Fa temps que volíem visitar la zona nord d'Osca, i aquesta Setmana Santa finalment hem posat fil a l'agulla; en Manel tenia posada una xinxeta al monestir de San Juan de la Peña, i busquem una ruta pels voltants per fer durant aquests dies.
A darrera hora la Núria, a la qual se li han anul·lat els plans que tenia muntats per marxar amb les amigues, s'afegeix a l'expedició.
Dimecres 5 d'abril: Figueres - Bolea
18:20 h
trajecte: 372 km
Acabem de portar les coses que falten (como no...la roba de la Núria, que sempre espera a darrera hora) i agafem la A-26 cap a Olot. De la Garrotxa saltem a la comarca d'Osona creuant el Túnel de Bracons, i circulem per l'Eix Transversal fins a enllaçar amb la A-2 a Cervera.
A la circumval·lació de Lleida parem a repostar a un dels nostres llocs estratègics, la benzinera BonÀrea de Torrefarrera, on ens estalviem uns bons euros en omplir el dipòsit.
Ara ja, ens desviem a la dreta, i seguint la A-22 passem Monzón, Barbastro, Huesca,...fins arribar al petit poble de Bolea, que disposa d'àrea d'autocaravanes, i està molt a prop del nostre destí de demà: Loarre.
Arribem passades de llarg les deu, per no dir que gairebé són les onze; per sort ens hem menjat uns entrepans en ruta i tan sols hem d'acabar d'ordenar un parell de coses, fer el passeig nocturn amb les gosses i podem plegar veles cap al llit.
Panell informatiu Àrea autocaravanes Bolea
Dijous 6 d'abril: Bolea - Santa Cruz de la Serós
8:35 h
trajecte: 90 km
Es fa de dia a Bolea, i comencem a despertar-nos.
En Manel surt a fer una ruta matinera pels voltants del poble; uns panells informatius indiquen les possibilitats (que són diverses) i descobrim que estem en un punt de pas del Camino Natural de la Hoya de Huesca..
Amb un trajecte marcat al Komoot es llança a la muntanya...la Núria i jo continuem al llit una estona més, tenim temps, fins a les 11:00 no hem d'estar al nostre primer destí del dia: l'Hípica del Castell de Loarre , i només ens separen 10 km de distància, així que tranquil·litat total.
Finalment salto del llit i preparo l'esmorzar.
Aprofito per sortir fora i explorar una mica els voltants, fent les fotos reglamentàries de la zona de pernocta.
Arribat el moment ens posem en ruta i, en quinze minuts, aparquem laCargoleta a una esplanada al costat de l'hípica, ubicada en un enclavament espectacular als peus del Castell de Loarre.
Tenim reservada una passejada d'una hora pels voltants del castell.
Fem les presentacions, paguem i ens equipen per començar l´activitat.
Ens assignen els cavalls, fem unes voltes d'escalfament (presa de contacte) fent cercles a la pista rodona que tenen d'entrenament i sortim al camí que puja cap al castell.
El guia ens fa un ampli reportatge forogràfic mentre nosaltres podem anar admirant el paisatge. La ruta puja fins al castell i voregem la muralla sud, en sentit oest-est, mentre els visitants, sobretot els nens, ens miren curiosos.
Després del passeig al John Wayne deixem els cavalls a les quadres i baixem cap al poble de Loarre a fer una volta, ja que no tenim previst visitar el castell fins després de dinar.
Aparquem en una esplanada habilitada a la part baixa del poble, just quan baixem del vehicle arriba una segona autocaravana i xerrem un moment.
L'església de Sant Esteve de Loarre ens rep a l'entrada del nucli urbà; construïda al segle XVIII sobre una construcció gòtica anterior del segle XVI, de la qual només se'n conserva la capella i una singular torre, que segons llegim guarda les relíquies de Sant Demetri.
Parem a l'única, i central, plaça del poble, la Plaza Moya, on trobem l'únic bar, bé realment és una hostatgeria, la Hospedería de Loarre, i ocupa l'edifici de l'antic ajuntament (s. XVI). Aquesta hostatgeria pertany a la xarxa de Hospederías de Aragón, igual que el mític Mesón de la Dolores, a Calatayud.
Cerveseta i tapes de cargols i croquetes gaudint del solet per esgotar aquest primer matí de vacances.
Decidim pujar a dinar al pàrquing del castell, que per Google es veu ampli, així després ja estem situats per començar la visita.
El pàrquing és gran però hi ha molta afluència de gent i no podem aparcar a les dues plataformes inferiors, ja que som massa llargs per posar-nos a les places en bateria.
Pugem a la bancada superior i aparquem en línia rera d'una altra autocaravana. Estem una mica inclinats, però només per menjar no ens importa.
En Manel i la Núria surten a passejar una bona estona amb les gosses mentre acabo de preparar el dinar, que prenem amb unes bones vistes del castell.
Fem postres i cafè i surtim; seguim el corriol cap al castell. La Núria es queda estudiant.
Comprem l´entrada per a la visita lliure (6€/pax) al Centre de Visitants, on també hi ha una botiga de records i una cafeteria, i pugem cap a la porta d´accés al recinte fortificat.
El castell de Loarre -Bé d'Interès Cultural i Monument Nacional des del 1906- va ser construït al s. XI i està considerat un exponent de les fortificacions peninsulars, representant un dels millors exemples de l'arquitectura militar i civil d'Europa.
Alçat pel rei Sancho III el Mayor de Pamplona, el 1020 sobre un esperó rocós a 1071 metres d'altitud, es va convertir en un baluard defensiu davant el poder musulmà. D'aquesta època és el castell primitiu, la zona central, format per l'edifici reial, la capella i la torrassa de la Reina (antiga torre defensiva), el pati d'armes, les estances militars i del servei i la torre de l'homenatge.
Des de la seva posició es té un control sobre tota la plana de la Hoya de Huesca i en particular sobre Bolea, principal plaça musulmana de la zona i que controlava les riques terres agrícoles de la plana.
Anys més tard, cap al 1071, el rei Sancho Ramírez, amplia la construcció, adequant-la a les necessitats monàstiques de l'ordre canònica agustiniana, el paradigma de la qual és l'església de Sant Pere.
Gairebé tres segles després es va aixecar la muralla que l'envolta, formant el conjunt fortificat. Aquest perímetre emmurallat, de 172 metres de perímetre reforçat amb torreons semicirculars, tanca la vessant sud de l'edificació; la resta està protegida per la muralla natural de la pròpia roca sobre la qual s'aixeca el castell.
Obrim el tríptic informatiu amb el trajecte a seguir, traspassem la porta de la muralla i comencem la visita!
Un cop intramurs pugem cap a la porta que ens donarà accés a l'interior del castell.
A la nostra dreta la immensa mola de pedra enfilada a la roca; a l'esquerra la Torre albarrana, que porta segles vigilant les planes de la Hoya de Huesca, i Zaragoza, al fons.
Just darrere de la porta d'entrada al recinte, d'estil romànic, una escala costeruda, coberta per una espectacular volta de canó, ens endinsa cap a les intricades dependències de la planta superior.
En aquest primer nivell, dues dependències s'ubiquen a banda i banda de la zona central de l'escala; a la dreta la fosca Cripta de Santa Quiteria, i a l'esquerra una estreta habitació que albergava el cos de guàrdia, els soldats que vigilaven la porta principal.
Escala amb volta i detall de la Cripta
Pugem al nivell intermedi, on una curiosa cruïlla de passadissos ens condueix a l'església de Sant Pere, la capella reial romànica (s.XI) amb creuer de planta quadrada coronat per una gran cúpula de 26 metres d'alçada.
Reculem fins a la cruïlla i, a l'ala dreta trobem els pavellons del monestir, inicialment dependències dels antics canonges i, posteriorment, residència de nobles, els calabossos, utilitzats com a rebost pels monjos, i en època posterior com a presó per soldats i nobles, i la Torre de l'Homenatge, la més alta del castell (22 m) i de més difícil accés.
L'interior d'aquesta torre tenia cinc plantes, darrer refugi en cas de setge, ja que l'única via de comunicació de la torre amb el castell era un pont llevadís.
Cruïlla de passadissos i detalls Torre de l'Homenatge
Realment l'interior del castell és un autèntic laberint!
A la tercera planta de la torre, sobre el paviment de fusta, podem veure una xemeneia troncocònica adossada al mur nord, una de les poques d'aquesta època que es conserven integres.
Finalment pugem a la zona alta de la fortalesa on passegem per l'extens pati d'armes. Al vessant sud hi ha l'església de Santa Maria, capella primitiva del castell abans d'adossar el monestir, i l'anomenat Mirador de la Reina, que domina la plana.
A la cara nord la muralla vigila la cadena muntanyosa que ens separa de Jaca.
EL CASTELL DE LOARRE I EL CINEMA
La seva imponent silueta a dalt del promontori l'ha convertit diverses vegades en un espectacular plató de cinema, destacant el rodatge de la pel·lícula de Ridley Scott El Regne del Cel. L'àrida vessant del castell es va transformar per a l'ocasió en el poble medieval que apareix als primers minuts del metratge, llar de Balian d'Ibelin (Orlando Bloom), amb la silueta del castell de fons; llar on torna al final de la pel·lícula, després de les seves aventures a Terra Santa, al costat de Sibil·la.
fotograma de El Reino de los Cielos
Una altra pel·lícula que va utilitzar aquesta fortalesa romànica de decorat va ser la cinta hispanofrancesa d'aventures fantàstiques Irati (2022), i posteriorment (a punt d'estrenar-se mentre escric aquestes línies) el drama històric La Abadesa (2023), i segons paraules del seu director:
El protagonisme en aquest film, a més de l'abadessa, el té el lloc de rodatge, un escenari meravellós. Vam fer servir decorats i molt bons, molt integrats, però la base és el mateix castell. Fins i tot als interiors intentàvem ser fidels al que ens trobàvem, perquè té vida, els seus deu segles d'història estan a les parets, i això no té preu, això no ho aconsegueixes d'una altra manera.
font: Herald d'Aragó
Tornem al pàrquing, on ens trobem reflectits a la furgoneta veïna!, arrenquem motors i ens posem en ruta.
Ens dirigim al poblet de Santa Cruz de la Serós, on pernoctarem; ens queda a un tir de pedra per a la visita de demà al monestir de San Juan de la Peña.
El camí, serpentejant seguint la llera del riu Gállego, ens regala uns paisatges espectaculars, on destaquen, entre el verd de la vegetació, unes immenses formacions de pedra vermellosa.
Busco informació i ens culturitzem en ruta.
Aquestes formacions geològiques, conegudes com a "mallos", tenen el seu origen en els dipòsits detrítics corresponents als al·luvions dels rius que des del Pirineu descendien a la vall de l'Ebre, entre el període Eocè i el Miocè (fa entre 23 i 5 milions d'anys ).
Estem davant del Monument Natural dels Mallos de Riglos, Agüero i Peña Rueba.
Sobre els seus cims arrodonits veiem volar en cercle alguns voltors, però la distància fa que sigui impossible que s'apreciïn a les fotos.
Aquestes parets verticals, que arriben als 300 metres d'alçada, han esdevingut referent per a escaladors de tot el món. Només a Riglos s'han marcat unes 200 vies d'escalada, la majoria d'elevada dificultat.
Arribem al petit nucli urbà de Santa Creu de la Serós i aparquem en una esplanada de terra marcada com a pàrquing en un extrem del poble. Estem sols i ens posem en un lateral, buscant la zona més anivellada de la plataforma... a l'estona arriba una altra autocaravana, una parella francesa, i es col·loca just a l'altra punta.
Envoltats de camps i bosc no tenim cap problema per passejar amb les gosses. Seguim un camí que surt del pàrquing i caminem una estona; de tornada els hi donem el sopar i anem a fer una volta pel poble.
El poble és petitó i de seguida ho tenim recorregut. Pel que veiem moltes de les seves edificacions són segones residències i apartaments de turisme rural. Tot el nucli està restaurat seguint l'arquitectura tradicional de la zona: habitatges de pedra rematats amb la típica teulada de lloses de pissarra, i unes espectaculars xemeneies troncocòniques.
Ens parem en un petit bar al centre, bé l'únic bar... tot i que a la carretera, als voltants, hi ha diversos restaurants (que anuncien menjar típic de la zona) i un parell d'hotels rurals.
I, a veure passar la tarda...
Quan es comença a amagar el sol la temperatura cau en picat, no hem d'oblidar que estem als peus dels Pirineus, i des de la nostra posició podem veure els cims nevats.
Abans de tornar cap a l'autocaravana ens acostem a l'església de Santa Maria.
Aquesta església, joia del romànic aragonès del segle XII que avui s'alça solitària al centre de la Plaza Mayor, és l'única supervivent d'un conjunt monàstic, el monestir de Santa Maria, fundat per Ramiro I d'Aragó cap a l'any 1060 i destinat originalment com a cenobi femení reservat a les seves pròpies filles i les filles de l'alta noblesa aragonesa.
El cognom del poble, “de la Serós”, prové de la seva vinculació secular amb les religioses ("serores" en aragonès) que fins a finals del segle XVI van habitar al monestir.
Amb uns torrades amb tomata i un bon assortiment d'embotits donem per finalitzat aquest primer dia per terres alt-aragoneses.
Demà més...
Divendres 7 d'abril: Santa Cruz de la Serós - Sabiñanigo
9:30 h
trajecte: 52 km
Un dia més, la Núria i jo aprofitem per fer el ronso al llit mentre en Manel surt a fer la seva ruta matinal amb les gosses.
Esmorzem i ens posem en ruta, tenim tot just 7 quilòmetres fins al pàrquing del monestir de San Juan de la Peña.
Com a lloc turístic que és, i acostumat a gran afluència de visitants, un gran pàrquing ens acull sota el bosc de pins que envolta la Pradera de Sant Indalecio, una vasta plana on s'aixeca el conegut com a "Monasterio Nuevo" de San Juan de la Peña. De camí, poc més d'un quilòmetre turó avall, encaixat entre l'estreta carretera i la muntanya, hem pogut veure de passada el "Monasterio Viejo".
Busquem un lloc on, quan això s'ompli de cotxes –que no trigarà gaire– no ens sigui difícil sortir; busquem una plaça al principi d'un dels carrers i ens aparquem de cara a la sortida.
El vigilant apostat a l'entrada ens ha demanat que en sortir ens aturem al seu costat, que ens donarà pas per no creuar-nos amb l'autobús que fa el trajecte entre el monestir nou i el vell; en aquest darrer no es permet aparcar.
La Núria es queda a l'autocaravana continuant amb les tasques d'estudiant i nosaltres ens calcem les botes i ens preparem per a la visita.
Passem pel Centre d´Interpretació del monestir, un mòdul que està perfectament integrat amb el Monestir Nou i amb l´entorn. Ens sorprèn el seu interior, modern i lluminós, on panells informatius mostren les claus de la vida quotidiana a San Juan de la Peña, juntament amb un ampli mostrari d'objectes originals de tots dos monestirs.
Comprem les entrades (12 €/persona) que donen dret a la visita dels dos monestirs, l'església de Santa Maria de Santa Creu de la Serós, i els viatges d'anada/tornada entre els dos monestirs amb autobús.
Aquest espai s'assenta sobre les ruïnes del Monestir Nou, i una original estructura amb el terra de vidre deixa veure sota els peus del visitant les diferents dependències del que al seu dia va ser el Monestir: les habitacions de servei, la cuina, la botica, el refectori, el celler i el rebost… totes elles ambientades amb figures de frares a mida natural, mobles, utensilis, etc.
Però a nosaltres ens interessa més la visita al vell monestir, i en comptes de baixar al bus preferim recórrer un sender que baixa fins a ell, i que parteix des de la prada.
Seguint la direcció marcada pels indicadors comencem la marxa...
El camí ens endinsa al bosc, i anem trobant panells informatius que expliquen la flora i fauna d'aquesta zona, que forma part del Paisaje protegido de San Juan de la Peña y Monte Oroel.
Ens crida l'atenció una curiosa "nevera" o pou de neu.
"Les neveres són pous excavats a la terra amb murs de contenció. A la primavera després de les darreres nevades tallaven la neu amb pales i la portaven als pous de neu, on la premsaven per convertir-la en gel. Aquesta es compactava amb doble finalitat: per disminuir el volum ocupat i perquè es conservés més temps en forma de gel. Després es cobria amb terra, fulles, palla, o branques formant capes.
A l'estiu, es tallaven blocs de gel que eren transportats a cavalleries durant la nit per evitar que es fongués."
Resulta que des del Centre d'Interpretació surten divers senders i en lloc de seguir el S-5 que uneix els dos monestirs, en algun punt ens hem desviat pel S-2 i arribem al Mirador de Sant Voto...no hi ha mal que per bé no vingui: les vistes són fantàstiques, i podem veure el Monestir Vell des de les altures, amagat entre les roques i les copes dels arbres.
Mirador de San Voto
Monestir Vell amagat sota la roca
Desfem un tram del caminet i prenem la bona direcció cap avall, travessem la carretera i continuem per un camí amb fort pendent fins als peus de l'antic monestir.
Donem el tiquet d´entrada i comencem la visita al´interior abans que el proper autobús descarregui un nou grup de visitants.
Construït a l'empara de la roca i perfectament mimetitzat amb el seu entorn natural excepcional, el seu origen documentat es remunta a principis del s. X amb la fundació d'un petit centre monàstic, encara que els autèntics orígens del monestir es perden a la foscor dels temps altmedievals quan se'l suposa refugi d'eremites.
Arruïnat a fins d'aquesta centúria, va ser refundat sota el nom de San Juan de la Peña per Sancho el Mayor de Navarra al primer terç del segle XI, i al llarg d'aquest segle es va ampliar i es va convertir en panteó dels reis d'Aragó i de Navarra i en un dels monestirs més importants del Regne d'Aragó.
Traspassada la porta d'entrada, un vestíbul separa les dues plantes de la construcció; baixant, a la dreta, trobem la Sala de Concilis i l'església preromànica; pujant, a l'esquerra, hi ha la resta de dependències.
Anem recorrent les diferents estades i arribem a l'església superior, romànica, consagrada el 1094. Al costat de l'església, el Panteó Reial i el Panteó dels Nobles.
BRESSOL DEL REGNE D'ARAGÓ
El monestir de San Juan de la Peña és un dels tres llocs claus en la formació del Regne d'Aragó, a tocar de la catedral de Jaca i el castell de Loarre. Tres símbols del poder, de l'art romànic i de l'empenta de la dinastia dels Aragó, els primers membres dels quals es van fer enterrar en aquest monestir benedictí per rebre les ajudes dels monjos de cara a la salvació de les seves ànimes i perquè ells també certifiquessin la legitimitat i continuïtat de la dinastia.
Ramiro I, Sancho Ramírez i Pedro I van ser inhumats en aquest lloc. Les seves tombes, senzills buits excavats a la roca van ser cobertes per laudes sepulcrals que es conserven al monestir. Amb ells, multitud de persona de la noblesa van decidir inhumar-se en aquest lloc, formant el panteó de nobles proper al panteó reial i per descomptat, a l'església benedictina del monestir.
Durant cinc segles es van enterrar al Panteó Reial alguns dels monarques d'Aragó i Navarra, però el seu aspecte actual (neoclàssic) data del s. XVIII, quan va ser reformat per ordre de Carles III el 1770. La reforma només va afectar la decoració, quedant els sepulcres al mateix lloc.
Per una porta lateral de l'església sortim a l'exterior, estem al claustre romànic, l'element més emblemàtic del conjunt, aixoplugat directament sota la roca que li serveix de resguard.
La construcció és realment peculiar, i es fa difícil comprendre que va portar a emplaçar un monestir en aquesta ubicació... impressiona mirar cap amunt i veure aquesta mola de pedra sobre els nostres caps.
En un extrem del claustre, adossada al mur lateral de l'església, es va construir al s. XVI una petita capella gòtica en honor a Sant Victorià, on reposen les restes dels abats del monestir.
És la primera manifestació de l'art gòtic florit a Aragó.
Aquest monestir és també el protagonista de nombroses llegendes; una afirma que aquí es va custodiar durant segles el Sant Grial, doncs va ser el primer lloc a Espanya on es va celebrar un ofici amb el ritu Romà, el 22 de març de 1071, substituint el ritu mossàrab.
Donem per finalitzada aquesta interessant visita i sortim a la carretera, on tenim la sort que un autobús està a punt de sortir cap al pàrquing del Monestir Nou...l'agafem al vol!
I per què dos monestirs, vell i nou?
Doncs perquè a partir de la segona meitat del segle XII s'inicià una certa decadència que s'accentuà a partir del segle XIV.
El deteriorament de les construccions per la seva peculiar ubicació i diversos incendis van resultar devastadors. Amb l'últim, el 1675, que va durar tres dies, es va perdre l'habitabilitat necessària per a la vida monacal, per la qual cosa es va planificar l'edificació del Monestir Nou al proper Pla de San Indalecio.
Aquestes noves dependències van ser abandonades l'any 1835, quan l'edifici passa a ser propietat nacional a causa de la desamortització de Mendizabal, i des de llavors aquest nou edifici també va començar a deteriorar-se progressivament quedant, ja a mitjans del segle XX, en un lamentable estat de ruïna.
Sobre aquesta ruïna avui s'aixeca el modern Centre d'Interpretació.
Cinc minuts de bus i estem a dalt; el conductor es coneix les corbes de memòria...perquè puja a una velocitat!!
En sortir del pàrquing, on ja hi ha corredisses per trobar aparcament, ens dirigim al noi que regula el trànsit dels autobusos i esperem que ens doni pas de baixada, per no creuar-nos amb el proper que pugi.
Posem rumb cap a Jaca, creuant els dits per trobar lloc a l'àrea d'autocaravanes del centre de la ciutat.
Doncs no, aquesta vegada no tenim sort… entre que arribem a mala hora, just al migdia, i que almenys la meitat de les places estan ocupades per furgonetes i minivans (quan aquests vehicles poden aparcar a qualsevol lloc de la ciutat, i les autocaravanes no) ens quedem amb un pam de nas.
Busco alternatives al Park4night, però Jaca és un lloc complicat per a les autos i acabem en una gran esplanada habilitada només com a pàrquing de dia, cosa que fa que modifiquem els nostres plans: dinarem aquí, farem una volta pel centre i ens anirem a dormir a Sabiñanigo, a uns vint quilòmetres a l'est de Jaca.
Bé, no ens fem mala sang, encara que no entenem perquè no deixen pernoctar aquí... dinem amb calma i a la tarda sortim de visita, anem primer cap a la Ciutadella de Jaca, anomenada fins al segle XIX castell de Sant Pere, i declarada monument historico-artístic el 28 de juny de 1951.
La fortalesa es va construir per ordre Felip II a finals de 1592 com a part de la línia defensiva davant de França, i a partir d'aquesta data ha estat partícip de tots els conflictes armats esdevinguts a Espanya: la Guerra de Successió, la Guerra de la Independència Espanyola , les guerres carlines i la Guerra Civil, quan el bàndol revoltat va utilitzar la planta baixa com a camp de concentració de presoners republicans, entre 1937 i 1939.
Un cop finalitzada la guerra, el febrer de 1944 aquest camp va ser reobert per recloure els exiliats espanyols que tornaven de França, confiats en les promeses del dictador Franco de que no serien represaliats.
La Ciutadella va ser utilitzada per l'exèrcit espanyol fins a l'any 2008, data en què va passar a ser gestionada per l'ajuntament de la ciutat.
Passegem per les zones de lliure accés i ens entretenim una estona a la botigueta de records que hi ha al passadís de l'entrada principal. La Núria agafa un braçalet de pedretes que diu que donen energia.
I de record, una ràfega de selfies!
Anem cap als carrers típics del centre, plens de turistes, i acabem de passar la tarda fent un parell de parades tècniques: gelat, pastís i un parell de vins.
Quan comença a caure la tarda tirem cap a Sabiñanigo, ja hem deixat prou diners a aquesta ciutat que no ens acull en condicions, no ens quedarem a sopar...
Arribem a Sabiñanigo, i quina diferència!
Tot i que les places que hi ha habilitades per a les autocaravanes (amb connexió a corrent) posa que són 12, el pàrquing és enorme... cap problema per trobar lloc.
Som als afores del poble, a tocar de l'edifici de la Policia Local i de l'alberg.
La Núria es queda a la auto i nosaltres sortim a refrescar la gola, una cerveseta en una petita terrassa de l'avinguda propera a l'àrea abans de sopar.
Es pon el sol i comença a refrescar, hora de posar-se a recer a caseta i repensar que fem demà.
Dissabte 8 d'abril: Sabiñanigo - Huesca
10:00 h
trajecte: 50 km
Avui dia de vacances total!
En Manel surt a fer una caminada amb les gosses per uns camins que vorejen l'àrea i nosaltres ens aixequem sense presses i esmorzem tranquil·lament.
A mig matí ens posem en ruta en sentit sud, hem decidit passar un dia de “turisteo” a Osca; ja coneixem la ciutat, però tant se val, passejarem tranquil·lament i sortirem a sopar.
Cinquanta quilòmetres separen Jaca de Osca, i minuts abans de les 11:00 ens plantem a l'àrea autocaravanes. Hi ha una plaça lliure, i l'ocupem. En poca estona se'n buiden algunes més, estem a l'hora de canvi de torn: uns marxen i altres arriben.
Aprofitem la resta del matí per anar de botigues als carrers comercials del centre, el Coso Alto i el Coso Bajo; també hem de donar una mica de peixet a la Núria i que passi una estona entrant i sortint de les botigues.
Vermut reglamentari al solet a tocar de la Plaza Santo Domingo, al final del Coso Bajo, abans de tornar a dinar.
Passem la tarda a l'autocaravana i cap al tard tornem al centre. Fem una mica de cultura general visitant els carrerons del nucli antic i ens arribem fins a la catedral, tan encaixonada entre els carrers adjacents que és difícil enquadrar-la a les fotos.
Fem una parada a la animada i céntrica Plaza de D.Luis López Allué.
Canyes i una altra ràfega de selfies!
Per acabar la jornada busquem un lloc on sopar: xipirons xinpons!
Diumenge 9 d'abril: Huesca - Figueres
9:00 h
trajecte: 357 km
Dia de tornada cap a casa, que demà és dilluns de Pasqua: dia de mones!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada