Cada any quan a
finals d’agost donem per finalitzades les corresponents vacances anuals ens
enfrontem al dilema: quina serà la ruta de l’any que ve?? Així com altres anys
ja ho teníem molt clar...aquest teníem varis destins possibles, però cap que
ens fes decidir completament i vaig començar a buscar informació.
Durant uns dies
em vaig centrar en el viatge de la EvaV cap a Holanda, feia bona pinta; va
sortir també la possibilitat de Noruega, però molts quilòmetres per a tres
setmanes de vacances, amb el plus afegit de l’inconvenient dels requisits
veterinaris per creuar la frontera. Vam comprar varies guies que ens feien
patxoca: República Txeca, Toscana,... però, de cop, un petit article a la
revista de viatges del National Geographic ens va fer veure la llum: Ljubljana (capital d’Eslovènia i una ciutat desconeguda per
a nosaltres) havia estat escollida capital verda de l’any 2016; va ser un “enamorament
sobtat” veient les fotos del reportatge i vam decidir que aquest seria el
nostre destí, començava la operació #eslovenia2017.
La preparació
del viatge i la confecció del rutòmetre ha estat més laboriosa que altres
vegades, doncs a la falta de temps se li han sumat la poca informació d’alguns
punts del país i la dificultat amb les traduccions de les webs, moltes d’elles
trobades només en eslovè.
Com a guia
principal, en paper, ens ha estat molt útil la darrera edició de la Lonely
Planet, i també vaig comprar un mapa de les carreteres del país, no fos que el
GPS fes de les seves i ens fiqués per gaires “dreceres” i sobre tot per si
havíem de recalcular rutes en el cas de avanç/retràs de la previsió.
Per arribar a
Eslovènia hem de travessar França i Itàlia, i les nenes fan la seva primera
petició: parar a Venècia. Desprès d’estudiar les possibles rutes, i veient que
la majoria de autocaravanistes trien la opció de pujar per Briançon, descartem
la que segons viamichelin és la més
ràpida i evitem el pas per l’autopista A8 que ens portaria de Marsella fins a
la frontera italiana bordejant la línia de costa (total, la nostra velocitat de
creuer és la mateixa per autopista què per una
bona nacional...).
I tenim una
segona petició de les nenes: algun dia de platja.
Així, tenim
reservats dos dies de pujada, dos dies a Venècia, dos dies de platja i dos de
tornada: la resta allargarem o reduirem circuit arribat el moment, marcant una
sèrie de xinxetes al mapa com a “imprescindibles”: Vall del riu Soča,
Ljubljana, Coves de Postojna i Škocjan, i castell de Predjama; altres moltes
com a “importants” i poques com a “prescindibles”.
 |
| Ruta General |
 |
| Ruta Eslovènia |
Divendres 11 d'agost: Figueres - Pélissane
19:20 h. i 23ºC
trajecte: 324 km
trajecte: 324 km
I arribat el
moment, i amb LaCargoleta carregada fins els topes de roba i menjar... marxem!!
Falten
pocs minuts per a dos quarts de vuit de la tarda i iniciem ruta. Teníem previst
haver sortit més aviat, però el darrer dia de feina d’en Manel ha estat
complicat, així que potser hem de reconsiderar la parada prevista, veurem sobre
la marxa...
Abans d’arribar
a la frontera de La Jonquera ja
veiem que el tema està una mica negre, portem una setmana de cues de gent que
entra i surt del país, i avui divendres no ha estat diferent...ens armem de
paciència i ens agafem amb bon humor la “velocitat” amb la que comencem aquest
viatge.
Per sort
en aquesta ocasió passem el tram de la autopista A9 sense rastres del típic
vent que normalment bufa.
A l’estona
les nenes ja demanen el tradicional entrepà de truita francesa que marca l’inici
de les vacances...nosaltres encara esperarem una estona més. L’autopista va
molt plena i preferim esperar.
Quan
deixem la A9, que puja cap a Lyon, i agafem la A54, en direcció a Marsella, el
trànsit comença a disminuir, tot i que déu n’hi do la de vehicles que es
desplacen.
Fa estona
que nosaltres també ens hem menjat els entrepans quan arribem a Pélissanne, al final hem preferit
conduir una estona més avui i arribar al punt de pernocta previst, son quasi
les 24:00 quan arribem a l’àrea municipal de Pélissanne i totes les places per autocaravanes estan ocupades, però
no tenim problemes hi ha molt de lloc lliure en un gran pàrquing annex.
Pernocta: ASN Pélissanne - pàrquing i serveis gratuïts - (GPS: 43.62823, 5.1535)
Trajecte acumulat: 324 km
Peatges: 42,80 €
Supermercat: 333,59 €
Dissabte 12 d'agost: Pélissane - Peschiera de Garda
7:00 h. i 15º C
trajecte: 655 km
Avui ens
toca dia de ruta d’aproximació, així que ens aixequem una mica més aviat que de
costum. La intenció inicial era fer una tirada fins a Verona, que volem visitar demà, però els darrers comentaris
negatius que hem llegit de l’àrea de pernocta municipal a la web, alertats per
la Sandra (companya d’ACpasion amb la que coincidirem en ruta i amb qui hem
comentat les possibles parades), ens fa avançar la pernocta als voltants del
Llac Garda, uns 30 km abans de la famosa ciutat de Giulietta Capuleto.
Cap a les 7:00 iniciem la marxa, posem gasoil en un Leclerc abans de
deixar Pélissane, i agafem l’autopista en direcció Briançon.
 |
| Dia 12/08: PÉLISSANNE - PESCHIERA DEL GARDA |
Hi ha molt de trànsit però el ritme de conducció és bo i, a l’alçada
d’Aix-en-Provence, deixem enrere la costa i ens incorporem a la A51 (Autorute
du Val de Durance) que acaba de cop uns quilòmetres abans d’arribar al Llac deSerre-Ponçon, a partir d’aquí ja tot serà nacional fins a saltar al país veí,
cosa que sí ens fa alentir una mica el ritme de viatge.
Durant una part inicial del trajecte hem creuat les terres de la Provença i hem pogut gaudir de les vistes d’alguns dels seus “pobles penjats”.
A l'horitzó ja es dibuixa la silueta dels Alps.
Parem a esmorzar en un mirador sobre el Llac Serre-Ponçon i ens sorprèn
descobrir lo turística que és aquesta zona: Savines-le-Lac, amb una
impressionant base nàutica, queda apuntada com a possible parada en el trajecte
de tornada (també s’ha de dir que ja portàvem anotades les coordenades segons
consell d’un altre company d’ACpasion, SonjorAvant, que va fer el viatge a Eslovènia
fa un parell d’anys).
Desprès d’unes quantes fotos al llac, que en una zona té una petita illa
que ens recorda uns dels nostres “hit” de les vacances, el llac Bled.
Ja per la nacional N94 pugem, en caravana, camí de Briançon. La carretera
travessa la ciutat, i avui un dissabte d’agost està abarrotada de gent.
A la zona alta i just darrera la ciutadella de Vauban, l’omnipresent
Vauban!, trobem una àrea per autocaravanes amb punt de servei, en una zona on
fins ara (al menys per la informació que tenia de les diferents webs) només hi
havia parquing. Aprofitem que hi ha un parell de places lliures i parem a
passejar una estona a les gosses, entre l’àrea i les muralles de la ciutadella
queda una gran zona verde.
Ja feia una estona que havíem connectat el portàtil amb les dades del
mòbil (per sort aquest estiu ja podem “navegar” sense el temut roaming) per
mirar de veure la cursa d’aigües obertes de l’Hèctor (el nostre entrenador al CNFigueres) a Budapest. En aquesta
zona muntanyosa la cobertura ha fallat força estona, però al final, abans de
parar hem pogut veure l’aribada: subcampió del mon màster en els 3000 m.! Desprès
tornarem a connectar per a veure la pujada al pòdium i l’entrega de medalles...
Continuem ruta i pocs quilòmetres desprès de Briançon passem el poble de
Montgenèvre, i sense adonar-nos...ja estem a Itàlia. La Sandra es queda moixa doncs no hem vist el típic rètol d’entrada al país i volia fer-li una foto. S'haurà de conformar amb una de la passada a prop de Milà..
Parem a dinar a una àrea de descans de la autopista (ensaladilla i
pollastre a la planxa), ja comença a fer molta calor, i d’aquí ja de tirada
fins a Peschiera del Garda, on arribem i trobem l’àrea prevista amb el cartell
de “completo”. Per sort, un home al que suposem propietari o encarregat, surt
de seguida i ens indica que el seguim que ens porta a una nova àrea a poca
distància.
Aquesta nova àrea està molt bé i ens evita l’aglomeració de la primera, però té l’inconvenient
que queda més allunyada del llac, cosa que ens fa desestimar la opció de baixar
a fer una volta i, com no, unes fotos, estem massa cansats i preferim dutxa,
partida de parxís (joc estrella d’aquest viatge), sopar (amanida de tomata i
formatge Reblochon fos), una mica de tele i a dormir.
A les 23:15 tanquem llums.
 |
| Vistes des de la "suite" |
Avui hem tingut una oscil·lació tèrmica dels 15ºC quan ens hem aixecat als 32ºC a l’àrea a on ens hem parat a dinar, es preveu que suarem la gota aquestes vacances...
Trajecte acumulat: 979 km
Gasoil: 106,34 € (1,16 €/l)
Peatges: 63,70 €
Supermercat: 10,40 €
Hostaleria: 2,20 €
Varis: 8,50 € (mapa Itàlia)
Diumenge 13 d'agost: Peschiera de Garda - Venezia
7:00 h. i 19º C
trajecte: 145 km
Desprès
d’una nit calorosa (per sort aquí a l’àrea hem pogut dormir amb les finestres
dels “dormitoris” obertes, a part de les claraboies, el que ha fet que
tinguéssim una lleugera corrent d’aire) i tranquil·la ens aixequem aviat; volem
intentar parar a prop de la riba del llac per fer unes quantes fotos: comença
la operació #postureo2017!!
Esmorzem, recollim i desprès d’omplir/buidar dipòsits, a les 8:00 h sortim de l’àrea. La tarifa especificava 15€/24 h però com es paga en una màquina de parquímetre segons l’horari d’entrada/sortida la pernocta ens surt per 12,80 € (no admeten targetes de crèdit, s’ha de pagar en efectiu)
Esmorzem, recollim i desprès d’omplir/buidar dipòsits, a les 8:00 h sortim de l’àrea. La tarifa especificava 15€/24 h però com es paga en una màquina de parquímetre segons l’horari d’entrada/sortida la pernocta ens surt per 12,80 € (no admeten targetes de crèdit, s’ha de pagar en efectiu)
Per sort
és aviat i encara els carrers estan tranquils, parem a un pàrquing (zona blava)
a prop del llac, amb una gran senyal de “prohibit autocaravanes”, suposem que
per cinc minuts ningú ens dirà res.
De tota manera jo hem quedo de guàrdia mentre ells baixen a fer el primer “sessioneo”.
De tota manera jo hem quedo de guàrdia mentre ells baixen a fer el primer “sessioneo”.
 |
| Llac Garda |
De seguida comencen a arribar
cotxes i ens afanyem a marxar...destí Verona.
 |
| Dia 13/08: PESCHIERA DEL GARDA - VENEZIA |
El centre no queda lluny i anem cap allà seguint una ruta marcada al
tríptic informatiu que vaig descarregar de la web de informació turística, i
com objectiu principal: Casa de Giulietta.
Castelvecchio
Passem per l’Arena, amfiteatre romà construït el s. I dC i monument més famós de la ciutat, on 30.000 espectadors podien accedir durant la celebració dels “jocs” i lluites de gladiadors. Actualment, i degut a la seva bona acústica, el recinte es la seu del Festival de Verona on es representen cada estiu quatre òperes.
La antiga edificació s'aixeca en un dels extrems de la Piazza Bra.
Seguim per els concorreguts carrers del centre històric fins a la Casa de Giulietta.
Ens sorprèn veure la quantitat de gent que s’acumula dins del pati interior que acull el famós balcó...el balcó d’una casa on, segurament, mai va viure una noia anomenada Giulietta...però la realitat (el nom de una de les famílies que hi va habitar durant el s. XII era Cappelletti, segons testifica l’escut d’armes de l’arc d’entrada), la fantasia narrada per Shakespeare en el seu Romeo i Julieta enfrontant als Montesco i Capuleto, i una rehabilitació de l’edifici a principi del s. XX, quan es van afegir a la façana els pintorescs balcons, han convertit a aquesta “casa” en una de les principals atraccions turístiques de la ciutat.
I nosaltres per no ser menys també ens anem a immortalitzar sota el balcó.
Per poder sortir s’ha d’accedir al museu ubicat a l’edifici, previ
pagament de 6€ per persona.
Per descomptat en Manel i jo ens quedem fora, però la Sandra vol fer fotos, així que entren elles dues. A sobre de pagar hi ha una cua per anar sortint en solitari al balcó, així que hem d’esperar el torn de les nenes, mentre ens entretenim mirant les “actuacions” de totes les “Giuliettas” que van passant...de totes les edats i nacionalitats. Potser les més interessants són les orientals, que surten soles i es fan un munt de selfies, la resta té el corresponent fotògraf a baix o a una de les finestres des d’on pot tenir vista del balcó.
Per descomptat en Manel i jo ens quedem fora, però la Sandra vol fer fotos, així que entren elles dues. A sobre de pagar hi ha una cua per anar sortint en solitari al balcó, així que hem d’esperar el torn de les nenes, mentre ens entretenim mirant les “actuacions” de totes les “Giuliettas” que van passant...de totes les edats i nacionalitats. Potser les més interessants són les orientals, que surten soles i es fan un munt de selfies, la resta té el corresponent fotògraf a baix o a una de les finestres des d’on pot tenir vista del balcó.
Desprès de sortir dues vegades, la primera tongada moltes fotos han sortit borroses, la Sandra es dona per satisfeta i podem fer camí de tornada cap a la autocaravana.
Aprofitem que l’àrea proporciona una ombra fresqueta i dinem aquí a Verona, una amanida i pollastre farcit (continuem fidels als plats precuinats de La Cuina). Com és aviat en Manel fa una becaineta mentre jo recullo.
L’àrea també es paga amb tiquet horari, i ens suposa 10 € per el mig dia que hi hem passat. Just quan passem la barrera i ens disposem a marxar coincidim amb la Sandra i família, els companys d’ACpasion que tornen del centre. Fem canvi d’impressions, desprès de dinar ells també marxaran direcció Venècia, ens retrobarem allà.
Tornem a agafar la autopista A4 i ens adonem que no hi ha pàrquings de
descans i les àrees estan molt separades i són petites, ens les veiem per poder
treure una estona a les gosses abans d’arribar a Venècia, allà suposem que no
tindrem gaire espai disponible.
Amb expectació creuem el pont que uneix terra ferma a la “illa” de
Venècia, amb la visió d’un gran transatlàntic emergint per sobre de la línia de
les edificacions.
Anem, sense pèrdua, cap el punt de pernocta previst aquest dos dies que passarem a Venècia, el pàrquing per autocaravanes de Tronchetto. La zona específica està molt plena, i en un primer moment pensem en situar-nos a un gran pàrquing annex on ja hi ha unes quantes autos aparcades, però amb l’inconvenient de no poder-nos connectar a la corrent fem un parell de voltes fins que trobem un bon lloc a l’àrea. Per nosaltres, amb aquesta calor, la connexió elèctrica és vital, doncs hem de poder deixar endollat el ventilador per les gosses al garatge.
Anem, sense pèrdua, cap el punt de pernocta previst aquest dos dies que passarem a Venècia, el pàrquing per autocaravanes de Tronchetto. La zona específica està molt plena, i en un primer moment pensem en situar-nos a un gran pàrquing annex on ja hi ha unes quantes autos aparcades, però amb l’inconvenient de no poder-nos connectar a la corrent fem un parell de voltes fins que trobem un bon lloc a l’àrea. Per nosaltres, amb aquesta calor, la connexió elèctrica és vital, doncs hem de poder deixar endollat el ventilador per les gosses al garatge.
Finalment ens hem pogut col·locar a la darrera plaça d’una de les rengleres,
amb vistes a la Marina, plena de petites embarcacions.
I, ara si, desprès de les feines “post arribada” sortim disparats cap al
punt de venda dels bitllets del vaporetto, que serà el nostre mitjà de
transport aquests dies.
Arribem minuts abans de que tanquin la oficina, cosa que fa que la noia
no estigui gaire disposada a estendre’s amb les informacions. Comprem un parell
de tiquets vàlids per a 48 h (30€/ut) per en Manel i per mi (tenint en compte
que cada bitllet simple surt per 7€ amb dues anades i tornades al centre ja el
tenim amortitzat. Per les nenes agafem la oferta “jove” que surt a 28€ i dóna
accés al transport públic durant 72 h.
Anem cap el punt d’embarcament, que la veritat és que no està gaire ben
indicat, i per error ens pugem en una línia que ens porta a San Marco per l’exterior,
no solcant el Gran Canal com havíem previst. Per contra, ens adonem de l’avantatge
que fa menys parades i és molt més ràpid.
A mida que ens apropem al moll el trànsit de vaporettos, taxis aquàtics i petites embarcacions locals es fa més intens.
Baixem i enfilem cap el centre neuràlgic, la Piazza San Marco, i just passem per un dels ponts més típics: el Pont dels Sospirs...1ª parada de “sessioneo”!
Hi ha una gentada, i fer fotos sense espontanis és quasi bé missió impossible.
A mida que ens apropem al moll el trànsit de vaporettos, taxis aquàtics i petites embarcacions locals es fa més intens.
Baixem i enfilem cap el centre neuràlgic, la Piazza San Marco, i just passem per un dels ponts més típics: el Pont dels Sospirs...1ª parada de “sessioneo”!
Hi ha una gentada, i fer fotos sense espontanis és quasi bé missió impossible.
Seguim fins a la plaça, on en lloc de persones només es veuen mans amb
mòbils i pals selfies! Ara ens fem creus de com podíem sobreviure abans a les
vacances amb només un carret de 24 fotos, de les que una part sortien mogudes,
doncs un de 36 ja era tot un luxe per desprès portar-les a revelar!!
Però...ens afegim a la multitud: 2ª parada de “sessioneo”, aquesta
encara més intensa (en Manel comença a rondinar).
Fem el recorregut marcat a una de les guies i caminem per estrets carrerons del districte de San Marco, un dels sis “sestieri” en que està dividida la ciutat.
 |
| Sestieri |
El sestiere de San Marco és el més turístic de Venècia. També inclou l'illa de San Giorgio Maggiore.A la zona es trobava la seu del govern i es concentren la majoria de punts importants de Venècia.És la zona més construïda de la ciutat i, sens dubte la zona més visitada.És la part de la ciutat amb més hotels.Queda unit al sestiere de San Polo mitjançant el Pont Rialto, el més antic de la ciutat, i a Dorsoduro mitjançant el Pont de l'Acadèmia.
Donem per acabada la jornada tornant a la Piazza San Marco i a la part posterior
del Pont dels Sospirs per fer el darrer “postureo” del dia.
Ens fa gràcia tornar a Tronchetto per el Gran Canal, gran error doncs va ple, fa una calor que espanta, ens toca anar a dins i no veiem res! La Núria es cola a la part exterior i pot fer unes fotos...
Pernocta: APN Tronchetto -34,50 €/24h, inclòs aigua i llum, no punt de descàrrega - (GPS: 45.43926, 12.30431 )
Trajecte acumulat: 1.124 km
Peatges: 10,20 €
Entrades: 12,00 € (casa Giulietta 2 pax)
Varis: 124,20 € (116,00 € vaporetto)
Àrea/Pàrquing: 44,50 €
Dilluns 14 d'agost: Venezia
7:30 h. i 26º C
trajecte: 0 km
Nit tranquil·la a Tronchetto.
Tot i estar en el mateix fus horari aquí es fa de dia aproximadament una
hora abans que a casa, i, entre això i la calor, passades les 7:00 h ja estem
en peu; cosa que ens va bé per poder sortir una estona amb les gosses sense
trobar gent. La gran zona de pàrquing destinada als utilitaris està quasi bé
deserta, i les peludes poden fer unes bones carreres matinals.
Esmorzem i ens disposem a tornar al centre, l’objectiu del matí es el
sestieri de San Polo:
El sestiere de Sant Polo és el més petit i més cèntric de la ciutat.És la zona més antiga de Venècia i deu el seu nom a l'Església de Sant Pol.Es va establir abans del s. IX, època en què Sant Pol i Sant Marc formaven part de les Illes Realtinas.Queda unida a San Marco mitjançant un dels quatre ponts que creuen el Gran Canal, el mega fotografiat Pont Rialto.En ell se situa un dels principals mercats de la ciutat, el Mercat Rialto.(www.venecia.travel)Tot i ser aviat els vaporettos van ja força ocupats i no podem agafar seient exterior a la zona de popa, així que ens quedem a la part de embarcament/desembarcament on al menys corre una lleugera brisa. Compartim trajecte amb la Sandra i família, que ens comenten que desprès de dinar ja marxaran cap a Eslovènia, demà tenen entrades per un espectacle a les cavallerisses de Lipica (nosaltres hem deixat aquesta visita per el tram final de les vacances).
Encara no són les 10:00 quan arribem a la parada de Rialto, molt a prop
del pont, hi ja hi ha força gent, tot i que a aquesta hora podem fer algunes
fotos decents (desprès amb la multitud serà impossible acostar-se a la barana)
Des del centre del pont podem gaudir de les dues cares del Gran Canal.
Les parades de fruites i verdures ocupen carrers i petites places vora el canal. Aquí es respira un ambient més tranquil que a la zona de San Marco, i quan sortim dels carrers principals ens barregem amb els autèntics venecians que segueixen la seva vida quotidiana com si no d’adonessin dels milers de turistes que es mouen a un parell de carrers.
Ens crida la atenció el munt de manats de pebrots bitxo a les parades...
Per mala sort és dilluns, i la zona del peix i marisc està tancada! Llàstima, nosaltres que veniem disposats a assortir la nevera amb alguna “delicatessen”, i ens hem de conformar amb un “aperitiu” en una placeta...tastarem un de típic de la zona: Aperol Spritz. Ohh he de reconèixer que m’encanta, i serà un dels clàssics durant les vacances.
Tornem a dinar a la autocaravana, aquesta tarda tenim prevista una
visita a la illa de Burano i hem de sortir aviat. Fa moltíssima calor i en
Manel opta per quedar-se a la auto, no podem deixar tanta estona a les gosses
soles i amb les portes tancades, i si anul·lem la visita a les “fotògrafes” els
hi ve algo...
Així que escalfo un llomillet (precuinat) i tan punt acabem deixem a en
Manel de guàrdia i comencem el periple cap a Burano, falten pocs minuts per les
15:00 h.
Desprès de mirar totes les combinacions de transport possibles ens
decidim per agafar el People Mover, un tramvia elevat que en poc més de cinc
minuts ens porta fins a la plaça de Piazzale Roma, aquí agafem el vaporetto 4.1
(també podria ser el 5.1) fins a la parada de Fundamente Nove i des d’aquí la
línia 12 fins a Burano (amb aquesta línia es pot fer parada a les illes de Murano
i Torcello)
Potser en unes altres condicions haguéssim gaudit del viatge, però les
aglomeracions i la forta calor fan que arribem a Burano mig marejades. Posem el
peu a terra a les 17:40 h., més de dues hores desprès d’haver sortit de
Tronchetto!!
La illa desprèn un aire de tranquil·litat, la gent només s’aglomera en
el moll de les típiques cases de colors. Però nosaltres no ens podem entretenir
gaire...si no farem tard per arribar a sopar...
I, en poca estona, fem tantes fotos com si ens haguéssim estat tota la
tarda, amb un gelat com a premi final. Fa tanta calor que en el temps de “disparar”
ja es comencen a desfer.
En vistes del que hem trigat per venir descartem visitar Torcello, tot i
que hem llegit que és totalment recomanable, inclús molt més tranquil·la que
Burano, i iniciem el trajecte de tornada; més del mateix: gent i calor.
Descansem una estona i gaudim de la posta de sol a Tronchetto.
Com a comiat de la nostra curta, però intensa, estada a Venècia avui
soparem al centre. Un amic d’en Manel li ha passat el nom d’una osteria amb una
bona relació qualitat/preu i anirem a veure que tal.
Guiats per el Sr. Google no tenim pèrdua, localitzem el local al
sestieri de Rialto, així que tornem al vaporetto línia 2 que ens deixa passat
el pont.
Camí del restaurant passem per varies botigues de records, les nenes
volen comprar unes màscares venecianes, però la Núria no en troba cap que li
agradi, diu que vol unes que va veure ahir per la tarda mentre passejàvem per
San Marco!
Sopem en una de les taules exteriors de la Osteria Barababao, que tot i
estar en un dels carrers que podríem anomenar “tranquils” té un pas continu de
gent. De menú pizza per les noies i espaguetis funghi per a en Manel, vi
frizzante, aigua, postres per a la Sandra i cafés = 89€. Tot estava molt bo, i
per estar al centre de Venècia trobem el preu correcte, bona recomanació d’en
Federico¡!.
De tornada cap a Tronchetto, increïblement anem sols en el darrer tram
del trajecte del vaporetto per el Gran Canal, bon comiat.
Segona nit de calor...acompanyats una estona per la música "maquinera" dels cinc joves que ocupen l’autocaravana que ha aparcat al nostre costat,
esperem que vagin a continuar la festa al centre i ens deixin dormir.
Trajecte acumulat: 1.124 km
Supermercat: 9,60 €
Hostaleria: 117,60 €
Varis: 9,00 €
Àrea/Pàrquing: 34,50 €
Dimarts 15 d'agost: Venezia - Bovec
7:00 h. i 25º C
trajecte: 216 km
trajecte: 216 km
No podem marxar de Venècia sense les apreciades màscares (i posar-nos a
la meitat de l’expedició de canto ja a les primeres de canvi), així és que el
pla és agafar el primer vaporetto que surti direcció San Marco i ràpidament
buscar la botiga on creuen haver vist les màscares i tornar disparades, en
Manel es queda de guàrdia...
Al final si que haurem amortitzat els tiquets del transport públic!
Al arribar al moll d’embarc està apunt de sortir un, i com és la línia
que segueix el Gran Canal decidim baixar a Rialto i fer la darrera part del
trajecte caminant, realment es més ràpid, i en un moment estem a la gran plaça
i la creuem en direcció a la botiga. Es nota que és primera hora doncs encara es
pot caminar sense aglomeracions, però de cop els primers grups de turistes
comencen a aparèixer per tot arreu.
Fem, de memòria, el mateix recorregut que la primera tarda a Venècia...i
finalment trobem la botiga...però arribem massa aviat, tot just han pujat les
persianes i estan fregant el terra, ens indiquen que en 10 minuts obriran.
Aprofitem aquest lapsus de temps per comprar una dessuadora (l’altra
petició de la Núria) en una parada ambulant d’una plaça annexa.
Amb la dessuadora, un pack de quatre màscares, unes “boles” de record
per la col·lecció de la Núria i un braçalet de vidre de Murano que m’autoregalo fem camí de retorn cap a Tronchetto, intentant captar les
darreres imatges de Venècia mentre deixem enrere el Pont Rialto.
Com a curiositat, aquest matí, hem pogut observar
varies escenes de la vida quotidiana que fins ara no se’ns havia ocorregut
pensar com es portaven a terme:
- Hem vist la carrega de la brossa en unes embarcacions destinades a aquest fi, grans bosses classificades per colors que denoten que aquí també fan una recollida selectiva de residus.
- De la mateixa manera a primera hora el canal bullia amb vaixells destinats a abastir els bars i restaurants, i personal en terra s’ afanyava a finalitzar el repartiment amb transpalets.
- També hem observat com fan per pujar els materials en alguna de les cases o façanes que estan en rehabilitació: vaixells grua.
- I, potser, el que més ens ha sorprès ha estat veure una “llanxa ambulància” solcant a tota velocitat el canal fent sonar les sirenes, deixant una estela de grans onades que han fet bellugar el vaporetto i per sort en aquell moment no havia gòndoles amb turistes a la zona...si no s’hagués remullat més d’un mòbil.
A Tronchetto en Manel ja té
LaCargoleta a punt i desprès de passar per caixa (69€/2nits, cobren per trams
de 12h a raó de 21€ les primeres i 16€ les posteriors).
Tornem a creuar el pont que uneix Venècia amb terra ferma i enfilem
direcció Eslovènia. Anem justos de gasoil, en el nostre intent de creuar Itàlia
sense pagar el caríssim preu de les seves benzineres, i no ens volem arriscar
així que parem a la primera que trobem i posem 20€. (S’ha d’anar en compte
doncs a les mateixes benzineres hi ha sortidors auto-servei i altres que et
venen a servir amb una diferència de preu de 1,32 a 1,47 €/l !! I clar als
rètols posen el preu més econòmic...)
 |
| Dia 15/08: VENEZIA - BOVEC |
Creuem la frontera i estem a Nova
Gorica, ja a Eslovènia.
En la primera benzinera omplim el dipòsit i comprem la “vinyeta eslovena” que ens permetrà circular per totes les autopistes del país. Els
preus són de 15 €/semana i 30 €/mes; ens quedem amb la segona. Els cotxes i
autocaravanes tarifen classe 2A.
La primera impressió que tenim del nou país és bona, hem deixat enrere les estressants carreteres de la plana italiana i de cop ens endinsem en un paisatge verd i tranquil.
Però, llei de Murphy, només travessar la frontera hem
agafat la carretera 103 que transita encaixonada entre muntanyes, a la part
dreta, i el riu Soča, a l’esquerre, i de moment no
trobem cap lloc adient per parar a dinar.
Ja, amb l’estomac als peus trobem un pàrquing força gran a la sortida
d’una petita població, i ens hi parem. Escalfo uns macarrons (darrer plat
precuinat del nostre rebost) i els acompanyem amb un pica-pica variat. De
moment fa molta calor...esperem que al endinsar-nos en la Vall del Soča baixin les temperatures.
El primer objectiu eslovè és la visita a la Cascada de Kozjak (Slap Kozjak) a la que arribem un cop
passat la localitat de Kobarid i
travessat el pintoresc “i estret” Pont
de Napoleó (anomenat així per l’estada de les tropes de l’emperador en
aquest indret).
 |
| Pont de Napoleó |
El petit pàrquing, situat enfront d’un càmping, està abarrotat de
cotxes, un parell d’autos i varis campers...impossible aparcar, girem cua i
busquem un aparcament alternatiu. A l’entrada de Kobarid trobem lloc sense
problema, només amb l’inconvenient de que hem de caminar una estona més.
Tornem a creuar el Pont de Napoleó,
i ara, a peu, podem admirar les clares aigües del riu Soča, totalment transparents, a les que el color
del fons els hi fa tenir una tonalitat maragda.
Sabíem que la zona era turística, però no
esperàvem trobar tanta gent...iniciem la ruta a peu cap a la cascada seguint la
fila de gent que hi va, sembla la Rambla un dia festiu!
Per sort aviat caminem sota la frescor dels espessos arbres, i ens sorprèn una excursió de jubilats italians que avancem a mig camí; pregunten les iaies, totes engalanades i amb talonets – si falta molt? – Com un viatge organitzat porta a la gent fins aquí sense advertir-los (o potser si) que és un sender de muntanya ¿? I amb la calor que fa...
La zona prèvia a la base de la cascada, a la
que només s’arriba per una passarel·la de fusta penjada a la roca, o travessant
pel mig del riu amb la corresponent remullada dels peus, bull amb una multitud
de gent.
Aprofitem una part que queda lliure per que les gosses, que ja fa estona que estan intranquil·les sentint la remor de l’aigua, es facin un bany refrescant mentre la Núria agafa la càmera i creua les fustes per anar a fer el corresponent reportatge fotogràfic.
Desprès d’un apreciat berenar la Sandra i jo fem una altra incursió a la base de la cascada, aquesta vegada des de baix, creuant el rierol, i que bé ens senta remullar els peus en l’aigua freda, molt freda, fa que recuperem forces per la tornada. En la cova que amaga el salt d’aigua s’ha format una bonica piscina natural d’un intens color turquesa.
Aquesta zona de la Vall del Soča és molt visitada pels amants dels
esports d’aventura, però també atrau al turisme històric doncs va ser l’escenari
de les 12 Batalles del Front del Soca (o Isonzo com és conegut en Italià),
durant la I Guerra Mundial. Una ruta de trekking combina l’esport i la història,
seguint el Camí de la Pau es poden
descobrir els indrets que entre els anys 1915 i 1918 enfrontaren l’exercit
italià amb les tropes de l’imperi austrohongarès.
El Museu de Kobarid explica amb tota mena de
detall els fets, i proposa visites guiades a la zona, però per avui nosaltres
ja tenim prou i ens saltem aquestes visites.
 |
| Camí de Bovec |
La pernocta la tenim prevista a l’àrea
de Bovec, a uns 20 km d’aquí, i anem
cap allà per la 203 seguint la llera del riu Soča. El paisatge es torna alpí. Fem una breu parada al marge de la
carretera, des d’on en divisa una altra cascada, la Slap Boka, que amb els seus
144 m. de caiguda està considerada la més alta del país. En aquestes dates el
cabal és bastant escàs i des d’aquesta distancia queda bastant deslluïda. Dos
camins pugen fins a la base, però es fa tard i fem les fotos des del pont que
creua el torrent, totalment sec però que ens deixa intuir la força que deu
porta l’aigua quan baixa en èpoques de desgel.
L’àrea per autocaravanes es troba ubicada al
pàrquing de l’estació d’esquí de Kanin, a les afores del poble de Bovec, i
segons indica el rètol informatiu s’ha de fer el checking a la caseta
d’informació del Bovec Sport Center, que a part de gestionar una zona
d’acampada annexa coordina les empreses d’esport d’aventura de la zona.
Demà les nenes durant a terme un dels
objectius d’aquestes vacances, el salt amb la tirolina Zipline:
"Per a tots els drogadictes d'adrenalina la tirolina està ubicada al poble de Bovec, a la vall de Krnica, connectant els cims de dues muntanyes que fan més de 2000m: Kanin i Rombon. És una de les tirolines més grans d'Europa Central i sens dubte la més gran d'Eslovènia.Tens por a les altures? Enfronta la por i vola per sobre la vall de Bovec. El descens en la tirolina et deixarà amb la boca oberta a causa de l'adrenalina que començarà a circular per les teves venes i les increïbles vistes dels Alps Julians."
Bé, desprès d’aquesta propaganda, no ens la
podíem perdre.
Al pagar la pernocta fem la reserva per el
salt de demà, la Sandra i la Núria queden apuntades amb el grup que surt a les
10:00 h, en Manel i jo ens quedarem al campament base!
I desprès de sopar (gaspatxo i hamburgueses) ens posem amb el primer capítol de la sèrie que portem gravada per aquestes vacances: Germans de Sang -Band of Brothers-, nosaltres ja la havíem vist fa temps i la Sandra de seguida s’enganxa a la trama.
Pernocta: ASN Bovec - 20 €/24hr inclosos llum i tots els serveis - (GPS: 46.33346, 13.54073)
Trajecte acumulat: 1.340 km
Gasoil: 99,44 € (1,21 €/l)
Peatges: 40,30 € (inclou vinyeta eslovena 30€/1mes)
Varis: 38,00 €
Àrea/Pàrquing: 20,00 €
Dimecres 16 d'agost: Bovec - Kranjska Gora
7:30 h. i 19º C
trajecte: 49 km
trajecte: 49 km
El dia s'aixeca amb un bon sol però notem la lleu baixada de temperatura respecte a la xafogor dels dies anteriors.
El pàrquing està molt ple ja de bon matí, un
munt de gent ha arribat per fer rutes de senderisme o pujar amb el telefèric,
que porta a la zona alta de la muntanya, on es localitzen les pistes
d’esquí...ara, immensos prats d’ herba.
Hem d’estar a les 9:30 h a la caseta
d’informació per pagar la resta d’import corresponent als salts amb la tirolina
(ahir nomes ens van demanar 20€ de reserva), així que aprofitem el temps per
començar el dia amb un bon esmorzar i torn de dutxes.
Les nenes estan nervioses. A la caseta ens
cobren i ens indiquen que en 20 minuts hem d’estar a la agencia que gestiona
els salts, Aktivni Planet, al centre de Bovec, des d’on sortirà l’expedició
fins a la base del Zipline.
Fem el camí a pas ràpid, i un cop allà les
preparen per l’activitat: arnès i casc...i marxen cap el vehicle tot terreny
que les pujarà fins el cim.
Amb els nervis no es volen emportar la càmera perquè diuen que els hi caurà i amb els leggins (sense butxaques) no agafen ni el mòbil!! Ens quedarem sense ni una foto de l’aventura...i estaran incomunicades...
Ens diuen que la activitat durarà un parell
d’hores, així que en Manel i jo ens ho agafem amb calma i fem un volt per
aquesta petita localitat alpina, aprofitant per comprar el pa i unes pastes
típiques per quan tornin.
Dues hores donen per molt i com el poble és petitó no tenim més opció (
Passades les dues hores anem a esperar a
veure com ha anat, però triguen i triguen, i acabo preguntant a la noia de
recepció quina hora és la prevista d’arribada del grup: la una! Vaja,
l’activitat dura dues hores però es veu que no tenen en compte el desplaçament
i explicacions abans del salt...optem per tornar a buscar la autocaravana.
Recollim tot, i decidim continuar ruta, però
com el carrer que travessa Bovec és força estret i sense lloc on parar jo
m’avanço a peu i quan recullo a les “saltadores” truco a en Manel per que ens
reculli “al vol”.
Abans de deixar Bovec parem a una explanada
per treure una estona les gosses, el paisatge és espectacular.
La previsió d’avui és coronar el Pas de Vršič, el pas més alt d’Eslovenia accessible per carretera, a
1.611 m. en el cor del Parc Nacional de Triglav (Alps Julians), i per això
recorrerem els quasi 50 quilòmetres que separen Bovec de Kranjska-Gora per la
206, una típica carretera de muntanya, amb la peculiaritat que les seves 50
corbes tancades estan senyalitzades i numerades!
 |
| Dia 16/08: BOVEC - KRANJSKA GORA |
Passada la petita localitat de Trenta, que a peu de
carretera acull el TIC (Centre d’informació Turistica) de la Vall de Trenta,
comença la pujada.
Durant la I Guerra Mundial (1914-1918), Kranjska Gora va ser un important punt estratègic cap al Front d'Isonzo, lloc on van combatre en diverses batalles tropes austríaques i italianes. Entre els anys 1915-1916 l'exèrcit austríac, valent-se de més de 10.000 presoners russos, va ordenar construir una carretera que servís de canal de proveïment militar cap al front a través del Pas de Vršič. Al març de 1916 més d'un centenar de soldats russos (algunes fonts els xifren en gairebé 300) van morir sepultats després d'una allau de neu. Any seguit, el 1917 els propis soldats russos aixecarien la capella ortodoxa i la sepultura en forma de piràmide sobre les tombes de tres soldats en record als morts. En aquesta sepultura es pot llegir una inscripció en rus que diu: "als fills de Rússia"
Des de l’any 2006,
en commemoració del 90è aniversari de la tragèdia, aquest tram de carretera és
conegut com Ruska Cesta (camí rus).
Abans d’arribar a l’alt de Vršič tenim una xinxeta marcada en el punt de naixement del riu Soča (Izvir Soče), però com se’ns tira a sobre l’hora de dinar preferim parar en un gran pàrquing just abans del desviament cap a la font, no sigui que més a munt tinguem complicat aparcar.
Aprofitem l’estona de dinar per comentar les aventures dels descensos amb la tirolina; ens expliquen que el trajecte estava dividit en trams i que a la baixada final han hagut de tirar-se juntes...i clar...discutint per si una no frenava, que l’altra no la escoltava...total que al arribar al final el monitor els hi ha preguntat que què parlaven que les escoltaven des de l’altra punta de corda!!
Per sort, podem aparcar al lateral de la carretera a prop de l’inici de la ruta a peu cap al naixement del riu, que segons l’indicador es de 15 minuts...però vaja 15 minuts... El primer tram es fa bé, però quasi quan som a dalt el camí (de cabres) es converteix en unes escales de pedra molt empinades, i com anem amb les gosses no acabem de pujar, la pobre Beti ja no està per aquests “trotes”
En Manel s’acosta el màxim al salt d’aigua des de la nostra posició per fer unes quantes fotos i, adonant-nos per satisfets, fem camí de tornada cap a la autocaravana.
Continuem ruta i iniciem, ara si, la part més complicada del trajecte; les corbes de 180º fins el cim fan que LaCargoleta disminueixi el ritme i en Manel es veu forçat a sortir de la majoria de corbes en primera per a tenir la potencia necessària per afrontar la pronunciada pendent, i puja com una campiona!
I, 24 corbes, desprès fem el cim.
I, tot el que puja...ha de baixar... i ara ens vénen 26 corbes tancades amb una forta pendent de baixada, i si abans s’ha posat a prova el motor ara seran els frens els que hauran de resistir el fregament. Una gran part del traçat està pavimentat amb llambordes, suposem que per facilitar el trànsit en èpoques fredes, tot i que actualment és una carretera d’estiu i els mesos hivernals està barrat el pas.
 |
| Patrulla de manteniment lluitant contra les males herbes!! |
Pocs minuts desprès del pas de Vršič ens trobem la Ruska Kapelica
(Capella Russa), millor
dit ens la passem de llarg, doncs no hi ha habilitat cap mena de pàrquing i hem
de baixar fins a la propera corba i aparcar a la vora de la carretera.
Des d’aquest punt només ens resten uns pocs quilòmetres per arribar al destí de pernocta, Kranjska-Gora, que disposa d’una àrea de pernocta just als peus de la seva estació d’esquí. Trobem lloc sense problema i ens podem connectar a la corrent. El preu per passar la nit és de 15 €, i un rètol indica que és pot passar a pagar a un punt indicat al centre del poble fins les 17:00 h...hem fet tard. Aquesta vegada parem de gratis.
Desprès de les típiques feines post-parada i deixar a les gosses passejades i sopades marxem cap al centre del petit poble amb en Manel, les nenes es queden fent el ronso (mòbil en mà) a la autocaravana.
Són quasi les
20:00 h, i a diferencia dels pobles francesos a aquesta hora, aquest té molt de
moviment. Encara queden obertes paradetes d’un mercat al carrer i les terrasses
del bars estan molt animades...cosa que aprofitem per fer un aperitiu.
Sopem, aviat, pa
amb tomata i embotits, i em queda una estona de temps, abans de la sessió
nocturna de Germans de Sang, per posar al dia el quadern de viatge...mentre en
Manel i les nenes juguen una altra partida de parxís.
Trajecte acumulat: 1.389 km
Supermercat: 6,20 €
Hostaleria: 8,50 €
Entrades: 110,00 € (Zipline 2 pax)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada