Arriba la Setmana Santa, la segona que passem envoltats pel Covid19 i totes les mesures restrictives que d'aquesta pandèmia es deriven.
Desprès d'un estricte confinament municipal posterior a les festes de Nadal vam passar al febrer a una restricció de mobilitat comarcal, i just la setmana passada, a les portes d'aquestes vacances, van aixecar "la barrera": hem saltat de moure'ns per la comarca a poder donar voltes per tot Catalunya, i és clar, veiem a venir que això provocarà una pujada de l'índex de contagis i en no res ens tornaran a tancar.
Així que ens "liem" la manta al cap i marxem, que ens treguin lo ballat!
Dijous 1 d'abril: Figueres - Vilafranca del Penedès
19:00 h i 18,5 ºC
trajecte: 172 km
Puntuals, desprès de la feina, acabem de carregar LaCargoleta i partim direcció Sud...
Aquest cop vam evitar una de les nostres zones preferides, La Cerdanya, ja que a hores d'ara i amb el bon temps dels últims dies s'han esvaït les possibilitats de tenir unes vacances a la neu, i ja van dos anys sense calçar-nos els esquís!
Anirem a un lloc on no hem estat mai, el Delta de l'Ebre. Suposem que hi haurà un munt de gent, però crec que aquesta setmana tot estarà ple, la gent està saturada de tant confinament i està sortint en massa cap a tot arreu.
Agafem la N-II fins a enllaçar l'autopista, aprofitant tots els trams gratuïts. Farem nit a Vilafranca de Penedès, punt mig entre el nostre destí final.
Divendres 2 d'abril: Vilafranca del Penedès - Tortosa
8:00 h i 10 ºC
trajecte: 157 km
Hem passat una nit molt tranquil·la a l'àrea de Vilafranca, amb totes les places ocupades.
Vàrem tenir sort, ens vam poder ficar al darrer lloc lliure!
Hi havíem estat fa uns quatre anys, de tornada de Port Aventura, i l'han adequat molt bé. Actualment la zona d'autos està separada del pàrquing de cotxes, delimitada per pilones de fusta, amb una àmplia zona de descàrrega i un parell de taules de pícnic a una zona verda annexa.
Som els primers a moure'ns -com gairebé sempre-; a les 8:00 hr arranquem motor i ens posem en ruta cap al primer destí d'avui, el poble de Miravet, a la comarca de La Ribera d'Ebre.
Havia llegit que a Miravet estaven adequant un pàrquing a l'entrada del poble per a fer una àrea, però curiosament darrera del pal indicador de "pàrquing d'autocaravanes" hi ha unes tanques amb uns rètols de "prohibit pernoctar", signats per l'Ajuntament ¿?
Bé, som la primera auto a arribar aquest matí, només se'ns han avançat uns nois amb una camper (que per l'enrenou d'estris i matalassos que es veuen sobre el seient de darrere sembla que ells sí que han pernoctat ...).
En l'estona que la Núria s'arregla (no acaba mai...), i nosaltres passegem a les gosses en un camp adjacent, comencen a arribar els cotxes més matiners, que es posen en les seves places asfaltades, més a prop del centre.
Planell turístic de Miravet
Seguim el Camí de les Illetes, on es situa tota la zona de pàrquings, amb traçat perpendicular a la llera del riu i arribem a l'Embarcador, una zona on la riba s'eixampla i serveix de base per a la sortida i arribada de les embarcacions i canoes.
Miravet està situat a la riba dreta del riu Ebre, a peus d'un turó d'un centenar de metres d'alçada - on s'alça el castell de Miravet -, a la depressió anomenada Cubeta de Móra, tancada en la seva part meridional pel Congost de Miravet o Pas de Barrufemes, i al nord pels contraforts de la Serra de Cavalls.
Des d'aquesta posició tenim la primera, i més típica panoràmica, del poble.
Les cases situades entre la riba i la base del castell, algunes d'elles penjades sobre el riu, a recer de la fortificació i construïdes sobre la paret rocosa del turó, conformen el nucli antic de la població.
Vista de Miravet des de l'Embarcador
Creuem la Plaça de l'Arenal, de forma triangular i que acull el Punt d'Informació Turística en el seu cantó dret. Gran part de la seva superfície està ocupada per les taules d'un bar proper, que ja de bon dematí està "fent l'agost", amb la majoria d'elles ocupades per gent esmorzant.
Nosaltres, que ja hem esmorzat, enfilem carrer amunt cap al castell.
Poblada inicialment pels ibers, després del pas dels romans va ser ocupada durant segles pels àrabs, prenent el nom de Murâbit, del què deriva Miravet. Durant aquest període formava part de l'estructura defensiva que s'establí al llarg de l'Ebre, i va ser un dels últims reductes del poder islàmic en terres catalanes.
Les empremtes d'aquella època perviuen en aquests estrets carrerons: l'antic embarcador, el molí medieval, els porxos, l'antiga aljama morisca-jueva, el carrer de la jueria, les muralles i talaia i l'església Vella, antiga església parroquial construïda damunt de l'anterior mesquita musulmana.
Un sender enllaça les últimes cases amb la base del castell, al què es pot accedir amb cotxe per una carretera que envolta el turó, amb origen en l'altre extrem de la vila.
La Núria esbufega i es queixa quan veu la pujadeta que ens queda per arribar a dalt. M'adapto al seu ritme i aprofito per fer unes fotos de les magnífiques vistes que es comencen a albirar des d'aquesta alçada. En Manel, com habitualment a les pujades, s'avança i ens espera al final del camí.
Una mica d'història abans de la visita
El castell de Miravet es va aixecar sobre l'existent fortalesa andalusina immediatament després de la conquesta d'aquestes terres per part de Ramon Berenguer IV.
El castell va ser donat a l'Orde del Temple, que el va convertir en la seu de la província templera de Catalunya i Aragó, durant el que seria el període de més poder i esplendor de la història de Miravet. La fi d'aquesta etapa va significar també l'episodi més dramàtic de la seva història, amb un setge de més d'un any, que va precedir a la desaparició de l'orde del Temple l'any 1308.
Llavors el castell passà a mans dels hospitalers, senyors del castell fins la desamortització de Mendizaval el 1835.
Malgrat que, posteriorment, el castell va ser remodelat per adaptar-lo a les exigències defensives que comporta l'aparició de l'artilleria, l'aspecte i les estructures que ens han arribat són essencialment obra dels templers. Així, Miravet s'ha convertit en un dels millors exemples de l'arquitectura militar catalana dels segles XII-XIII.
Actualment la fortalesa està gestionada per l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya
font: www.patrimoni.gencat.cat/ca/monuments/monuments/castell-de-miravet.
El castell de Miravet es va aixecar sobre l'existent fortalesa andalusina immediatament després de la conquesta d'aquestes terres per part de Ramon Berenguer IV.
El castell va ser donat a l'Orde del Temple, que el va convertir en la seu de la província templera de Catalunya i Aragó, durant el que seria el període de més poder i esplendor de la història de Miravet. La fi d'aquesta etapa va significar també l'episodi més dramàtic de la seva història, amb un setge de més d'un any, que va precedir a la desaparició de l'orde del Temple l'any 1308.
Llavors el castell passà a mans dels hospitalers, senyors del castell fins la desamortització de Mendizaval el 1835.
Malgrat que, posteriorment, el castell va ser remodelat per adaptar-lo a les exigències defensives que comporta l'aparició de l'artilleria, l'aspecte i les estructures que ens han arribat són essencialment obra dels templers. Així, Miravet s'ha convertit en un dels millors exemples de l'arquitectura militar catalana dels segles XII-XIII.
Actualment la fortalesa està gestionada per l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunyafont: www.patrimoni.gencat.cat/ca/monuments/monuments/castell-de-miravet.
Sobre les 10:15 estem a la guitxeta, però tot i que acaben d'obrir ens comuniquen que durant el matí ja no poden optar a les visites guiades, doncs totes les places estan reservades! Així que farem la visita per lliure. No faciliten cap tríptic informatiu, sinó que has d'anar seguint el sentit de la visita i llegir els panells informatius.
Som-hi!
El camí d'accés al Castell, estret i sinuós, impedia els atacs frontals i obligava els atacants a situar-se a l'abast de les defenses de la fortalesa. En època templera, entre els segles XII i XIV, l'accés al castell presentava un mur més alt que l'actual, amb una portalada de punt rodó i grans dovelles de pedra, que no s’han conservat. La muralla té cinc torres adossades que reforçaven la defensa de tot el flanc.
En època moderna es va transformar la muralla per adaptar-la a les necessitats defensives que exigia l'aparició de l'artilleria.
L'actual entrada data del segle XVII, quan s'hi va incorporar una barbacana, una defensa avançada en forma de mur, que millorava la protecció de l'entrada. La torre cantonera inferior i el mur adjacent també es van reforçar amb regruixos de pedra més petita i irregular.
Construïda pels templers entre els s. XII i XIII sobre l'antiga muralla andalusina, la torre protegia el portal d'accés i la muralla nord. El seu nom prové del fet que s'hi custodiaven el tresor provincial i l'arxiu central de l'Ordre a la Corona d'Aragó.
L'any 1308, quan el rei Jaume II va capturar el castell de Miravet als templers, s'hi va trobar nombrosos objectes de valor i abundant quantitat de monedes. La seva sala inferior es va reconvertir en presó durant el s. XVII.
Construït pels templers entre els s. XII i XIII, aquest edifici estaria relacionat amb la gestió de la comanda de Miravet.Actualment aquesta part semiderruïda està protegida i apuntalada per una estructura i una coberta metàl·lica. Ens acostem a la porta, tancada amb un reixat i podem fer fotos de l'interior ficant la mà pels forats de la reixa. Al comentari de la Núria -mama...com et caigui el mòbil !- vaig amb cura i l'agafo fermament, no voldria fer un "fails", com diu ella, després de la seva advertència.
Cobert per una volta de canó, actualment esfondrada, tenia un segon pis dedicat probablement a funcions administratives. Durant el domini hospitaler, als s. XIV i XV, va ser utilitzat com a cavallerissa i encara conserva, a banda i banda, les menjadores dels animals.
En el subsòl, les excavacions arqueològiques han deixat al descobert vestigis de l'antic enclavament iber (s. V-I a.C) i del hisn o castell andalusí (s. IX-XII).
Abans d'entrar a l'interior del castell baixem fins a la terrassa sud i ens atansem a la barana per gaudir d'una panoràmica a "vista d'ocell" del poble i el meandre que forma l'Ebre al seu pas per Miravet.
Grup de canoes solcant el Ebre
En època medieval aquesta zona del castell disposava d'una entrada que comunicava amb la població andalusina de les Blores, avui desapareguda. La terrassa es construeix per a millorar la fortificació d'aquesta part de la muralla. Aquesta terrassa tenia tres funcions principals:
- Salvar el creixent desnivell
- Impedir l'accés a la fortificació des de l'espadat
- Fer de comunicador amb la terrassa inferior del castell, on es duia a terme bona part del treball del personal laic del castell.
Si des d'aquesta posició mirem cap amunt podem apreciar el gran desnivell que separa la terrassa sud de la zona alta del turó, on s'aixeca el castell o recinte sobirà.
El recinte sobirà és el cos principal del castell i el reducte final de defensa, un bastió inexpugnable que protegia les dependències principals de la comunitat. En època templera s'hi accedia per un pont llevadís de fusta que travessava un fossat.
L'espai s'estructurava al voltant del pati d'armes. El cos principal, de tres pisos, acollia el celler, la galeria de profundis, l'església i la sala del Comanador, el superior de l'Ordre del Temple que governava el castell. A la seva dreta es troba el refetor i a l'esquerra un edifici, avui desaparegut, que acolliria una cavallerissa, un forn, un molí de farina, i possiblement en el pis superior el dormitori dels templers..
El refetor era el menjador de la comunitat templera. La Regla marcava la lectura de les sagrades escriptures durant els àpats, i el menjar en parelles per assegurar l'austeritat i la pobresa.
La seva construcció s'emmarca en les obres que els templers van emprendre a partir del 1153 per adaptar l'antic castell andalusí a les necessitats de l'orde militar. La necessitat d'ampliar l'espai del recinte sobirà va fer que enderroquessin la muralla andalusina i es reomplís el terreny amb la runa fins al nivell del pati d'armes. Sobre aquesta ampliació, van construir aquesta gran sala coberta amb volta de canó lleugerament apuntada.
La paret de migdia, de grans carreus de pedra, és a la vegada un dels murs defensius de l'espai sobirà. El gruix de la paret es pot observar en el brancal de les finestres. Quan el castell va ser destinat a un ús estrictament militar, el refetor es va convertir en el dormitori de la tropa. L'espai va ser compartimentat i es va construir un pis intermedi. Possiblement, fruit d'aquests canvis, les finestres van perdre les columnetes i els arquets que les decoraven.
L'església, dedicada a la Mare de Déu de Gràcia i construïda al principi del . XIII, està integrada en l'estructura arquitectònica del castell i no es reconeix des de l'exterior.Acabem la visita recorrent la resta de dependències (magatzem, cuina i cisterna) i fem camí de baixada cap a Miravet. A aquesta hora el volum de gent que accedeix al recinte ja es considerable.
Es tracta d'un temple d'una sola nau, amb volta de canó sostinguda per una cornisa, absis semicilíndric orientat a l'est i una gran rosassa als peus.
Atesa l'austeritat que imposava la regla templera, no té elements decoratius que hi destaquin.
(font: texts estrets dels panells explicatius i de la web de patrimoni de la Generalitat)
Hem de recórrer, posteriorment, a alguna imatge a "vista de dron" per apreciar la magnitud d'aquesta mole defensiva que, degut a la seva posició privilegiada i dominant sobre el terreny, ha suportat durant el pas dels segles els estralls de multitud d'enfrontaments bèl·lics: la Guerra dels Segadors (1640-1652), la Guerra de Successió (1700-1714), la Guerra del Francès (1808-1814) i les Guerres Carlines (1833-1840/1846-1849/1872-1876).
Foto de www.turismemiravet.cat
Aquestes terres van ser l'escenari també de la més llarga i, diuen que més cruenta, batalla de la Guerra Civil espanyola, la Batalla de l'Ebre.
El pas de l'Ebre i el final de la República
Miravet va ser un dels punts pels que, la nit del 24 al 25 de Juliol de 1938, l'exèrcit republicà va travessar el riu Ebre i va penetrar en el territori controlat per les forces nacionals.
El 2 d'agost, l'exèrcit de la República ordenà aturar l'ofensiva i passar a defensar el territori conquerit fins al moment, amb la qual cosa deixà la iniciativa de la batalla a les forces nacionals.
Rere 115 dies de combat l'exèrcit republicà, esgotat desprès d'una dura batalla i la marxa de les brigades internacionals, es va retirar el desembre de 1938, obrint les portes a les forces franquistes que van engegar la invasió de Catalunya; en poc menys de dos mesos ocupaven tot el Principat i es posava fi a la República.
El V Cos d'Exèrcit simulant la travessa de l'Ebre, el migdia del 26 de juliol del 1938
Tot i que les tropes republicanes van creuar el riu a mitjanit, i que en aquesta zona no es pot creuar a peu, el Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya va prendre aquesta imatge -convertida avui en dia en mítica- al matí següent, i des de l'altra riba, per fer resó de la notícia entre els mitjans de comunicació internacionals.
Miravet va ser un dels punts pels que, la nit del 24 al 25 de Juliol de 1938, l'exèrcit republicà va travessar el riu Ebre i va penetrar en el territori controlat per les forces nacionals.
El 2 d'agost, l'exèrcit de la República ordenà aturar l'ofensiva i passar a defensar el territori conquerit fins al moment, amb la qual cosa deixà la iniciativa de la batalla a les forces nacionals.
Rere 115 dies de combat l'exèrcit republicà, esgotat desprès d'una dura batalla i la marxa de les brigades internacionals, es va retirar el desembre de 1938, obrint les portes a les forces franquistes que van engegar la invasió de Catalunya; en poc menys de dos mesos ocupaven tot el Principat i es posava fi a la República.
El V Cos d'Exèrcit simulant la travessa de l'Ebre, el migdia del 26 de juliol del 1938
Tot i que les tropes republicanes van creuar el riu a mitjanit, i que en aquesta zona no es pot creuar a peu, el Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya va prendre aquesta imatge -convertida avui en dia en mítica- al matí següent, i des de l'altra riba, per fer resó de la notícia entre els mitjans de comunicació internacionals.
De tornada a l'aparcament tornem a creuar la Plaça de l'Arenal, ara ja plena de gent, i observem totes les places de cotxes ocupades i la zona d'autocaravanes envaïda també per cotxes, tant que fins i tot ens costa sortir de l'aparcament, de l'ànsia que tenen per entrar no deixen sortir.
Deixem Miravet enrere i continuem ruta per la T-324 cap a Pinell de Brai, ja a la comarca de la Terra Alta.
El nostre pas per aquesta localitat es deu al fet que volem visitar un dels seus cellers, el conegut com a la Catedral del Vi, vaig veure informació per Internet i em va semblar interessant; passem a combinar la història amb la enologia.
Uns 15 quilòmetres separen Miravet de Pinell de Brai, i a l'arribar anem directament a l'aparcament del celler. Per un moment, veient la quantitat de cotxes pensem que no hi podrem aparcar, i en Manel comença a rondinar, però fem la volta i ens aparquem en un dels laterals d'accès, sense interferir en el pas.
Hem estat de sort, en els cinc minuts que hem trigat a tancar, i baixar de la auto, n'arriben 3 més que sembla que van en comboi, i amb cara de sorpresa per no trobar lloc!
Mentre anem cap a l'entrada del celler, a la zona de la taquilla, temo que l'aforament estigui complet i no puguem entrar, però tornem a tenir sort i el grup que fa cua està esperant el torn de la propera visita guiada, així que podem entrar directament i sense demora. Nosaltres farem la visita lliure amb audioguia.
Les opcions a triar per a la visita lliure són:
➤ Entrada de Luxe: 11,50 € (Visita + degustació de 4 vins i oli + aperitiu)
➤ Entrada General: 6,90€ (Visita + degustació d’un vi + degustació d’oli)
➤ Entrada Junior (de 6 a 17 anys): 3,20€ (Visita + degustació mosto + degustaciós d’oli)
➤ Entrada de Luxe: 11,50 € (Visita + degustació de 4 vins i oli + aperitiu)
➤ Entrada General: 6,90€ (Visita + degustació d’un vi + degustació d’oli)
➤ Entrada Junior (de 6 a 17 anys): 3,20€ (Visita + degustació mosto + degustaciós d’oli)
La gent, el carrer estret i els tendals de les parades d'un mercat de carrer, fa que sigui impossible enquadrar l'edifici i fer una foto decent; ens valdrem de Google una vegada més per obtenir una imatge que es correspongui amb el nivell de l'arquitectura.
Façana principal del celler (foto: www.catalunya.com)
Connectem les audioguies i comencem el recorregut marcat a terra, seguint la numeració dels punts de informació.
De mica en mica ens submergim en la història de l'edifici i en la evolució de la fabricació del vi al celler.
Catedrals del Vi
El celler de Pinell de Brai, a l'igual que la resta de cellers modernistes de Catalunya, és el resultat de la resposta per part del poble a la pitjor crisi que ha assolat el camp català: la plaga de la fil·loxera, que va arribar al nord de Catalunya, des de França, el 1879, i el 1899 ja arrasava també els cultius de la Terra Alta.
La vinya catalana va tocar fons en les albors del s. XX i l'única manera de sobreviure que van tenir els pocs propietaris i agricultors que no van emigrar a la ciutat, enlluernats pel creixent auge industrial i tèxtil, va ser col·laborar entre ells; així va néixer el cooperativisme. El sector va concentrar la producció i tots els serveis associats, des de les compres i les assegurances fins a la comercialització, aconseguint el consens entre grans propietaris i petits agricultors, cosa que va revolucionar el camp català i va ser el motor de la seva modernització.
La manera que van trobar els viticultors per demostrar que, un cop units, lideraven aquesta prometedora indústria va ser la construcció de nous i grans cellers, autèntics temples del vi: el modernisme havia arribat a camp.
Batejades com a catedrals del vi per Àngel Guimerà per les seves dimensions i la seva majestuositat, aquests cellers basaven la seva estètica en el modernisme i la seva funcionalitat en el noucentisme,pensats per optimitzar la productivitat i la qualitat del vi més enllà de l'arquitectura, per tant, constitueixen els exemples més importants d'enginyeria industrial al món rural.
La "catedral" de Pinell, declarada en 2002 Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser construïda per l'arquitecte Cèsar Martinell, alumne de Domènech i Muntaner i deixeble d'Antoni Gaudí, entre 1918 i 1922 per encàrrec del Sindicat Agrícola Cooperatiu de Pinell de Brai, amb dos dels seus elements més representatius, els arcs parabòlics de maó vist i la volta catalana. Aquests arcs, de grans proporcions presenten les eixutes foradades, el que augmenta la sensació de lleugeresa i lluminositat de l'edifici.
El celler de Pinell de Brai, a l'igual que la resta de cellers modernistes de Catalunya, és el resultat de la resposta per part del poble a la pitjor crisi que ha assolat el camp català: la plaga de la fil·loxera, que va arribar al nord de Catalunya, des de França, el 1879, i el 1899 ja arrasava també els cultius de la Terra Alta.
La vinya catalana va tocar fons en les albors del s. XX i l'única manera de sobreviure que van tenir els pocs propietaris i agricultors que no van emigrar a la ciutat, enlluernats pel creixent auge industrial i tèxtil, va ser col·laborar entre ells; així va néixer el cooperativisme. El sector va concentrar la producció i tots els serveis associats, des de les compres i les assegurances fins a la comercialització, aconseguint el consens entre grans propietaris i petits agricultors, cosa que va revolucionar el camp català i va ser el motor de la seva modernització.
La manera que van trobar els viticultors per demostrar que, un cop units, lideraven aquesta prometedora indústria va ser la construcció de nous i grans cellers, autèntics temples del vi: el modernisme havia arribat a camp.
Batejades com a catedrals del vi per Àngel Guimerà per les seves dimensions i la seva majestuositat, aquests cellers basaven la seva estètica en el modernisme i la seva funcionalitat en el noucentisme,pensats per optimitzar la productivitat i la qualitat del vi més enllà de l'arquitectura, per tant, constitueixen els exemples més importants d'enginyeria industrial al món rural.
La "catedral" de Pinell, declarada en 2002 Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser construïda per l'arquitecte Cèsar Martinell, alumne de Domènech i Muntaner i deixeble d'Antoni Gaudí, entre 1918 i 1922 per encàrrec del Sindicat Agrícola Cooperatiu de Pinell de Brai, amb dos dels seus elements més representatius, els arcs parabòlics de maó vist i la volta catalana. Aquests arcs, de grans proporcions presenten les eixutes foradades, el que augmenta la sensació de lleugeresa i lluminositat de l'edifici.
Comencem per la planta baixa de la nau central, caminant entre grans tines i una exposició d'estris antics.
En un dels passadissos trobem el Túnel dels Aromes, un entreteniment on el visitant ha d'esbrinar a què pertany l'aroma de cada un dels recipients metàl·lics distribuïts per tot el passadís. Aquesta zona està bastant concorreguda, amb gent acostant el nas a les caixes de metall. Olorem la primera (anís) i preferim passar per alt el joc i saltar directament cap al següent número de l'audioguia.
Des d'aquí a baix la visita no difereix de les que hem pogut realitzar en altres cellers, només a l'aixecar la vista veiem els peculiars arcs de maó, encara que queden bastant amagats darrere de les immenses tines.
Pugem, per unes modestes escales, cap a la planta superior, i aquí si que podem apreciar la magnitud de l'estructura. Els arcs que suporten la coberta de la nau central s'entrellacen amb els que suporten les naus laterals annexes.
Pilars arquejats simulant un bosc de maó. Espectacular!
La meva ment (serà per deformació professional) només atina a pensar que com pot ser que ara necessitem complicats programes per modelar i calcular estructures i fa cent anys, dit amb quatre paraules simples: amb un paper, un llapis i 4 maons fessin aquestes meravelles !!
La sala d'elaboració, separada de la nau principal per una gelosia també de maó vist, presenta encara tota la maquinària i estris originals.
Tornem a la planta baixa i anem cap a la segona part de la visita, la degustació.
En una terrassa exterior estan muntats uns barrils, a manera de taula, i una noia ens explica com funciona la degustació i ens acopanya cap al nostre barril.
Bona degustació, com diuen els francesos, chapeau!
DO TERRA ALTALa Denominació d'Origen Terra Alta és la més elevada i més meridional de Catalunya, i està formada pels dotze municipis de la comarca. Les vinyes s'estenen cap al nord i l'oest de la comarca a una alçada entre 300 i 500 m. És característic d'aquesta zona el cultiu en terrasses entre unes valls de difícil accés, amb un sòl calcari amb un bon drenatge, clima continental, insolació excel·lent i pluviositat baixa, el que permet veremes riques en sucres.
Destaquen el vins blancs de les varietats autòctones de garnatxa blanca i macabeu. Els vins blancs joves resulten frescos i equilibrats, i envellits en bóta de roure són amb cos i grau.
Els vins negres són de color robí fort i estructura complexa, elaborats amb samsó (cariñena), garnatxa negra i garnatxa peluda.
Els vins de licor (mistela, vi dolç natural i vi ranci) són tradicionals.
A partir de l'abril del 2020, el Consell Regulador de la Denominació d'Origen (DO) Terra Alta inclou el morenillo a la llista de varietats autoritzades, una varietat conreada exclusivament a la Terra Alta.
Abans d'anar-nos passem per la botiga i comprem unes ampolles de vi i una d'oli, i després d'intentar reservar una taula per menjar, aquí a Pinell, en dos restaurants i trobar-los plens, seguim ruta.
Seguint a l'Ebre en el seu descens, circulem durant 30 km per la C-12 fins a Tortosa, capital de la comarca del Baix Ebre.
Anem directes cap a l'àrea d'autocaravanes, situada a la riba del riu, just sota el pont de la C-42 que creua el creua. Ja des de dalt del pont veiem que està gairebé plena, i al baixar constatem que de les 32 places disponibles queden només 3 lliures. Suposem que no trigaran molt a ocupar les dues restants.
El primer que fem quan estem instal·lats es treure una estona a les gosses, han d'aprofitar que estem a la vora del riu. Amb les corretges extensibles poden nedar una bona estona sense perill pel corrent.
La degustació al celler ha fet el seu efecte i estem força desganats; preparo una amanida complerta i ens donem per satisfets.
La Núria aprofita el descans post sobretaula per estudiar una bona estona, està molt a prop dels exàmens finals del seu últim curs de batxillerat i necessita unes bones notes per sumar a les PAU i poder accedir a la carrera desitjada a la Universitat.
A mitja tarda ens canviem i sortim en direcció al centre de la ciutat.
Mapa turístic de Tortosa
No coneixíem Tortosa, la veritat és que mai li havíem dedicat cap tipus d'interès turístic, però ens adonem, navegant per la seva web, del gran potencial que ofereix:
Hi ha poques ciutats petites que no siguen capital de província amb la transcendència de Tortosa, amb una història de 2.000 anys. A cada racó del seu riquíssim nucli antic es respiren èpoques passades. Els ibers van escollir la que avui és la capital de la comarca del Baix Ebre per establir-se. De fet, els historiadors es plantegen si va arribar a ser l'enigmàtica i important ciutat Hibera. Si fos així, Tortosa hauria donat nom al riu Ebre (Iber) i a tota la península. Com a proves del seu esplendorós passat, per on van passar romans, musulmans, jueus i cristians, Tortosa llueix l'impressionant castell de la Suda, la catedral de Santa Maria i elegants edificis modernistes. No en va se l'anomena la ciutat de les tres cultures: cristiana, jueva i àrab. Durant l'època del Renaixement (s. XVI) Tortosa va viure el seu moment de màxima esplendor.
Tot i la diversitat de patrimoni cultural susceptible de ser visitat, aquesta tarda només ens dedicarem a passejar. No hi ha pèrdua per arribar al centre, des de l'àrea, tan sols hem de seguir el passeig que ressegueix la vora del riu.
Seguint el passeig deixem enrere el Pont Roig, antic pont per on el ferrocarril creuava l'Ebre, avui en dia catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local i utilitzat com a viaducte per a vianants.
Uns metres més endavant trobem, construït també a la riba del riu, el mercat municipal, edifici inclòs en l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Avui és festiu, així que està tancat, però no marxarem de la ciutat sense visitar-lo, tornarem demà al matí.
Ens separem del riu i anem, pels solitaris carrers del casc antic, cap al Castell de la Suda.
Castell de Sant Joan, dit "de la Suda"
El castell, que va ser construït al segle X sota el califat d'Abderraman III sobre una antiga acròpolis romana, és un testimoni clau del passat andalusí de la ciutat. D'aquesta època queden el basament i el traçat de les muralles.
Tot i l'altura de la fortificació, construïda al cim d'un turó, un enorme pou excavat dins el recinte baixava a buscar el nivell de l'Ebre per abastir la fortalesa d'aigua. Aquest pou encara és visible avui en dia, i està situat al centre del pati exterior de l'actual Parador.
Conegut com Castell de la Suda, o la Suda de Tortosa, la paraula suda prové de l'àrab, i significa el mateix que castell o fortalesa.
Quan Ramon Berenguer IV, en 1148, va conquistar la ciutat i aquesta va passar a mans cristianes el castell es va convertir en presó, i en temps de Jaume I va ser utilitzat com a residència reial.
El castell, reconvertit, acull des de l'any 1972 el Parador Nacional de Turisme.
Castell de la Suda.
El castell, que va ser construït al segle X sota el califat d'Abderraman III sobre una antiga acròpolis romana, és un testimoni clau del passat andalusí de la ciutat. D'aquesta època queden el basament i el traçat de les muralles.
Tot i l'altura de la fortificació, construïda al cim d'un turó, un enorme pou excavat dins el recinte baixava a buscar el nivell de l'Ebre per abastir la fortalesa d'aigua. Aquest pou encara és visible avui en dia, i està situat al centre del pati exterior de l'actual Parador.
Conegut com Castell de la Suda, o la Suda de Tortosa, la paraula suda prové de l'àrab, i significa el mateix que castell o fortalesa.
Quan Ramon Berenguer IV, en 1148, va conquistar la ciutat i aquesta va passar a mans cristianes el castell es va convertir en presó, i en temps de Jaume I va ser utilitzat com a residència reial.
El castell, reconvertit, acull des de l'any 1972 el Parador Nacional de Turisme.Castell de la Suda.
Voregem la Catedral de Santa Maria, recoberta de lones i bastides a causa de la seva rehabilitació, i pugem cap al passeig de ronda que envolta la fortalesa.
Actualment, a l'interior de l'edifici només es pot entrar si ets un hoste del Parador, però es pot accedir lliurement al pati i al jardí interior del recinte emmurallat. Al costat de la portalada d'entrada, encaixonat entre el camí que dóna pas a l'interior i la muralla, es troba l'antic cementiri andalusí, de gran valor arqueològic, doncs és l'única necròpolis islàmica a l'aire lliure que es conserva a Catalunya.
Al bell mig de la zona enjardinada veiem encara les parets del pou musulmà. Al voltant d'aquest articulen unes galeries subterrànies que conserven restes d'un antic molí i dos forns.
Caminem cap a l'extrem sud-oest del promontori, zona anomenada popularment Punta del Diamant, que com la proa d'un vaixell solca les teulades vermelles de les edificacions confrontants.
Realment aquesta punta de planta circular és la part superior de la torre de Túbal, l'única torre de planta circular del conjunt, i des d'on es tenen les millors vistes de la ciutat.
Panoràmica des de la Punta del Diamant amb els teulats de la catedral en primer pla
En Manel i la Núria descansen mentre jo faig unes quantes fotos més, abans d'emprendre el camí de tornada.
Deixem enrere el miratge de normalitat que es palpava en els voltants dels jardins del mirador, amb un tràfec de gent que entrava i sortia -tots els turistes segur que s'amuntegaven allà-, i baixem cap al riu per carrers deserts. Botigues i bars tancats (maleït Covid19) li donen a la ciutat un aspecte fantasmal i d'abandonament, augmentat per la deixadesa de la majoria d'edificis d'aquesta zona antiga.
De tornada, ja a l'àrea, amb la tonteria hem caminat més de 7 km, ens auto-recompensem amb un piscolabis, mentre observem per la finestra el trànsit d'autocaravanes que van arribant ... i marxant ... doncs l'àrea ha penjat el cartell de "complet".
No ens compliquem, i per sopar preparem una plata de pa amb tomata i embotit, acompanyada d'una ració de caragols "a la llauna" que portem de la botiga de plats preparats. Que bons!
Una estona de tele, el darrer passeig de les gosses i cap a dormir.
Dissabte 3 d'abril: Tortosa - "La casa de fusta"
8:00 h i 16 ºC
trajecte: 28 km
Aixequem persiana i comencem la nova jornada; en Manel i jo anirem a esmorzar i fer unes compres al mercat mentre la dormilona de la Núria fa el ronso una estona més.
Quan sortim amb les gosses veiem que fora de l'àrea, a l'altre costat del carrer, cinc o sis autocaravenes i un parell de campers han fet nit.
En el trajecte cap al mercat ens creuem amb els esportistes més matiners, que ja circulen pel carril bici.
A la vora de l'Ebre, just entre el Pont Roig, o Pont del Ferrocarril, i el Pont de l'Estat, s'aixeca el monumental edifici del Mercat de Tortosa.
Mercat de Tortosa
Aixecat sobre l'antiga llera del riu, en terrenys guanyats al mateix, amaga en la seva aparent elementalitat (nau simple amb coberta a dues aigües) una important obra d'enginyeria: les seves 14 encavallades de ferro laminat i perfil parabòlic permeten salvar una llum interior lliure de 27 metres, de manera diàfana, sense provocar empentes laterals. Aquest edifici, dissenyada per Joan Torras i Guardiola, conegut com "l'Eiffel català", i construït entre els anys 1884-1887 és un bon exponent de l'arquitectura eclèctica premodernista catalana.
Aixecat sobre l'antiga llera del riu, en terrenys guanyats al mateix, amaga en la seva aparent elementalitat (nau simple amb coberta a dues aigües) una important obra d'enginyeria: les seves 14 encavallades de ferro laminat i perfil parabòlic permeten salvar una llum interior lliure de 27 metres, de manera diàfana, sense provocar empentes laterals. Aquest edifici, dissenyada per Joan Torras i Guardiola, conegut com "l'Eiffel català", i construït entre els anys 1884-1887 és un bon exponent de l'arquitectura eclèctica premodernista catalana.
Esmorzem al bar situat al centre de la nau, amb una bona selecció de pastes, entrepans i pinxos (hi ha gent que compra safates de pinxos per emportar), i fem una petita compra per tenir la nevera amb quatre coses, que en aquesta sortida no hem agafat gairebé res de casa. Unes tomates "feos de Tudela" (els vam agafar afició aquest estiu en el nostre pas per Navarra), una mica de pollastre i salsitxes, per demà, avui ja tenim taula reservada per dinar.
Pensàvem que a la peixateria trobaríem ostres del delta, però anàvem errats, només n'hi ha una d'oberta i amb molt poc gènere.
Tornem a la auto, recollim, les gosses fan la darrera nedada a l'Ebre, i sortim disparats cap al proper destí: l'àrea d'autocaravanes La Casa de Fusta, al cor del Parc Natural de Delta de l'Ebre.
El trajecte és curt, només 28 km; circulem bé per la C-42 fins a enllaçar amb la N-340 que seguirem fins a Amposta, a partir d'aquí, i a l'endinsar-nos al delta, la carretera comarcal aviat desemboca en un camí estret i asfaltat (en unes condicions pèssimes, cosa que ens fa minorar la marxa), que ens porta fins a la Partida de l'Encanyissada, on trobem l'àrea, i una multitud de gent!
L'àrea d'autocaravanes de la Casa de Fusta està englobada dins dels serveis que ofereix Lo Mas de la Cuixota, una antiga masia a peus de la llacuna, reconvertida en restaurant i centre de turisme actiu, amb un munt d'activitats per als visitants, des de zona de pícnic, embarcador, zona de jocs, lloguer de canoes, bicicletes i barques de perxar, recinte amb animals de granja, ...
Just fins fa un parell de setmanes el pàrquing per a autocaravanes era gratuït, però ara han millorat els serveis i ha passat a ser àrea de pagament (9 € / dia per a les autocaravanes i 5 € / dia per als campers)
Ja ens imaginàvem que hi hauria gent, però potser no tal quantitat. Entre el munt d'autocaravanes que fan cua a l'entrada, els cotxes que entren i surten dels aparcaments i la gent que va amunt i avall ... m' auto-felicito per haver fet una reserva de plaça fa una setmana!
De totes maneres en Manel (que no sap que tenim nombre de plaça assignada) al veure aquest batibull de gent es comença a posar nerviós. Es queda en un lateral del carrer mentre jo baixo a preguntar com formalitzar la reserva, però no identifico a ningú a qui preguntar. Un cartell enganxat a una tanca indica: "accés només amb reserva". Entro al recinte buscant la plaça 22, que és la que em van assignar per mail, i, com s'esperava, està buida, així que torno i faig senyals a en Manel des de lluny perquè entri i es col·loqui al nostre lloc.
Missió complerta! Són les 11:48 h i ja estem col·locats. Sortim a fer una primera inspecció de la zona, tenim temps fins a les 13:30 h, hora de la nostra reserva per dinar al Restaurant L'Estany Casa de Fusta, que pertany també a Lo Mas de la Cuixota.
A l'interior de l'àrea es respira tranquil·litat, però quan sortim a fora és un eixam de gent; cua a la caseta de lloguer de bicicletes i activitats, invasió de bicicletes i bici-cars amunt i avall pel carril bici, un munt de gent intentant albirar alguna au des del mirador a la vora de la llacuna, ...
Anem fins al Centre de Informació, construcció que reprodueix el que seria una caseta típica de la zona però amb les seves dimensions augmentades, que per un moment (segons em comenta una de les noies que atén el públic) està desert després d'un matí amb una gentada.
Em faciliten un plànol de parc natural i comprem uns records, el típic imant de nevera (que no falta a totes i cadascuna de les nostres sortides) i una llauna de preparat per fer arròs.
I, puntuals a l'hora prevista ens asseiem a taula. En Manel i jo ens decidim pel menú "lo nostre", i la Núria s'inclina per una amanida i uns calamarsets, des que està en la seva fase "vegetariana" és un martiri portar-la a menjar fora... sempre acaba amb amanides. Al menys, aquest cop, cauen uns xipirons.
Menú LO NOSTRE:
- Aperitiu ofert
- Torradetes d'anguila fumada, foie d'ànec, daurada marinada, anemones de mar, escopinyes
- Arròs caldós de rap amb escamarlans
- Postre: els tres típics
- Vi DO Terra Alta i cafès
(36€/cap, no és econòmic -si correcta la relació qualitat/preu-, però que carai... ens donem un caprici!)
Després del festí necessitem una bona estona de repòs.
Repetim de cafè instal·lats a la taula exterior. Fa una caloreta! Aprofitem l'ombra pròpia que projecta LaCargoleta i ens evitem treure el tendal.
Quan en Manel reclina el respatller de la cadira ja ho veig venir, cau rere d'unes ZZzzz en una plàcida migdiada; mentre jo em marco uns CandyCrush i quan se m'acaben les vides, llegeixo una estona. La Núria continua estudiant.
A mitja tarda, quan preveiem que l'afluència de gent ja anirà de baixada, sortim a fer una passejada. Volíem llogar un bici-car i fer una mica el "guiri", però ho descartem doncs hauríem de deixar a les gosses a la auto i elles també tenen dret a gaudir de les vacances.
Prenem el ramal dret del carril bici i el resultat és la següent ruta.
-Estem de proves amb la nova aplicació de Komoot, per planificar i gravar rutes, i de moment sembla que té unes bones prestacions-.
Enllaç a la nostra ruta per la vora de l'Encanyissada
No arribem fins el Mirador de Patrau, però passem pel Mirador del Carreté, des d'on tenim unes bones (i solitàries) vistes, i intuïm la silueta blanca del poblet de Poblenou del Delta, a l'extrem oposat de la llacuna.
Vistes des del Mirador del Carreté
La resta de la tarda gaudim de la tranquil·litat de la nostra parcel·la, cerveseta en mà i veient com cau el sol. Hem tingut molta sort amb el temps, està fent un dia esplèndid!
Les peludes també gaudeixen de la tarda al seu "cau"
Pensàvem ser aquí només aquesta nit i demà fer ruta pel Delta, visitar la famosa Barra del Trabucador, i potser fer nit a Amposta, però estem tan bé, i hem vist per la tele unes imatges de la invasió de vehicles al Trabucador. . .que quan passa el noi preguntant si demà ens anem li diem que no, que si no tenen la plaça reservada ens estarem un altre dia.
Diumenge 4 d'abril: "La casa de fusta"
8:00 h i 17 ºC
trajecte: 0 km
Agraeixo despertar-me sense presses. En Manel, més matiner, ha sortit a passejar amb les gosses; ara de bon dematí la zona que ens envolta està deserta.
Esmorzem a la taula exterior mentre la Núria segueix dormint (mira que li agrada fer el ronso a la caputxina!)
Avui, el nostre únic objectiu és arribar passejant fins a Poblenou del Delta, i a veure si pel camí podem observar algun grup de flamencs, unes de les aus més icòniques de parc.
El Delta de l’Ebre és l'únic territori de Catalunya on hi nidifiquen, en les seves prop de 8.000 hectàrees s'han comptabilitzat més de 4.000 parelles reproductores en un any.
Al voltant de les 11:00 h ens posen en marxa, ens dirigim cap al carril bici, i en aquesta ocasió prenem el ramal cap a l'esquerra, seguint la Ruta de les Llacunes.
Girem a la dreta pel Camí del Través, en aquest moment abandonem el carril bici i caminem per l'estreta carretereta asfaltada que creua la llacuna i enllaça directament amb el Poblenou.
A mig camí trobem el Pont del Través, que salva el canal que connecta les dues zones de la llacuna, i el mirador del mateix nom. Mirant a la dreta albirem, al lluny, Sant Carles de la Ràpita, als peus de la Serra de Montsià.
Quan arribem a la població el seu aspecte ens resulta curiós, amb un traçat urbanístic molt ordenat, format per carrers rectes amb cantonades a 90 graus i cases baixes, d'una o màxim dues plantes. Façanes blanques i terrats plans, cap construcció edificada amb teulades en pendent. Carrers arbrats simètricament, i moltes palmeres.
L'únic edifici que sobresurt en altura és l'església, la Parròquia Mare de Déu de la Cinta, també totalment pintada de blanc, amb la seva esvelta torre quadrangular visible des de qualsevol punt de la població.
Aquest peculiar ordenament urbanístic és fruit de l'orígen de la seva formació, el poble no va sorgir de manera espontània.
Els orígens de Poblenou del Delta
Poblenou del Delta és una pedania d'Amposta, de poc menys de dos-cents habitants que es caracteritza per carrers enjardinades amb palmeres i cases blanques de tipus colonial, de poca alçada, amb un pati interior, al voltant de l'alt campanar de l'església. I al seu voltant, camps d'arròs.
Creat com a poblat de colonització per L'Institut Nacional de Colonització (organisme creat a Espanya durant el octubre de 1939, dependent del Ministeri d'Agricultura), va néixer després de la Guerra Civil espanyola amb la intenció d'establir colons que treballessin les terres dedicades al cultiu de l'arròs, la recol·lecció de sal i la pesca.
Aixecat a l'inici de la dècada dels 50 de segle passat, va ser inaugurat el 1957 amb el nom oficial de Villafranco del Delta, i lliurat als 96 colons amb els seus corresponents lots de terra a conrear.
A part d'aquestes 96 cases el projecte es complementava amb els edificis d'equipaments, disposats al voltant del carrer Major i de la plaça: església i casa rectoral, edifici de l'administració i casa del secretari, edifici social (amb una sala de cinema i bar), escola amb classe per als nens i nenes i dues cases per als mestres.
El 2003 la Generalitat de Catalunya va canviar el nom original franquista per l'actual.
Actualment la localitat ha evolucionat cap al sector turístic, amb un bon nombre allotjaments i restaurants, impulsant l'activitat turística vinculada al Parc Natural de Delta de l'Ebre.
A principis de juny de 1994 una modificació en la llei de reforma i desenvolupament agrari va posar de manifest que els propietaris de les 96 cases del Poblenou tenen la possibilitat de posar les seves propietats en venda. Fins al moment, aquestes cases i propietats annexes només podien ser heretades.
Poblenou del Delta és una pedania d'Amposta, de poc menys de dos-cents habitants que es caracteritza per carrers enjardinades amb palmeres i cases blanques de tipus colonial, de poca alçada, amb un pati interior, al voltant de l'alt campanar de l'església. I al seu voltant, camps d'arròs.
Creat com a poblat de colonització per L'Institut Nacional de Colonització (organisme creat a Espanya durant el octubre de 1939, dependent del Ministeri d'Agricultura), va néixer després de la Guerra Civil espanyola amb la intenció d'establir colons que treballessin les terres dedicades al cultiu de l'arròs, la recol·lecció de sal i la pesca.
Aixecat a l'inici de la dècada dels 50 de segle passat, va ser inaugurat el 1957 amb el nom oficial de Villafranco del Delta, i lliurat als 96 colons amb els seus corresponents lots de terra a conrear.
A part d'aquestes 96 cases el projecte es complementava amb els edificis d'equipaments, disposats al voltant del carrer Major i de la plaça: església i casa rectoral, edifici de l'administració i casa del secretari, edifici social (amb una sala de cinema i bar), escola amb classe per als nens i nenes i dues cases per als mestres.
El 2003 la Generalitat de Catalunya va canviar el nom original franquista per l'actual.
Actualment la localitat ha evolucionat cap al sector turístic, amb un bon nombre allotjaments i restaurants, impulsant l'activitat turística vinculada al Parc Natural de Delta de l'Ebre.
A principis de juny de 1994 una modificació en la llei de reforma i desenvolupament agrari va posar de manifest que els propietaris de les 96 cases del Poblenou tenen la possibilitat de posar les seves propietats en venda. Fins al moment, aquestes cases i propietats annexes només podien ser heretades.
Fem un tomb entre les parades del mercat instal·lades a la plaça i busquem un lloc on poder vermutejar.
Ens asseiem en una de les taules exteriors d'un local que combina bar amb una botiga de productes locals, per sort tenen oberts els para-sols perquè fa una calorassa ...
Em demano un vermut de la casa i ens assabentem que "fer un rapitenc" és l'expressió utilitzada en aquesta zona quan es va a fer un vermut, així el rapitenc engloba vermut, sifó i tapa.
Feia molt que no veia un sifó dels clàssics!
Després d'aquest mos fem camí de tornada a l'àrea.
Per menjar posem la taula a la zona posterior de la parcel·la, on toca l'ombra, encara que avui fa calor corre una brisa que refresca l'ambient.
Tarda de relax total.
Al capvespre, com prevèiem fa fresca, recollim els estris exteriors i sopem a dins.
Quan per la tele veiem les notícies i ensenyen la gentada que ha col·lapsat la Barra del Trabucador, ens alegrem de no haver intentat anar. Mare meva, era un campament integral de cotxes, furgos i autocaravanes alineats al voral, amb taules i cadires escampades per la sorra ...
Aquesta nit deixem la calefacció al mínim per dormir confortablement.
Dilluns 5 d'abril: "La casa de fusta" - Figueres
7:30 h i 13 ºC
trajecte: 315 km
Tot lo bo s'acaba, i toca tornar a casa.
Sortim aviat ja que no volem trobar trànsit i avui es preveu intens en l' "operació tornada".
A veure quines restriccions imposen desprès d'aquest dies de relaxament, ens veiem tornant al confinament comarcal si els indicadors es tornen a disparar. Creuem els dits!
tot molt ben explicat, merci
ResponEliminaUs felicito per un relat tan didàctic i tan ben resumit i explicat. En prenem nota. Gràcies!!!!
ResponEliminaGràcies a vosaltres per llegir-nos!!
ResponElimina