Esperem en candeletes les vacances de Setmana Santa, les terceres envoltats pel virus Covid19, tot i que ara ja veiem la llum al final del túnel: aquest cap de setmana llarg encara és obligatori l'us de mascaretes a l'interior, però a la tornada, dimecres 20 d'abril, s'aixecarà aquesta darrera restricció, excepte en espais molt concrets com ara transport públic o hospitals.
En Manel feia temps que tenia ganes de conèixer el poble terolenc d'Albarracín, i preparo una ruta per fer un primer contacte amb la zona central de la província de Terol, recorrent-la d'oest a est.
Buscant informació he trobat un munt de destins per descobrir, però tres dies no donen per molt...
Dijous 14 d'abril: Figueres - Zaragoza
18:10 h
trajecte: 395 km
Amb LaCargoleta a punt, així que sortim de la feina ens posem en ruta.
En aquesta ocasió, i com serà el més habitual d'aquí endavant, marxem només acompanyats per les nostres fidels peludetes, Mica i Morga.
Ara que han alliberat l'autopista, i no hem de pagar els peatges, podríem anar de tirada fins a Saragossa enllaçant la AP7 i la AP2, són uns 50 quilòmetres més al trajecte però la conducció seria més tranquil·la, si no fos perquè va tan plena de cotxes de l'operació sortida que segur que quedem aturats en passar per Barcelona, així que optem una vegada més pel nostre recorregut habitual: C17 fins a Vic – C25 fins a Cervera – A2 fins a Lleida i AP2 fins a Saragossa.
Això ens facilita també el repostatge a la benzinera del Bonarea de Lleida, que amb el preu del gasoil n'hi ha per mirar-s'ho!
Cap a les 23:00 h. ens plantem a l'àrea d'autocaravanes de Saragossa, que ja era de suposar que estaria plena, però quedem sorpresos de la quantitat de vehicles que s'acumulen. El pàrquing adjacent a l'àrea també és ple, així com tots els carrers que envolten la zona esportiva...
Donem la volta a tota la poma i al final ens col·loquem a l'extrem d'un carrer, on també es van col·locant les autos que arriben just darrere nostre.
Ja aparcats fem un sopar tardà, unes llesques de pa amb truita d'albergínies i una mica d'embotit, i apaguem els llums.
Divendres 15 d'abril: Zaragoza - Albarracín
8:30 h
trajecte: 199 km
Quan despunta el dia, en Manel, acostumat a matinar, surt a fer la seva caminada matinal amb les gosses mentre jo faig una mica més el ronso, i després preparo les coses per continuar la ruta.
A les 8:30 ens posem en moviment, el GPS marca 143 km fins a la primera destinació del dia, el castell medieval de Peracense.
Esmorzem en ruta uns cafès refrigerats i unes pastes mentre conduïm en direcció sud, per una A23 gairebé deserta.
Per arribar al castell cal travessar el poble de Peracense, situat a la base del turó on s'enfila el castell.
Es recomana seguir els senyals que marquen el recorregut per a l'accés d'autobusos, ja que ens hem despistat i quasi ens quedem encallats en girar en un carrer al centre del poble.
Arribem a dalt just a l'hora que obren l'accès a les visites, a les 10:30 h.
El castell, aprofitant l'orografia del terreny i construït amb el mateix material que l'envolta, un pedra sorrenca vermellosa (coneguda com a "rodeno" o gres roig), es mimetitza amb la roca sobre la qual s'aixeca, conformant un enclavament defensiu gairebé inexpugnable.
El pàrquing comença a omplir-se de cotxes i ens afanyem cap a l'entrada; abonem la tarifa (3,5€ per persona) i comencem el recorregut marcat per a la visita.
Traspassada la porta accedim al recinte inferior i més exposat del conjunt fortificat, protegit per una muralla emmerletada de considerable gruix, on es troben les antigues cavallerisses i un gran pati que també va servir com a pedrera per extreure pedres de molí (avui dia zona arqueològica protegida).
Es pot recórrer una part del camí de ronda a la zona alta de la muralla, des d'on tenim unes vistes espectaculars de la plana amb el poble de Peracense a peus del turó, i també es pot apreciar l'exposició d'antigues màquines de guerra repartides pel pati inferior.
Una segona porta dóna pas al recinte mig, envoltat per una muralla irregular adaptada a la roca, on hi havia les dependències de la tropa, ara reconvertides en museu i zona d'activitats.
En un extrem del pati la Torre de l'Hospital protegia l'entrada i coordinava els dos recintes, i a l'altre, gairebé penjats sobre la falda del turó, una gran cisterna, la presó, una petita capella amb necròpolis i una poterna que permetia la sortida de la fortalesa cap al poblat exterior.
I al bell mig d'aquest segon nivell s'alça, construït sobre la roca viva, el recinte superior, en el seu temps accessible només per una escala mòbil i protegit per un imponent mur pantalla.
Al seu interior s'ubicaven les estances més nobles de la fortalesa.
Un cop traspassat el llindar, una empinada escala excavada a la pròpia roca ens porta fins al petit i irregular pati interior des d'on es distribueixen les diferents estances: cuina amb celler subterrani, forn de pa, polvorí i, la més gran, la sala principal o estada del senyor del castell.
Aquesta sala principal té sortida a un pati posterior, i ens sorprèn que aquest també disposi d´un petit aljub, sembla que el senyor del castell ja disposava de jacuzzi particular!!
Finalitzada la visita no ens entretenim i seguim ruta cap al nostre destí de pernocta d'avui, i sembla que tenim sort, no hem de desfer camí cap al poble de Peracense, sinó que des del castell seguim el camí, recentment asfaltat, en direcció a Ródenas i Ponzodón, on empalmarem amb la A1512 fins a Albarracín.
Tot i que la distància amb prou feines supera els 55 quilòmetres triguem més del previst per l'estat de les carreteres (camins asfaltats) i l'ensurt de la drecera que ens ha marcat el GPS a l'hora de travessar el petit poble de Ródenas.
Arribem a Albarracín a molt mala hora, quasi són la una del migdia i el poble està ple de gent.
El pàrquing, on no posen cap problema a l'estacionament de les autocaravanes, està ple, però per si de cas... entrem a fer una passada. És una esplanada asfaltada enorme a la part baixa del poble, zona que es coneix com a Llano del Arrabal.
Impossible col·locar-nos a aquesta hora, al fons de tot potser ja hi ha entre 20 i 30 autocaravanes i la resta són places més petites, i totes plenes de cotxes.
Tirem de pla B i anem cap al pàrquing del poliesportiu municipal, una mica més allunyat del centre, però també està ple, així com el del veí Dinopolis (Mar Nummus).
Ens adonem que hi ha molt moviment al poliesportiu, pensem que estaran fent algun festival perquè que se sent una música molt animada...però de seguida ens adonem que el que s'està celebrant és un torneig de futbol sala, i per això està el pàrquing tan ple!
Quan ja estem donant la volta amb la cua entre cames s'acosta un noi que ens diu que ens podem posar al seu lloc, ell i els seus veïns, tots dos amb furgones equipades, se'n van ja... salvats per la campana!
Bé, ara ja podem dinar tranquils i al capvespre quan s'aclareixi la zona ja ens canviarem de lloc si ho creiem oportú.
Des de la nostra posició, mentre mengem, tenim una bona vista de la reproducció a mida real d'un Liopleurodon (un rèptil enorme que solcava els mars al juràssic) a la coberta del museu, i amenitzats pels "reggaetons" de la mitja part del torneig futboler.
I més a prop tenim els nostres dos velociraptors que estan roncant a la seva manta!!
Després d'una bona sobretaula sortim amb les gosses i els donem el sopar perquè es quedin tranquil·lament de guàrdia quan nosaltres anem cap al centre a descobrir Albarracín.
A mitja tarda creuem el Llano del Arrabal i passem el pont que també dóna accés al pàrquing del poble, que continua sent un formiguer de cotxes i gent que entra i surt.
En aquest punt la carretera circula encaixonada entre el riu i la filera de cases a peu de vessant que conformen la part baixa del poble.
Enfilem la primera pujada a la dreta que ens endinsa al casc històric, i al moment ens trobem serpentejant per estrets carrerons que ens transporten a temps passats.
Albarracín, aixecada a l'interior d'un meandre, és una ciutat de tipus esperó dins dels tipus urbans essencials de al-Andalus, on la porta de la ciutat s'obre sobre el vessant menys abrupte on eventualment es pot desenvolupar un raval. El poble està enfilat en un turó envoltat pel riu Guadalaviar. La construcció ofereix l'original arquitectura popular amb la forja pròpia de la província a més de tenir el color vermellós característic anomenat rodeno.
La localitat es divideix en dues zones: la part antiga, la Ciudad, amb les seves cases penjades sobre la falç del riu; i el Arraval, situat a la vega del riu.
El seu recinte emmurallat, fruit de diverses ampliacions, envolta completament el casc històric de la localitat i està dominat al capdamunt per la Torre del Andador.
La localitat es divideix en dues zones: la part antiga, la Ciudad, amb les seves cases penjades sobre la falç del riu; i el Arraval, situat a la vega del riu.
El seu recinte emmurallat, fruit de diverses ampliacions, envolta completament el casc històric de la localitat i està dominat al capdamunt per la Torre del Andador.
wikipedia
Ascendim fins al peu de les antigues muralles però no anem més enllà, molta gent està pujant pel vessant fins a la Torre del Andador, però nosaltres ja en tenim prou amb la vista des d'aquí.
Descendim per carrers que d'estrets semblen passadissos i ens trobem de sobte a la cara oposada del poble, on les cases pengen sobre el penya-segat que forma la llera del riu.
Ens adonem que hem sortit a extramurs quan de tornada trobem el Portal de Molina, una de les antigues portes d'accés a la ciutat, i just darrere, una de les imatges més icòniques de la vila: la Casa de la Julianeta.
La casa, que és un exemple dels habitatges modestos de la regió, va ser construïda al segle XIV en una parcel·la absolutament irregular, sobre un angle agut que formen els dos carrerons que conflueixen al Portal de Molina, i sorprèn l'enginy que van demostrar els seus constructors per la manera com van haver de «guanyar» espai habitable en una parcel·la tan petita i irregular.
La casa porta el nom de qui en algun moment fos la propietària, i avui en dia és una residència-taller per a artistes.
Està caient el sol i comença a ser hora de remullar la gola, així que ens dirigim, després dels corresponents postus a la Plaza Mayor.
.jpg)
Per a la nostra sorpresa, a la plaça hi ha dos bars però no tenen taules fora, sinó que la gent demana les begudes i les prenen drets a l'exterior o asseguts als bancs de pedra i les baranes que delimiten les porxades de l'Ajuntament.
Així que "allá donde fueres...haz lo que vieres", ens demanem un parell de "xatos" i seiem a la cantonada d'un banc ocupat a l'altre extrem per uns avis amb els seus néts.
Acabem de fer el tomb pels concorreguts carrerons d'Albarracín i anem de baixada cap al raval, on cauen les corresponents compres de productes locals (en Manel no pot marxar sense endur-se un pernilet de Terol i un formatge curat).
Passant el pont que travessa el riu, davant del gran pàrquing ens fixem en un local que abans ens havia passat desapercebut, El Molino del Gato, on parem a picar alguna cosa abans de desfilar definitivament cap a l'autocaravana.
Com era d'esperar el pàrquing del poliesportiu s'ha buidat força de cotxes, toi i que encara no s'ha acabat la competició, però ara s'està omplint de furgonetes i autocaravanes que vénen a passar la nit.
Nosaltres finalment, abans d'anar-nos de passeig, ens hem pogut col·locar en un dels extrems de l'explanada i ara ja només ens queda preparar-nos un sopar lleuger, i mirar una estoneta la tele abans d'anar a roncar plàcidament.
Dissabte 16 d'abril: Albarracín - Teruel
8:00 h
trajecte: 42 km
El dia s'aixeca a Albarracín sota un cel blau i totalment lliure de núvols.
Esmorzem i ens preparem per fer una ruta seguint un dels camins marcats a la Xarxa de Senders d'Aragó; hem triat el recorregut circular PR-TE 117 S-1 Albarracín - Àrea Recreativa del Navazo.
Durant aquesta caminada ens endinsarem al cor dels Pinares de Rodeno, un entorn protegit amb un paisatge espectacular format per gres vermell erosionat i pinedes centenàries. La zona va ser declarada espai natural protegit el 1995, i el 2007 es va duplicar la superfície de l'àrea protegida.
Coincideix, en part, amb el Parque Cultural de Albarracín, on es troben importants mostres d'art prehistòric. Aquestes pintures van ser les primeres, juntament amb les d'Altamira, a ser reconegudes com a rupestres a Espanya.
Tot els detalls de la ruta i fotos en el següent enllaç:
Abans del migdia, i després d'unes tres horetes de caminada, deixem el pàrquing d'Albarracín i posem rumb cap al següent destí, anem en direcció a la capital, la vila de Teruel, que disposa d'àrea municipal (i gratuïta) d'autocaravanes.
La qüestió serà trobar, lloc...
Quan arribem i veiem el nombre d'autocaravanes que hi ha aparcades fora de l'àrea, just a la vorera del davant, suposem que estarà plena, però entrem a fer la volta.
La zona està totalment encerclada amb filat metàl·lic, la plataforma és asfaltada i amb les places pintades a terra, molt grans.
Tenim sort i de les 4 places lliures que veiem ens aparquem a la que ens sembla millor ubicada, en línia amb un dels laterals, contra la tanca del fons del recinte.
En el temps que mirem els nivells i posem els enfosquidors, s'omplen les places restants.
Abans de dinar ens apropem a fer unes compres a l'Alcampo que hi ha al costat de l'àrea.
I després de dinar, una bona sobretaula i una migdiada fins a l'hora de sortir a passejar.
L'àrea queda apartada del centre, i triguem una mitja hora llarga en arribar al Viaducto de Fernando Hué, o Viaducto Viejo, construït a la primera meitat del s. XX per unir la vella ciutat emmurallada amb l'eixample, salvant el pronunciat pendent de més del 13% de l'antiga N-234 (carretera Terol – Sagunt).
Amb el pas dels anys i l'increment del trànsit rodat els seus 8 metres d'amplada van ser insuficients per absorbir la circulació, i el 1994 va ser substituït per un nou pont, amb un traçat paral·lel, de 20 metres d'amplada i 231 de longitud, conegut per els turolencs com a Viaducte Nou.
Avui dia el Viaducte Vell està reservat únicament als vianants.
Accedim a la ciutat vella i el primer que fem és asseure'ns una estona a recarregar piles i refrescar la gola, som a la Plaza San Juan.
Seguint el carrer Ramón y Cajal ens plantem al centre neuràlgic de la ciutat vella des dels seus orígens medievals, quan es coneixia com a Plaza Major o Plaza del Mercado.
El seu nom oficial és Plaza de Carlos Castel, però popularment se la coneix com a Plaza del Torico. El motiu: l'estàtua d'un petit brau amb una estrella, que s'enfila al capdamunt d'una columna. La seva base és una font que compta amb quatre canelles amb forma de cap de brau.
Explica la llegenda...
Que durant la Reconquesta (s. XII), el rei Alfons II va anar prenent poblacions fins a arribar a les proximitats del que avui dia és la ciutat de Terol. Va ordenar a les seves tropes que romanguessin a la defensiva, mentre ell, amb uns quants homes, seguia batallant a les muntanyes. Les tropes, en lloc de romandre a l'espera, el van desobeir seguint un brau guiat per una estrella des del cel.
Un somni premonitori els havia indicat que el seguissin perquè, al lloc on s'aturés, havien de fundar una nova població.
L'exèrcit es va fer amb la fortalesa de Terol i van deixar el seu estendard.
Tota aquesta història està representada en una part de l'escut de Terol, on es mostra justament un toro que porta a sobre una estrella.
Que durant la Reconquesta (s. XII), el rei Alfons II va anar prenent poblacions fins a arribar a les proximitats del que avui dia és la ciutat de Terol. Va ordenar a les seves tropes que romanguessin a la defensiva, mentre ell, amb uns quants homes, seguia batallant a les muntanyes. Les tropes, en lloc de romandre a l'espera, el van desobeir seguint un brau guiat per una estrella des del cel.
Un somni premonitori els havia indicat que el seguissin perquè, al lloc on s'aturés, havien de fundar una nova població.
L'exèrcit es va fer amb la fortalesa de Terol i van deixar el seu estendard.
Tota aquesta història està representada en una part de l'escut de Terol, on es mostra justament un toro que porta a sobre una estrella.
Tots els edificis que conformen el perímetre ovalat de la plaça presenten façanes porticades, amb els baixos ocupats majoritàriament per restaurants i bars, destacant algunes cases modernistes que donen un encant especial al conjunt.
Fuente del Torico i façana de la modernista Casa del Torico (1912)
Just a la dreta de la zona baixa de la Plaza del Torico un carreró desemboca a la Plaza Amantes, on trobem una estàtua de la parella més famosa de la ciutat.
I, al costat de l'estàtua, la porta d'accés al Mausoleo de los Amantes, inaugurat el 2005, amb un recorregut que relata els fets que van tenir lloc el 1217 a Terol entre Juan Martínez de Marcilla i Isabel de Segura, coneguts des de llavors com Los amantes de Teruel, així com les característiques socials, polítiques i culturals que van envoltar aquests esdeveniments al Terol de principis del segle XIII.
I com a colofó, el mausoleu, una escultura on descansen les mòmies dels dos joves des de l'any 1956. Aquestes mòmies, descobertes el 1555 durant unes obres realitzades a l'Església de Sant Pere, van estar exposades al públic durant llargs períodes de temps durant aquests darrers 400 anys, fins a trobar el seu repòs final en aquest mausoleu.
Desprès de llegir aquestes ressenyes amb fotos a la guia, i veure la cua que hi ha, descartem la visita.
Tornem a travessar la Plaza del Torico, aquest cop cap a l'esquerra, en direcció a la catedral.
Les reduïdes dimensions de la Plaza de la Catedral, de forma trapezoïdal, dificulten prendre unes bones perspectives del conjunt arquitectònic.
Allunyant-se de les típiques construccions gòtiques, la catedral de Santa Maria de Mediavilla ens sorprèn amb el seu estil mudèjar, essent una de les poques i més característiques d'aquest estil a Espanya.
La torre, la sostrada i el cimbori estan inclosos a la llista de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco des de 1986.
Passejant ens arribem fins al límit del nucli antic, fins a la Torre de Sant Martí, un altre dels exponents d'art mudèjar de la ciutat, i fem camí de tornada al Torico.
La plaça està a rebentar de gent i, a sobre, estan recollint part de les taules de les terrasses per deixar pas a la processó d'aquesta nit, així que ens allunyem una mica i trobem una taverna que fa bona pinta al carrer que ens porta de tornada al viaducte.
Fem una parada per agafar forces davant dels quilòmetres de camí que ens queden de tornada a l'àrea.
Realment se'ns fa molt feixuga la tornada, i més després de la ruta d'aquest matí.
Un sopar lleuger i a descansar, que ja ens ho mereixem!
Diumenge 17 d'abril: Teruel - Mora de Rubielos - Mirambel - Valderrobles
8:00 h
trajecte: 201 km
Ens aixequem sense massa presses i, després d'esmorzar, ens dirigim cap al punt de servei a fer el canvi d'aigües.
L'àrea està plena a vesar, alguna furgo s'ha ficat entre les autos sense respectar les places marcades, la zona exterior es presenta també plena a tota la línia del voral oposat, fins i tot han pernoctat vehicles a la part del pàrquing adjacent, reservada a camions ...
Comencem a estar saturats amb aquesta massificació, quina diferència dels nostres primers viatges quan amb prou feines trobàvem autocaravanes enlloc, i menys aquí, a Espanya. Quines ganes d'anar aquest estiu cap a França a veure si estem més tranquils, i no anem amb aquesta inquietud per trobar lloc a les zones de pernocta!
Deixem enrere la capital i circulem en sentit nord-est per l'A-232. El nostre objectiu és arribar a Valderrobles, per passar la nit, però de camí tenim un parell de xinxetes al mapa: Mora de Rubielos i Mirambel.
En mitja hora ens plantem al primer, Mora de Rubielos, capital de la comarca Gúdar-Javalambre, una petita vila monumental amb el seu casc medieval declarat Conjunt Històric.
Encara que petit el poble disposa, al bell mig, d'una àrea d'autocaravanes, pública i gratuïta.
Miraculosament trobem una plaça lliure on poder aparcar. La zona és estreta i en Manel ha d'entrar al recinte marxa enrere, ja que l'interior acaba en un cul de sac i no es pot maniobrar.
Aquesta serà una parada ràpida, tot just aparcats sortim a recórrer el poble.
Pugem per unes escales d'un dels extrems del pàrquing, i per un estret i sinuós carreró arribem a la part posterior del gran recinte emmurallat que forma el castell de Mora de Rubielos, un dels millors representants de l'arquitectura cívico-militar del gòtic mediterrani.
Aquest cop obviem la visita, només hem vingut a passejar, i circumval·lem el perímetre de la fortalesa cap al centre.
Tot just descendits uns metres trobem la Plaça de l'Església, on s'aixeca un altre dels edificis importants de la localitat, l'Ex-col·legiata de Santa Maria la Major.
El mateix carrer, de baixada, ens porta en pocs minuts a un dels accessos històrics a la vila, el Puente Viejo o Puente del Milagro, un pont medieval de dos ulls recolzats en una pilastra central.
Davant l'entrada del pont hi havia un portal, flanquejat per dues torres i una capella dedicada a la Mare de Déu del Pilar, elements enderrocats a principis del segle XX per facilitar el traçat de la carretera.
Girem cua i tornem cap a l'interior del nucli vell.
De pujada cap al turó oposat al del castell, passem sota l'arc del Nuevo Portal de Rubielos, construcció posterior a les primeres portes que es van obrir a la muralla que protegia la població. Aquest accés va ser desmantellat segles després per facilitar el pas de camions i reconstruït a la dècada dels 90 per intentar recuperar l'aspecte medieval de la vila.
A dalt del turó persisteixen dues torres i trams de l'antiga muralla, vestigis del recinte fortificat reforçat durant el s.XIII, cent anys després que el poble fos reconquerit als musulmans.
Aquí a dalt, al costat de l'ermita de la Dolorosa, un arc de mig punt rematat per tres pinacles corona el via crucis.
Des d'aquesta posició es pot apreciar realment la veritable magnitud de la mole que conforma el castell, dominant el poble per sobre de les teulades.
Baixem, en sentit contrari, per la serpentejant pujada que forma el camí al Calvari, amb les estacions marcades per columnes de carreu fins a desembocar al carrer Las Cruces, on té el seu inici, marcat per un altre arc similar al superior.
En aproximadament una horeta hem fet la volta al poble i continuem ruta.
Seguim, despreocupadament, les indicacions del GPS mentre circulem entre immensos boscos de pins. Anem comentant com ens està sorprenent aquesta província amb els seus paisatges quan aquest comença a canviar, desapareixen els pins i ens envolta el que semblen prats subalpins. De cop veiem un camp de golf, urbanitzacions molt cuidades amb cases de pedra i teulades de pissarra, i, ens sembla veure, una botiga de lloguer de material d'esquí?!
On carai estem?
Agafo el mapa en paper i sortim de dubtes, el GPS ens ha portat de ruta turística per Valdelinares i la seva estació d'esquí, just en aquest moment passem davant del gran pàrquing que estan condicionant a peu de pistes (per cert amb un senyal de prohibit autocaravanes).
Creuem els dits perquè almenys la carretera, que ja està en fase de camí asfaltat sense pintura viària, no es converteixi en pista de muntanya.
Finalment, després d'una estona d'inquietud, i de no creuar-nos amb cap vehicle, empalmem amb l'A-226.
Hem entrat a la comarca del Maestrazgo i arribem a la seva capital Cantavieja, on teníem previst parar.
La vila s'aixeca al cim d'un escarpat penyal i la carretera circumval·la el seu casc medieval, actualment de vianants i declarat Bé d'Interès Cultural. Veient l'eixam de gent que es mou pels voltants, passem de llarg, preferim parar més tranquil·lament al següent destí, Mirambel.
Aquestes terres van pertànyer al seu dia a l'Ordre del Temple, i després de la seva dissolució als Hospitalaris, per això la majoria de pobles conserven nuclis històrics medievals, recintes emmurallats o restes de castell, fet que demostra el caràcter defensiu i fronterer que van tenir aquestes contrades.
Arribem a Mirambel, i això sí que no ens ho esperàvem! Estem sols a l'àrea d'autocaravanes habilitada a l'exterior del poble: tranquil·la, amb zona de pícnic, punt de servei gratuït, envoltada de camps i amb unes vistes de primera de les muralles que envolten el poble.
Sota un assolellat cel blau sortim a la descoberta de Mirambel, descendim per un camí que, passant per davant d'una petita ermita, ens porta fins el Portal de San Roque.
Entre murallas, a 993 metros sobre el nivel del mar, se encuentra la villa de Mirambel. Es un lugar donde parece que el tiempo se haya detenido, donde el visitante encontrará tranquilidad y sosiego, ideal para descansar y pasear con calma por sus calles...
Reconquistada a los árabes hacia 1169 por Alfonso II, la historia de Mirambel permanece estrechamente ligada a la de las diferentes órdenes militares que se encargaron de la gestión de buena parte del Maestrazgo turolense.
En el año 1980 Mirambel es declarado Conjunto Histórico Artístico por ser “Villa cargada de historia, conservando en su totalidad el recinto amurallado y las notables construcciones, sin alterar la imagen y el ambiente medieval” y, al año siguiente, se le concede la medalla de Oro del premio Europa Nostra por las tareas de restauración y ordenación del conjunto urbano de la localidad.
Reconquistada a los árabes hacia 1169 por Alfonso II, la historia de Mirambel permanece estrechamente ligada a la de las diferentes órdenes militares que se encargaron de la gestión de buena parte del Maestrazgo turolense.
En el año 1980 Mirambel es declarado Conjunto Histórico Artístico por ser “Villa cargada de historia, conservando en su totalidad el recinto amurallado y las notables construcciones, sin alterar la imagen y el ambiente medieval” y, al año siguiente, se le concede la medalla de Oro del premio Europa Nostra por las tareas de restauración y ordenación del conjunto urbano de la localidad.
Quin gran encert haver obviat Cantavieja (ja tindrem alguna altra ocasió per visitar-la) i poder gaudir d'aquest poble en gairebé total solitud.
Una característica peculiar, i que el diferencia d'altres assentaments medievals, és que tota la població es concentra intramurs, no es van construir ravals durant èpoques posteriors.
Al centre, la Plaça del Castell, on es conserven tot just unes restes d'aquesta antiga edificació erigida pels templers durant el s.XIII (reformat al segle XIX per convertir-lo en habitatge fins que va ser demolit durant les Guerres Carlistes) i l'església.
I, entre el castell i el perímetre emmurallat, el nucli urbà va anar creixent, formant un conjunt de forma gairebé circular, amb carrerons concèntrics fins que les edificacions es van adossar a la muralla, mimetitzant-se amb aquesta.
Després de la gentada dels dies anteriors, una estranya sensació de solitud ens embarga mentre passegem per aquests carrerons empedrats. La zona més antiga, delimitada per la muralla, em recorda vells pobles de la Provença francesa.
Seguim cap al carrer Major, on trobem una altra família que turisteja com nosaltres.
A l'extrem del carrer, i com a únic accés per al trànsit rodat, s'obre a la muralla el Portal de las Monjas, segurament la imatge més fotografiada, i emblema de Mirambel.
Aquesta antiga porta de la muralla, adossada al Convent de les Agustines, posseeix a la part superior, i per la cara intramurs, tres plantes de galeries tancades per gelosies de fang i guix, que combinades amb els entramats de fusta donen al conjunt un aspecte molt curiós.
Aquestes gelosies eren part de la cel·la de la monja superiora, des d'on podia observar, sense ser vista, l'ambient del carrer.
Un gran tram del carrer Major està ocupat per la façana del convent, un gran edifici de maçoneria de planta rectangular, de la segona meitat del s. XVI. D'aquesta austera façana només en destaquen les gelosies de fusta que revesteixen els balcons.
Fem parada a la Tasca Las Tejas (un dels dos bars que hem vist al poble), on semblen congregar-se els vilatans que han sortit al carrer, i tornem a l'autocaravana.
Ens plantegem dinar aquí i després continuar ruta, però preferim conduir ara, abans de dinar, i després ja estar col·locats i passar tranquil·lament la tarda a Valderrobres, poble que també forma part dels más bonitos de España i està considerat una de les joies del Matarraña.
Tornem a la carretera, i en pocs quilòmetres abandonem el Maestrat aragonès i entrem per una estona a la província de Castelló.
La CV-14 ens porta fins a Morella, on empalmem amb la N-232. Des de lluny apreciem la impressionant silueta de la vila emmurallada, coronada pel castell aixecat al cim del penyal central.
En circumval·lar la ciutat també tenim unes bones vistes de l'aqüeducte medieval, construït a principis del s. XIV per abastir d'aigua la vila.
Passades les dues arribem a l'àrea d'autocaravanes de Valderrobres, on, per sort, encara queden un parell de places lliures.
Encara que realment la zona és una plataforma sense asfaltar, que en temps humit ha de ser un fangar, la situació és privilegiada: a la vora del riu Matarranya, a un pas del pont que travessa cap al nucli antic, i amb boniques vistes de les façanes que donen al riu.
Abans de preparar el dinar sortim a passejar una estona amb les gosses, i la Morga en sentir la remor de l'aigua es llança de caps.
Ara sí, menjar i passar tranquil·lament la tarda fins a l'hora de sortir a descobrir el nucli medieval.
UN PUEBLO DE CUENTO EN EL CORAZÓN DEL MATARRAÑA
Al cruzar el ‘puente de piedra‘ y atravesar la muralla por el portal de San Roque entrarás, sin duda, en uno de los pueblos más bonitos de Aragón y de Europa.
Valderrobres está coronado por su monumental castillo, conectado con la iglesia gótica de Santa María la Mayor.
En la Plaza Mayor, a la que se accede a través del magnífico 'puente de piedra', sobresalen la casa consistorial y varias mansiones palaciegas.
Al cruzar el ‘puente de piedra‘ y atravesar la muralla por el portal de San Roque entrarás, sin duda, en uno de los pueblos más bonitos de Aragón y de Europa.
Valderrobres está coronado por su monumental castillo, conectado con la iglesia gótica de Santa María la Mayor.
En la Plaza Mayor, a la que se accede a través del magnífico 'puente de piedra', sobresalen la casa consistorial y varias mansiones palaciegas.
font: www.turismodearagon.com
El nucli urbà de Valderrobres es divideix en dues zones clarament diferenciades, separades pel riu: el raval del pont, a la riba sud, és la zona nova i on actualment resideix la major part de la població; i el nucli antic, a la riba nord. Com a nexe d'unió, el Pont de Pedra, una construcció medieval que era l'accés principal a la vila.
Abans de creuar el pont, les corresponents fotos de rigor, estampes típiques de la vila.
Ens quedem una bona estona observant l'aigua, que corre cristal·lina sota els ulls del pont. Des d'aquí podem veure les autocaravanes, i la riba on alguns nens estan aprofitant el bon temps per remullar-se els peus.
A l'extrem oposat del pont, el Portal de San Roque, porta d'entrada al recinte intramurs, de carreuat amb torrassa emmerletada. Sobre l'arc de mig punt de grans dovelles, una fornícula amb la imatge del sant, patró de la vila, matacà i dues espitlleres. A banda i banda del pas, dues pilastres amb una escultura d'un lleó.
En traspassar el portal s'obre davant nostre la Plaza de España, encaixada entre senyorials edificis de pedra. Destaquen la Casa Consistorial i la fonda; La primera és un important exemple de l'arquitectura renaixentista aragonesa, declarada Bé d'Interès Cultural el 1981. La Fonda de la Plaza, en canvi, és un casalot senyorial de l'Edat Mitjana, que alberga un dels restaurants més antics del país.
A la cantonada esquerra de la plaça unes escales ens porten cap a la zona alta del poble. Des d'aquesta posició elevada obtenim una bona panoràmica de la plaça, que ja comença a ser un tràfec de gent.
Iniciem la pujada per un entramat de carrerons costeruts, on es combinen casalots nobiliaris (totalment rehabilitats) amb algunes cases abandonades.
A la rereguarda del nucli històric, i dominant la vall on s'assenta el municipi, trobem el conjunt arquitectònic format pel Castell de Valderrobres i l'Església de Santa Maria La Major. El castell, fortificació amb orígens que es remunten al segle XII, es transforma en palau a partir del s. XIV quan passa a ser propietat de l'Arquebisbat de Saragossa, moment en què es va construir l'església. Els dos edificis, d'estil gòtic i antigament intercomunicats, formen un conjunt indissoluble.
A causa de les dimensions d'aquesta gran mole de pedra, és gairebé impossible fer unes fotos decents del conjunt desde els carrers que l'envolten.
I ja només ens queda acabar de passar la tarda asseguts en una de les terrasses de la plaça, veient anar i venir de gent, que no deixa d'entrar a la plaça provinent del pont de pedra, i escollir un dels molts restaurants del poble per anar a sopar.
De tornada a l'autocaravana tenim l'estampa del pont il·luminat, que com sempre llueix més en realitat que allò que mostren les nostres fotos.
A aquesta hora encara arriba alguna autocaravana a l'àrea amb la intenció de trobar lloc... il·lusos!
Dilluns 18 d'abril: Valderrobles - Figueres
8:00 h
trajecte: 344 km
Dilluns matí, i toca tornada cap a casa.
Fem canvi d'aigues i agafem la carretera, travessant la petita franja que ens queda de Matarranya, fins enllaçar la T-333 ja a terres tarragonines. Seguim per la C-12, que segueix la llera de l'Ebre, on de lluny albirem les siluetes de Benifallet i Miravet, tots dos aixecats a la riba del riu.
I d'aquí, a buscar l'autopista AP-7, que ja amb els peatges alliberats ens porta de franc fins a casa.
I, fins a la propera...
Bona terra Terol, hi tornarem amb més calma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada