministeri de Cultura francès.
Pays de Laon - AISNE
Ens dirigim cap a la zona alta de Laon, la part més antiga de la ciutat que s'estén, amb una forma peculiar, sobre un turó elevat uns 100 metres sobre la plana circumdant. Aquesta orografia en va facilitar la defensa de la vila, però va establir una clara separació de la població: al centre, sobre el turó, la seu de poder, i a la plana els ravals.
Al punt més alt, visible des de la distància, la catedral de Notre-Dame, presència que li va valer al turó l'apel·latiu de Muntanya Coronada.
Pugem per un sinuós carrer de corbes tancades fins a la majestuosa Porte d'Ardon (s.XIII), i ens desviem a la dreta seguint la muralla. El pàrquing per a autocaravanes, en línia a la vorera, és als peus de la muralla de l'extrem sud-est de la fortificació.
De les 6 places reservades pels nostres vehicles només n'hi ha una d'ocupada, així que no tenim problemes per aparcar.
Deixem les gosses de guàrdia i busquem la porta més propera d'accés intramurs.
L´extrem més oriental del promontori està ocupat per l´antiga ciutadella, típica edificació militar amb planta d´estrella pentagonal que data del s. XVI, encara que amb modificacions i reforços posteriors. Situada extramurs, una porta donava per una banda a la ciutat i de l'altra permetia l'ingrés a la ciutadella.
Suposem que la necessitat d'accés del trànsit rodat al centre va provocar l'enderrocament d'un petit tram de la muralla, i per aquí entrem.
La Rue du Cloître ens porta, sense pèrdua, fins a la plaça de la catedral.
Seguim per la Rue Châtelaine en direcció oest, deixem la visita a l'interior de la catedral per a la tornada.
Descobrim un centre històric colorit, amb estrets carrerons amagats i façanes amb antics comerços "d'autrefois" (de temps passats)
El recorregut recomanat a la Guia Verde Michelin (que sempre és la nostra informació de capçalera en paper) ens porta fins al límit oest de la vila alta, on se surt de la fortificació per la moderna carretera en direcció a París i on s'ubica la medieval Porte de Soissons.
I aquí, a l'extrem oposat de la ciutat, s'hi aixeca un altre dels seus monuments, l'església abacial de Saint-Martin, que forma part del conjunt gòtic de l'antiga Abadia de Saint-Martin.
Tornem cap a la catedral, ara seguint la muralla nord, des d'on tenim una extensa vista de tot el vessant, i de les vies de l'antic funicular que unia el barri de l'estació de Laon amb la vila alta.
Inicialment una línia de tramvia de pinyó i cremallera, posada en servei l'estiu del 1899 unia els dos punts, mantenint-se en funcionament fins a l'any 1971, quan va ser clausurada pel seu avançat deteriorament.
A finals del segle passat es va modernitzar tot el sistema, posant en funcionament el comunament anomenat "el Poma", un mitjà de transport guiat lleuger automàtic, prototip de mini-metre funicular sobre pneumàtics, i va ser utilitzat des de 1989 fins a 2016, data en què es va clausurar definitivament pels seus alts costos de manteniment.
Arribem a la catedral i ara sí, accedim a l'interior.
La construcció de la catedral de Notre-Dame de Laon va ser iniciada a mitjan el segle XII en incipient estil gòtic, sent, cronològicament, una de les primeres catedrals gòtiques. Actualment, després de la supressió del bisbat de Laon, té rang d'església parroquial.
La façana principal segueix un esquema normand que seria imitat posteriorment en moltes altres esglésies gòtiques: un pòrtic amb tres profundes obertures, finestrals i rosetó i arqueries sobre aquests. Dues torres quadrades acaben en un cos octogonal amb torretes.
La plaça de la catedral, no sabem si ara per ser estiu o tot l'any, està ocupada per un tauler gegant d'escacs, una pista de petanca, unes zones habilitades amb gespa artificial amb jocs infantils i, potser,... unes originals gandules per admirar la façana de Notre-Dame.
Ens ha agradat molt la vila alta de Laon, molt coquetona.
Una estoneta de descans a l'ombra de les torres i posem rumb cap al proper destí, la ciutat de Saint-Quentin, on acabarem de passar el dia i farem nit.
Minuts abans de la una del migdia ens plantem a l'àrea d'autocaravanes, una gran esplanada asfaltada 10 places marcades, al costat de la via verda que segueix la llera del Canal de Saint-Quentin, amb barrera d'accés, punt de servei i electricitat , per 8 €/24 h... i molt a prop del centre, que més es pot demanar?!
Hem de reconèixer que estem tenint molta sort amb les àrees aquestes vacances (i que segueixi així!), sense haver d'estressar-nos i patir per trobar lloc...quina diferència de l'any passat a Astúries...
Dinem amb calma, prenem el cafè, fem una estona de sobretaula i algú aprofita la tranquil·litat per caure en una lleugera migdiadeta.
Descansats, i després d'una dutxa fresqueta anem a visitar el centre. Ens portem a les gosses, però abans també els hi toca refrescar-se amb una capbussada al canal.
Saint-Quentin s'organitza al voltant d'una plaça principal, la Plaça de l'Hôtel de Ville, centre neuràlgic de la ciutat, la mida de la qual denota la importància de la ciutat en el passat.
Aixecada sobre un turó de pedra calcària plena de soterranis i passatges subterranis, St-Quentin vigila el curs del Somme canalitzat, sent un important nus de trànsit ferroviari i fluvial entre París i el Nord-Pas de Calais i la Champagne.
Un passeig curt des de l'àrea i ens plantem a la Place de l'Hôtel-de-Ville, encara que no hi ha manera d'apreciar-ne l'amplitud, ja que en temporada d'estiu es transforma en una zona lúdica amb jocs infantils i sorrals formant una "platja urbana".
Això ens impedeix, també, obtenir una imatge completa de la fantàstica façana de l'Ajuntament, clar exemple del gòtic flamíger.
Uns carrerons de vianants ens apropen a la basílica de Saint-Quentin, construïda per albergar les relíquies del sant.
Segons la llegenda el sant, que a finals del s. III va arribar per evangelitzar la regió, va ser martiritzat abans de ser decapitat i llançat a les aigües del riu Somme. El seu cos es va trobar, intacte, 50 anys més tard, suscitant una devoció renovada. El lloc de la seva sepultura va prendre el seu nom.
No tenim sort amb la fotografia, la basílica està envoltada d'obres, tanques i bastides. Entre això, la calor i les gosses no parem a fer cap foto i anem directes cap a la gran arbreda urbana que forma, com si del Central Park saintquintinès es tractés, el Parc des Champs Elysées: 12 hectàrees de zona verda, amb més de 5000 arbres, on es distribueixen passejades i parterres amb pistes de tennis a l'aire lliure, pistes de petanca, zona de jocs per als més petits, taules de pícnic, ping-pong,...
Ocupa la superfície on abans de l'arribada al poder de Napoleó I s'aixecaven els antics baluards reials.
Nosaltres trobem a faltar una cosa molt important: aigua!
No trobem ni una sola font on poder refrescar les peludes, per sort portem la seva ampolleta i el abeurador plegable.
Mancant aigua bo és una bona ombra! Descansem una estona en un banc, observant els vilatans passar ...
Impossible fer un selfie amb els 4 ben posats!
Tornem cap a la gran plaça i és el nostre torn de remullar la gola. Que bé que entra la cervesa en aquests dies de calor!
Tornem cap a l'autocaravana, i acabem la tarda passejant pel costat del canal.
En caure el sol, es queda una temperatura molt agradable.
Doncs resulta que a l'era de les xarxes socials on tot es pot compartir,
Instagram no permet descarregar els Reels i pujar-los a Blogger amb el so i la música...
però si enllaçar el contingut ¿?
enllaç a Reels
Un dia més a la saca... demà més!
Pernocta: ASN Saint-Quentin - 8,20 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N49.520000, E3.313980)
Trajecte acumulat: 1.460 km
Peatge: 2,70 €
Hostaleria: 15,00 €
Varis: 70,53 €
Pk/àrea/càmping: 8,20 €
7:30 h i 18ºC
trajecte: 181 km
A les 8:45 h, sota un cel una mica enterbolit ens posem en ruta després de totes les rutines matinals. Com gairebé sempre som els primers a moure'ns.
La previsió d'avui és anar cap a Lille, capital del departament del Nord i de la regió dels Alts de França (Hauts-de-France), i passar un parell de jornades descobrint la ciutat, diuen la més flamenca de les ciutats franceses. La raó és òbvia: Lille va pertànyer durant segles al comtat de Flandes i la seva herència és palesa en molts aspectes de la població des de les façanes dels seus edificis i la distribució de les seves places fins a la seva gastronomia. Però ...
Una hora i mitja de trajecte per l'autopista desprès arribem al punt que havíem triat per aparcar i pernoctar, un dels grans pàrquings mixtos de la zona de la Ciutadella de Lille, amb pagament per control horari… però com que no sempre les coses són flors i violes (cosir i cantar), la visió d'un senyal de ⛔"prohibit accés" a autocaravanes ens cau com un gerro d'aigua freda al clatell!
Ostres, si havia llegit comentaris al Park4night que es podia i apareixia marcat amb fotos i ressenyes. Miro l'aplicació i el pàrquing ara ja no hi surt!
M'apropo a la caseta on hi ha dues noies que vigilen l'accés i em corroboren que no, que no es pot, que fins fa poc sí, però ara ja no!!
I ara què? Em diuen que pregunti a l'Oficina de Turisme; truco i surt el contestador, diumenge no hi ha servei telefònic!
Entendríem que no deixessin pernoctar, però ni tan sols aparcar durant el dia? ... doncs res, a grans mals grans remeis, i més nosaltres que podem canviar de plans sense gaires problemes, l'única fita que tenim fixa és el dissabte 20 ser a Beauvais per recollir l'Alex.
Com que és una gran ciutat cap dels altres pàrquings que veiem ens convencen per quedar-nos, o sigui que passem de Lille i retrocedim cap al sud en direcció a Arras, capital del departament del Pas de Calais.
Nota: Quan escric aquest relat el pàrquing torna a aparèixer a Park4night! Potser s'ho han repensat ...
Pel camí farem les visites que portàvem apuntades al territori que durant el 1917 va patir l'anomenada Batalla d'Arras.
Arras - Pays d'Artois
Bé, després d'anades i vingudes per l'A1 i la N47, cap a les 11:30 h. aparquem en una gran esplanada que serveix de pàrquing al cementiri militar francès d'Ablain St.-Nazaire, més conegut com la Necròpolis nacional de Notre-Dame-de-Lorette.
Després de la Primera Guerra Mundial, el turó de Notre-Dame-de-Lorette, sobre el qual estem aparcats, va ser escollit per l'Estat francès per rebre les restes dels soldats francesos de més de 150 cementiris dels fronts d'Artois, Flandes i la costa belga.
Inaugurat el 1925, acull les restes d'uns 45.000 combatents, la meitat en tombes individuals, i els més de 22.000 soldats desconeguts reunits a 8 osseres.
El recinte, que inclou el cementiri, la basílica, la torre de la llanterna i un museu, té una superfície de més de 25 hectàrees, i és la necròpolis militar francesa més gran del món.
Al peu de la torre llanterna, una cripta conté 32 taüts de soldats desconeguts de totes les guerres franceses del segle XX.
Fem unes fotos des del camí, però no hi entrem, ens dirigim cap a la moderna estructura, amb forma d'ovni el·líptic, que queda a l'esquerra del cementiri, amb les seves entrades una enfront de l'altra.
Des de la nostra posició la perspectiva ens impedeix veure que un dels seus laterals “vola” sobre el turó. Un passadís semienterrat ofereix l'accés al seu interior.
Aquest memorial, anomenat L'Anneau de la mémoire (Anell del Record) i inaugurat el 2014 durant els actes del centenari de la Gran Guerra, és una gran el·lipse de 345 metres de perímetre formada per 500 plaques d'acer, d'uns 3 metres d'alçada, on es ret homenatge a prop de 580.000 homes procedents de tot el món que van morir als fronts del nord de França entre 1914 i 1918.
A la cara interior dels panells, sobre una superfície daurada, estan gravats els noms i cognoms dels soldats, per ordre alfabètic, sense distinció de país, rang o religió.
El primer de la llista és "A TET", un nepalès de l'exèrcit britànic, i el darrer registre esmenta "Zywitz Rudolf", un soldat alemany.
Recorrem el passadís interior, penjat sobre un camp d'herba seca, molt castigat per la calor i no gaire cura, veient passar la inicial dels cognoms, de l'A a la Z. Estremidor, gairebé una generació d'homes perduda en aquella guerra ... i sense aprendre la lliçó 20 anys després els que van sobreviure van acabar enmig dels combats de la II Guerra Mundial !
Seguim ruta.
Només 10 quilòmetres ens separen d'un altre turó, la Cresta de Vimy, lloc on es van desenvolupar els combats de la coneguda com a Batalla de la cresta de Vimy, que va formar part de la global Batalla d'Arras.
En aquesta zona van ser els canadencs els encarregats d'assaltar els llocs alemanys, i després de la guerra, el 1922, els terrenys del camp de batalla van ser cedits per França, a perpetuïtat, al poble canadenc en reconeixement als seus esforços durant el conflicte.
Aquestes 117 hectàrees de terreny conformen actualment el Parc Històric Nacional Canadenc de Vimy, travessat encara per túnels, cràters i trinxeres, molts dels quals estan tancats al públic per seguretat doncs encara perduren nombroses municions que no van ser desenterrades i resten sense explotar.
La zona és tan extensa que hi ha habilitades diverses zones d'aparcament; anem primer cap a l'impressionant memorial, que és visible des de quilòmetres de distància.
Una mola immensa de pedra i formigó s'aixeca al capdamunt del turó, en tribut dels 66 mil canadencs morts durant la guerra, 11285 d'ells sense tomba coneguda i els noms dels quals apareixen gravats a les parets del memorial com a «desaparegut, presumiblement mort» a França.
Inaugurat el 1936, es va trigar 16 anys en el seu disseny i construcció.
Una plataforma de 11.000 tones de formigó armat serveix de base per al suport de dues torres quadrangulars de 30 metres d'alçada, i gairebé 6.000 tones de pedra calcària, una presentant les fulles d'auró del Canadà i l'altra la flor de lis de França, que simbolitzen els sacrificis dels dos països.
Diverses escultures carregades de simbolisme completen en conjunt: fe, esperança, sacrifici, honor, caritat, pau, justícia, veritat ...
Vimy no és un memorial de guerra a l'ús, és a dir, dedicat al triomf o a la glòria d'un exèrcit o líder militar, sinó que honra el sentit del deure de les legions d'homes que aquí van perdre la vida. Segons les paraules dels membres del darrer equip de restauració:
Tornem a l'autocaravana i ens desplacem cap al pàrquing del Centre de visitants, des d'on s'accedeix a la zona de túnels i trinxeres.
En aquest Centre de visitants, inaugurat oficialment el 1997, trobem la informació dels fets que van tenir lloc aquí a la Cresta de Vimy, i el paper del Cos Canadenc a la presa d'aquests terrenys.
Entrem i ens acull un noi uniformat com el guarda de Yellowstone, i ens fa una petita introducció del lloc... encara que sembli mentida, en castellà (crec que és l'únic lloc de les vacances on tenen en consideració els turistes espanyols!). Ens ofereix fer una visita guiada o un tríptic per fer la visita lliure; ens decantem per aquesta segona opció, agraïm la seva atenció i recorrem l'interior de l'edifici on mapes, panells informatius, fotos i objectes personals ens posen en situació abans de sortir a l'exterior, a la zona de les trinxeres.
Al igual que en el cas de tots els llocs o memorials americans, aquí també l'accés és lliure i gratuït.
Seguint el sender i llegint el tríptic ens movem entre les dues línies del front, la francesa i l'alemanya, separades per només 25 metres de terreny, coneguts com a “zona neutra”.
Diversos punts, amb escales, permeten la baixada a les trinxeres. Les que podem obsevar en l'actualitat van ser reconstruïdes entre 1925 i 1927, just en la mateixa posició que les originals de 1917, i són només una petita part de la xarxa que es ramificava al sector canadenc, que segons llegim a la guia s'estenia fins a una longitud de 7 quilòmetres!
El terreny que envolta les trinxeres, i també la zona neutral, està solcat de cràters de diferents diàmetres i profunditats, resultat dels trets d'artilleria pesant i l'explosió de mines subterrànies.
No baixem als túnels, ja que per accedir-hi hauríem d'afegir-nos a una visita guiada, i ho desestimem.
Passegem per tot el recinte superior i donem per finalitzada la visita.
En només 10 quilòmetres ens plantem al centre d'Arras, i anem cap a l'àrea d'autocaravanes, que han inaugurat fa poc... creuant els dits per trobar-hi lloc.
Tenim sort!
A aquesta hora (13.45 h) encara queden diverses places lliures de les 46 que té, i ens col·loquem en una del fons. Un panell indicador marca en tot moment les places lliures.
La instal·lació està molt bé, s'hi accedeix pagant els dies escollits a la barrera d'entrada, les places són àmplies i per 11,70€ tenim estada, llum, punt de servei i mòdul de wc i dutxa.
Ja ben situats, en Manel treu tendal, taula i cadires mentre jo preparo el dinar.
Gaudim tranquil·lament del menjar i posterior sobretaula a la nostra parcel·la i aprofito per estudiar una mica les opcions de visita a la ciutat.
A mitja tarda ens preparem per anar cap al centre, però abans sortim a fer una bona passejada amb les gosses. Estem de sort -una vegada més-, l'àrea és just al costat del canal que porta les aigües del riu Scarpe fins a un petit port interior. Seguim la riba, antic "chemin de halage" (camí de sirga), que ha estat adequat recentment i reconvertit en una bonica zona verda. Ens arribem fins a una resclosa, on podem creuar el canal, i les gosses aprofiten per fer el seu banyet diari.
Tenim (segons el Sr. Google) 700 metres des de l'àrea fins al centre històric, i aprofitem per anar fullejant la guia.
Plànol turístic facilitat a la O.T.
De manera molt resumida, podem dir que Arras destaca pels seus dos monuments declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, el Beffroi (campanar municipal) i la Ciutadella, les seves dues places barroques i els seus 225 monuments històrics protegits.
Accedim a la Grand'Place pel seu extrem nord, és enorme! Llàstima que estigui permès aparcar, perquè els cotxes treuen encant a la visió general.
Aquesta plaça, junt a la propera Place des Héros (Plaça dels Herois) i el carrer que les uneix, la Rue de la Taillerie, formen un conjunt arquitectònic únic a Europa, presentant l'alineació ininterrompuda de 155 façanes barroques.
Grand'Place
Aquesta plaça, coneguda com la "plaça gran", de planta rectangular de 184x96 metres (17.664 m2), ha estat durant segles el centre neuràlgic de la ciutat, que es va desenvolupar a l'Edat Mitjana al voltant de l'abadia de St-Vaast com un mercat de cereals i un centre per teixir teixits de llana.
Amb el patrocini dels ducs de Bourgogne, a partir de 1384, la vila d'Arras es va fer famosa per la fabricació de tapissos d'alt lliç (els que es teixeixen col·locant l'ordit i tot l'aparell en posició vertical).
A Itàlia, el nom arazzi, derivat d'Arras, ho testifica: s'aplica a tots els tapissos antics.
I, durant el s. XVIII, la plaça va albergar un mercat de cereals que era "un dels més grans de França".
Curiosament una façana destaca entre totes les altres, i es tracta de la coneguda com a Maison Les Trois Luppars, la casa més antiga d'Arras (1467). La seva façana de maó vermell, en estil gòtic flamenc, és l'única de la ciutat que no és d'estil barroc flamenc, i va servir de base per a l'alineació de les cases i les seves galeries, i la seva estructura de tres nivells va suggerir el patró únic de les altres cases a les places d'Arras.
Maison Les Trois Luppars, font:GoogleMaps
Creuem la Grand'Place, força solitària, i enfilem la Rue de la Taillerie cap a la coneguda com a “plaça petita”, la Place des Héros. Com per art de màgia, els carrers van cobrant vida.
Les porxades de la Rue de la Taillerie, que antigament protegien els mercaders del mal temps, són una successió contínua de bars (brasseries, friteries, bistrots,...) alternats amb alguna que altra botiga de productes "gourmandes" del territori, amb les dues voreres ocupades per les corresponents taules i para-sols.
Donem una volta pels carrers que voregen les places i, per l'estreta Rue de Justice, accedim a la Place des Héros, i aquí ens quedem.
Place des Héros
Tot i anomenar-se la "plaça petita" les seves dimensions són considerables: 123 metres de llargada per 61 metres d'amplada; aquesta sense cotxes ens deixa admirar l'extraordinària façana gòtic-flamenca de l'Hôtel de Ville i, sobresortint fins als 75 metres d'alçada, la torre del rellotge (beffroi en francès i belfort en neerlandès).
S'hi respira bon ambient. Gent de totes les edats: grups, parelles i famílies comparteixen les terrasses que envolten la plaça.
Escollim una taula i ens asseiem a veure passar el que queda de tarda, i com que no tenim pressa en el viatge (doncs aquest matí se'ns ha anul·lat Lille) decidim que ens quedarem un dia més aquí, a Arras.
Aprofito per reservar per Internet la visita per demà a la tarda a la Carrière Wellington, deixant el matí per visitar el Beffroi i les "Boves", antigues pedreres excavades a partir del segle X i després usades com a cellers, sitges i refugis durant la guerra.
Tornem cap a l'autocaravana a sopar i veure una estona la tele.
Per sort, sembla que la calor remet i s'agraeix; fins i tot resulta agradable la sensació d'haver de tapar-se amb el llençol durant la nit.
Pernocta: ASN Arras - 9,70 €/dia, serveis 2€ - (GPS: N50.298393, E2.775383)
Trajecte acumulat: 1.641 km
Gasoil: 54,58 € (1,76 €/l)
Super: 2,20 €
Peatge: 9,60 €
Hostaleria: 15,50 €
Varis: 70,53 €
Pk/àrea/càmping: 11,70 €
7:30 h i 19ºC
trajecte: - km
Comencem un nou, i tranquil dia, a Arras, seguint les rutines diàries: en Manel aprofita el "chemin de halage" de La Scarpe per fer el seu passeig matinal, amb bany "perruno" inclòs, i jo esmorzo tranquil·lament les meves corresponents torrades amb mantega i melmelada.
Sortim cap al centre i, en aquesta ocasió, anem directes a la Place des Héros, on el rellotge del Beffroi ens saluda de bon matí, són les 9:50 h. i esperem que obrin l'Oficina de Turisme, ubicada als baixos de l'Hôtel de Ville.
Una parella fa cua a la porta, i ens posem darrere.
Ens atenen molt amablement, però no tenim sort, no havíem fet reserva prèvia per a la visita a les boves i aquest matí ja tenen tots els grups complets...ohh.
El noi ens proposa apuntar-nos a la visita de les tres de la tarda, però fent números ho descartem, ja que a les 17:00 tenim hora a la Carrière Wellington, situada a l'altra punta de la ciutat, i hem d'anar caminant. Massa just, estem de vacances i tampoc és qüestió d'anar amb presses als llocs... ja tenim una excusa per tornar a Arras!
Resignats davant de la impossibilitat de baixar als soterranis d'Arras canviem de plans i ens allunyem del centre, en direcció sud-oest, cap a la Ciutadella d'Arras.
De camí travessem el barri de la Basse Ville (Ciutat Baixa) creat durant el s. XVIII sobre una zona pantanosa situada entre la ciutadella i la ciutat; un districte format per una xarxa geomètrica d'àmplis carrers al voltant d'una gran plaça octogonal, la Place Victor-Hugo, model d'arquitectura i urbanisme del segle de les Llums.
Una solitària ( i una mica decrèpita) Av. des Fusillés, que creua el Jardin du Gouverneur, ens deixa al límit de l'antiga ciutat, just a la línia que formaven les seves muralles, avui en dia inexistents i aprofitat el seu emplaçament per a la formació dels amples Boulevards perifèrics que circumval·len el centre històric.
Estem davant de la Porte Royale, que ens brinda accés a la fortificació del nostre ja conegut Vauban (no hi ha lloc que anem que no trobem rastre de Sébastien Le Preste -Marquès de Vauban-, famós enginyer militar del Rei Sol). Les aigües del riu Crinchon formen una fossa natural que envolta la planta estrellada de la fortalesa.
Construïda entre 1668 i 1672 va ser un dels primers èxits de Vauban, que la va integrar en la seva doble línia de ciutats fortificades destinades a protegir la frontera nord del regne d'est a oest, encara que mai va ser assetjada i, per això, va rebre el sobrenom de "La Belle Inutile". Fora de perill de les guerres, continua sent, per la seva planta en estrella, un dels millors exemples d'una fortalesa simple dissenyada per Vauban.
Accedim a l'interior i fem una volta per l'extensa plaça d'armes. En un dels pavellons s'explica la història amb plànols i maquetes.
Després de tres segles d'història militar la fortificació es va desmilitaritzar l'any 2008 i, juntament amb 11 fortificacions més de Vauban, es va inscriure a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Avui dia, després de les necessàries rehabilitacions, la Citadelle és un "petit poble dins de la ciutat", amb les casernes reconvertides en despatxos, apartaments de lloguer i locals d'oci i petits tallerets; i el bosc que l'envolta una extensa zona verda, amb corriols i circuits esportius.
Tornem, sense pressa, cap al centre i ens parem una estona a fer el vermut a la Place des Héros: dos "verre de vin", un blanc i un rosé, acompanyats d'un petit assortiment de quicos i cacauets (cortesia de la casa ) amb unes vistes de primera que ens permeten admirar l'esplèndida façana de l'Hôtel de Ville.
Aquest edifici, igual que el beffroi adossat, i la majoria de les façanes barroques que envolten les places, va patir grans danys durant la I Guerra Mundial; 69 obusos llançats per l'artilleria alemanya, el 21 d'octubre del 1914, van destruir gairebé íntegrament el centre d'Arras.
Així que, el que veiem avui dia és una reconstrucció, una còpia exacta de les construccions originals: arcades, pinacles, lluernes i remats daurats amb pa d'or van ser reconstruïts de forma idèntica als elements existents una vegada finalitzat el conflicte.
Tornem a dinar a l'autocaravana i ens preparem per a la visita de la tarda; tenim una bona caminada fins a la Carrière Wellington, el Memorial de la Batalla d'Arras, que és als afores de la ciutat, just a l'extrem contrari on som nosaltres.
Després de creuar els animats carrers del centre ens dirigim cap a l'estació, creuem les vies i seguim per l'Avenue Fernand Lobbedez fins a la Carrière. A mesura que anem avançant la ciutat es torna més silenciosa i solitària. Als voltants del memorial no es veu ni una ànima.
Accedim a l´interior, on ja esperen algunes persones, i esperem a que comenci la visita guiada.
Abans de baixar als túnels ens faciliten unes audioguies i un parell de cascos, obligatoris per a la visita.
Durant una estona, fins que arriba tota la gent prevista, aprofitem per informar-nos una mica sobre la història i el desenvolupament de la Batalla d'Arras; mapes, panells informatius i maquetes estan disponibles en una sala adjunta al taulell de recepció.
Des de l'Edat Mitjana fins al s. XVIII els veïns d'Arras van explotar els dipòsits calcaris del subsòl per a la construcció dels edificis de la ciutat. L'explotació d'aquestes pedreres va cessar durant el s. XIX, i només va quedar a la memòria dels vilatans que, de vegades, tenien accés directe a aquestes pedreres des dels soterranis de les cases.
El 1916 l'exèrcit britànic inicia els preparatius per unir i acondicionar les pedreres d'Arras per acollir un exèrcit de 24.000 homes i llançar una ofensiva per sorpresa contra les posicions alemanyes.
Aquests treballs es van encarregar a un equip de tuneladors i miners neozelandesos, 500 homes vinguts d'ultramar, que a raó de 80 metres diaris van condicionar 19 km de galeries.
El 9 d'abril, a les 6.30 hores, les tropes britàniques van sortir de les trinxeres i pedreres subterrànies per llançar l'assalt sobre la línia alemanya; va ser el major atac sorpresa de la Primera Guerra Mundial.
Del 9 d'abril al 16 de maig de 1917, les tropes britàniques van atacar les defenses alemanyes, aconseguint el major avenç des que va començar la guerra de trinxeres. L'avenç britànic es va desaccelerar els dies següents i la defensa alemanya es va recuperar. La batalla es va convertir en un punt mort costós per tots dos bàndols, i al final de la batalla l'Exèrcit Britànic havia patit unes 160.000 baixes i l'Exèrcit Alemany unes 125.000.
Aquests mateixos túnels van servir de refugi a la població uns anys més tard, quan el maig del 1940 es va lliurar en aquesta zona una de les primeres batalles de la Segona Guerra Mundial.
I, ens acomiadem d'Arras al nostre lloc preferit, la Place des Héros.
Pernocta: ASN Arras - 9,70 €/dia, serveis 2€ - (GPS: N50.298393, E2.775383)
Trajecte acumulat: 1.641 km
Super: 42,23 €
Hostaleria: 21,30 €
Entrades: 18,00 €
Pk/àrea/càmping: 9,70 €
8:00 h i 17,5ºC
trajecte: 112 km
Un dia més, i llestos per continuar la ruta.
Utilitzem el punt de servei i partim amb els dipòsits plens/buits.
Avui serà la nostra última jornada dedicada a aquest extens recorregut pels camps de batalla de la I Guerra Mundial, i concretament al traçat conegut (i senyalitzat) com a Circuit du Souvenir (Circuit del Record) de la Batalla del Somme.
Circuit du Souvenir - Somme
Tot el departament del Somme es va veure profundament afectat pels combats: des de la invasió d'agost del 1914, la Batalla del Somme del juliol al novembre del 1916, fins a les Batalles de Picardia del març al setembre del 1918.
El 1916, a diferència del duel francoalemany de Verdun, el Somme es va convertir en un espai global, punt de trobada de diverses nacionalitats que van lluitar sota la bandera de l'Imperi Britànic, on 3 milions de soldats van lluitar en un front a 45 quilòmetres. En el seu record, els diferents països van aixecar, posteriorment, els seus respectius memorials.
Conduïm fins a Péronne, on començarem el circuit.
Però abans aprofitem per fer una visita ràpida a la ciutat.
L'àrea d'autocaravanes de Péronne és molt petita, una esplanada per a tres o quatre vehicles al voral de la carretera, i és impossible aparcar-hi; n'hi ha tres de mal posades... Una mica més endavant trobem un pàrquing asfaltat del que surten, per sort, un parell de grans integrals, lloc que aprofitem per aparcar nosaltres.
Péronne, situada a la confluència dels rius Somme i Cologne, es va desenvolupar sobre un petit turó que domina el riu i un paisatge format per aiguamolls i estanys.
La situació geogràfica la va convertir en un reducte i una posició estratègica des de l'Edat Mitjana. Fortificada i assetjada regularment al llarg dels segles, la vila va ser presa i abandonada diverses vegades pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, i va ser destruïda al 90% durant el conflicte.
A l'entrada de la ciutat hi destaca el castell medieval, una construcció del s. XIII a la què s'ha adossat un edifici modern, i tots dos conformen l'Historial de la Gran Guerra, un espai museogràfic trilingüe dedicat a la història de la Primera Guerra Mundial i que reuneix, entre altres coses, col·leccions d'objectes militars i objectes de la vida quotidiana de les poblacions civils d'Alemanya, França i el Regne Unit.
Passegem per l'avinguda principal de Péronne, passant per davant de l'Hôtel de Ville, edifici reconstruït l'any 1927 que presenta una bonica façana renaixentista flanquejada per torretes, en direcció a les antigues muralles, i sortim del que seria la zona intramurs per la Porte de Bretagne.
Antigament hi havia tres portes per entrar i sortir de la ciutat, que estava envoltada d'aigua i muralles; aquesta porta i les muralles que l'envolten són les restes de les fortificacions de la ciutat. Acabada el 1610, va servir com a dipòsit de municions per als alemanys el 1914, i va ser greument danyada durant la guerra.
Catalogada com a Monument Històric el 1925, va ser restaurada després de les dues guerres, sent visibles encara el mecanisme del pont llevadís i l'escut d'armes.
Seguim, extramurs, el sender que envolta el fossat fins a enllaçar amb el Boulevard des Anglais, on trobem una zona d'horts urbans coneguts com a "les Hardins".
Encaixonades entre el carrer i les aigües del Somme una trentena de parcel·les es cultiven proveïdes d'aigua a través de petits canals, oferint acolorides collites de flors i verdures als jardiners aficionats.
Tornem a l'autocaravana i agafem la carretera D938 seguint el Circuit du Souvenir, senyalitzat des de Péronne fins a Albert amb una rosella, la flor que simbolitza el sacrifici i la memòria dels soldats morts a la guerra. Aquest trajecte segueix els passos d'aquests homes a través de les restes de batalles, cementiris i memorials que honoren la memòria de tots ells.
No sabríem especificar quants monuments, memorials i cementiris hi ha repartits pels voltants de tot el traçat d'aquest circuit, són moltíssims, i d'una infinitat de nacionalitats. De tots ells en triem tres per a fer una parada.
Parem en un pàrquing habilitat als afores del poble de Pozières, una petita localitat que va tenir la mala sort de situar-se en una carena travessada per una doble xarxa de trinxeres que constituïa la 2a línia alemanya, i estava flanquejada per 2 búnquers-observatoris (blockhaus, en alemany) que dominaven tot el camp de batalla, un d'ells coneguts com a Gibraltar.
Ens acostem al búnquer, però per perill d'esfondrament no es pot accedir al seu interior.
Al costat del Gibraltar, una taula d'orientació indica les principals ubicacions del camp de batalla i, a pocs metres de distància envoltat per una tanca de bardisses, perfectament retallades, s'aixeca el Memorial a la 1ª Divisió Australiana.
Els australians, anomenats Diggers durant la batalla, van arribar el 23 de juliol de 1916 en suport de l'Imperi Britànic, i després d'apoderar-se de Pozières, exhausts pels incessants contraatacs d'artilleria, van ser rellevats el 5 de setembre pels canadencs. Tres de les seves divisions havien passat per aquest sector i havien patit pèrdues superiors a la tercera part dels efectius.
Aquesta és gairebé com una visita de metge, en menys de 10 minuts seguim la ruta fins al petit municipi de Thiepval, el principal escenari de la Batalla del Somme.
Ens dirigim cap al pàrquing del centre de visitants del Memorial franc-britànic de Thiepval, una immensa construcció aixecada al bell mig del no-res, entre 1929 i 1932, per Sir Edwin Lutyens, uns dels arquitectes britànics més importants de l'època.
Commemora els 72.000 homes dels exèrcits britànic i sud-africà que van morir i desapareixer al Somme entre juliol de 1915 i març de 1918. Els cossos d'aquests homes mai no es van trobar o, si es van trobar, mai no van poder ser identificats.
Amb una alçada total de 45 metres, aquest arc commemoratiu és el monument de guerra més gran de la Commonwealth arreu del món.
A causa de la seva posició geogràfica, els camps de Thiepval van ser el principal escenari de la Batalla del Somme.
Durant el 1915 els alemanys situats al poble, a la part superior, dominàven l'exèrcit aliat que estava a baix a la vall, a la vora del riu Ancre.
L'Estat Major franco-britànic preparava una gran ofensiva al Somme, però l'atac sorpresa dels alemnays a Verdun, el 21 de febrer de 1916, va precipitar els esdeveniments: els francesos abandonen una part del front, aquí al Somme, i els britànics han de fer front sols a la seva defensa, mentre els francesos lliuren la seva batalla a Verdun.
La preparació per a l'ofensiva va consistir a intentar destruir prèviament les línies de defensa alemanyes tant com fos possible, per això es va llençar sobre la zona un foc d'artilleria continu, dia i nit, durant 6 dies, i l'1 de juliol de 1916, a les 7: 20 am, es va llançar l'ofensiva: 100.000 soldats britànics, sense gaire experiència, es van llançar a l'atac, essent escombrats literalment per les metralladores alemanyes. Aquella mateixa tarda, 60 dels cent mil estaven fora de combat; 20.000 van morir i 40.000 van resultar ferits o fets presoners. Les pèrdues alemanyes van ser aproximadament una desena part.
El primer dia de la Batalla del Somme és un fracàs, un desastre per a l'exèrcit britànic que qualificarà aquest 1 de juliol de 1916 com el dia més sagnant de la seva història militar, “el més sagnant dia de l'exèrcit britànic (the bloodiest day of the British army)”.
Thiepval va ser alliberat finalment el 27 de setembre de 1916 pels britànics, i la Batalla del Somme va acabar a mitjans de novembre d'aquell mateix any.
Els britànics no van aconseguir cap avenç, però aquesta cruenta batalla va servir perquè els francesos mantinguessin Verdún. L'exèrcit alemany, que va haver de lluitar alhora a Verdun i al Somme, estava molt afectat i totalment esgotat.
Durant la fase final de la batalla es va utilitzar per primera vegada la nova «arma secreta» dels britànics, el carro de combat (conegut també pel nom en clau de l'època, «tanc»). A diferència dels actuals, aquests primers tancs tenien una missió principalment defensiva: protecció contra les mortíferes metralladores alemanyes i mobilitat sobre un terreny ple de trinxeres, filats d'arç i cràters d'impacte.
Finalment les baixes britàniques van pujar a 420.000 homes.
Ens acostem al monument i creuem per sota l'arc per observar-ne més de prop els detalls.
Més de 10 milions de maons conformen la construcció, i els seus 16 pilars estan coberts amb lloses de pedra blanca de Portland, sobre la qual estan enregistrats els noms dels difunts.
Uns petits nínxols a la zona baixa dels pilars guarden, en diversos toms, el registre de tots els desapareguts.
Sota el centre de l'arc, envoltada de roselles, trobem un dels dos elements clau d'aquest tipus de memorials: la Pedra del Record (Stone of Remembrance, en anglès).
Pedra del Record
THEIR NAME LIVETH FOR EVERMORE
Als peus del monument hi ha un cementiri on hi ha enterrats 300 soldats francesos i 300 soldats de les forces de la Commonwealth. Al passadís central, que separa els dos exèrcits hi ha el segon símbol: la Creu del Sacrifici.
Creuem la vall del riu Ancre, i, a poc menys de cinc quilòmetres, accedim al pàrquing del nostre darrer memorial, el Beaumont-Hamel Newfoundland Memorial (Memorial de Terranova).
Com en el cas del ja visitat de Vimy la bandera de Canadà oneja sobre unes instal·lacions impecables.
Durant la I Guerra Mundial Terranova era un domini rural de l'Imperi Britànic, amb una població de 240.000 habitants, i encara no formava part de Canadà, cosa que va portar el govern de Terranova a reclutar una força per al servei, el Neufoundland Regiment (Regiment de Terranova), que va servir durant el conflicte al costat de la 29a Divisió Britànica.
Fem una petita incursió al Centre de Visitants, on també ens ofereixen una visita guiada, però preferim fer la visita lliure al nostre ritme, seguint el planell i les explicacions del tríptic que ens han facilitat.
El primer que divisem després de creuar un petit bosc d'alts avets és l'impressionant Monument de la 29a Divisió i ens dirigim a la seva base.
L'espectacular monument és un caribú de bronze, emblema del Regiment Reial de Terranova, de peu a dalt d'un túmul de roques i arbusts nadius de Terranova, enfrontant-se desafiant a l'antic enemic.
El 1 de juliol de 1916, a les 9.15 a. m., els homes del Regiment de Terranova van sortir de les seves trinxeres i es van trobar sota el foc de les metralladores alemanyes. Mitja hora després, el 86% de la força era morta, ferida o desapareguda.
En proporció a les tropes compromeses, aquesta acció va ser una de les més mortíferes de l'ofensiva del Somme.
Passegem per l'extens camp de batalla, on encara queden els vestigis de les dues línies del front, molt properes i separades per una franja coneguda com "No Man's Land" (terra de ningú).
Arribem a l'antiga línia alemanya, on actualment s'aixeca el monument a la 51ª Divisió (Highland) en commemoració a la presa d'aquest punt, conegut com el Ravin Y (barranc Y) i els dos pobles durant el novembre de 1916; aquesta batalla va ser la darrera gran ofensiva de la Batalla del Somme.
I, després d'aquest matí completet posem rumb cap al nostre punt de pernocta, hem escollit una àrea de la xarxa Camping-Car Park a Bray-sur-Somme, a uns quilòmetres al sud de la nostra posició. Està a la riba del riu i fa bona pinta, gaudirem d´una tarda de relax.
De camí parem a fer la compra a un Carrefour a la ciutat d'Albert. Tenia prevista una parada per fer una visita ràpida, però ens la saltem; ens mereixem un descans.
Quan arribem a Bray-sur-Somme, problema, la màquina que dóna accés a l'àrea està avariada i no hi podem entrar...
Per no esperar-nos aquí, l'accés és molt estret al mig d'un carrer sense sortida en una llengua de terra entre dos braços del riu Somme, busquem un pla B, i el trobem a només 4 quilòmetres de distància, al veí poble de Cappy: anem cap al Camping de mon Village de Cappy, també inclòs a la xarxa de Camping-Car Park.
Crec que hem sortit guanyant amb el canvi. Ens ubiquem en una de les parcel·les de l'antic càmping municipal del poble, ara reconvertit en àrea d'autocaravanes a la part davantera; a la zona posterior es mantenen les parcel·les amb bungalows i caravanes fixes, suposem que de gent de la zona.
Se'ns ha fet tard, mengem a l'hora dels senyors, i més tard sortim a fer una passejada fins al poble, que la veritat és que és molt petit i no té gaire cosa a veure, el més destacable és el petit port fluvial al Canal del Somme.
L'únic bar que trobem està tancat, ens quedem sense el tradicional "verre de vin", en canvi les gosses gaudeixen de valent, la riba del riu està enjardinada amb unes boniques zones verdes des d'on es poden llançar a l'aigua, que és cristal·lina i deixa veure tot el fons.
Quan ens disposàvem a preparar la taula per sopar fora el temps canvia de sobte, el cel s'enfosqueix a un gris plomís i sense temps a amenaçar tempesta, es posa a ploure. I com plou.
Recollim, ràpidament, la taula i les cadires i les aixopluguem sota l'autocaravana, quan amaini ja les guardarem, i ens preparem un aperitiu abans de sopar, a l'interior.
Al cap d'una estona para, encara que durant la nit tornen a caure algunes gotes.
Esperem que demà llueixi el sol.
Pernocta: ASN Cappy - 12,80 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N49.928215, E2.74026 )
Trajecte acumulat: 1.753 km
Super: 105,82 €
Pk/àrea/càmping: 12,80 €
8:00 h i 18ºC
trajecte: 38 km
Seguim al departament del Somme, i avui destinarem el dia a conèixer la seva capital, Amiens, que era també l'antiga capital de la desapareguda regió de Picardia.
De moment fem el trajecte que ens separa des de Cappy sota un cel encapotat, creuarem els dits a veure si s'aclareix.
Amiens - Somme
Amiens no disposa d'àrea d'autocaravanes, per contra l'Ajuntament recomana, i ens posa a disposició un pàrquing mixt, amb ombra i al centre de la ciutat. Es pot pernoctar. Anem directes cap allà i prenem una bona posició en un dels extrems.
Davant nostre una parella francesa està sortint de la seva autocaravana, i aprofito per preguntar que tal està el pàrquing (les grans ciutats sempre ens provoquen una mica d'inquietud). Em comenten que hi porten dues nits i que han estat molt tranquils, una mica de tràfec per l'avinguda propera, però cap problema.
Perfecte!
Després d'un curt passeig amb les gosses per una zona verda propera marxem a descobrir el centre d'Amiens. Dirigim els nostres passos cap al seu monument principal, la catedral de Notre-Dame d'Amiens.
La ciutat d'Amiens compta amb tres monuments inscrits a la llista de Patrimoni Mundial UNESCO, el primer que trobem al nostre passeig és el Beffroi d'Amiens, a títol de Les beffrois de Belgique et de France, conjunt format per 33 campanars belgues (localitzats a Flandes i Valònia) i 23 francesos (ubicats tots a la regió d'Hauts-de-France).
El seu origen es remunta a l'establiment de la comuna d'Amiens sota el rei Lluís VI (1081-1137) i s'esmenta per primera vegada en un laude arbitral dictat per la comuna el 1244. En estat ruïnós des de la II Guerra Mundial no es va restaurar fins a l'any 1989, incloent-se a la llista UNESCO el 2005.
Arribem a la Place de Notre-Dame, que com el seu nom indica acull la monumental construcció.
Ens sorprèn la barreja d'estils als edificis que emmarquen la plaça, molts d'aire modern, cosa que li dóna un aspecte molt diferent de les que portem visitant aquests dies.
Per contra, al lateral oposat a la catedral, en una cantonada es manté una bonica façana medieval d'entramat de fusta, que contrasta amb les que l'envolten, anomenada la Maison du Pèlerin (casa del Pelegrí).
No ens deixem enganyar... aquesta casa data de principis del segle XX, quan es va construir una filera de 6 cases davant de la catedral, que recordessin l'hàbitat burgès de l'Edat Mitjana.
Els bombardejos alemanys de la II Guerra Mundial van arrasar el centre d'Amiens, i només es van salvar aquesta i una altra a la cantonada oposada. D'aquí ve la presència d'edificis moderns al centre de la ciutat, que no els va reconstruir fidel als originals tal com van fer a Arras.
Creuem la plaça i ens encaminem cap a la catedral, inscrita per partida doble a la llista de Patrimoni Mundial UNESCO, la primera el 1981 a títol de la seva arquitectura i mobiliari, i la segona el 1998 com a etapa del Camí de Sant Jaume;forma part de l'anomenada "Triada del gòtic alt" compartint podi amb la catedral de Chartres i Reims.
Cadascun dels tres portals porta el nom del personatge principal esculpit al mainell: a l'esquerra, Saint Firmin, al centre, el Beau Dieu (Crist humanitzat), a la dreta, la Mare de Déu.
Doncs resulta que Sant Fermí, patró d'Amiens, és el mateix que el de Pamplona, ja que es diu que va néixer el 272 dC en aquesta ciutat espanyola i va morir a Amiens el 25 de setembre del 303.
Accedim a l'interior, impressiona.
Amb més de 800 anys d'història, la catedral de Notre-Dame d'Amiens, és l'edifici gòtic més gran de França (145 m de llargada i 70 m. d'amplada), amb la nau més alta del món, arriba als 42 ,3 m. sota la volta, a prop del màxim suportable per a aquest tipus d'arquitectura; al seu interior es podrien aixecar dues Notre-Dame de Paris!
El paviment de la nau consisteix en una sèrie de mosaics geomètrics que convinen la pedra blanca i negra. Al centre, un laberint octogonal amb el camí negre que serpenteja sobre 234 metres de longitud. A l'Edat Mitjana, els pelegrins que arribaven per venerar les relíquies de Sant Joan Baptista recorrien, de genolls, aquesta línia negra en senyal de penitència, com si fos un Via Crucis.
En un dels passadissos laterals trobem una petita exposició amb panells informatius de les 7 "catedrals picardes": Noyon, Senlis, Laon, Saint Quentin, Soissons, Amiens i Beauvais, i ens entretenim una estona observant les diferències des de les primeres, més petites i senzilles, com Senlis i Noyon (just les dues que no visitarem en aquest viatge), fins a la magnífica d'Amiens.
Deixem el Quartier de Notre-Dame, que es coneix com a "ville haute" i descendim cap a la "ville basse", endinsant-nos al Quartier de Saint-Leu, travessat pels braços del Somme, i cor medieval de la ciutat.
En aquella època, l'aigua i els molins proporcionaven l'energia necessària per a l'activitat de teixidors, tintorers, adobers i altres artesans; avui dia aquests petits canals han proporcionat al barri el sobrenom de "petita Venècia del Nord"
Quartier Saint-Leu
Els nostres passos segueixen la línia del trajecte recomanat al tríptic informatiu, per estrets carrerons de llambordes i petits ponts de fusta i ferro forjat. Algunes zones estan força deixades, és un barri antic amb locals buits i edificis en no gaire bon estat.
Però quan tornem per la Rue Motte i el Quai Belu la cosa canvia; boniques i acolorides cases d´entramat de fusta (maisons à colombage, com diuen ells) ens acompanyen fins al Pont de la Dodane, des d´on tenim unes vistes esplèndides de la catedral.
Per acabar el passeig matinal tornem a la zona posterior de la catedral on prenem un vi amb vistes i tornem a dinar a l'autocaravana.
Destinem la tarda a visitar una zona molt peculiar d'Amiens, la zona de jardins i horts urbans coneguts com Les Hortillonnages; el seu nom prové del llatí “hortus” que significa jardí.
Des de l'antiguitat aquests terrenys pantanosos a la llera del Somme van ser adequats i es van convertir en terres cultivades creuades per multitud de braços del riu.
Amb el temps els cultius es van estendre de mica en mica i van créixer considerablement durant el segle XIX. A principis del segle XX encara existien prop de 250 hortolans, anomenats hortillons, que accedien a la seva parcel·la amb l'ajuda de barques de perxar. Vivien de la seva producció, venent els seus productes al "marché sur l'eau" (mercat sobre l'aigua) a la Place Parmentier, a la riba del Somme, productes apreciats que després es revenien a les Halles de París.
Avui dia, prop de 300 hectàrees de jardins s'estenen al cor d'Amiens i els municipis limítrofs, creuats per més de 65 quilòmetres de vies navegables, sèquies i "rieux" (petits canals en idioma Picard).
La major part estan dedicades a jardins d'esbarjo, però encara hi ha una dotzena de famílies que conreen aquestes terres. Diverses generacions d'hortillons coexisteixen i operen al voltant del 10% de la superfície cultivable. Les seves fruites i verdures es venen cada dissabte a la plaça Parmentier del barri de Saint-Leu, com antany, i els agricultors s'han unit en una associació utilitzant la marca “les t’cho légumes des hortillons” per comercialitzar la seva producció.
La millor manera per descobrir aquest mosaic de jardins flotants és en vaixell, ja que hi ha moltes zones que només són accessibles des de l'aigua, en qualsevol de les múltiples modalitats: barca de perxar amb guia, barca elèctrica de lloguer, canoa, caiac o padelsurf. Però nosaltres, que anem acompanyats de les dues peludes, seguirem el traçat del camí de sirga.
Caminem una bona estona seguint la riba del riu, i les gosses aprofiten per fer una capbussada.
Realment la zona és molt vistosa i acolorida, amb bonics ponts antics de forja per accedir als jardins, salvant els estrets rieux, i això que només estem veient una petita part, la més bonica ens resulta inaccessible a peu.
Els panells informatius ens van indicant els punts peculiars del circuit; un en particular ens crida l'atenció: resulta que al punt on ens trobem es forma una illa coneguda com "Ile aux fagots", i un dels seus canals es va transformar en piscina i escola de natació el 1840, estant en funcionament fins a la dècada de 1970 quan es va clausurar per l'arribada de les piscines modernes, i la mala qualitat de l'aigua.
Passat una estona fem la volta, i tornem sobre els nostres passos pel mateix camí. Ens sorprèn que només ens hem allunyat una mica més d´un quilòmetre del centre i sembla que estiguem en plena natura. L'única cosa que ens indica la presència de la ciutat és, de lluny, la silueta de la catedral amb la seva esvelta agulla apuntant al cel.
Aprofitem les avingudes més comercials i de vianants del centre d'Amiens per acabar de passar la tarda.
I, mancant platja, els "amiénois" disposen en ple centre, a la Place Gambetta, d'una zona verda amb gandules per passar l'estona de piquenique, llegint, parlant o, simplement, sense fer res.
Place Gambetta - Hôtel de Ville
Cau la nit sobre Amiens, i després de sopar tornem a sortir.
Ens dirigim cap a la plaça de la catedral on, a les 22:00, té lloc l'espectacle "Chroma, l'experiència monumental!", un espectacle de llums i música que es projecta a la façana de la catedral els mesos d'estiu, i durant el mes de desembre amb motiu del mercat de Nadal.
Esperant la funció!
El muntatge, que combina jocs d'il·luminació i de música, és espectacular; com era d'esperar la realitat supera amb escreix qualsevol foto o vídeo que puguem mostrar...
Per sort, avui en dia, que és el que no podem trobar al YouTube?
Rere les darreres notes musicals, i quan la façana de Notre-Dame s'apaga, ens retirem cap a la nostra Cargoleta, i donem per finalitzada la nostra estada a Amiens.
Pernocta: APN Amiens - 12,80 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N49.928215, E2.74026 )
Trajecte acumulat: 1.791 km
Super: 4,10 €
Hostaleria: 18,90 €
Pk/àrea/càmping: - €
8:00 h i 18ºC
trajecte: 61 km
Aquest matí és atípic, en Manel no surt a caminar amb les gosses, només les treu una estona en una zona verda propera abans d'esmorzar, i tampoc no tenim la tasca quotidina de buidar i omplir dipòsits, ja que Amiens no disposa de punt de servei.
La veritat és que tampoc ens urgeix, ja farem la maniobra a la següent àrea.
Fins dissabte, que recullirem el meu germà Alex a l'aeroport, ens queden dos dies de relax... ens dedicarem a explorar el departament de l'Oise, que queda just al sud del Somme i al nord de la regió de l'Ille de France.
Songeons - L'Oise
De manera improvisada posem rumb cap al poble de Songeons, on veiem que hi ha una àrea pública que té bona pinta. El poble no té res remarcable, tan sols que està situat a menys d'un quilòmetre del petit Gerveroy, aquest sí que està inclòs a la llista de Les Plus Beaux Villages de France.
A mig camí ens parem a fer unes compres al supermecat de Poix-de-Picardie, i com podem aparcar just a la plaça del centre aprofitem per a comprar també el pa i unes pastes típiques de la zona a un artisan boulanger... què bo és el pa francès!!
Abans del migdia estem situats a la nostra parcel·la de l'àrea; tranquils i sense pressa per gaudir del dia.
Com sempre que visitem poblets ens acostem a la plaça a veure si hi ha mercat, i si, tenim sort, és molt petit però bufó.
La Halle, una petita joia que acull el mercat setmanal des de principis del segle XVI.
Avui dia només es manté una part al centre de la plaça, una coberta de terracota suportada per 21 pilars de roure, però antigament el mercat de la mantega (desmantellat el 1919) ocupava l'acual rotonda, i el mercat de cereals (en actiu fins al 1968) se situava on actualment s'aixeca un edifici d'apartaments.
Sota la coberta on avui veiem petits comerciants amb els seus productes locals antigament es venien teles i teixits, especialitat de la regió de Beauvais.
Comprem uns "produits du terroir" (paté i melmelada) en una petita botiga que té una mica de tot; prenem una cervesa, lager (rossa) per a mi i ambrée (tostada) per a en Manel, i tornem sense pressa cap a l'autocaravana.
Ens ho prenem amb calma, fem un vermut a l'ombra del tendal, mengem, fem sobretaula, cafè, i després d'una migdiada ens preparem per fer una excursió fins al proper Gerberoy.
#realvanlife
Un sender que surt just de darrere de l'àrea, creua un petit rierol i voreja una zona boscosa ens porta fins a Gerberoy, anomenat “el poble de les mil roses”.
Com era d'esperar en un poble catalogat com PlusBeauxdeFrance, els seus carrerons empedrats i les antigues cases de tova i entramat de fusta, al costat dels acolorits jardins, ens deixen unes estampes de postal.
Traspassem la porta arquejada, vestigi de les fortificacions de l'antic castell, i rondem sense rumb pels típics carrerons.
Gerberoy, que va rebre l'any 1202 el títol de "ciutat" va ser durant segles, a causa de la seva ubicació estratègica a la frontera entre els antics regnes de França i Anglaterra, un lloc en continu conflicte. La pesta i un gran gran incendi durant el s. XVII van motivar el seu gradual declivi, però...va sortir de la seva letargia tres segles més tard, quan un pintor postimpressionista, Henri le Sidaner, el va escollir el 1901 com a residència habitual, ocupant-se de la seva restauració.
El poble va inspirar la majoria de la seva obra, va crear uns magnífics jardins italians, establerts sobre les ruïnes de l'antic castell, i va modelar el poble al seu gust, donant una gran importància a les flors, sobretot a les roses, al voltant de les que va crear una festa l'èxit de la qual és innegable des de fa més de 90 anys.
Abans de tornar fem avituallament en un petit bar a l'entrada del poble per hidratar-nos abans de la caminada de tornada, acompanyats -com ja és costum- per unes quantes vespes...que pesades!
Acabem de passar la tarda al nostre jardí particular.
La resta de places de l'àrea ja s'han ocupat i tenim un veí amb un gos que borda força, per sort la Mica i la Morga no li fan gaire cas i dormisquegen al garatge amb la porta oberta, mentre nosaltres acabem de sopar i recollim tot per demà seguir camí.
Pernocta: ASN Songeons - gratuït, serveis 2€ - (GPS: N49.545235, E1.854624)
Trajecte acumulat: 1.852 km
Gasoil: 78,39 € (1,77 €/l)
Super: 24,88 €
Hostaleria: 13,00 €
Varis: 23,57 €
Pk/àrea/càmping: 2 €
8:30 h i 18ºC
trajecte: 28 km
Avui podem fer el ronso una estona més, bé jo faig el ronso, en Manel surt amb les gosses a fer una caminada pel bosc; ens ho podem prendre amb calma, el nostre proper destí és a uns 30 quilòmetres de distància, Beauvais, on passarem el dia.
Abans de marxar fem canvi d'aigües, a Beauvais també hi ha àrea, però sempre val més sortir ple/vuit...per si les mosques.
Realment mai no ens havia cridat l'atenció la ciutat de Beauvais, al nostre imaginari consta com la base de vols lowcost amb destinació a París, però repassant la informació turística sembla que hi ha coses interessants i ens donarà per turistejar durant tota la jornada.
Beauvais - L'Oise
A mig matí ja estem situats a l'àrea, de primeres sembla que està molt lluny del centre, ja que per arribar-hi hem hagut de fer una gran volta per una circumval·lació elevada; estem a la zona alta de la ciutat, al costat d'un parc i la piscina coberta, però després descobrirem que realment estem molt més a prop del que pensem.
Estem una mica preocupats, ja que des d'aquest matí la Mica no està gaire bé, camina una mica coixa i sembla com si perdés l'equilibri per moments. Creuem els dits perquè no sigui res, però ja estem amb la mosca darrere de l'orella.
Fem una primera incursió ràpida al centre de la ciutat. Finalment Google ens marca una distància de 800 metres fins a ple centre, la Place Jeanne Hachette, on s'aixeca la Mairie (Ajuntament).
Un passeig de vianants, i una senda amb escales escurça tota la volta que s'ha de fer per arribar aquí a dalt en vehicle, i després una passarel·la de fusta, al lateral del Pont de París, salva la llera del riu Le Thérain -el mateix rierol que teníem al costat de l'àrea de Songeons-, deixant-nos ja a la zona baixa de la ciutat.
Ajuntament de Beauvais
Comprem el pa, aprofitem per passar per l'Oficina de Turisme, i prenem una copeta de vi en un bar de la plaça, abans de tornar a l'àrea.
A mitja tarda, amb el tríptic informatiu que hem agafat a l'OT, tornem al centre. Ens disposem a seguir primer el recorregut (parcours) del barri de la catedral.
Creuem la Place de Jeanne Hachette i ens dirigim cap a la catedral, construïda sobre un temple carolingi del segle IX, i cridada a ser el darrer i més gran dels temples gòtics del nord de França.
Durant els segles XII i XII Beauvais ja s'havia convertit en un focus econòmic important, i el bisbe va decidir aixecar la que es pretenia que fos la catedral més gran i alta d'Europa, superant les erigides a París, Amiens o Reims. Però aquesta ambició va ser la principal raó que l'edifici mai no s'acabés, va quedar per sempre inacabat, ja que només es van acabar el creuer, el cor i l'absis.
Concebuda per convertir-se en tota una fita arquitectònica de la seva època, l'alçada prevista de les voltes, mai assolida, va originar importants problemes estructurals, i després de varis esfondraments finalment es va decidir abandonar la seva construcció, quan el 1573 es va esfondrar la torre de 153 metres d'alçada.
Encara que inconclusa (només el creuer i el cor es mantenen drets) continua sent un dels edificis gòtics més impressionants del món.
A l'espai on s'hauria d'aixecar la nau de la catedral encara es manté una construcció anterior, la Basse Oeuvre, una petita església romànica que havia de ser derruïda durant l'execució dels treballs, però es va salvar a causa de l'aurada de l'obra. Ara les dues construccions formen un tot.
Just davant de la catedral es troba el palau renaixentista dels comte-bisbes de Beauvais, actualment seu del Musée de l'Oise (MUDO). Hi van habitar bisbes famosos, entre ells Pierre Cauchon, que va ser el jutge del judici contra Joana d'Arc, i la va condemnar a la foguera.
Des de la porta d'entrada, construïda al segle XIV, podem entreveure els jardins i la façana renaixentista, però no passem del llindar.
Avancem fins a la llera de Le Thérain, canalitzat al seu pas pel centre de la ciutat. Aquest riu, ja utilitzat durant l'època galorromana, a part de subministrar aigua a la ciutat es va posar al servei de l'activitat industrial, en concret de la manufactura tèxtil que va enriquir la ciutat durant l'Edat Mitjana.
A principis del segle passat, el 1921, es va inaugurar a la seva riba uns banys públics, coneguts com a Bains-douches, i aquest establiment permetia als habitants que no disposaven de bany propi fer la seva "gran toilette", en general els dissabtes. Va estar en funcionament fins al 1981.
Bains-Douches
Seguint el traçat del "parcours" tornem cap a la catedral, traspassant una petita porta de l'antiga muralla. Un rètol indicador ens indica el camí cap a la "Maison du 15 siècle" (casa del s. XV), una mostra de l'arquitectura tradicional -entramats de fusta i tova- que constituïen la majoria dels habitatges del centre de la ciutat fins al s. XX.
Aquesta casa, la més antiga d'entramat de fusta conservada a Beauvais, data de 1410, però encara que actualment està instal·lada rere l'absis de la catedral va ser construïda originàriament a la rue Jean-Baptiste Oudry, al sud la ciutat antiga; amenaçada de ruïna, va ser completament desmuntada als anys 90 del segle passat, i després reconstruïda de nou al cor històric per l'associació Maisons Paysannes de l'Oise, com a testimoni del paisatge urbà que va envoltar la catedral fins a la Segona Guerra Mundial. Fins llavors el centre històric de la ciutat mantenia la imatge d'una ciutat medieval amb carrers estrets vorejats de cases amb entramat de fusta, però a el juny de 1940 va quedar devastat; un incendi provocat per bombardeig de la força aèria alemanya va cremar el 80% del nucli urbà.
Ens deixem guiar, ara, per la ruta dibuixada en color blau, i ens dirigim cap a la rue du 27 de Juin. Antiga via romana, aquest carrer donava accés a una de les principals entrades de la ciutat, la Porta de Bresles, aleshores situada al final del carrer. Va ser en aquesta porta que el 27 de juny de 1472, Jeanne Hachette, heroïna de Beauvais, va participar en la defensa de la ciutat durant el setge dels borgonyons, i a partir d'aquell moment el carrer va passar a adoptar el nom d'aquella famosa data.
Aquest carrer, on s'alineen les antigues cases d'entramat de fusta i tova amb cobertes de teules planes, és el testimoni de l'entorn urbà que dominava el centre de la ciutat abans del 1940.
Acabem la tarda a una de les terrasses de la Place Jeanne Hachette, amb vista a l'estàtua que commemora l'heroïna local, situada al bell mig de la plaça.
La Mica no millora, al contrari sembla que va a pitjor...estem preocupats.
Si demà segueix així haurem d'intentar trobar un veterinari.
Però això ja serà en la propera etapa de les vacances...anem a per la darrera setmana!
Pernocta: ASN Beauvais - gratuït, serveis inclosos - (GPS: N49.42422, E2.08015)
Trajecte acumulat: 1.880 km
Super: 4,40 €
Hostaleria: 7,50 €
Pk/àrea/càmping: - €
Deixem enrere els Camps de Batalla de Verdun i els verds paissatges de la Champagne i entrem en els territoris del la nova regió anomenada Hauts-de-France, que agrupa les antigues Nord-Pas de Calais i Picardia.
Som-hi!
Divendres 12 d'agost: REIMS - COUCY-le-CHATEAU
7:30 h i 17,7ºC
trajecte: 108 km
Es fa de dia a Reims.
La nit a l'àrea ha estat molt tranquil·la i en Manel aprofita l'anomenada Coulée Verte (via verda) que segueix la llera del canal d'Aisne al Marne per fer el seu passeig matinal.
Fem canvi d'aigües al borne gratuït abans de deixar l'àrea (per sortir la barrera s'aixeca automàticament) i posem rumb cap al nostre objectiu d'aquest matí: l'anomenat Chemin des Dames; tenim poc menys de 45 minuts fins al punt on està marcat l'inici de la ruta.
Chemin des Dames
La carretera local D18CD, actualment ben asfaltada i senyalitzada amb la línia dels vorals pintada de blau, és coneguda amb el nom de Chemin des Dames; iniciem el recorregut a l'extrem est del traçat.
El Chemin des Dames va adquirir el seu nom durant el segle XVIII, quan les filles del rei Louis XV, Victòria i Adelaida -conegudes com a Dames de França- el feien servir com a ruta habitual en els seus viatges des de la Cort a Paris fins al Château de la Bôve, prop de Vauclair, i propietat d'una antiga amant del seu pare, la comtessa Françoise de Châlus, ex dama d'honor d'Adelaida.En aquella època amb prou feina era un camí empedrat, però era la ruta més directa de París al castell, i amb els anys va ser asfaltat i va adoptar el conegut nom.
Posteriorment, fets més cruents han quedat també associats a la història d'aquest camí a causa de la importància estratègica de la serralada que el ressegueix. Primer, el 1814 els reclutes de Napoleó van derrotar l'exercit prussià a la Batalla de Craonne, i, un segle més tard, durant la I Guerra Mundial, es van lliurar al llarg de la carena del Chemin tres batalles, conegudes com a les Batalles de l'Aisne , la primera el 1914, la segona el 1917, i la tercera el 1918.
Fem la primera parada al bosc conegut com Arboretum de Craonne, una superfície arbrada de 7 hectàrees plantada a la zona on antigament s'aixecava el poble de Craonne, arrasat totalment durant la Gran Guerra per foc del propi exèrcit francès intentant recuperar les posicions ocupades per els alemanys des de setembre de 1914.
L'arboretum serveix com a monument commemoratiu de la localitat, i el seu paisatge de cràters és un recordatori de la destrucció extrema de la guerra.
Hi ha diversos circuits marcats i una senda que s'enfila fins a una torre d'observació del camí, però nosaltres avancem fins al proper destí, el Centre d'Acollida al Visitant del Chemin des Dames.
Som els primers en arribar al parquing del nou Centre de visitants, construït l'any 2019 en acabar les commemoracions del Centenari de la Primera Guerra Mundial, dedicat a la interpretació de la història, la geografia i la memòria del Chemin des Dames.
La visita a aquest modern museu és lliure i gratuïta, però nosaltres hem vingut especialment per visitar el seu subsòl, la gruta coneguda com a Caverne du Dragon.
Just en deixar l'autocaravana arriba un altre vehicle al pàrquing i anem tots cap al recinte. La visita a la gruta és guiada, un noi ens acompanyarà mostrant el recorregut mentre nosaltres escoltem les explicacions d´una audio-guia.
Baixem al subsòl amb ascensor, ens posem les dessuadores (la temperatura interior de la cova és d'aproximadament 12ºC, constant durant tot l'any) i iniciem la visita.
Aquesta gran cova, amb una superfície de 3 hectàrees i situada a 14 metres de profunditat, era originalment una pedrera subterrània excavada durant l'Edat Mitjana per extreure les pedres necessàries per a la construcció de la propera Abadia de Vauclair, i durant la guerra, igual que altres existentes a la zona, va tenir la funció de caserna subterrània, refugi, lloc de socors, i, en aquest cas, com a lloc defensiu d'avançada.
Ocupada inicialment per l'exèrcit francès va ser presa pels alemanys, que van consolidar la seva posició a l'altiplà del Chemin des Dames, i van ser aquests els que la van anomenar la Caverna del Drac (Drachenhöhle en alemany), per la semblança de les flames i espurnes de les metralladores sortint de les entrades de la cova durant la lluita, amb les flames escupides pels dracs des de les seves coves.
Durant els quatre anys que va durar el conflicte prop de 400 soldats hi van habitar, a 15 metres sota terra, 12 graus de temperatura i 90% d'humitat.
Els alemanys van remodelar la caserna francesa, fent arribar l'electricitat i el telèfon fins a les profunditats, i connectant-la, mitjançant un túnel de 125 metres, fins a la línia del front, cosa que permetia el transport ràpid de municions i l'evacuació dels ferits.
Caminem en penombra seguint al guia, que va encenent els llums a mesura que avancem, mentre el relat sona als auriculars.
Rudimentaris elements quotidians, com ara taules, cadires i lliteres, ocupen la seva posició original, i gairebé ens és impossible imaginar com havia de ser viure durant llargs espais de temps en aquestes condicions. Imatges reals preses durant el conflicte certifiquen la dura realitat a què van ser sotmesos tots aquells joves soldats.
Fins i tot van haver d'habilitar un cul de sac de la cova com a cementiri a falta de poder enterrar els cadavers a la superfície!
Sortida nord/pou - Sortida sud/centraleta llum - Hospital de campanya
La visita dura poc més d'una hora, i un cop finalitzada tornem a la superfície, on ens acull un cel clar i un sol brillant.
Per contrarestar la foscor i l'ambient lúgubre de la gruta la següent parada serà a l'aire lliure i a ple sol: ens desplacem un parell de quilòmetres al nord, per una carretereta entre el bosc, fins al gran pla on resten les ruïnes de l'Abadia de Vauclair.
Aquesta antiga abadia de monjos cistercencs, que va ser construïda el 1134 sobre una església existent amb blocs de pedra procedents de la propera pedrera subterrànea medieval i ocupada al seu inici per un grup de monjos de la comunitat de l'abadia de Clairvaux, va rebre el nom de Vauclair (Vallis clara), el nom invers de l'abadia mare (Clara vallis). Amb l'ajuda de donacions de famílies adinerades, l'abadia va prosperar ràpidament en adquirir moltes terres i granges.La Revolució Francesa va provocar el seu tancament i abandó, cosa que va provocar part del seu desmantellament, va ser declarada propietat nacional i venuda el 1791 a particulars que la van transformar en una granja... fins al 1914.
A causa de la seva ubicació, tan propera a la línia del front del Chemin des Dames, no va sobreviure a la Gran Guerra; els edificis van sucumbir sota el foc directe de l'artilleria, i avui dia només en queden vestigis.
Als voltants de les ruïnes s'ha recreat un jardí de plantes medicinals, a prop del suposat emplaçament de l'antiga infermeria. Seguint el plànol dels primers jardins monàstics, aquest jardí acull actualment més de 400 espècies de plantes medicinals.
El conjunt va ser declarat monument històric el 1970.
Les gosses, contentes, ens acompanyen durant el passeig al voltant de la malmesa edificació.
Tornem a la via principal, D18CD, i seguim el traçat blau fins a enllaçar amb la N2, direcció Soissons. Aquest punt és l'extrem oest del Chemin des Dames.
En uns quaranta quilòmetres, a una bona velocitat de creuer, ens plantem al centre de la vila de Soissons, i aparquem davant de la impressionant façana de l'església abacial de Saint-Jean-des-Vignes, la nostra propera visita.
Soissons va ser una ciutat pròspera des de l'antiguitat. D'origen romà, fundada per l'emperador August, es va convertir durant l'Alta Edat Mitjana en la primera capital dels francs, després que aquests derrotessin els romans, moment en què es va produir el famós episodi del Vas de Soissons:
L'últim home fort de l'Imperi Romà, Syagrius va ser derrotat pel rei Clodoveu l'any 486. Aleshores, Clodoveu, demana a un dels seus soldats que li regalés un gerro preciós, que formava part del botí de la tropa, per tornar-lo al bisbe de Reims. El soldat es nega, en nom de la tradició que vol que el botí sigui repartit entre tots, i trenca la base del gerro. Un any més tard, Clodoveu repassant les seves tropes reconeix el soldat i li parteix el crani declarant: "Ainsi as-tu fait du vase de Soissons (això vas fer tu amb el gerro de Soissons)".Traspassem la portada de l'antiga abadia de Saint-Jean-des-Vignes, un dels pocs elements en superfície que queden drets, rematada per dues altes torres de 75 metres d'alçada que esquincen l'horitzó i, sovint, es confonen amb les de la catedral.
Fundada al segle XI, aquesta abadia va ser una de les més riques de l'Edat Mitjana, però a banda de l'espectacular façana només queden en peu el refectori dels monjos, el celler i una part del claustre.
En el seu període d'auge, a principis del s. XVI, el vast conjunt estava envoltat per una muralla i un fosso, albergant 150 monjos.
Com la majoria d'edificis religiosos va patir amb l'arribada de la Revolució: els monjos van ser expulsats, es van vendre tots els mobles, la argenteria es va fondre i es va enviar a París, i l'últim Gran Prior va ser massacrat el 1792, també a París.
El 1805 un decret va ordenar la seva demolició per utilitzar els materials en la reparació de la catedral i davant d'una onada de protestes veïnals, la façana va poder ser salvada.
Vistes de les torres des del claustre - Interior del refectori
A l'interior del refectori ja notem una (benvinguda) baixada de la temperatura, però en accedir al celler, que ocupa el seu subsòl, una frescor total ens envaeix... i gairebé que, després del recorregut, ens fa mandra tornar a pujar i sortir al sol.
Les dependències del celler i els rebosts són immenses... aquests monjos estaven ben proveïts i segur que no els faltava de res!
Celler al subsòl del refectori
Per acabar la nostra ràpida visita a Soissons ens apropem fins a la propera Catedral de Saint-Gervais-et-Saint-Protais, i entenem per què la gent confon les torres de l'abadia amb la catedral: la portada és molt menys espectacular, només una torre, la de la façana sud. La torre nord mai no es va arribar a aixecar, l'edifici va quedar inacabat per manca de recursos, i el 1479 es va donar per finalitzat el seu període constructiu.
Buscant la fresca, accedim a l'interior de la catedral, que forma part de les anomenades “cathédrales Picardes”.
En un radi de 60 km, a Picardia, es van erigir entre els segles XII i XVI set catedrals: Noyon, Senlis, Laon, Saint Quentin, Soissons, Amiens i Beauvais. Aquest patrimoni especial i únic al món resumeix la pàgina de la història coneguda com “l'època de les catedrals”.
Recorrem la nau pràcticament sols, envoltats de silenci, tot i que realment en sortir a l'exterior tampoc és que hi hagi gaire moviment, serà que és hora de dinar per als francesos, les campanes acaben de marcar la una del migdia, i estan arrecerats de la calor sufocant.
No trobem cap local que ens cridi l'atenció per prendre'ns el corresponent verre de vin, i decidim avançar camí i dinar ja al nostre lloc de pernocta, el poble de Coucy-le-Château-Auffrique.
De camí passem davant un Carrefour i aprofitem per a assortir el rebost.
A les 14:30 arribem a l'àrea de Coucy-le-Château, on només hi ha una altra autocaravana. Triem la plaça que queda sota l'ombra d'un gran arbre i preparo el dinar mentre en Manel surt amb les gosses.
Durant una estona tenim de veïns un grupet de joves que han fet parada amb els cavalls també aprofitant l'ombra... amb aquesta calor els pobres animals suen la gota!
Una estoneta de sobretaula arrecerats de l'implacable sol sota la copa de l'arbre, i un capítol de la sèrie que estem seguint abans de posar-nos en moviment pel passeig de la tarda.
L'àrea, municipal, té un borne de pagament a raó de 7€/dia, preu que inclou la connexió elèctrica. He intentat diverses vegades pagar però no llegeix les targetes de crèdit i surt un tiquet que posa "error de connexió", però com veiem que el pilot led dels borns elèctrics està encès, provem, i tenim corrent...aprofitem per endollar un estona el "pingüí" amb gel al dipòsit d'aigua, i ens refresca força l'estada durant la sobretaula.
Tot i la mandra que ens fa deixar el nostre cau "climatitzat" no podem entretenir-nos gaire, volem visitar el castell i posa la guia que tanquen a les 18:30 h., o sigui que... cap a fora".
Pugem cap a l'antiga fortalesa per una drecera que puja pel vessant nord-est del turó on es recolza el mur defensiu que envolta el castell, fins a una de les portes que dóna accés a intramurs, la Porte de Soissons.
El poble sembla desert, accedim al castell i realitzem la visita pràcticament sols.
El castell fortificat de Coucy va ser construït sobre un aflorament rocós a l'extrem oest de la ciutat a principis del segle XIII pel senyor del lloc, Enguerrand III, un personatge amb una il·lustre carrera militar, que va ajudar al rei Felip II de França a reduir els territoris francesos del rei d'Anglaterra, va ser un membre notable de la força francesa que va envair el Regne d'Anglaterra (1216–1217) per deposar el rei Joan, i també va participar a la croada albigesa.Es diu que volent competir amb els reis de França, Enguerrand III va fer aixecar una fortalesa que cobria 14 hectàrees, envoltada per més de 2.000 metres de muralla i protegida per 33 torres. Les quatre torres dels cantons del castell s'acostaven a les dimensions de la torrassa reial del Louvre i la torrassa de Coucy va ser durant molt de temps la torre més alta de tot l'occident cristià.
A finals del segle XIV, el seu descendent Enguerrand VII, un gran diplomàtic, va embellir i transformar la fortalesa condicionant àmplies habitacions ricament decorades i dotant-la d'un palau d'estil gòtic.
La Guerra dels Cent Anys, les lluites de la Fronde (1648-1653) i un terratrèmol, el 1692, van provocar el seu desmantellament i abandó, i durant la Revolució el lloc es va convertir en una pedrera.
Les ruïnes podrien haver estat abandonades... però Louis-Philippe -l'últim rei de França- va comprar el lloc el 1829 a títol personal, abans que l'Estat es convertís en el seu propietari el 1848. Es va iniciar llavors un projecte de consolidació, liderat pel famós arquitecte Viollet-le-Duc, autor de moltes rehabilitacions famoses, com les de la ciutadella de Carcassonne, la catedral de Notre-Dame a París o el castell de Pierrefons... .
Evolució de la construcció del castell
Fem la visita seguint els punts del recorregut marcat i podem fer-nos una idea de la grandesa del lloc observant les il·lustracions dels panells informatius, on imatges i dibuixos ens mostren com eren les diferents edificacions abans del total deteriorament, actualment només hi queden vestigis.
www.chateau-coucy.fr
ZONA INFERIOR
1| La part inferior allotjava a l'Edat Mitjana el burg castral, antic poble que va desaparèixer de mica en mica per convertir-se en zona de servei del castell. Defensada al sud ia l'oest per nombroses torres (14), el seu accés estava protegit per la porta del Mestre Odon, deixada en ruïnes durant el setge de 1411.
2| Planta de l'església romànica de Saint-Remy, que es va aclarir durant les obres de consolidació de Viollet-le-Duc. El nivell del sòl actual correspon a l'època medieval.
3| Les cuines de Luis d'Orléans, més al nord, que daten del 1403, recuperades gràcies a excavacions recents.
ZONA ALTA
4| L'entrada del castell, protegida per una fossa, estava dominada per la torre de l'homenatge. Un pont llevadís i dos rasclets tancaven el pas amb volta, damunt del qual Francesc I va construir cap a 1540 la seva residència reial.
5| La torre de l'Artilleria té murs de 5,30 metres de gruix; el seu diàmetre de 20 metres superava àmpliament el de la torre de l'homenatge reial del palau del Louvre.
6| La torre de l'homenatge, actualment convertida en un enorme munt de pedres, tenia dimensions extraordinàries: 54 metres d'alçada, 31 metres de diàmetre, amb murs de 7,50 metres de gruix.
Al segle XIX, Viollet-le-Duc va cenyir la torre de l'homenatge amb cintes metàl·liques, encara visibles, per consolidar el conjunt. El 20 de març de 1917, en el replegament estratègic a la línia Hindenburg, l'exèrcit alemany va devastar el poble i va fer explotar -sense cap motivació militar- la torre de l'homenatge i quatre torres, amb 28 tones d'explosius.
En aclarir les ruïnes del castell, a partir del 1925, es va conservar aquest monticle en testimoni de les destruccions.
7| El pati d'armes del castell, de dreta a esquerra, estava envoltat de grans galeries, la residència, la capella i la sala d'honor. Tots aquests edificis van desaparèixer abans de la Revolució Francesa.
8| La residència senyorial estava connectada per una imponent escala de cargol. La xemeneia monumental de les Valeroses ornava la sala principal, i va inspirar la xemeneia del castell de Pierrefonds al segle XIX.
9| La capella senyorial se situava a la planta superior. Com a les altres residències, la planta baixa va servir sens dubte de rebost o de passadís de circulació.
10| La gran sala d'honor estava decorada de nínxols amb doselets esculpits que allotjaven les estàtues dels Nou Valerosos.
11| La torre de la Civada allotjava una masmorra al soterrani. Els seus arquers van ser ampliats de forma tardana per col·locar canons.
12| La torre de la Poterna defensava, cap a l'oest, una sortida a la muralla del fossat. Una escala de cargol connectava els cinc nivells.
13| Escala eu condueix als cellers del castell on estan presentades les escultures del dipòsit lapidari, així com al soterrani de la torre de la Poterna.
14| Tres de les torres defensives del costat sud de les muralles estan accessibles, inclosa la torre anomenada de la Terrassa que ofereix un punt de vista únic de la vall.
En la seva època de més esplendor aquesta fortalesa havia de ser impressionant.
Sortim del castell pels carrerons de l'antic burg i ens parem a la petita terrassa del que sembla l'únic bar del poble; el seu nom ja convida... Le Bar de l'amitié, i segons resa el tendal ajunta bar, estanc, loteria, premsa i souvenirs...vaja un tot en un!
La terrassa realment és una estreta tarima de fusta sobreelevada sobre la vorera, i a aquesta hora està força animada amb una barreja diversa de gent.
Unes cerveses fresques, ben merescudes, amb esl seu corresponent posagots "anti-guêpes" (vespes) i de tornada a caseta a acabar de passar la tarda, amb unes vistes espectaculars als peus del castell.
Pernocta: ASN Coucy-le-Chateau - 7 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N49.520000, E3.313980
)
Trajecte acumulat: 1.376 km
Peatge: 3,40 €
Super: 75,19 €
Hostaleria: 8,70 €
Entrades: 30,00 €
Pk/àrea/càmping: - € (No funcionava la màquina de pagament)
Dissabte 13 d'agost: COUCY-le-CHATEAU - SAINT QUENTIN
7:30 h i 12ºC
trajecte: 84 km
Vuitè dia del nostre periple per terres franceses i ens segueix acompanyant un sol lluent.
Mentre en Manel fa el seu passeig diari, jo obro el "despatx" i aprofito per esmorzar tranquil·lament, tot repassant la previsió de ruta per a la jornada.
Al cap d'una estona, torna emocionat ensenyant-me les fotos de la seva troballa durant el camí.
Resulta que just del costat de l'àrea surt un sender que recorre una gran zona verda boscosa, amb un estany i tot (l'Étang Communal de Coucy-Le-Chateau), i durant el trajecte es poden veure les restes de la base d'un antic canó alemany instal·lat durant la seva ocupació del lloc, el 1915.
Omplim dipòsits i marxem cap a Laon, capital del departament de l'Aisne, ciutat medieval flanquejada per set quilòmetres de muralles i que conté més de vuitanta monuments històrics catalogats o classificats, y catalogada amb l'etiqueta "Ville d'art et d'histoire" pel Ministeri de Cultura francès.
Compte en sortir de Coucy!
Seguint la D5 en direcció a Laon cal traspassar la Porte de Laon, amb restriccions per a vehicles de + 3,30 m. d'alçada i +2,70 m. d'amplada.
Com ja ho sabíem ens apropem a poc a poc, a veure si haurem de retrocedir... però no, repleguem els retrovisors i en Manel, fent mostra de la seva conducció mil·limètrica, passa sense problemes.
Seguint la D5 en direcció a Laon cal traspassar la Porte de Laon, amb restriccions per a vehicles de + 3,30 m. d'alçada i +2,70 m. d'amplada.
Com ja ho sabíem ens apropem a poc a poc, a veure si haurem de retrocedir... però no, repleguem els retrovisors i en Manel, fent mostra de la seva conducció mil·limètrica, passa sense problemes.
Pays de Laon - AISNE
Ens dirigim cap a la zona alta de Laon, la part més antiga de la ciutat que s'estén, amb una forma peculiar, sobre un turó elevat uns 100 metres sobre la plana circumdant. Aquesta orografia en va facilitar la defensa de la vila, però va establir una clara separació de la població: al centre, sobre el turó, la seu de poder, i a la plana els ravals.
Al punt més alt, visible des de la distància, la catedral de Notre-Dame, presència que li va valer al turó l'apel·latiu de Muntanya Coronada.
Pugem per un sinuós carrer de corbes tancades fins a la majestuosa Porte d'Ardon (s.XIII), i ens desviem a la dreta seguint la muralla. El pàrquing per a autocaravanes, en línia a la vorera, és als peus de la muralla de l'extrem sud-est de la fortificació.
De les 6 places reservades pels nostres vehicles només n'hi ha una d'ocupada, així que no tenim problemes per aparcar.
Deixem les gosses de guàrdia i busquem la porta més propera d'accés intramurs.
L´extrem més oriental del promontori està ocupat per l´antiga ciutadella, típica edificació militar amb planta d´estrella pentagonal que data del s. XVI, encara que amb modificacions i reforços posteriors. Situada extramurs, una porta donava per una banda a la ciutat i de l'altra permetia l'ingrés a la ciutadella.
Suposem que la necessitat d'accés del trànsit rodat al centre va provocar l'enderrocament d'un petit tram de la muralla, i per aquí entrem.
La Rue du Cloître ens porta, sense pèrdua, fins a la plaça de la catedral.
Seguim per la Rue Châtelaine en direcció oest, deixem la visita a l'interior de la catedral per a la tornada.
Descobrim un centre històric colorit, amb estrets carrerons amagats i façanes amb antics comerços "d'autrefois" (de temps passats)
El recorregut recomanat a la Guia Verde Michelin (que sempre és la nostra informació de capçalera en paper) ens porta fins al límit oest de la vila alta, on se surt de la fortificació per la moderna carretera en direcció a París i on s'ubica la medieval Porte de Soissons.
I aquí, a l'extrem oposat de la ciutat, s'hi aixeca un altre dels seus monuments, l'església abacial de Saint-Martin, que forma part del conjunt gòtic de l'antiga Abadia de Saint-Martin.
Tornem cap a la catedral, ara seguint la muralla nord, des d'on tenim una extensa vista de tot el vessant, i de les vies de l'antic funicular que unia el barri de l'estació de Laon amb la vila alta.
Inicialment una línia de tramvia de pinyó i cremallera, posada en servei l'estiu del 1899 unia els dos punts, mantenint-se en funcionament fins a l'any 1971, quan va ser clausurada pel seu avançat deteriorament.
A finals del segle passat es va modernitzar tot el sistema, posant en funcionament el comunament anomenat "el Poma", un mitjà de transport guiat lleuger automàtic, prototip de mini-metre funicular sobre pneumàtics, i va ser utilitzat des de 1989 fins a 2016, data en què es va clausurar definitivament pels seus alts costos de manteniment.
Arribem a la catedral i ara sí, accedim a l'interior.
La construcció de la catedral de Notre-Dame de Laon va ser iniciada a mitjan el segle XII en incipient estil gòtic, sent, cronològicament, una de les primeres catedrals gòtiques. Actualment, després de la supressió del bisbat de Laon, té rang d'església parroquial.
La façana principal segueix un esquema normand que seria imitat posteriorment en moltes altres esglésies gòtiques: un pòrtic amb tres profundes obertures, finestrals i rosetó i arqueries sobre aquests. Dues torres quadrades acaben en un cos octogonal amb torretes.
La plaça de la catedral, no sabem si ara per ser estiu o tot l'any, està ocupada per un tauler gegant d'escacs, una pista de petanca, unes zones habilitades amb gespa artificial amb jocs infantils i, potser,... unes originals gandules per admirar la façana de Notre-Dame.
Ens ha agradat molt la vila alta de Laon, molt coquetona.
Una estoneta de descans a l'ombra de les torres i posem rumb cap al proper destí, la ciutat de Saint-Quentin, on acabarem de passar el dia i farem nit.
Minuts abans de la una del migdia ens plantem a l'àrea d'autocaravanes, una gran esplanada asfaltada 10 places marcades, al costat de la via verda que segueix la llera del Canal de Saint-Quentin, amb barrera d'accés, punt de servei i electricitat , per 8 €/24 h... i molt a prop del centre, que més es pot demanar?!
Hem de reconèixer que estem tenint molta sort amb les àrees aquestes vacances (i que segueixi així!), sense haver d'estressar-nos i patir per trobar lloc...quina diferència de l'any passat a Astúries...
Dinem amb calma, prenem el cafè, fem una estona de sobretaula i algú aprofita la tranquil·litat per caure en una lleugera migdiadeta.
Descansats, i després d'una dutxa fresqueta anem a visitar el centre. Ens portem a les gosses, però abans també els hi toca refrescar-se amb una capbussada al canal.
Saint-Quentin s'organitza al voltant d'una plaça principal, la Plaça de l'Hôtel de Ville, centre neuràlgic de la ciutat, la mida de la qual denota la importància de la ciutat en el passat.
Aixecada sobre un turó de pedra calcària plena de soterranis i passatges subterranis, St-Quentin vigila el curs del Somme canalitzat, sent un important nus de trànsit ferroviari i fluvial entre París i el Nord-Pas de Calais i la Champagne.
Un passeig curt des de l'àrea i ens plantem a la Place de l'Hôtel-de-Ville, encara que no hi ha manera d'apreciar-ne l'amplitud, ja que en temporada d'estiu es transforma en una zona lúdica amb jocs infantils i sorrals formant una "platja urbana".
Això ens impedeix, també, obtenir una imatge completa de la fantàstica façana de l'Ajuntament, clar exemple del gòtic flamíger.
Uns carrerons de vianants ens apropen a la basílica de Saint-Quentin, construïda per albergar les relíquies del sant.
Segons la llegenda el sant, que a finals del s. III va arribar per evangelitzar la regió, va ser martiritzat abans de ser decapitat i llançat a les aigües del riu Somme. El seu cos es va trobar, intacte, 50 anys més tard, suscitant una devoció renovada. El lloc de la seva sepultura va prendre el seu nom.No tenim sort amb la fotografia, la basílica està envoltada d'obres, tanques i bastides. Entre això, la calor i les gosses no parem a fer cap foto i anem directes cap a la gran arbreda urbana que forma, com si del Central Park saintquintinès es tractés, el Parc des Champs Elysées: 12 hectàrees de zona verda, amb més de 5000 arbres, on es distribueixen passejades i parterres amb pistes de tennis a l'aire lliure, pistes de petanca, zona de jocs per als més petits, taules de pícnic, ping-pong,...
Ocupa la superfície on abans de l'arribada al poder de Napoleó I s'aixecaven els antics baluards reials.
Nosaltres trobem a faltar una cosa molt important: aigua!
No trobem ni una sola font on poder refrescar les peludes, per sort portem la seva ampolleta i el abeurador plegable.
Mancant aigua bo és una bona ombra! Descansem una estona en un banc, observant els vilatans passar ...
Impossible fer un selfie amb els 4 ben posats!
Tornem cap a la gran plaça i és el nostre torn de remullar la gola. Que bé que entra la cervesa en aquests dies de calor!
Tornem cap a l'autocaravana, i acabem la tarda passejant pel costat del canal.
En caure el sol, es queda una temperatura molt agradable.
Doncs resulta que a l'era de les xarxes socials on tot es pot compartir,
Instagram no permet descarregar els Reels i pujar-los a Blogger amb el so i la música...
però si enllaçar el contingut ¿?
enllaç a Reels
Un dia més a la saca... demà més!
Pernocta: ASN Saint-Quentin - 8,20 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N49.520000, E3.313980)
Trajecte acumulat: 1.460 km
Peatge: 2,70 €
Hostaleria: 15,00 €
Varis: 70,53 €
Pk/àrea/càmping: 8,20 €
Diumenge 14 d'agost: SAINT QUENTIN - ARRAS
7:30 h i 18ºC
trajecte: 181 km
A les 8:45 h, sota un cel una mica enterbolit ens posem en ruta després de totes les rutines matinals. Com gairebé sempre som els primers a moure'ns.
La previsió d'avui és anar cap a Lille, capital del departament del Nord i de la regió dels Alts de França (Hauts-de-France), i passar un parell de jornades descobrint la ciutat, diuen la més flamenca de les ciutats franceses. La raó és òbvia: Lille va pertànyer durant segles al comtat de Flandes i la seva herència és palesa en molts aspectes de la població des de les façanes dels seus edificis i la distribució de les seves places fins a la seva gastronomia. Però ...
Una hora i mitja de trajecte per l'autopista desprès arribem al punt que havíem triat per aparcar i pernoctar, un dels grans pàrquings mixtos de la zona de la Ciutadella de Lille, amb pagament per control horari… però com que no sempre les coses són flors i violes (cosir i cantar), la visió d'un senyal de ⛔"prohibit accés" a autocaravanes ens cau com un gerro d'aigua freda al clatell!
Ostres, si havia llegit comentaris al Park4night que es podia i apareixia marcat amb fotos i ressenyes. Miro l'aplicació i el pàrquing ara ja no hi surt!
M'apropo a la caseta on hi ha dues noies que vigilen l'accés i em corroboren que no, que no es pot, que fins fa poc sí, però ara ja no!!
I ara què? Em diuen que pregunti a l'Oficina de Turisme; truco i surt el contestador, diumenge no hi ha servei telefònic!
Entendríem que no deixessin pernoctar, però ni tan sols aparcar durant el dia? ... doncs res, a grans mals grans remeis, i més nosaltres que podem canviar de plans sense gaires problemes, l'única fita que tenim fixa és el dissabte 20 ser a Beauvais per recollir l'Alex.
Com que és una gran ciutat cap dels altres pàrquings que veiem ens convencen per quedar-nos, o sigui que passem de Lille i retrocedim cap al sud en direcció a Arras, capital del departament del Pas de Calais.
Nota: Quan escric aquest relat el pàrquing torna a aparèixer a Park4night! Potser s'ho han repensat ...
Pel camí farem les visites que portàvem apuntades al territori que durant el 1917 va patir l'anomenada Batalla d'Arras.
Arras - Pays d'Artois
Bé, després d'anades i vingudes per l'A1 i la N47, cap a les 11:30 h. aparquem en una gran esplanada que serveix de pàrquing al cementiri militar francès d'Ablain St.-Nazaire, més conegut com la Necròpolis nacional de Notre-Dame-de-Lorette.
Després de la Primera Guerra Mundial, el turó de Notre-Dame-de-Lorette, sobre el qual estem aparcats, va ser escollit per l'Estat francès per rebre les restes dels soldats francesos de més de 150 cementiris dels fronts d'Artois, Flandes i la costa belga.
Inaugurat el 1925, acull les restes d'uns 45.000 combatents, la meitat en tombes individuals, i els més de 22.000 soldats desconeguts reunits a 8 osseres.
El recinte, que inclou el cementiri, la basílica, la torre de la llanterna i un museu, té una superfície de més de 25 hectàrees, i és la necròpolis militar francesa més gran del món.
Al peu de la torre llanterna, una cripta conté 32 taüts de soldats desconeguts de totes les guerres franceses del segle XX.
Fem unes fotos des del camí, però no hi entrem, ens dirigim cap a la moderna estructura, amb forma d'ovni el·líptic, que queda a l'esquerra del cementiri, amb les seves entrades una enfront de l'altra.
Des de la nostra posició la perspectiva ens impedeix veure que un dels seus laterals “vola” sobre el turó. Un passadís semienterrat ofereix l'accés al seu interior.
Aquest memorial, anomenat L'Anneau de la mémoire (Anell del Record) i inaugurat el 2014 durant els actes del centenari de la Gran Guerra, és una gran el·lipse de 345 metres de perímetre formada per 500 plaques d'acer, d'uns 3 metres d'alçada, on es ret homenatge a prop de 580.000 homes procedents de tot el món que van morir als fronts del nord de França entre 1914 i 1918.
A la cara interior dels panells, sobre una superfície daurada, estan gravats els noms i cognoms dels soldats, per ordre alfabètic, sense distinció de país, rang o religió.
El primer de la llista és "A TET", un nepalès de l'exèrcit britànic, i el darrer registre esmenta "Zywitz Rudolf", un soldat alemany.
Recorrem el passadís interior, penjat sobre un camp d'herba seca, molt castigat per la calor i no gaire cura, veient passar la inicial dels cognoms, de l'A a la Z. Estremidor, gairebé una generació d'homes perduda en aquella guerra ... i sense aprendre la lliçó 20 anys després els que van sobreviure van acabar enmig dels combats de la II Guerra Mundial !
Seguim ruta.
Només 10 quilòmetres ens separen d'un altre turó, la Cresta de Vimy, lloc on es van desenvolupar els combats de la coneguda com a Batalla de la cresta de Vimy, que va formar part de la global Batalla d'Arras.
En aquesta zona van ser els canadencs els encarregats d'assaltar els llocs alemanys, i després de la guerra, el 1922, els terrenys del camp de batalla van ser cedits per França, a perpetuïtat, al poble canadenc en reconeixement als seus esforços durant el conflicte.
Aquestes 117 hectàrees de terreny conformen actualment el Parc Històric Nacional Canadenc de Vimy, travessat encara per túnels, cràters i trinxeres, molts dels quals estan tancats al públic per seguretat doncs encara perduren nombroses municions que no van ser desenterrades i resten sense explotar.
La zona és tan extensa que hi ha habilitades diverses zones d'aparcament; anem primer cap a l'impressionant memorial, que és visible des de quilòmetres de distància.
Una mola immensa de pedra i formigó s'aixeca al capdamunt del turó, en tribut dels 66 mil canadencs morts durant la guerra, 11285 d'ells sense tomba coneguda i els noms dels quals apareixen gravats a les parets del memorial com a «desaparegut, presumiblement mort» a França.
Inaugurat el 1936, es va trigar 16 anys en el seu disseny i construcció.
Diverses escultures carregades de simbolisme completen en conjunt: fe, esperança, sacrifici, honor, caritat, pau, justícia, veritat ...
Vimy no és un memorial de guerra a l'ús, és a dir, dedicat al triomf o a la glòria d'un exèrcit o líder militar, sinó que honra el sentit del deure de les legions d'homes que aquí van perdre la vida. Segons les paraules dels membres del darrer equip de restauració:Allà no hi ha cap signe de victòria en absolut... Aquest monument expressa la nostra obligació envers els morts, i la pena de la vida.Tant és així que el mateix Adolf Hitler, que durant la Gran Guerra va lluitar en aquests camps com a soldat d'infanteria, va recórrer el memorial i les trinxeres conservades quan els seus exèrcits van conquerir França, el juny de 1940. A diferència de molts altres monuments commemoratius que van ser enderrocats pels nazis, aquest va ser protegit pel propi Führer, que va adjudicar unitats especials de les SS per custodiar el monument del vandalisme de les tropes regulars de la Wehrmacht germana.
Tornem a l'autocaravana i ens desplacem cap al pàrquing del Centre de visitants, des d'on s'accedeix a la zona de túnels i trinxeres.
En aquest Centre de visitants, inaugurat oficialment el 1997, trobem la informació dels fets que van tenir lloc aquí a la Cresta de Vimy, i el paper del Cos Canadenc a la presa d'aquests terrenys.
Entrem i ens acull un noi uniformat com el guarda de Yellowstone, i ens fa una petita introducció del lloc... encara que sembli mentida, en castellà (crec que és l'únic lloc de les vacances on tenen en consideració els turistes espanyols!). Ens ofereix fer una visita guiada o un tríptic per fer la visita lliure; ens decantem per aquesta segona opció, agraïm la seva atenció i recorrem l'interior de l'edifici on mapes, panells informatius, fotos i objectes personals ens posen en situació abans de sortir a l'exterior, a la zona de les trinxeres.
Al igual que en el cas de tots els llocs o memorials americans, aquí també l'accés és lliure i gratuït.
Seguint el sender i llegint el tríptic ens movem entre les dues línies del front, la francesa i l'alemanya, separades per només 25 metres de terreny, coneguts com a “zona neutra”.
Diversos punts, amb escales, permeten la baixada a les trinxeres. Les que podem obsevar en l'actualitat van ser reconstruïdes entre 1925 i 1927, just en la mateixa posició que les originals de 1917, i són només una petita part de la xarxa que es ramificava al sector canadenc, que segons llegim a la guia s'estenia fins a una longitud de 7 quilòmetres!
El terreny que envolta les trinxeres, i també la zona neutral, està solcat de cràters de diferents diàmetres i profunditats, resultat dels trets d'artilleria pesant i l'explosió de mines subterrànies.
No baixem als túnels, ja que per accedir-hi hauríem d'afegir-nos a una visita guiada, i ho desestimem.
Passegem per tot el recinte superior i donem per finalitzada la visita.
En només 10 quilòmetres ens plantem al centre d'Arras, i anem cap a l'àrea d'autocaravanes, que han inaugurat fa poc... creuant els dits per trobar-hi lloc.
Tenim sort!
A aquesta hora (13.45 h) encara queden diverses places lliures de les 46 que té, i ens col·loquem en una del fons. Un panell indicador marca en tot moment les places lliures.
La instal·lació està molt bé, s'hi accedeix pagant els dies escollits a la barrera d'entrada, les places són àmplies i per 11,70€ tenim estada, llum, punt de servei i mòdul de wc i dutxa.
Ja ben situats, en Manel treu tendal, taula i cadires mentre jo preparo el dinar.
Gaudim tranquil·lament del menjar i posterior sobretaula a la nostra parcel·la i aprofito per estudiar una mica les opcions de visita a la ciutat.
A mitja tarda ens preparem per anar cap al centre, però abans sortim a fer una bona passejada amb les gosses. Estem de sort -una vegada més-, l'àrea és just al costat del canal que porta les aigües del riu Scarpe fins a un petit port interior. Seguim la riba, antic "chemin de halage" (camí de sirga), que ha estat adequat recentment i reconvertit en una bonica zona verda. Ens arribem fins a una resclosa, on podem creuar el canal, i les gosses aprofiten per fer el seu banyet diari.
Tenim (segons el Sr. Google) 700 metres des de l'àrea fins al centre històric, i aprofitem per anar fullejant la guia.
Plànol turístic facilitat a la O.T.
Estratègica base de rereguarda de Juli Cèsar i de l'emperador August a les albors de la nostra era, pròspera ciutat galorromana al Baix Imperi, capital artística i financera de talla europea a l'Edat Mitjana, bressol de les llibertats civils i comunals al gòtic, base espanyola en ple barroc, baluard del Rei Sol a França, ciutat llum al segle XVIII, refugi romàntic al segle de Verlaine, camp de batalla globalitzat i ciutat màrtir de la Gran Guerra, néta model de la Gran Reconstrucció... L'epopeia d'Arras és un veritable compendi de la història europea.
arraspaysdartois.com
De manera molt resumida, podem dir que Arras destaca pels seus dos monuments declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, el Beffroi (campanar municipal) i la Ciutadella, les seves dues places barroques i els seus 225 monuments històrics protegits.
Accedim a la Grand'Place pel seu extrem nord, és enorme! Llàstima que estigui permès aparcar, perquè els cotxes treuen encant a la visió general.
Aquesta plaça, junt a la propera Place des Héros (Plaça dels Herois) i el carrer que les uneix, la Rue de la Taillerie, formen un conjunt arquitectònic únic a Europa, presentant l'alineació ininterrompuda de 155 façanes barroques.
Grand'Place
Aquesta plaça, coneguda com la "plaça gran", de planta rectangular de 184x96 metres (17.664 m2), ha estat durant segles el centre neuràlgic de la ciutat, que es va desenvolupar a l'Edat Mitjana al voltant de l'abadia de St-Vaast com un mercat de cereals i un centre per teixir teixits de llana.
Amb el patrocini dels ducs de Bourgogne, a partir de 1384, la vila d'Arras es va fer famosa per la fabricació de tapissos d'alt lliç (els que es teixeixen col·locant l'ordit i tot l'aparell en posició vertical).
A Itàlia, el nom arazzi, derivat d'Arras, ho testifica: s'aplica a tots els tapissos antics.
I, durant el s. XVIII, la plaça va albergar un mercat de cereals que era "un dels més grans de França".
Curiosament una façana destaca entre totes les altres, i es tracta de la coneguda com a Maison Les Trois Luppars, la casa més antiga d'Arras (1467). La seva façana de maó vermell, en estil gòtic flamenc, és l'única de la ciutat que no és d'estil barroc flamenc, i va servir de base per a l'alineació de les cases i les seves galeries, i la seva estructura de tres nivells va suggerir el patró únic de les altres cases a les places d'Arras.
Maison Les Trois Luppars, font:GoogleMaps
Creuem la Grand'Place, força solitària, i enfilem la Rue de la Taillerie cap a la coneguda com a “plaça petita”, la Place des Héros. Com per art de màgia, els carrers van cobrant vida.
Les porxades de la Rue de la Taillerie, que antigament protegien els mercaders del mal temps, són una successió contínua de bars (brasseries, friteries, bistrots,...) alternats amb alguna que altra botiga de productes "gourmandes" del territori, amb les dues voreres ocupades per les corresponents taules i para-sols.
Donem una volta pels carrers que voregen les places i, per l'estreta Rue de Justice, accedim a la Place des Héros, i aquí ens quedem.
Place des Héros
Tot i anomenar-se la "plaça petita" les seves dimensions són considerables: 123 metres de llargada per 61 metres d'amplada; aquesta sense cotxes ens deixa admirar l'extraordinària façana gòtic-flamenca de l'Hôtel de Ville i, sobresortint fins als 75 metres d'alçada, la torre del rellotge (beffroi en francès i belfort en neerlandès).
S'hi respira bon ambient. Gent de totes les edats: grups, parelles i famílies comparteixen les terrasses que envolten la plaça.
Escollim una taula i ens asseiem a veure passar el que queda de tarda, i com que no tenim pressa en el viatge (doncs aquest matí se'ns ha anul·lat Lille) decidim que ens quedarem un dia més aquí, a Arras.
Aprofito per reservar per Internet la visita per demà a la tarda a la Carrière Wellington, deixant el matí per visitar el Beffroi i les "Boves", antigues pedreres excavades a partir del segle X i després usades com a cellers, sitges i refugis durant la guerra.
Tornem cap a l'autocaravana a sopar i veure una estona la tele.
Per sort, sembla que la calor remet i s'agraeix; fins i tot resulta agradable la sensació d'haver de tapar-se amb el llençol durant la nit.
Pernocta: ASN Arras - 9,70 €/dia, serveis 2€ - (GPS: N50.298393, E2.775383)
Trajecte acumulat: 1.641 km
Gasoil: 54,58 € (1,76 €/l)
Super: 2,20 €
Peatge: 9,60 €
Hostaleria: 15,50 €
Varis: 70,53 €
Pk/àrea/càmping: 11,70 €
Dilluns 15 d'agost: ARRAS
7:30 h i 19ºC
trajecte: - km
Comencem un nou, i tranquil dia, a Arras, seguint les rutines diàries: en Manel aprofita el "chemin de halage" de La Scarpe per fer el seu passeig matinal, amb bany "perruno" inclòs, i jo esmorzo tranquil·lament les meves corresponents torrades amb mantega i melmelada.
Sortim cap al centre i, en aquesta ocasió, anem directes a la Place des Héros, on el rellotge del Beffroi ens saluda de bon matí, són les 9:50 h. i esperem que obrin l'Oficina de Turisme, ubicada als baixos de l'Hôtel de Ville.
Una parella fa cua a la porta, i ens posem darrere.
Ens atenen molt amablement, però no tenim sort, no havíem fet reserva prèvia per a la visita a les boves i aquest matí ja tenen tots els grups complets...ohh.
El noi ens proposa apuntar-nos a la visita de les tres de la tarda, però fent números ho descartem, ja que a les 17:00 tenim hora a la Carrière Wellington, situada a l'altra punta de la ciutat, i hem d'anar caminant. Massa just, estem de vacances i tampoc és qüestió d'anar amb presses als llocs... ja tenim una excusa per tornar a Arras!
Resignats davant de la impossibilitat de baixar als soterranis d'Arras canviem de plans i ens allunyem del centre, en direcció sud-oest, cap a la Ciutadella d'Arras.
De camí travessem el barri de la Basse Ville (Ciutat Baixa) creat durant el s. XVIII sobre una zona pantanosa situada entre la ciutadella i la ciutat; un districte format per una xarxa geomètrica d'àmplis carrers al voltant d'una gran plaça octogonal, la Place Victor-Hugo, model d'arquitectura i urbanisme del segle de les Llums.
Una solitària ( i una mica decrèpita) Av. des Fusillés, que creua el Jardin du Gouverneur, ens deixa al límit de l'antiga ciutat, just a la línia que formaven les seves muralles, avui en dia inexistents i aprofitat el seu emplaçament per a la formació dels amples Boulevards perifèrics que circumval·len el centre històric.
Estem davant de la Porte Royale, que ens brinda accés a la fortificació del nostre ja conegut Vauban (no hi ha lloc que anem que no trobem rastre de Sébastien Le Preste -Marquès de Vauban-, famós enginyer militar del Rei Sol). Les aigües del riu Crinchon formen una fossa natural que envolta la planta estrellada de la fortalesa.
Construïda entre 1668 i 1672 va ser un dels primers èxits de Vauban, que la va integrar en la seva doble línia de ciutats fortificades destinades a protegir la frontera nord del regne d'est a oest, encara que mai va ser assetjada i, per això, va rebre el sobrenom de "La Belle Inutile". Fora de perill de les guerres, continua sent, per la seva planta en estrella, un dels millors exemples d'una fortalesa simple dissenyada per Vauban.
Accedim a l'interior i fem una volta per l'extensa plaça d'armes. En un dels pavellons s'explica la història amb plànols i maquetes.
Després de tres segles d'història militar la fortificació es va desmilitaritzar l'any 2008 i, juntament amb 11 fortificacions més de Vauban, es va inscriure a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Avui dia, després de les necessàries rehabilitacions, la Citadelle és un "petit poble dins de la ciutat", amb les casernes reconvertides en despatxos, apartaments de lloguer i locals d'oci i petits tallerets; i el bosc que l'envolta una extensa zona verda, amb corriols i circuits esportius.
Tornem, sense pressa, cap al centre i ens parem una estona a fer el vermut a la Place des Héros: dos "verre de vin", un blanc i un rosé, acompanyats d'un petit assortiment de quicos i cacauets (cortesia de la casa ) amb unes vistes de primera que ens permeten admirar l'esplèndida façana de l'Hôtel de Ville.
Aquest edifici, igual que el beffroi adossat, i la majoria de les façanes barroques que envolten les places, va patir grans danys durant la I Guerra Mundial; 69 obusos llançats per l'artilleria alemanya, el 21 d'octubre del 1914, van destruir gairebé íntegrament el centre d'Arras.
Així que, el que veiem avui dia és una reconstrucció, una còpia exacta de les construccions originals: arcades, pinacles, lluernes i remats daurats amb pa d'or van ser reconstruïts de forma idèntica als elements existents una vegada finalitzat el conflicte.
Tornem a dinar a l'autocaravana i ens preparem per a la visita de la tarda; tenim una bona caminada fins a la Carrière Wellington, el Memorial de la Batalla d'Arras, que és als afores de la ciutat, just a l'extrem contrari on som nosaltres.
Després de creuar els animats carrers del centre ens dirigim cap a l'estació, creuem les vies i seguim per l'Avenue Fernand Lobbedez fins a la Carrière. A mesura que anem avançant la ciutat es torna més silenciosa i solitària. Als voltants del memorial no es veu ni una ànima.
Accedim a l´interior, on ja esperen algunes persones, i esperem a que comenci la visita guiada.
Abans de baixar als túnels ens faciliten unes audioguies i un parell de cascos, obligatoris per a la visita.
Durant una estona, fins que arriba tota la gent prevista, aprofitem per informar-nos una mica sobre la història i el desenvolupament de la Batalla d'Arras; mapes, panells informatius i maquetes estan disponibles en una sala adjunta al taulell de recepció.
Des de l'Edat Mitjana fins al s. XVIII els veïns d'Arras van explotar els dipòsits calcaris del subsòl per a la construcció dels edificis de la ciutat. L'explotació d'aquestes pedreres va cessar durant el s. XIX, i només va quedar a la memòria dels vilatans que, de vegades, tenien accés directe a aquestes pedreres des dels soterranis de les cases.
El 1916 l'exèrcit britànic inicia els preparatius per unir i acondicionar les pedreres d'Arras per acollir un exèrcit de 24.000 homes i llançar una ofensiva per sorpresa contra les posicions alemanyes.
Aquests treballs es van encarregar a un equip de tuneladors i miners neozelandesos, 500 homes vinguts d'ultramar, que a raó de 80 metres diaris van condicionar 19 km de galeries.
El 9 d'abril, a les 6.30 hores, les tropes britàniques van sortir de les trinxeres i pedreres subterrànies per llançar l'assalt sobre la línia alemanya; va ser el major atac sorpresa de la Primera Guerra Mundial.
Del 9 d'abril al 16 de maig de 1917, les tropes britàniques van atacar les defenses alemanyes, aconseguint el major avenç des que va començar la guerra de trinxeres. L'avenç britànic es va desaccelerar els dies següents i la defensa alemanya es va recuperar. La batalla es va convertir en un punt mort costós per tots dos bàndols, i al final de la batalla l'Exèrcit Britànic havia patit unes 160.000 baixes i l'Exèrcit Alemany unes 125.000.
Aquests mateixos túnels van servir de refugi a la població uns anys més tard, quan el maig del 1940 es va lliurar en aquesta zona una de les primeres batalles de la Segona Guerra Mundial.
I, ens acomiadem d'Arras al nostre lloc preferit, la Place des Héros.
Pernocta: ASN Arras - 9,70 €/dia, serveis 2€ - (GPS: N50.298393, E2.775383)
Trajecte acumulat: 1.641 km
Super: 42,23 €
Hostaleria: 21,30 €
Entrades: 18,00 €
Pk/àrea/càmping: 9,70 €
Dimarts 16 d'agost: ARRAS - CAPPY
8:00 h i 17,5ºC
trajecte: 112 km
Un dia més, i llestos per continuar la ruta.
Utilitzem el punt de servei i partim amb els dipòsits plens/buits.
Avui serà la nostra última jornada dedicada a aquest extens recorregut pels camps de batalla de la I Guerra Mundial, i concretament al traçat conegut (i senyalitzat) com a Circuit du Souvenir (Circuit del Record) de la Batalla del Somme.
Circuit du Souvenir - Somme
Tot el departament del Somme es va veure profundament afectat pels combats: des de la invasió d'agost del 1914, la Batalla del Somme del juliol al novembre del 1916, fins a les Batalles de Picardia del març al setembre del 1918.
El 1916, a diferència del duel francoalemany de Verdun, el Somme es va convertir en un espai global, punt de trobada de diverses nacionalitats que van lluitar sota la bandera de l'Imperi Britànic, on 3 milions de soldats van lluitar en un front a 45 quilòmetres. En el seu record, els diferents països van aixecar, posteriorment, els seus respectius memorials.
Conduïm fins a Péronne, on començarem el circuit.
Però abans aprofitem per fer una visita ràpida a la ciutat.
L'àrea d'autocaravanes de Péronne és molt petita, una esplanada per a tres o quatre vehicles al voral de la carretera, i és impossible aparcar-hi; n'hi ha tres de mal posades... Una mica més endavant trobem un pàrquing asfaltat del que surten, per sort, un parell de grans integrals, lloc que aprofitem per aparcar nosaltres.
Péronne, situada a la confluència dels rius Somme i Cologne, es va desenvolupar sobre un petit turó que domina el riu i un paisatge format per aiguamolls i estanys.
La situació geogràfica la va convertir en un reducte i una posició estratègica des de l'Edat Mitjana. Fortificada i assetjada regularment al llarg dels segles, la vila va ser presa i abandonada diverses vegades pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, i va ser destruïda al 90% durant el conflicte.
A l'entrada de la ciutat hi destaca el castell medieval, una construcció del s. XIII a la què s'ha adossat un edifici modern, i tots dos conformen l'Historial de la Gran Guerra, un espai museogràfic trilingüe dedicat a la història de la Primera Guerra Mundial i que reuneix, entre altres coses, col·leccions d'objectes militars i objectes de la vida quotidiana de les poblacions civils d'Alemanya, França i el Regne Unit.
Passegem per l'avinguda principal de Péronne, passant per davant de l'Hôtel de Ville, edifici reconstruït l'any 1927 que presenta una bonica façana renaixentista flanquejada per torretes, en direcció a les antigues muralles, i sortim del que seria la zona intramurs per la Porte de Bretagne.
Antigament hi havia tres portes per entrar i sortir de la ciutat, que estava envoltada d'aigua i muralles; aquesta porta i les muralles que l'envolten són les restes de les fortificacions de la ciutat. Acabada el 1610, va servir com a dipòsit de municions per als alemanys el 1914, i va ser greument danyada durant la guerra.
Catalogada com a Monument Històric el 1925, va ser restaurada després de les dues guerres, sent visibles encara el mecanisme del pont llevadís i l'escut d'armes.
Seguim, extramurs, el sender que envolta el fossat fins a enllaçar amb el Boulevard des Anglais, on trobem una zona d'horts urbans coneguts com a "les Hardins".
Encaixonades entre el carrer i les aigües del Somme una trentena de parcel·les es cultiven proveïdes d'aigua a través de petits canals, oferint acolorides collites de flors i verdures als jardiners aficionats.
Tornem a l'autocaravana i agafem la carretera D938 seguint el Circuit du Souvenir, senyalitzat des de Péronne fins a Albert amb una rosella, la flor que simbolitza el sacrifici i la memòria dels soldats morts a la guerra. Aquest trajecte segueix els passos d'aquests homes a través de les restes de batalles, cementiris i memorials que honoren la memòria de tots ells.
No sabríem especificar quants monuments, memorials i cementiris hi ha repartits pels voltants de tot el traçat d'aquest circuit, són moltíssims, i d'una infinitat de nacionalitats. De tots ells en triem tres per a fer una parada.
Parem en un pàrquing habilitat als afores del poble de Pozières, una petita localitat que va tenir la mala sort de situar-se en una carena travessada per una doble xarxa de trinxeres que constituïa la 2a línia alemanya, i estava flanquejada per 2 búnquers-observatoris (blockhaus, en alemany) que dominaven tot el camp de batalla, un d'ells coneguts com a Gibraltar.
Ens acostem al búnquer, però per perill d'esfondrament no es pot accedir al seu interior.
Al costat del Gibraltar, una taula d'orientació indica les principals ubicacions del camp de batalla i, a pocs metres de distància envoltat per una tanca de bardisses, perfectament retallades, s'aixeca el Memorial a la 1ª Divisió Australiana.
Els australians, anomenats Diggers durant la batalla, van arribar el 23 de juliol de 1916 en suport de l'Imperi Britànic, i després d'apoderar-se de Pozières, exhausts pels incessants contraatacs d'artilleria, van ser rellevats el 5 de setembre pels canadencs. Tres de les seves divisions havien passat per aquest sector i havien patit pèrdues superiors a la tercera part dels efectius.
Aquesta és gairebé com una visita de metge, en menys de 10 minuts seguim la ruta fins al petit municipi de Thiepval, el principal escenari de la Batalla del Somme.
Ens dirigim cap al pàrquing del centre de visitants del Memorial franc-britànic de Thiepval, una immensa construcció aixecada al bell mig del no-res, entre 1929 i 1932, per Sir Edwin Lutyens, uns dels arquitectes britànics més importants de l'època.
Commemora els 72.000 homes dels exèrcits britànic i sud-africà que van morir i desapareixer al Somme entre juliol de 1915 i març de 1918. Els cossos d'aquests homes mai no es van trobar o, si es van trobar, mai no van poder ser identificats.
Amb una alçada total de 45 metres, aquest arc commemoratiu és el monument de guerra més gran de la Commonwealth arreu del món.
BATALLA DEL SOMME
A causa de la seva posició geogràfica, els camps de Thiepval van ser el principal escenari de la Batalla del Somme.
Durant el 1915 els alemanys situats al poble, a la part superior, dominàven l'exèrcit aliat que estava a baix a la vall, a la vora del riu Ancre.
L'Estat Major franco-britànic preparava una gran ofensiva al Somme, però l'atac sorpresa dels alemnays a Verdun, el 21 de febrer de 1916, va precipitar els esdeveniments: els francesos abandonen una part del front, aquí al Somme, i els britànics han de fer front sols a la seva defensa, mentre els francesos lliuren la seva batalla a Verdun.
La preparació per a l'ofensiva va consistir a intentar destruir prèviament les línies de defensa alemanyes tant com fos possible, per això es va llençar sobre la zona un foc d'artilleria continu, dia i nit, durant 6 dies, i l'1 de juliol de 1916, a les 7: 20 am, es va llançar l'ofensiva: 100.000 soldats britànics, sense gaire experiència, es van llançar a l'atac, essent escombrats literalment per les metralladores alemanyes. Aquella mateixa tarda, 60 dels cent mil estaven fora de combat; 20.000 van morir i 40.000 van resultar ferits o fets presoners. Les pèrdues alemanyes van ser aproximadament una desena part.
El primer dia de la Batalla del Somme és un fracàs, un desastre per a l'exèrcit britànic que qualificarà aquest 1 de juliol de 1916 com el dia més sagnant de la seva història militar, “el més sagnant dia de l'exèrcit britànic (the bloodiest day of the British army)”.
Thiepval va ser alliberat finalment el 27 de setembre de 1916 pels britànics, i la Batalla del Somme va acabar a mitjans de novembre d'aquell mateix any.
Els britànics no van aconseguir cap avenç, però aquesta cruenta batalla va servir perquè els francesos mantinguessin Verdún. L'exèrcit alemany, que va haver de lluitar alhora a Verdun i al Somme, estava molt afectat i totalment esgotat.
Durant la fase final de la batalla es va utilitzar per primera vegada la nova «arma secreta» dels britànics, el carro de combat (conegut també pel nom en clau de l'època, «tanc»). A diferència dels actuals, aquests primers tancs tenien una missió principalment defensiva: protecció contra les mortíferes metralladores alemanyes i mobilitat sobre un terreny ple de trinxeres, filats d'arç i cràters d'impacte.
Finalment les baixes britàniques van pujar a 420.000 homes.
Ens acostem al monument i creuem per sota l'arc per observar-ne més de prop els detalls.
Més de 10 milions de maons conformen la construcció, i els seus 16 pilars estan coberts amb lloses de pedra blanca de Portland, sobre la qual estan enregistrats els noms dels difunts.
Uns petits nínxols a la zona baixa dels pilars guarden, en diversos toms, el registre de tots els desapareguts.
Sota el centre de l'arc, envoltada de roselles, trobem un dels dos elements clau d'aquest tipus de memorials: la Pedra del Record (Stone of Remembrance, en anglès).
Pedra del Record
THEIR NAME LIVETH FOR EVERMORE
Als peus del monument hi ha un cementiri on hi ha enterrats 300 soldats francesos i 300 soldats de les forces de la Commonwealth. Al passadís central, que separa els dos exèrcits hi ha el segon símbol: la Creu del Sacrifici.
Creuem la vall del riu Ancre, i, a poc menys de cinc quilòmetres, accedim al pàrquing del nostre darrer memorial, el Beaumont-Hamel Newfoundland Memorial (Memorial de Terranova).
Com en el cas del ja visitat de Vimy la bandera de Canadà oneja sobre unes instal·lacions impecables.
Durant la I Guerra Mundial Terranova era un domini rural de l'Imperi Britànic, amb una població de 240.000 habitants, i encara no formava part de Canadà, cosa que va portar el govern de Terranova a reclutar una força per al servei, el Neufoundland Regiment (Regiment de Terranova), que va servir durant el conflicte al costat de la 29a Divisió Britànica.
Fem una petita incursió al Centre de Visitants, on també ens ofereixen una visita guiada, però preferim fer la visita lliure al nostre ritme, seguint el planell i les explicacions del tríptic que ens han facilitat.
El primer que divisem després de creuar un petit bosc d'alts avets és l'impressionant Monument de la 29a Divisió i ens dirigim a la seva base.
L'espectacular monument és un caribú de bronze, emblema del Regiment Reial de Terranova, de peu a dalt d'un túmul de roques i arbusts nadius de Terranova, enfrontant-se desafiant a l'antic enemic.
El 1 de juliol de 1916, a les 9.15 a. m., els homes del Regiment de Terranova van sortir de les seves trinxeres i es van trobar sota el foc de les metralladores alemanyes. Mitja hora després, el 86% de la força era morta, ferida o desapareguda.
En proporció a les tropes compromeses, aquesta acció va ser una de les més mortíferes de l'ofensiva del Somme.
Passegem per l'extens camp de batalla, on encara queden els vestigis de les dues línies del front, molt properes i separades per una franja coneguda com "No Man's Land" (terra de ningú).
Arribem a l'antiga línia alemanya, on actualment s'aixeca el monument a la 51ª Divisió (Highland) en commemoració a la presa d'aquest punt, conegut com el Ravin Y (barranc Y) i els dos pobles durant el novembre de 1916; aquesta batalla va ser la darrera gran ofensiva de la Batalla del Somme.
Posem aquí punt final a la nostra ruta immersiva pels territoris protagonistes de les batalles de la Gran Guerra 1914-1918, un conflicte força desconegut per a nosaltres i suposem que per a la majoria de gent, que associa el nord de França a la seva lluita durant la II Guerra Mundial, i sobretot al famós desembarcament de Normandia.
Marxem amb la lliçó apresa i, fins i tot, podem diferenciar a simple vista la nacionalitat dels cementiris només veient les seves creus (no sabíem que cada país tenia un tipus de creu):
Americans (creu/estrella marbre blanc) - Alemans (creu metall negre)
Francesos (creu pedra blanca) - Britànics (làpida pedra blanca)
Marxem amb la lliçó apresa i, fins i tot, podem diferenciar a simple vista la nacionalitat dels cementiris només veient les seves creus (no sabíem que cada país tenia un tipus de creu):
Americans (creu/estrella marbre blanc) - Alemans (creu metall negre)
Francesos (creu pedra blanca) - Britànics (làpida pedra blanca)
I, després d'aquest matí completet posem rumb cap al nostre punt de pernocta, hem escollit una àrea de la xarxa Camping-Car Park a Bray-sur-Somme, a uns quilòmetres al sud de la nostra posició. Està a la riba del riu i fa bona pinta, gaudirem d´una tarda de relax.
De camí parem a fer la compra a un Carrefour a la ciutat d'Albert. Tenia prevista una parada per fer una visita ràpida, però ens la saltem; ens mereixem un descans.
Quan arribem a Bray-sur-Somme, problema, la màquina que dóna accés a l'àrea està avariada i no hi podem entrar...
Per no esperar-nos aquí, l'accés és molt estret al mig d'un carrer sense sortida en una llengua de terra entre dos braços del riu Somme, busquem un pla B, i el trobem a només 4 quilòmetres de distància, al veí poble de Cappy: anem cap al Camping de mon Village de Cappy, també inclòs a la xarxa de Camping-Car Park.
Crec que hem sortit guanyant amb el canvi. Ens ubiquem en una de les parcel·les de l'antic càmping municipal del poble, ara reconvertit en àrea d'autocaravanes a la part davantera; a la zona posterior es mantenen les parcel·les amb bungalows i caravanes fixes, suposem que de gent de la zona.
Se'ns ha fet tard, mengem a l'hora dels senyors, i més tard sortim a fer una passejada fins al poble, que la veritat és que és molt petit i no té gaire cosa a veure, el més destacable és el petit port fluvial al Canal del Somme.
L'únic bar que trobem està tancat, ens quedem sense el tradicional "verre de vin", en canvi les gosses gaudeixen de valent, la riba del riu està enjardinada amb unes boniques zones verdes des d'on es poden llançar a l'aigua, que és cristal·lina i deixa veure tot el fons.
Quan ens disposàvem a preparar la taula per sopar fora el temps canvia de sobte, el cel s'enfosqueix a un gris plomís i sense temps a amenaçar tempesta, es posa a ploure. I com plou.
Recollim, ràpidament, la taula i les cadires i les aixopluguem sota l'autocaravana, quan amaini ja les guardarem, i ens preparem un aperitiu abans de sopar, a l'interior.
Al cap d'una estona para, encara que durant la nit tornen a caure algunes gotes.
Esperem que demà llueixi el sol.
Pernocta: ASN Cappy - 12,80 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N49.928215, E2.74026 )
Trajecte acumulat: 1.753 km
Super: 105,82 €
Pk/àrea/càmping: 12,80 €
Dimecres 17 d'agost: CAPPY - AMIENS
8:00 h i 18ºC
trajecte: 38 km
Seguim al departament del Somme, i avui destinarem el dia a conèixer la seva capital, Amiens, que era també l'antiga capital de la desapareguda regió de Picardia.
De moment fem el trajecte que ens separa des de Cappy sota un cel encapotat, creuarem els dits a veure si s'aclareix.
Amiens - Somme
Amiens no disposa d'àrea d'autocaravanes, per contra l'Ajuntament recomana, i ens posa a disposició un pàrquing mixt, amb ombra i al centre de la ciutat. Es pot pernoctar. Anem directes cap allà i prenem una bona posició en un dels extrems.
Davant nostre una parella francesa està sortint de la seva autocaravana, i aprofito per preguntar que tal està el pàrquing (les grans ciutats sempre ens provoquen una mica d'inquietud). Em comenten que hi porten dues nits i que han estat molt tranquils, una mica de tràfec per l'avinguda propera, però cap problema.
Perfecte!
Després d'un curt passeig amb les gosses per una zona verda propera marxem a descobrir el centre d'Amiens. Dirigim els nostres passos cap al seu monument principal, la catedral de Notre-Dame d'Amiens.
La ciutat d'Amiens compta amb tres monuments inscrits a la llista de Patrimoni Mundial UNESCO, el primer que trobem al nostre passeig és el Beffroi d'Amiens, a títol de Les beffrois de Belgique et de France, conjunt format per 33 campanars belgues (localitzats a Flandes i Valònia) i 23 francesos (ubicats tots a la regió d'Hauts-de-France).
El seu origen es remunta a l'establiment de la comuna d'Amiens sota el rei Lluís VI (1081-1137) i s'esmenta per primera vegada en un laude arbitral dictat per la comuna el 1244. En estat ruïnós des de la II Guerra Mundial no es va restaurar fins a l'any 1989, incloent-se a la llista UNESCO el 2005.
Arribem a la Place de Notre-Dame, que com el seu nom indica acull la monumental construcció.
Ens sorprèn la barreja d'estils als edificis que emmarquen la plaça, molts d'aire modern, cosa que li dóna un aspecte molt diferent de les que portem visitant aquests dies.
Per contra, al lateral oposat a la catedral, en una cantonada es manté una bonica façana medieval d'entramat de fusta, que contrasta amb les que l'envolten, anomenada la Maison du Pèlerin (casa del Pelegrí).
No ens deixem enganyar... aquesta casa data de principis del segle XX, quan es va construir una filera de 6 cases davant de la catedral, que recordessin l'hàbitat burgès de l'Edat Mitjana.
Els bombardejos alemanys de la II Guerra Mundial van arrasar el centre d'Amiens, i només es van salvar aquesta i una altra a la cantonada oposada. D'aquí ve la presència d'edificis moderns al centre de la ciutat, que no els va reconstruir fidel als originals tal com van fer a Arras.
Creuem la plaça i ens encaminem cap a la catedral, inscrita per partida doble a la llista de Patrimoni Mundial UNESCO, la primera el 1981 a títol de la seva arquitectura i mobiliari, i la segona el 1998 com a etapa del Camí de Sant Jaume;forma part de l'anomenada "Triada del gòtic alt" compartint podi amb la catedral de Chartres i Reims.
Cadascun dels tres portals porta el nom del personatge principal esculpit al mainell: a l'esquerra, Saint Firmin, al centre, el Beau Dieu (Crist humanitzat), a la dreta, la Mare de Déu.
Doncs resulta que Sant Fermí, patró d'Amiens, és el mateix que el de Pamplona, ja que es diu que va néixer el 272 dC en aquesta ciutat espanyola i va morir a Amiens el 25 de setembre del 303.
Accedim a l'interior, impressiona.
Amb més de 800 anys d'història, la catedral de Notre-Dame d'Amiens, és l'edifici gòtic més gran de França (145 m de llargada i 70 m. d'amplada), amb la nau més alta del món, arriba als 42 ,3 m. sota la volta, a prop del màxim suportable per a aquest tipus d'arquitectura; al seu interior es podrien aixecar dues Notre-Dame de Paris!
El paviment de la nau consisteix en una sèrie de mosaics geomètrics que convinen la pedra blanca i negra. Al centre, un laberint octogonal amb el camí negre que serpenteja sobre 234 metres de longitud. A l'Edat Mitjana, els pelegrins que arribaven per venerar les relíquies de Sant Joan Baptista recorrien, de genolls, aquesta línia negra en senyal de penitència, com si fos un Via Crucis.
En un dels passadissos laterals trobem una petita exposició amb panells informatius de les 7 "catedrals picardes": Noyon, Senlis, Laon, Saint Quentin, Soissons, Amiens i Beauvais, i ens entretenim una estona observant les diferències des de les primeres, més petites i senzilles, com Senlis i Noyon (just les dues que no visitarem en aquest viatge), fins a la magnífica d'Amiens.
Deixem el Quartier de Notre-Dame, que es coneix com a "ville haute" i descendim cap a la "ville basse", endinsant-nos al Quartier de Saint-Leu, travessat pels braços del Somme, i cor medieval de la ciutat.
En aquella època, l'aigua i els molins proporcionaven l'energia necessària per a l'activitat de teixidors, tintorers, adobers i altres artesans; avui dia aquests petits canals han proporcionat al barri el sobrenom de "petita Venècia del Nord"
Quartier Saint-Leu
Els nostres passos segueixen la línia del trajecte recomanat al tríptic informatiu, per estrets carrerons de llambordes i petits ponts de fusta i ferro forjat. Algunes zones estan força deixades, és un barri antic amb locals buits i edificis en no gaire bon estat.
Però quan tornem per la Rue Motte i el Quai Belu la cosa canvia; boniques i acolorides cases d´entramat de fusta (maisons à colombage, com diuen ells) ens acompanyen fins al Pont de la Dodane, des d´on tenim unes vistes esplèndides de la catedral.
Per acabar el passeig matinal tornem a la zona posterior de la catedral on prenem un vi amb vistes i tornem a dinar a l'autocaravana.
Destinem la tarda a visitar una zona molt peculiar d'Amiens, la zona de jardins i horts urbans coneguts com Les Hortillonnages; el seu nom prové del llatí “hortus” que significa jardí.
Des de l'antiguitat aquests terrenys pantanosos a la llera del Somme van ser adequats i es van convertir en terres cultivades creuades per multitud de braços del riu.
Amb el temps els cultius es van estendre de mica en mica i van créixer considerablement durant el segle XIX. A principis del segle XX encara existien prop de 250 hortolans, anomenats hortillons, que accedien a la seva parcel·la amb l'ajuda de barques de perxar. Vivien de la seva producció, venent els seus productes al "marché sur l'eau" (mercat sobre l'aigua) a la Place Parmentier, a la riba del Somme, productes apreciats que després es revenien a les Halles de París.
Avui dia, prop de 300 hectàrees de jardins s'estenen al cor d'Amiens i els municipis limítrofs, creuats per més de 65 quilòmetres de vies navegables, sèquies i "rieux" (petits canals en idioma Picard).
La major part estan dedicades a jardins d'esbarjo, però encara hi ha una dotzena de famílies que conreen aquestes terres. Diverses generacions d'hortillons coexisteixen i operen al voltant del 10% de la superfície cultivable. Les seves fruites i verdures es venen cada dissabte a la plaça Parmentier del barri de Saint-Leu, com antany, i els agricultors s'han unit en una associació utilitzant la marca “les t’cho légumes des hortillons” per comercialitzar la seva producció.
La millor manera per descobrir aquest mosaic de jardins flotants és en vaixell, ja que hi ha moltes zones que només són accessibles des de l'aigua, en qualsevol de les múltiples modalitats: barca de perxar amb guia, barca elèctrica de lloguer, canoa, caiac o padelsurf. Però nosaltres, que anem acompanyats de les dues peludes, seguirem el traçat del camí de sirga.
Caminem una bona estona seguint la riba del riu, i les gosses aprofiten per fer una capbussada.
Realment la zona és molt vistosa i acolorida, amb bonics ponts antics de forja per accedir als jardins, salvant els estrets rieux, i això que només estem veient una petita part, la més bonica ens resulta inaccessible a peu.
Els panells informatius ens van indicant els punts peculiars del circuit; un en particular ens crida l'atenció: resulta que al punt on ens trobem es forma una illa coneguda com "Ile aux fagots", i un dels seus canals es va transformar en piscina i escola de natació el 1840, estant en funcionament fins a la dècada de 1970 quan es va clausurar per l'arribada de les piscines modernes, i la mala qualitat de l'aigua.
Passat una estona fem la volta, i tornem sobre els nostres passos pel mateix camí. Ens sorprèn que només ens hem allunyat una mica més d´un quilòmetre del centre i sembla que estiguem en plena natura. L'única cosa que ens indica la presència de la ciutat és, de lluny, la silueta de la catedral amb la seva esvelta agulla apuntant al cel.
Aprofitem les avingudes més comercials i de vianants del centre d'Amiens per acabar de passar la tarda.
I, mancant platja, els "amiénois" disposen en ple centre, a la Place Gambetta, d'una zona verda amb gandules per passar l'estona de piquenique, llegint, parlant o, simplement, sense fer res.
Place Gambetta - Hôtel de Ville
Cau la nit sobre Amiens, i després de sopar tornem a sortir.
Ens dirigim cap a la plaça de la catedral on, a les 22:00, té lloc l'espectacle "Chroma, l'experiència monumental!", un espectacle de llums i música que es projecta a la façana de la catedral els mesos d'estiu, i durant el mes de desembre amb motiu del mercat de Nadal.
Esperant la funció!
El muntatge, que combina jocs d'il·luminació i de música, és espectacular; com era d'esperar la realitat supera amb escreix qualsevol foto o vídeo que puguem mostrar...
Per sort, avui en dia, que és el que no podem trobar al YouTube?
Rere les darreres notes musicals, i quan la façana de Notre-Dame s'apaga, ens retirem cap a la nostra Cargoleta, i donem per finalitzada la nostra estada a Amiens.
Pernocta: APN Amiens - 12,80 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N49.928215, E2.74026 )
Trajecte acumulat: 1.791 km
Super: 4,10 €
Hostaleria: 18,90 €
Pk/àrea/càmping: - €
Dijous 18 d'agost: AMIENS - SONGEONS
8:00 h i 18ºC
trajecte: 61 km
Aquest matí és atípic, en Manel no surt a caminar amb les gosses, només les treu una estona en una zona verda propera abans d'esmorzar, i tampoc no tenim la tasca quotidina de buidar i omplir dipòsits, ja que Amiens no disposa de punt de servei.
La veritat és que tampoc ens urgeix, ja farem la maniobra a la següent àrea.
Fins dissabte, que recullirem el meu germà Alex a l'aeroport, ens queden dos dies de relax... ens dedicarem a explorar el departament de l'Oise, que queda just al sud del Somme i al nord de la regió de l'Ille de France.
Songeons - L'Oise
De manera improvisada posem rumb cap al poble de Songeons, on veiem que hi ha una àrea pública que té bona pinta. El poble no té res remarcable, tan sols que està situat a menys d'un quilòmetre del petit Gerveroy, aquest sí que està inclòs a la llista de Les Plus Beaux Villages de France.
A mig camí ens parem a fer unes compres al supermecat de Poix-de-Picardie, i com podem aparcar just a la plaça del centre aprofitem per a comprar també el pa i unes pastes típiques de la zona a un artisan boulanger... què bo és el pa francès!!
Abans del migdia estem situats a la nostra parcel·la de l'àrea; tranquils i sense pressa per gaudir del dia.
Com sempre que visitem poblets ens acostem a la plaça a veure si hi ha mercat, i si, tenim sort, és molt petit però bufó.
La Halle, una petita joia que acull el mercat setmanal des de principis del segle XVI.
Avui dia només es manté una part al centre de la plaça, una coberta de terracota suportada per 21 pilars de roure, però antigament el mercat de la mantega (desmantellat el 1919) ocupava l'acual rotonda, i el mercat de cereals (en actiu fins al 1968) se situava on actualment s'aixeca un edifici d'apartaments.
Sota la coberta on avui veiem petits comerciants amb els seus productes locals antigament es venien teles i teixits, especialitat de la regió de Beauvais.
Comprem uns "produits du terroir" (paté i melmelada) en una petita botiga que té una mica de tot; prenem una cervesa, lager (rossa) per a mi i ambrée (tostada) per a en Manel, i tornem sense pressa cap a l'autocaravana.
Ens ho prenem amb calma, fem un vermut a l'ombra del tendal, mengem, fem sobretaula, cafè, i després d'una migdiada ens preparem per fer una excursió fins al proper Gerberoy.
#realvanlife
Un sender que surt just de darrere de l'àrea, creua un petit rierol i voreja una zona boscosa ens porta fins a Gerberoy, anomenat “el poble de les mil roses”.
Com era d'esperar en un poble catalogat com PlusBeauxdeFrance, els seus carrerons empedrats i les antigues cases de tova i entramat de fusta, al costat dels acolorits jardins, ens deixen unes estampes de postal.
Traspassem la porta arquejada, vestigi de les fortificacions de l'antic castell, i rondem sense rumb pels típics carrerons.
Gerberoy, que va rebre l'any 1202 el títol de "ciutat" va ser durant segles, a causa de la seva ubicació estratègica a la frontera entre els antics regnes de França i Anglaterra, un lloc en continu conflicte. La pesta i un gran gran incendi durant el s. XVII van motivar el seu gradual declivi, però...va sortir de la seva letargia tres segles més tard, quan un pintor postimpressionista, Henri le Sidaner, el va escollir el 1901 com a residència habitual, ocupant-se de la seva restauració.
El poble va inspirar la majoria de la seva obra, va crear uns magnífics jardins italians, establerts sobre les ruïnes de l'antic castell, i va modelar el poble al seu gust, donant una gran importància a les flors, sobretot a les roses, al voltant de les que va crear una festa l'èxit de la qual és innegable des de fa més de 90 anys.
Abans de tornar fem avituallament en un petit bar a l'entrada del poble per hidratar-nos abans de la caminada de tornada, acompanyats -com ja és costum- per unes quantes vespes...que pesades!
Acabem de passar la tarda al nostre jardí particular.
La resta de places de l'àrea ja s'han ocupat i tenim un veí amb un gos que borda força, per sort la Mica i la Morga no li fan gaire cas i dormisquegen al garatge amb la porta oberta, mentre nosaltres acabem de sopar i recollim tot per demà seguir camí.
Pernocta: ASN Songeons - gratuït, serveis 2€ - (GPS: N49.545235, E1.854624)
Trajecte acumulat: 1.852 km
Gasoil: 78,39 € (1,77 €/l)
Super: 24,88 €
Hostaleria: 13,00 €
Varis: 23,57 €
Pk/àrea/càmping: 2 €
Divendres 19 d'agost: SONGEONS - BEAUVAIS
8:30 h i 18ºC
trajecte: 28 km
Avui podem fer el ronso una estona més, bé jo faig el ronso, en Manel surt amb les gosses a fer una caminada pel bosc; ens ho podem prendre amb calma, el nostre proper destí és a uns 30 quilòmetres de distància, Beauvais, on passarem el dia.
Abans de marxar fem canvi d'aigües, a Beauvais també hi ha àrea, però sempre val més sortir ple/vuit...per si les mosques.
Realment mai no ens havia cridat l'atenció la ciutat de Beauvais, al nostre imaginari consta com la base de vols lowcost amb destinació a París, però repassant la informació turística sembla que hi ha coses interessants i ens donarà per turistejar durant tota la jornada.
Beauvais - L'Oise
A mig matí ja estem situats a l'àrea, de primeres sembla que està molt lluny del centre, ja que per arribar-hi hem hagut de fer una gran volta per una circumval·lació elevada; estem a la zona alta de la ciutat, al costat d'un parc i la piscina coberta, però després descobrirem que realment estem molt més a prop del que pensem.
Estem una mica preocupats, ja que des d'aquest matí la Mica no està gaire bé, camina una mica coixa i sembla com si perdés l'equilibri per moments. Creuem els dits perquè no sigui res, però ja estem amb la mosca darrere de l'orella.
Fem una primera incursió ràpida al centre de la ciutat. Finalment Google ens marca una distància de 800 metres fins a ple centre, la Place Jeanne Hachette, on s'aixeca la Mairie (Ajuntament).
Un passeig de vianants, i una senda amb escales escurça tota la volta que s'ha de fer per arribar aquí a dalt en vehicle, i després una passarel·la de fusta, al lateral del Pont de París, salva la llera del riu Le Thérain -el mateix rierol que teníem al costat de l'àrea de Songeons-, deixant-nos ja a la zona baixa de la ciutat.
Ajuntament de Beauvais
Comprem el pa, aprofitem per passar per l'Oficina de Turisme, i prenem una copeta de vi en un bar de la plaça, abans de tornar a l'àrea.
A mitja tarda, amb el tríptic informatiu que hem agafat a l'OT, tornem al centre. Ens disposem a seguir primer el recorregut (parcours) del barri de la catedral.
Beauvais va néixer a principis del segle I amb el nom de Caesaromagus "El Mercat de César", abans de ser rebatejat com a Civitas Bellavacorum, la "Ciutat dels Bellovaques", denominació que va originar el seu nom actual. A principis de l'Edat Mitjana, la ciutat va assolir el rang de diòcesi, seu del comte-bisbe que va construir la seva església catedral al cor de la ciutat antiga. A partir d'aquest moment, l'activitat tèxtil va donar fama a la ciutat. El domini d'aquest "savoir-faire" va animar Colbert, controlador general de finances del rei Louis XIV, a establir-hi el 1664 una fabricació reial de tapissos, que rápidamente adquirió prestigio en tota Europa.
Beauvais, però, va mantenir la seva imatge de ciutat medieval fins a la primavera de 1940; el 80% del centre de la ciutat va ser aleshores destruït per l'aviació alemanya, que va requerir la seva reconstrucció i una modernització de l'espai urbà, alhora que es va potenciar l'antic patrimoni.
www.visitbeauvais.fr
Creuem la Place de Jeanne Hachette i ens dirigim cap a la catedral, construïda sobre un temple carolingi del segle IX, i cridada a ser el darrer i més gran dels temples gòtics del nord de França.
Durant els segles XII i XII Beauvais ja s'havia convertit en un focus econòmic important, i el bisbe va decidir aixecar la que es pretenia que fos la catedral més gran i alta d'Europa, superant les erigides a París, Amiens o Reims. Però aquesta ambició va ser la principal raó que l'edifici mai no s'acabés, va quedar per sempre inacabat, ja que només es van acabar el creuer, el cor i l'absis.
Concebuda per convertir-se en tota una fita arquitectònica de la seva època, l'alçada prevista de les voltes, mai assolida, va originar importants problemes estructurals, i després de varis esfondraments finalment es va decidir abandonar la seva construcció, quan el 1573 es va esfondrar la torre de 153 metres d'alçada.
Encara que inconclusa (només el creuer i el cor es mantenen drets) continua sent un dels edificis gòtics més impressionants del món.
A l'espai on s'hauria d'aixecar la nau de la catedral encara es manté una construcció anterior, la Basse Oeuvre, una petita església romànica que havia de ser derruïda durant l'execució dels treballs, però es va salvar a causa de l'aurada de l'obra. Ara les dues construccions formen un tot.
Just davant de la catedral es troba el palau renaixentista dels comte-bisbes de Beauvais, actualment seu del Musée de l'Oise (MUDO). Hi van habitar bisbes famosos, entre ells Pierre Cauchon, que va ser el jutge del judici contra Joana d'Arc, i la va condemnar a la foguera.
Des de la porta d'entrada, construïda al segle XIV, podem entreveure els jardins i la façana renaixentista, però no passem del llindar.
Avancem fins a la llera de Le Thérain, canalitzat al seu pas pel centre de la ciutat. Aquest riu, ja utilitzat durant l'època galorromana, a part de subministrar aigua a la ciutat es va posar al servei de l'activitat industrial, en concret de la manufactura tèxtil que va enriquir la ciutat durant l'Edat Mitjana.
A principis del segle passat, el 1921, es va inaugurar a la seva riba uns banys públics, coneguts com a Bains-douches, i aquest establiment permetia als habitants que no disposaven de bany propi fer la seva "gran toilette", en general els dissabtes. Va estar en funcionament fins al 1981.
Bains-Douches
Seguint el traçat del "parcours" tornem cap a la catedral, traspassant una petita porta de l'antiga muralla. Un rètol indicador ens indica el camí cap a la "Maison du 15 siècle" (casa del s. XV), una mostra de l'arquitectura tradicional -entramats de fusta i tova- que constituïen la majoria dels habitatges del centre de la ciutat fins al s. XX.
Aquesta casa, la més antiga d'entramat de fusta conservada a Beauvais, data de 1410, però encara que actualment està instal·lada rere l'absis de la catedral va ser construïda originàriament a la rue Jean-Baptiste Oudry, al sud la ciutat antiga; amenaçada de ruïna, va ser completament desmuntada als anys 90 del segle passat, i després reconstruïda de nou al cor històric per l'associació Maisons Paysannes de l'Oise, com a testimoni del paisatge urbà que va envoltar la catedral fins a la Segona Guerra Mundial. Fins llavors el centre històric de la ciutat mantenia la imatge d'una ciutat medieval amb carrers estrets vorejats de cases amb entramat de fusta, però a el juny de 1940 va quedar devastat; un incendi provocat per bombardeig de la força aèria alemanya va cremar el 80% del nucli urbà.
Ens deixem guiar, ara, per la ruta dibuixada en color blau, i ens dirigim cap a la rue du 27 de Juin. Antiga via romana, aquest carrer donava accés a una de les principals entrades de la ciutat, la Porta de Bresles, aleshores situada al final del carrer. Va ser en aquesta porta que el 27 de juny de 1472, Jeanne Hachette, heroïna de Beauvais, va participar en la defensa de la ciutat durant el setge dels borgonyons, i a partir d'aquell moment el carrer va passar a adoptar el nom d'aquella famosa data.
Aquest carrer, on s'alineen les antigues cases d'entramat de fusta i tova amb cobertes de teules planes, és el testimoni de l'entorn urbà que dominava el centre de la ciutat abans del 1940.
Acabem la tarda a una de les terrasses de la Place Jeanne Hachette, amb vista a l'estàtua que commemora l'heroïna local, situada al bell mig de la plaça.
La Mica no millora, al contrari sembla que va a pitjor...estem preocupats.
Si demà segueix així haurem d'intentar trobar un veterinari.
Però això ja serà en la propera etapa de les vacances...anem a per la darrera setmana!
Pernocta: ASN Beauvais - gratuït, serveis inclosos - (GPS: N49.42422, E2.08015)
Trajecte acumulat: 1.880 km
Super: 4,40 €
Hostaleria: 7,50 €
Pk/àrea/càmping: - €
Continuar llegint...FRANÇA (III): "CÔTE d'OPALE i CÔTE d'ALBÂTRE"
thankyou!
ResponElimina