Primeres vacances de la "nova normalitat", i per fi podem sortir sense restriccions, sense mascaretes i sense ratis d'aforament...s'ha obert la veda!!
L'any passat varem quedar bastant saturats de la costa asturiana, massa gent, massa autocaravanes (càmpers i vans) i molts pocs llocs on aparcar i pernoctar sense agobios, així que aquest agost tornem a França, a una zona que se surt bastant de les rutes típiques de "turisteo", a veure si aconseguim viatjar amb relativa tranquil·litat.
El nostre destí és el nord-est del pais gal, i centrarem el recorregut en seguir, durant la primera setmana, els vestigis de la I Guerra Mundial (coneguda fins a l'esclat de la II GM el 1940, com a Gran Guerra), rutejant per la regió del Grand Est, creada després de la reforma territorial de 2014 per la qual es van fusionar les regions prèvies d'Alsàcia, Xampanya-Ardenes i Lorena.
Després pujarem cap al nord, recorrent la nova regió dels Hauts de France, que va fusionar les antigues Nord-Pas de Calais i Picardia.
Finalment, de baixada, visitarem la costa de l'Alta Normandia, amb els seus famosos penya-segats de la Costa d'Alabastre i enfilarem direcció sud, seguint la ruta dels formatges AOP Normandie.
Resumint els nostres objectius son els següents:
✔ GRAND EST: Vestigis de la Gran Guerra i Ruta del Champagne
✔ HAUTS-de-FRANCE: Flandes francès i Operació Dynamo
✔ NORMANDIE: Costa d'Alabastre i Ruta del formatge AOP de Normandia
Per primera vegada en 23 anys marxem sols!! Les "nenes" ja campen soles i tenim tota LaCargoleta per a nosaltres dos, bé, per nosaltres i les incondicionals Mica i Morga, que ensumen les vacances i ja estan amb les seves motxilles preparades.
I, la darrera setmana se'ns afegirà el meu germà Alex, que ja ens ha omplert el rebost amb unes quantes ampolletes ...
En marxa!!
Divendres 05 d'agost: FIGUERES - REMOULINS
18:15 h i 31ºC
trajecte: 284 km
Sortim molt puntuals, a les 18:15 h arranquem. Potser una de les vegades que sortim abans.
La ruta ens és familiar, i conduïm fins al punt escollit de pernocta, Remoulins, que queda molt a prop de la sortida de l'autopista. En aquesta ocasió no podem dormir al pàrquing on solíem parar, han posat barreres d'alçada. Havia mirat altres alternatives a prop de la benzinera on demà al matí volem omplir el dipòsit, però quan hem arribat hem vist massa moviment (hi ha un McDonals al costat) i hem optat per entrar a l'àrea que hi ha passat el pont sobre el Gard, a la sortida del poble.
És de la xarxa CampingCar Park i ja tenim la targeta d'usuari; preferim pagar, estar tranquils i poder dormir amb les finestres obertes, fa moltíssima calor!
Finalment corre un bon airet i dormim millor del previst.
Pernocta: ASN Remoulins (CampingCar Park) - 13,90 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N43.937897, E4.55513)
Trajecte acumulat: 284 km
Supermercat: 133,49 €
Peatge: 40,40 €
Pk/àrea/càmping: 13,90 €
Dissabte 06 d'agost: REMOULINS - DIJON
7:30 h i 24,2ºC
trajecte: 433 km
Com gairebé sempre, som dels primers a moure'ns. Tot i estar de vacances, el rellotge biològic està acostumat a "sonar" aviat, cosa que, per altra banda, ens és de molta utilitat per aprofitar bé el dia.
En Manel baixa fins al riu, i les gosses aprofiten el passeig matinal per refrescar-se a les aigües del Gard, així faran la ruta relaxades al seu piset.
Fem la foto de rigor de l'àrea i ens posem en camí. El nostre destí avui és la ciutat de Dijon, una de les peticions d'en Manel, on tenim reservat el càmping per a dues nits.
L'autopista va força plena i decidim sortir a la nacional abans d'arribar a Valence, de pas aprofitarem per posar gasoil, però entre el pas pel centre dels pobles, amb velocitat limitada, i la infinitat de rotondes, tornem (amb la cua entre les cames) cap a l'autopista.
A mesura que avancem, direcció nord, el trànsit es comença a diluir; una part enfila cap a la desviació de Grenoble, i la majoria de vehicles continuen, direcció oest, cap a París.
Minuts abans de les dues, hora prevista per al Check-in, arribem al càmping de Dijon, situat a l'oest de la ciutat, a prop del llac que li dóna nom, el Llac Kir.
El càmping disposa d'una zona destinada a la pernocta d'autocaravanes a la zona exterior, davant de la recepció, amb una tarifa més reduïda (12,50 €/nit) però com a inici "relax" de vacances, previ a la ruta, hem preferit instal·lar-nos còmodament en una de les parcel·les i acampar en tota regla.
La parcel·la que ens assignen és molt àmplia -realment totes ho són-, tant que podrien acampar dos vehicles!
I a l'ombra d'un gran arbre.
Això comença bé!!
Després de dinar amb calma i fer una bona sobretaula, una dutxa ràpida i refrescant a la auto i anem cap al centre per un camí ombrejat que segueix la llera d'un rierol, marcat amb les indicacions de Promenade de l'Ouche.
Quan s'acaba el corriol i, abans d'arribar al casc històric, trobem la moderna "Cité internationale de la gastronomie et du vin", aixecada al solar on antigament s'ubicava l'antic hospital general de Dijon.
Es va inaugurar tant sols fa un parell de mesos, el 6 de maig passat, i la seva missió és promocionar tant els menjars gastronòmics dels francesos com els “climes” de la vinya de Borgonya, tots dos catalogats com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Com hem sortit amb les gosses deixem la visita per demà i fem una passejada pels carrers més cèntrics, on ens sorprèn la quantitat de gent i botigues per ser un dissabte a la tarda del mes d'agost. Es veu una ciutat molt animada, neta i tranquil·la, ens agrada.
Fa molta calor, i ens asseiem una estona a l'ombra en una de les terrasses de la concorreguda Place Emile Zola. Unes cervesetes ben fresques per a nosaltres i un bol d'aigua per a les peludes (que ens ha portat molt amablement el cambrer, per alguna cosa estem a The Blue Dog!!)
Després d´aquesta primera presa de contacte amb la ciutat tornem al càmping i acabem la tarda amb un aperitiu al bar adossat a la recepció, degustant un vi de la Borgonya...
... i sopant un petit assortit de formatges al nostre jardinet particular, davant l'atenta mirada de les gosses.
De moment aquestes vacances comencen amb bon peu!
Demà sortirem a descobrir el casc històric de Dijon, seguint el Parcours de la Chouette.
Pernocta: Camping Lac Kir - 25,54 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N47.321288, E5.010886)
Trajecte acumulat: 717 km
Gasoil: 91,58 € (1,75 €/l)
Peatge: 51,20 €
Hostaleria: 22,00 €
Pk/àrea/càmping: 25,54 €
Diumenge 07 d'agost: DIJON
7:30 h i 16,4ºC
trajecte: 0 km
En Manel surt aviat amb les gosses, faran uns quilòmetres seguint el sender que envolta el Llac Kir.
Jo aprofito per endreçar una mica i posar al dia les notes del viatge, a veure si aquesta vegada aconsegueixo no perdre el fil...
Després d'esmorzar sortim cap al centre.
És aviat i es veu poca gent pel carrer, quina diferència amb ahir a la tarda!
Busquem l'inici del recorregut conegut com el Parcours de la Chouette, un circuit turístic urbà que, marcat amb una sèrie de plaques metàl·liques incrustades entre les llambordes del carrer, recorre els principals monuments de la ciutat, com el Camí de Sant Jaume però en lloc de petxines amb chouettes (òliba de la sort de la ciutat).
La ciutat de Dijon, etiquetada com a "Ciutat d'art i Història", posseeix 97 hectàrees d'espai protegit inclòs a la llista del Patrimoni Mundial UNESCO, i considerat un dels més extensos de França. A l'interior d'aquest espai, més de 170 edificis i mansions acrediten una classificació o registre a l'inventari de monuments històrics.
Trobem les primeres òlibes a la Rue Monge, on també podem admirar les primeres mansions (hôtels particuliers) amb uns magnífics patis interiors i boniques façanes d'entramat de fusta. Se'n van construir més de 100 entre els segles XV i XVII. Els seus portals monumentals i les cobertes de teules vidriades eren testimoni de la prosperitat dels seus propietaris.
Actualment continuen habitades, la majoria reconvertides en edificis d'apartaments, i podem accedir a l'interior d'algun dels seus patis i jardins a tafanejar una mica.
Al final de la Rue Monge trobem l'antiga església de Saint-Jean, originàriament una petita basílica que es va aixecar al mig del cementiri on es van enterrar els cristians a la fi de l'Imperi Romà, i actualment sense ús de culte. Al llarg dels segles ha tingut infinitat d'usos des que durant la Revolució va passar a ser propietat nacional: mercat, magatzem de vins, magatzem de l'exercit, magatzem de farina... Finalment, va ser catalogada com a monument històric el 1862 i des de de 1974 acull el Teatre Dijon-Bourgogne, centre dramàtic nacional de Dijon.
Seguint la Rue Michelet, en menys d'un centenar de metres trobem l'antiga esglèsia de Saint-Philibert, la única romànica que es conserva a Dijon, i just davant, l'esglèsia de Saint Bénigne, consagrada com a catedral l'any 1792, en substitució de l'església de Saint-Étienne.
Saint Bénigne de Dijon va ser un monestir abans de ser catedral. La primera església, construïda sobre la sepultura del sant, data de l'any 535. El monestir va ser creat l'any 871, i després de diverses reformes i ampliacions, entre els segles XII i XIV, es va arribar a l'abadia d'estil gòtic borgonyó que veiem actualment, excepte una nova agulla, construïda a finals del s. XIX a la cruïlla del creuer, que seria, aleshores, la més alta i prima de França.
Les passes ens porten fins a la Porte Guillaume, un arc de triomf construït el 1788 sobre els fonaments d'una antiga porta de la muralla medieval. Originalment inserit al perímetre defensiu va quedar aïllat a finals del s XIX després de la demolició de les muralles.
Actualment l'arc dóna accés al Jardin Darcy, el primer jardí urbà de la ciutat (1880).
Ens desviem, per la Rue de la Poste, cap a la Place Grangier.
En un lateral de la Place Grangier (que deu el seu nom a Henri i Sophie Grangier, importants mecenes que van arribar gran part de la seva fortuna a la ciutat de Dijon), s'aixeca l'edifici de Correus: l'Hôtel des Postes, Gran Poste o Postes Grangier, com es coneix actualment.
Amb la seva arquitectura clàssica, representant de l'estil Louis XVI, contrasta amb l'edifici del cantó oposat, un sorprenent edifici estil Art Nouveau de principis del segle XX. Encara que no ho sembli les dues construccions són obra del mateix arquitecte, Louis Perreau, i executats al mateix període, del 1907 al 1909.
Al centre de la plaça hi ha una curiosa escultura, una esfera de 4 metres d'alçada amb un home assegut davant d'un rellotge que marca l'hora local.
L'esfera representa la Terra, amb dotze esferes de rellotge incrustades, on es pot llegir l'hora local d'una ciutat d'un dels cinc continents.
Als seus peus una placa:
"Aquí, podeu llegir simultàniament l’hora local de diverses ciutats del món.
Però el que importa és el vostre temps, el temps que és vostre ara mateix. Aprofiteu -ho!
I no oblidem: no és el temps el que passa, som nosaltres els que passem en el temps"
Des d'aquesta posició ja podem veure l'agulla de l'esglèsia de Notre-Dame, anem-hi!
Però abans, la Chouette ens porta fins a Les Halles.
Les Halles, el mercat central de Dijon, construït entre el 1873 i el 1875 està catalogat com a monument històric des del 1975. Amb una superfície de 4.400 m2 i una alçada total de 13 metres, està format per quatre pavellons articulats al voltant de dos passadissos transversals principals. L'esvelta estructura metàl·lica, blava turquesa, manté l'aspecte original, una successió d'arcades i columnes de fust estriat i capitells decorats amb branques de vinya.
Llàstima que, avui diumenge, els llocs de venda estan tancats, però podem entrar perquè fan Le Brunch des Halles, un aperitiu amb productes locals amenitzat amb música.
Creuem el passadís central i sortim cap a la Place Notre Dame, que realment és el carrer, més ample, que queda davant de l'esglèsia que li dóna nom.
Visitem l'interior i després envoltem l'edifici, seguint l'estret carreró, Rue de la Chouette, on finalment trobem a la nostra amfitriona.
L'òliba (chouette) és l'amulet de la sort a Dijon, i un dels símbols de la ciutat. Esculpida a la paret oest de l'esglèsia de Notre-Dame, es diu que cal demanar un desig i acariciar-la amb la mà esquerra (la del cor) perquè es compleixi.
A l'Oficina de Turisme es pot comprar un llibret, que val 3€, amb tota la ruta detallada i amb mapa, així com l'aplicació Android pels mòbils . Nosaltres l'estem fent per lliure seguint el plànol turístic de la ciutat, on està marcat el traçat amb una línia de punts.
La petita òliba a la part inferior dreta de la foto
Bé, i ja que l'hem trobada, l'acaronarem una mica a veure si es compleixen els auguris i tenim bona sort aquestes vacances!
La esglèsia de Notre-Dame està considerada una obra mestra del gòtic borgonyó de la primera meitat del segle XIII. Totes les gàrgoles actuals de la façana principal són falses, refetes al segle XIX, ja que les originals es van destruir quan una d'elles es va desprendre i va ferir una persona, cap al llunyà 1240.
.jpg)
Avancem uns metres i trobem la Maison Millière, clar exponent de l'arquitectura medieval, que conserva la façana d'entramat de fusta i maons esmaltats, mantenint la distribució original, botiga a la planta baixa i habitatge familiar al pis.
Construïda el 1483 per al comerciant Guillaume Millière va ser restaurada a principis del segle XX, quan es va afegir una curiosa estàtua d'un gat al capdamunt de la teulada, i va servir d'escenari per al rodatge de la pel·lícula "Cyrano de Bergerac".
Just al costat el nostre següent objectiu, la botiga de mostasses La Moutarderie Fallot, una de les més prestigioses de la zona. Entrem a fer unes compres.
Moutarderie Fallot cantonada Maison Millière
La Rue de la Chouette, que segueix la forma de creu de la planta de l'església, s'estreny al pas entre les altes torres de Notre Dame i la Maison Millière, quedant encaixonada entre les dues edificacions.
Passejar per la Rue Verrerie, perpendicular a la Chouette, ens transporta a temps passats; és una mostra contínua de maisons à colombage (façanes medievals d'entramat de fusta) que desemboca a la Place des Ducs de Bourgogne, un jardinet a l'accés posterior de l'antic palau dels ducs.
Accedim al pati interior del Palau dels Ducs i dels Estats de Borgonya, actualment seu de l'Ajuntament, Museu de Belles Arts i Oficina de Turisme.
La visita al museu és gratuïta, però la descartem perquè preferim passejar a mirar col·leccions d'art, així que travessem el pati i sortim cap a la façana principal, encarada a l'espectacular Place de la Libération, una enorme semicircumferència, amb unes originals fonts encastades a el paviment.
El conjunt arquitectònic és, en realitat, la suma de diverses edificacions superposades al llarg dels segles. La zona més antiga és el palau ducal (s XIV-XV), gòtic i coronat amb la torre de Felip el Bo, aixecat sobre les restes d'un antic castell adossat als murs d'un castrum gal·romà (s. III). La resta del conjunt és posterior, construïda en gran part durant el s. XVIII en estil clàssic, en el moment en què el palau va passar a ser la residència reial i va albergar els estats de Borgonya.
Seguint el carrer, un cop sobrepassada l'ala est del palau trobem un gran edifici que ens recorda el panteó, el Grand Théâtre, que dóna nom a la plaça adjacent.
A la mateixa plaça un altre edifici remarcable, l'església de Saint-Etienne, l'antiga catedral de la ciutat i actualment clausurada al culte que acull l'exposició d'un escultor de Dijon, François Rude. Entrem a fer una volta i ens trobem amb la sorpresa de que encara són visibles les subestructures de la cripta de l'església del s. XI, així com un important tros de la muralla del Castrum galo-romà, construït al segle III.
En aquest punt donem per finalitzada la ruta de l'òliba i tornem cap al càmping, però amb la intenció de parar a tafanejar una mica per la Ciutat de la Gastromonia, i fer una copeta de vi.
El recinte es compon de diversos mòduls o edificis amb exposicions (algunes de pagament i d'altres de lliure accés), locals gastronòmics i zona de botigues. Donem una volta per les botigues, que fan molt de goig, amb delicatessen que ens fan la boca aigua (formatges, carns, peix i marisc, xocolates,...) i ens asseiem en una de les taules de la terrassa del bar principal, on , no acabem d'entendre perquè, ens diuen que no tenen llicència per servir un parell de copes de vi si no es demana res de menjar!
Com?
Doncs marxem, ja farem l'aperitiu a Bar Cargoleta!!
Dit i fet, aperitiu, dinar, cafè i sobretaula...
A mitja tarda sortim a fer una passejada amb les gosses, que es fan una primera capbussada al riu Ouche, abans d'arribar al Lac Kir.
El Kir és un llac artificial travessat d'oest a est per les aigües del riu Ouche. Inaugurat el 1964, porta el nom del seu creador Félix Kir.
L'entorn, desenvolupat entre el 1965 i el 1971, ocupa prop de 33 hectàrees d'espais verds i acull múltiples activitats relacionades amb el cos d'aigua i el seu entorn boscós, i des del 2005 una zona a la riba es converteix cada estiu en la platja de Dijon, Dijon Plage.
Fèlix Kir, canonge i membre actiu de la resistència francesa durant la II Guerra Mundial, va ser elegit alcalde de Dijon el maig de 1945, just en finalitzar el conflicte bèl·lic, càrrec que va ocupar fins a la seva mort el 1968, desprès de ser reelegit quatre vegades seguides.Més tard descobrirem un altre element que també porta el seu nom...
Nosaltres accedim de nou al càmping i donem el sopar a les gosses, que han fet un bon passeig, i acabarem de passar el dia al xiringuito. Estem intrigats amb una beguda que vam veure demanar ahir a una parella de francesos.
Kir Bourguignon i Mostassa "dijonnaise"
Resulta que la beguda és el còctel més famós del lloc, el Kir Bourguignon, elaborat amb crema de cassis (licor de grosella negra) i vi blanc aligoté de Borgonya.
Aquesta beguda no va ser inventada pel canonge Kir, sinó que se servia als hostes de l'Ajuntament feia dècades; Félix Kir va concedir l'exclusivitat del nom "Kir" a la Maison Lejay-Lagoute, creadora de la crema de cassis.
KIR BOURGUIGNON
1/5 part de Cassis
4/5 parts de vi blanc de borgonya aligoté
Aquesta recepta original ha donat pas a diverses combinacions:
- Kir Royal: Elaborat amb xampany.
- Kir Pétillant: Elaborat amb vi escumós.
- Kir Cardinal: Elaborat amb vi negre, en lloc de blanc.
- Kir Imperial: Elaborat amb licor de gerds, en lloc de cassis, i xampany.
- Kir Normand: Elaborat amb sidra normanda, en lloc de vi.
- Kir Bretón: Elaborat amb sidra bretona, en lloc de vi.
- Cidre Royal: Elaborat amb sidra en lloc de vi, i amb una mida de Calvados.
- Hibiscus Royal: Elaborat amb vi escumós, licor de préssec, licor de gerds i flor comestible d'hibisc.
Després del que hem après avui ja podem anar a dormir tranquils... ja buscarem properament un supermercat per comprar els ingredients del que serà el nostre aperitiu estrella de les vacances!
Sopem un lleuger pica-pica i ho deixem tot recollit, demà deixem el càmping rumb als Champs de Bataille de la Gran Guerra.
Pernocta: Camping Lac Kir - 25,54 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N47.321288, E5.010886)
Trajecte acumulat: 717 km
Super: 1,10 €
Hostaleria: 7,00 €
Varis: 14,80 €
Pk/àrea/càmping: 25,54 €
Dilluns 08 d'agost: DIJON - VERDUN
7:30 h i 16,2ºC
trajecte: 306 km
Seguint la nostra rutina diària en Manel surt a caminar i jo reviso la ruta, i actualitzo les dades del viatge, abans de passar per les dutxes i esmorzar.
Passem pel punt de descàrrega del càmping a buidar i omplir dipòsits i passades les 8:00 h. arranquem cap a Verdun, tenim poc més de 200 km de trajecte.
Posem gasoil a la sortida de Dijon i prenem l'autopista A31 fins a la sortida 14 (Verdun), on la deixem per endinsar-nos de ple a les estretes carreteres departamentals franceses, i iniciar el nostre periple seguint la línia del conegut com a Front occidental de la Primera Guerra Mundial .
Els anomenats Camps de batalla de Verdun, testimonis de l'heroisme dels soldats francesos de la I Guerra Mundial, anomenats "poilus", són les terres que s'estenen a les vores del riu Meuse, als voltants de la ciutat de Verdun.
Aquests terrenys, poblats de pobles destruïts, trinxeres, cementiris militars i forts, s'han convertit en llocs de memòria a cel obert per recordar la batalla que es va lliurar entre el 21 de febrer i el 19 de desembre de 1916; diuen la més llarga i sagnant de la Gran Guerra.
Més de 600.000 soldats francesos, alemanys i americans van deixar la vida en aquests llocs, escenari d'aquesta terrible guerra de trinxeres.
Avui destinarem la jornada a recòrrer la riba dreta del Meuse, la zona coneguda com a Saillant de Saint-Mihiel.
Les Côtes de Meuse: entre St-Mihiel i Verdun
Hem previst 4 possibles parades abans d'arribar a Verdun. Són les següents:
📍 Butte de Montsec, monument commemoratiu americà al cim del turó de Montsec
📍 Tranchée de la Soif, trinxera de la set, anomenada així per les penúries de fam i set que van patir els soldats francesos abans de ser presos pels alemanys
📍 Crête des Éparges, turó estratègic que dominava les vores del Meuse, on es va lliurar una cruenta guerra de mines, amb les línies enemigues a escassos metres de distància
📍 Ouvrage de la Falouse, petit fort en formigó armat, el darrer implantat a la defensa de Verdun, i que no va patir mai cap bombardeig durant el conflicte.
Ens apropem al nostre primer destí per la D119, des d'on, abans d'arribar al petit poble de Montsec (que dóna nom al turó), ja albirem la silueta de l'espectacular monument americà que s'alça al capdamunt.
Es pot arribar amb els vehicles fins al peu de l'escalinata, de pedra blanca, que dóna accés al monument. Aquest commemora les ofensives de l'exèrcit dels Estats Units que van permetre la reconquesta del sortint de Saint-Mihiel.
El monument, erigit el 1932, format per un cercle de columnes d'estil neoclàssic acull al centre una taula d'orientació amb un relleu en bronze que reprodueix el camp de batalla.
Ironies de la vida, el monument serà danyat durant la II Guerra Mundial pels nord-americans (1944), en el desallotjament a canonades dels seus ocupants alemanys. Restaurat, avui en dia el monument permet gaudir d'un panorama excepcional.
Descendim pel vessant del turó envoltats de camps de mirabelles, una varietat de pruna típica d'aquesta regió. Algunes cases al voral de la carretera exhibeixen cartells de venda directa.
A poc més de 15 km de distància trobem la nostra segona destinació, la Tranchée de la Soif (trinxera de la set) amagada sota la penombra de Le Bois d'Ailly (Bosc d'Ailly).
Aparquem al voral de la carretera, des d'on albirem els teulats del proper poble de Saint-Mihiel, i seguint els indicadors ens endinsem al bosc. Estem totalment sols.
La ciutat de Verdun, coronada per un cinturó de forts i protegida per la barrera natural del riu Meuse, és un dels principals reductes del territori, i objectiu de l'exercit imperial alemany, que avançant des del sud-est aconsegueix trencar la línia del front i prendre la localitat de Saint-Mihiel, el 25 de setembre de 1914, formant un sortint de 20 km dins del dispositiu francès, conegut amb el nom de Saillant de Saint-Mihiel.En uns panells informatius podem llegir la història de la formació del sortint i els fets ocorreguts en aquest bosc.
Tan bon punt es va formar el sortint de St-Mihiel, va ser objecte d'una multitud d'atacs de les tropes franceses. Una de les accions heroiques del sortint va tenir lloc aquí a finals de maig de 1915. A l'ímpetu de la batalla, la 7ª companyia dirigida pel comandant d'André va sobrepassar la línia alemanya i va quedar envoltada en territori enemic i aïllada de la resta de forces franceses. Assetjats, desatenen la petició de rendició dels alemanys, i sota la consigna «on ne se rend pas», resisteixen.
Finalment, sense aigua ni provisions, es rendeixen, i els 63 supervivents de la 7ª Companyia del 172è Regiment d'Infanteria son fets presoners. El comandant d'André és l'últim a sortir de la trinxera després de cridar els seus homes:
"Vinga, els meus valents, heu portat la resistència més enllà dels límits del patiment humà. No oblideu mai la Trinxera de la Set."
Seguim el sender que transcorre al costat del que al seu dia van ser les tritxeres on es van refugiar i van viure aquests poilus. Caminant en silenci sota la copa dels arbres per aquest lloc de memòria no podem arribar ni a imaginar l'infern d'aquells dies passats.
En dues clarianes del bosc s'aixequen els monuments commemoratius. Són els primers dels molts que trobarem dispersats per tot el territori durant els propers dies.
Memorial de la Tranchée de la Soif - Monument als morts al Bois d'Ailly
Ens posem de nou en ruta, travessem el poble de Saint-Mihiel i, per la D-964 ens dirigim cap a un altre turó, la Crête des Éparges, un llarg esperó situat entre Verdun i Saint-Mihiel, que va ser escenari d'intensos combats a causa de la seva gran importància estratègica.
Aparquem a la base del turó, al pàrquing on comença el circuit de descobriment. Hi ha una altra autocaravana, però se'n va mentre nosaltres preparem el dinar. Tornem a estar sols! gairebé no ens ho creiem... quin gust poder visitar les coses tranquil·lament i sense angoixes per aparcar.
Amb les piles recarregades sortim a recórrer el turó.
Site des Éparges (mapa circuit)
Intentant reduir el Saillant de Saint-Mihiel a la primavera de 1915, els francesos van dur a terme l'assalt a la carena de Les Éparges, que constituïa el límit nord-oest del Saillant. Aquesta carena era un punt estratègic que dominava les costes del Meuse.
Desprès del contraatac dels alemanys, l'enfrontament de la superfície s'enfonsa sota terra i comença una "guerra de mines" a les entranyes del turó... Els combats van continuar en els mesos següents i, encara que els francesos tenien presos diversos punts, no va ser fins al setembre de 1918 que el lloc de Les Éparges va ser alliberat íntegrament, gràcies a l'ofensiva del 1er Exèrcit nord-americà.
Amb els seus cràters provocats per les explosions, la carena encara mostra les cicatrius de la guerra de mines. Nombrosos monuments marquen els punts estratègics, i al peu nord del turó s'estén la necròpolis francesa anomenada Cimetière du Trottoir.
Iniciem la ruta pujant pel caminet cap al cim del turó. De seguida trobem la primera fita, el Point A, on s'alça el monument conegut com "Les Revenants de la 106ª R.I.", una piràmide irregular dominada per un cap humà, i de la que sobresurten mans demacrades, calaveres i creus, evocant el patiment de tots els que van lluitar en aquest monticle sagnant.
"Les Revenants" - Point A
Els francesos van designar les diferents altures de la carena amb les denominacions del Punt A (el més occidental) al Punt X (el més oriental). El Punt C estava ubicat al mig de la carena, anem cap allà travessant el bosc.
Monument du Coq (Monument del Gall) - Point C
En aquest punt intermedi trobem el primer monument que es va alçar, l'any 1924, en aquest paratge desolat: un obelisc de pedra que descansa sobre un pedestal esglaonat, coronat per un gall gal de bronze, conegut com a Monument du Coq (Monument del Gall), i dedicat a la memòria dels soldats de la 12a divisió caiguts a la Batalla de les Éparges.
Seguint el sender impressiona veure els immensos cràters que ens envolten. Són tan grans que en fotografiar-los no se n'aprecia la magnitud, amb la càmera del telèfon és impossible abastar-los ...
Arribem al cim, i a l'extrem oriental de la carena trobem un monument al final d'una petita esplanada, és el Monument del Punt X, dedicat "als que no tenen tomba". A la seva esquerra, una taula d'orientació domina la plana.
Monument du Point X "als que no tenen tomba"
Plana del Woëvre
Veiem que es pot pujar amb cotxe fins aquí a dalt, i ara, per baixar, seguim la carretereta asfaltada que ens porta fins on hem deixat LaCargoleta. I, seguim ruta.
Però abans de deixar enrere el Site des Éparges parem al peu del turó. Davant nostre s'estén, a la base del vessant, el Cementiri Le Trottoir, creat el 1915 com a cementiri del front i, un cop finalitzat el conflicte, reconstruït i convertit en necròpolis nacional.
Al límit d'aquest bosc nacional la necròpolis acull 2108 tombes, 2098 creus i 10 esteles musulmanes. A més, un ossari amb 852 cossos.
Necropole Nationale Le Trottoir
Ens adonem que ja no ens dóna temps de fer la darrera parada que teníem apuntada, el fort de l'Ouvrage de la Falouse; passen pocs minuts de les 16:00 i l'horari de visita és de 13:30 a 16:30 h. Se'ns a fet tard... Posem rumb directe cap a Verdun.
Verdun disposa de tres llocs on pernoctar, i els tres gratuïts: una àrea amb serveis, un pàrquing per a autocaravanes sense serveis, i un “amfitrió” de la xarxa France Passion. Per situació triem el pàrquing per a autocaravanes, anem cap allà a veure que tal ...
Un parquing mixt, asfaltat, amb places reservades per a autocaravanes, junt a una explanada a la riba del Meuse on les gosses podran esplaiar-se. Sembla tranquil, ja hi ha unes quantes autos aparcades, tot i que queden forces places lliures. Ens quedem.
APCC Verdun
Un cop aposentats i després de donar el sopar a les gosses, que es queden de guàrdia, sortim a visitar el centre de la ciutat.
Verdun romandrà sempre lligada en l'imaginari col·lectiu a la cruenta batalla de la Gran Guerra, però la seva història es remunta molts segles enrere, quan era un petit oppidum gal anomenat Virodunum, capital de la Civitas Verdunensium.Després del pas de l'imperi romà va ser evangelitzada al s. IV, i es va convertir en la seu d'un bisbat.
El 843 va ser la seu on els néts de Carlemany van signar el Tractat de Verdun, que dividia l'Imperi Carolingi en tres regions: França Occidental, Lotaríngia i Germània.
Durant 5 segles Verdun va pertànyer al Sacre Imperi romà-germànic, fins que el rei francès Henri II la va prendre en 1552, tornant a França. Aquesta apropiació es va confirmar al Tractat de Westfàlia (Pau de Westfàlia - 1648), i la ciutat va ser fortificada per l'enginyer militar reial, Vauban.
Quan Alsàcia i Lorena van ser annexionades a l'Imperi Alemany el 1871, segons el Tractat de Frankfurt, Verdun es va convertir en un dels últims reductes francesos abans de la frontera alemanya.
Caminem pel carrer paral·lel al riu Meuse fins trobar l'entrada oficial a la ciutat vella de Verdun, la Porte Chaussée -anomenada també Tour Chaussée- classificada com a monument històric (1881) i una de les tres antigues portes monumentals de la gran muralla de Verdun. Construïda el 1380 i remodelada el 1690, durant les obres de fortificació de la vila per Vauban, va servir com a presó militar estatal des de 1755 fins a 1860.
Porte Chaussée
El Pont Chaussée uneix aquesta porta amb la Place de la Nation, a la riba oposada del Meuse.
En aquesta plaça, emmarcat per una cuidada zona verda en forma de mitja lluna, s'alça el Monument als Morts i als Fills de Verdun, en el què es troben representats els cinc cossos de l'exèrcit francès implicats a la batalla: un genet , un sapador dels Enginyers, un soldat d'Infanteria -els anomenats "poilus"-, un artiller i un soldat de la Territorial. Aquestes cinc figures formen un mur que simbolitza el lema de Verdún: “ON NE PASSE PAS” (no passaran!). Al peu del monument estan inscrits els noms dels soldats de la ciutat que van morir a la Primera i Segona Guerra Mundial.
Monument aux Morts et Enfants de Verdun
Davant del monument hi ha l'Oficina de Turisme, on aprofitem per agafar uns tríptics i un mapa de la ciutat abans que tanquin les portes, hem arribat pels pèls.
Retrocedim sobre els nostres passos, tornem a creuar el pont i entrem al nucli històric.
Vista del Quai (moll) de Londres des del Pont Chaussée
Intramurs ens trobem amb uns carrers solitaris i la majoria de botigues tancades. Després de la vitalitat de Dijon, Verdun ens sembla trista i grisa. Suposem que és degut a l'hora, aquí a França hi ha moltes botigues que a les 18:00 comencen a baixar persiana, i que som a l'agost, amb molta gent de vacances.
Monument à la Victoire
El Monument a la Victoria i als Soldats de Verdun simbolitza les victòries franceses de 1916 (Batalla de Verdún) i 1918 (Armistici que posà fi a la Primera Guerra Mundial) així com el final de la reconstrucció de la ciutat, destruïda en més del 85% durant el conflicte.
Seguim el recorregut turístic marcat al plànol que ens han donat a l'OT i acabem al Quai de Londres, on prenem unes cerveses en un dels locals oberts; la majoria també estan tancats. Ens enfrontem a un fet que serà la tònica de les vacances, “defensar” la copa de les vespes, que no molesten directament les persones, però intenten ficar-se a les begudes. Deu de ser habitual perquè la gent, al nostre voltant, fa servir els posagots de barrera per tapar els gots i les copes!
Tornem cap a la auto on, abans de sopar, ens preparem uns Kir Bourguinon amb el "material" que hem comprat aquest matí en una parada tècnica durant el trajecte.
Finalment han arribat unes autos més, però encara queden places lliures.
Fem la sobretaula repassant al mapa la ruta de demà: recorrerem els voltants de la ciutat, per descobrir la zona coneguda com els Champs de Bataille de Verdun.
Pernocta: APCC Verdun - gratuït, sense serveis - (GPS: N49.166473, E5.383977)
Trajecte acumulat: 1.023 km
Gasoil: 81,94 € (1,77 €/l)
Peatge: 20,90 €
Super: 58,03 € Hostaleria: 8,00 €
Pk/àrea/càmping: - €
Dimarts 09 d'agost: VERDUN - CHARNY-sur-MEUSE
7:30 h i 17,5ºC
trajecte: 35 km
La nit ha estat molt tranquil·la i en Manel surt aviat a caminar amb les gosses, aprofitant la via verda que recorre la vora del riu.
Esmorzem i ens posem en ruta d'hora, ens espera una jornada d'immersió històrica recorrent els Camps de Batalla de verdun, avui farem la zona nord-est de la ciutat, a la riba dreta del riu Meuse, coneguda com a Champs de Bataille Verdun-Douaumont.
Camps de Batalla Verdun-Douaumont
Comencem amb la visita a la Citadelle Souterraine de Verdun, una de les principals atraccions de la ciutat. Ens desplacem fins allà amb l'autocaravana per així, ja després, anar directament cap als camps.
Ahir, per assegurar, vam comprar per internet les entrades escollint la primera franja horària de visita, que és obligatòriament guiada, i consisteix en un trajecte amb vagoneta per les galeries subterrànies de la ciutadella, amb unes ulleres de realitat augmentada.
A les 9:00 h. accedim al recinte i comencem la visita.
Una primera part introductòria, a peu, ens posa en antecedents de la història del lloc i grans mapes mostren els moviments i avenços al front dels exèrcits durant la batalla.
A finals del s. XIX, després de la guerra francoprussiana, enginyers militars francesos volen reconvertir l'antiga ciutadella fortificada per Vauban en una base logística, i de 1886 a 1893 s'excaven quilòmetres de galeries, formant la Ciutadella subterrània de Verdun (o ciutadella inferior per diferenciar-la de la ciutadella superior). El 1914, la seva longitud era d'uns 4 km, i en acabar la guerra aquest s'havien estès fins a superar els 7 km. de túnels.
Aquest reducte subterrani permetia protegir a milers d'homes dels bombardejos, podia acomodar 2.000 homes i servia com a refugi, lloc de comandament i base de subministraments.
Al seu interior, com un formiguer perfectament organitzat, es distribuïen sis polvorins, set dipòsits de municions, un forn, un molí, una central telefònica i telegràfica, màquines elevadores d'aigua per a la ciutat i els forts, cuines i grans magatzems.
Durant el punt àlgid de la batalla, el 1916, la ciutadella subterrània va acomodar fins a 10.000 soldats, i es diu que els forns de pa produïen 28.000 racions de pa diàriament, per donar sustent als soldats de les trinxeres.
Ja, posats en situació, anem cap a les vagonetes a recórrer els túnels a la segona part de la visita.
Realment és molt incòmode posar-se les ulleres de realitat augmentada sobre les “de ver”! I, a sobre, ens fan posar uns gorrets higiènics sota el casquet, quines pintes!
Seguint els passadissos, amb la realitat virtual, ens posem a la pell del soldat Jean Rivière, i dels seus tres amics, durant la seva estada a la Ciutadella. Davant nostre desfilen les projeccions que ens submergeixen a la vida quotidiana sota terra, des de la fleca fins a les cerimònies oficials. La curiositat, el cansament, la por i l'orgull dels “poilus” es transmeten a les imatges i el so, i ens mostren com eren els seus dies en aquestes durades condicions.
"Poderós reducte cobert de pesades masses de terra, la Ciutadella de Verdun és més que una caserna, és un reducte, és el punt de contacte entre el Front i la Rereguarda. Aquí és on van a parar tots els relleus, d'aquí parteixen tots, és el lloc de comandament entre la Guerra i la Pau."
GASTON GRAS
DOUAUMONT
Notes a la visita:
- Preveure roba d'abric perquè la temperatura interior es manté estable a 8ºC durant tot l'any.
- Trobem a faltar l'opció de l'audioguia en castellà, doncs només està disponible en anglès, francès i alemany.
Abandonem Verdun, amb els primers souvenirs comprats a la botiga del centre informatiu de la ciutadella, i ens endinsem, per les estretes carreteres locals, al cor dels camps de batalla.
Conduïm per la D112, direcció nord-est, i comencem a veure, als vorals de la carretera, els primers monuments en honor als caiguts: creus solitàries, esteles commemoratives, estàtues... Durant els propers dies serà impossible arribar a comptar quants d'ells s'erigeixen en aquest lloc de memòria a cel obert, i això que molts ens passen desapercebuts, amagats dins del bosc.
Tot i que desprès haurem de desfer uns quilòmetres de camí, preferim fer la següent parada al Memorial de Verdun, aixecat sobre les ruïnes de l'antiga estació del "village destruït" de Fleury-devant-Douaumont. Aquest memorial està centrat en la figura del SOLDAT DE VERDUN, francès o alemany, i el desenvolupament de la batalla.
El municipi de Fleury-devant-Douaumont està deshabitat. Es tracta d'un dels nou que van resultar totalment destruïts durant la Gran Guerra, i que no van ser reconstruïts posteriorment. Va ser declarat "village mort pour la France" (vila caiguda per França) i es va decidir conservar sense reconstruir per a memòria de les generacions futures.El pàrquing està força ple, aparquem en una de les places reservades als autobusos, i ocupades majoritàriament per cotxes i alguna autocaravana.
Creat el 1967 per antics veterans, el Memorial de Verdun, és un dels principals museus europeus de la Gran Guerra. El modern edifici que veiem actualment correspon al nou memorial, renovat i ampliat, que va obrir les portes el 2016 amb motiu del centenari de la batalla.
Accedim a l'interior i triem l'opció de bitllet combinat (Memorial + Fort de Vaux + Fort de Douaumont), d'aquesta manera ens estalviem 8 € respecte a les tarifes individuals comprades a cada lloc.
La planta baixa està dedicada a l'experiència dels combatents de primera línia; al centre de la sala, una gran pantalla projecta un espectacle audiovisual que evoca la violència de la batalla, amb les convulsions d'una terra assaltada pel foc dels obusos.
projecció del camp de batalla assolat per les bombes
Al primer pis, dedicat a l'entorn de la batalla i als contextos dels països en guerra, podem observar les diferències en uniformes i armes dels soldats alemanys i els "poilus", així com un munt d'objectes relacionats amb el conflicte.
Des de la terrassa, a la planta superior, s'obre al visitant una vista del paisatge circumdant, on es poden desxifrar els rastres de la batalla seguint les explicacions dels terminals multimèdia.
Finalitzada la visita, i amb la teoria apresa, comencem el treball de camp; anem cap al Fort de Vaux.
planell del Camp de batalla Verdun-Douaumont
L’agost del 1914 els alemanys intenten assetjar Verdun, però la tropa francesa resisteix.El febrer de 1916 opten per atacar la ciutat amb l'esperança d'aconseguir un avenç decisiu per compensar el fracàs al front oriental. Durant més de 300 dies, el II Exèrcit francès i el V Exèrcit alemany van lluitar per una estreta franja de terreny als afores de la ciutat.
Tot i que va ser la batalla més llarga i cruenta de la Gran Guerra, (més de 700.000 baixes -305.000 morts i 400.000 ferits- repartides gairebé a parts iguals entre els dos bàndols), la Batalla de Verdun no va ser la decisiva; els alemanys no van poder prendre la ciutat, i es va gravar en la memòria col·lectiva del poble francès com una mostra del sacrifici extrem dels poilus, que van resistir sota el lema amb què el general Robert Nivelle els va arengar: ¡ ILS NE PASSERONT PAS !
El 11 de juliol marca la derrota de la darrera ofensiva alemanya, que no va poder avançar més enllà del fort de Souville, a 5 km de Verdun.
El general Pétain va organitzar la defensa de la ciutat, fent portar reforços i equipament, dia i nit, per l'única carretera disponible des de Bar-le-Duc, la RD1916, coneguda amb el nom de la Via Sacra. En el punt àlgid dels enfrontaments 8000 vehicles hi van arribar a circular constantment.
En poc més de 10 minuts ens plantem al pàrquing del Fort de Vaux, una construcció poligonal que formava part de l'anell de 19 grans obres defensives destinades a protegir la ciutat de Verdún.
font: www.lesfrancaisaverdun-1916.fr
El fort, construït entre el 1881 i el 1884, podia acollir una guarnició de 150 homes i abans del 1914 es va reforçar amb una protecció superior de formigó armat.
Vaux va ser el segon fort a caure a la Batalla de Verdun, després del de Douaumont. Bombardejat per uns 8.000 projectils al dia, la superestructura va resultar greument danyada, però la guarnició, els passadissos interiors profunds i les estacions estaven intactes quan el fort va ser assaltat, el 2 de juny de 1916, per les tropes alemanyes.
La guarnició francesa va repel·lir els assalts durant dies, fins que els alemanys van aconseguir accedir a l'interior i es va convertir en una lluita de barricades als passadissos del fort. Finalment, el 7 de juny de 1916, els darrers soldats es van rendir per esgotament i manca de queviures i subministraments.
Més enllà dels sacrificis humans, la història recorda la gesta d'un colom, que el 4 de juny, amb el fort assetjat, va comunicar l'angoixa dels seus defensors, per missatge, a la Ciutadella de Verdún. El comandant Raynal, cap de la guarnició, va escriure en el seu últim missatge: "Aquest és el meu darrer colom".
terreny superior del fort amb les marques dels projectils
La visita és força ràpida, i pràcticament la fem sols. En sortir ens creuem amb un grup que acaba d´entrar.
Conduim desfent camí, tornem a passar davant del Memorial i seguim les indicacions cap el Fort de Douaumont.
Aparquem sense problemes a la zona habilitada a la gran explanada que dona accès a l'interior de la fortalesa.
Ens trobem davant de l'estructura més gran de les 19 que conformaven l'anell defensiu de Verdun. Situada al cim d'un turó, en un punt estratègic des del qual es dominava una gran extensió de terreny, l'estructura original del 1886 va ser reforçada, igual que va passar amb Vaux i altres punts defensius, a principis del s. XX. Es va recobrir amb una armadura de formigó armat de 2,5 metres de gruix que descansava sobre un matalàs de sorra, i tot això es va cobrir amb uns quatre metres de terra, amb l'objectiu d'esmorteir l'impacte dels obusos de més calibre.
font: www.lesfrancaisaverdun-1916.fr
Anem cap a dins!
El fort, de forma pentagonal, ocupa una superfície total de 30.000 m2, fa uns 400 metres de llarg i compta amb dos nivells subterranis, amb nombroses galeries i búnquers disposats per a una guarnició de 500 homes.
Però tota aquesta grandesa no va servir de gaire a l'exèrcit francès, que a l'inici de la batalla només tenia destinada al fort una guarnició de 58 reservistes.
El 25 de febrer de 1916, sota el foc dels projectils, un petit contingent alemany va lliscar a través de les desorganitzades línies franceses i es va obrir pas entre les runes del fort. En poques hores, 4 joves oficials i els seus homes van prendre el control del lloc sense obrir foc, i l'endemà els diaris alemanys van obrir amb el titular "Douaumont ist gefallen" (Douaumont ha caigut).
La caiguda del fort, sense ser decisiva, va afectar la moral i va commocionar l'exèrcit francès, que a partir d'aquell moment va lluitar per reconquerir-ho, fet que no va succeir fins al 24 d'octubre de 1916. Aquest esdeveniment va posar fi a la Batalla de Verdun.
Després d'aquesta marató de forts fem pausa per dinar. Aparquem just davant de la propera visita, la Tranchée des Baïonnettes (Trinxera de les Baionetes), en un pàrquing habilitat al voral de la carretera. Per sort estem a l'ombra, perquè fa una calor...
Preparem una amanida fresca acompanyada de pollastre a la planxa, i, mentre dinem, des de la finestra del menjador podem observar el tràfec de cotxes que arriben, visiten i tornen a marxar. El flux de gent és constant. En aquests moments és quan apreciem els avantatges de les nostres vacances “nòmades”...dinant a la porta de l'atracció a visitar. Per rematar, el cafè acompanyat d'un pastisset que hem comprat aquest matí a un artisan boulanger (forner artesà).
Després de la guerra, els primers visitants del Camp de Batalla de Verdún van descobrir, a la carretera que pujava a la zona coneguda com a "Ravin de la Dame" (barranc de la Dama), el que semblava ser una vella trinxera emplenada, de la qual emergien una filera de boques de fusell, alguns amb la baioneta calada.
Aquesta troballa va donar lloc a un dels mites de la Gran Guerra.
El 12 de juny de 1916, en plena batalla de Verdún, al mig del caos i de la destrucció causada pel foc d'artilleria, que llaura els camps, dues mitges seccions, una de la 3a i una altra de la 4a companyia del 137 Regiment Francès d'Infanteria, aguanten a peu ferm a la secció sud del Ravin de la Dame, entre la granja de Thiaumont i el bosc de Nawé. Estoics, submergits sota una pluja de bombes, els homes, incapaços de servir-se dels seus fusells, danyats per la pols i el fum, que redueixen la visibilitat a menys d'un metre, calen baionetes i esperen. La terra els arriba fins al pit, fins a les espatlles, la boca, els ulls… “A poc a poc, erigeixen un monument”Impressionat, un multimilionari nord-americà va finançar la construcció del monument que tenim davant nostre. El 8 de novembre de 1920, en presència del President de la República, es va rendir un vibrant homenatge als soldats del 137 R.I, sepultats mentre esperaven febrilment al fons de la seva trinxera, fusell en mà.
Jean Norton
autor francès que va recol·lectar els relats dels combatents al seu llibre Témoins -Testimonis-, encara que mai va donar veracitat a aquests fets.
Però aquesta imatge heroica dels soldats impassibles davant la mort és fruit d'un malentès: quan els alemanys van prendre la zona van enterrar els cossos dels morts que jeien al fons d'aquesta trinxera, i les armes van servir simplement per assenyalar la fossa, sense sospitar que donarien peu una de les grans mentides de la postguerra.
No espereu veure les baionetes sortint de sota la terra, sobre el petit monticle unes creus de fusta blanca honoren al "soldat desconegut francès".
Continuem ruta, ens queda la darrera visita del dia, la més monumental. Anem cap a l'Ossuaire de Douaumont (Ossari de Douaumont).
Només 700 metres separen la nostra posició del monumental edifici funerari, situat a dalt d'un petit altiplà.
Erigit per acollir les restes no identificades de 130.000 combatents francesos i alemanys, aquest ossari està considerat el monument més important en record de la guerra 1914-1918.
Des de la distància, la construcció s'assembla a l'empunyadura d'una espasa enfonsada a terra.
El claustre, la part central del monument, és una extensa galeria de 137 metres de llarg dividit en 22 cel·les que allotgen els sarcòfags representatius dels 46 sectors de combat de la Batalla de Verdun.
Sota aquests sarcòfags reposen les restes de 130.000 soldats no identificats, reunits a la terra del camp de batalla després de l'Armistici.
En cada extrem de la galeria una gran pila, on cremen les anomenades "flames del record", i cobrint els murs i la volta del sostre milers de gravats amb els noms de soldats francesos i alemanys reportats com a desapareguts als camps de batalla.
Al centre de la galeria una gran torre de 46 metres d'alçada, anomenada La Llanterna dels Morts. A dalt, un mirador i dos símbols: un far i una campana.
El far il·lumina el camp de batalla cada nit amb un feix llum blanca i vermella, que es pot veure a desenes de quilòmetres de distància; la campana de bronze, que pesa més de 2 tones, coneguda com Bourdon de la Victoire, sona en les cerimònies oficials.
Pugem un munt de graons fins al mirador superior i des de darrere del vidre observem la immensa esplanada que conforma el Cementiri Nacional de Douaumont, que aplega 16.142 tombes de soldats francesos, la majoria catòlics, inclosa una secció de 592 làpides de soldats musulmans.
Donem per finalitzada la jornada i ens desplacem uns quilòmetres fins a l'àrea de pernocta escollida per avui, just a la riba del Meuse, en un poblet anomenat Charny-sur-Meuse.
A les instal·lacions de l'antic càmping municipal han obert una àrea de la xarxa CampingCar Park. Accedim amb la targeta després d´abonar l´import de la pernocta i ens col·loquem en una zona d´herba a l´ombra d´uns grans arbres, prop del riu...i acabem de passar la tarda tranquil·lament.
Pernocta: ASN Charny-sur-Meuse (CampingCar Park) - 11,55 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N49.211208, E5.365987)
Trajecte acumulat: 1.058 km
Super: 7,00 € Entrades: 74,00 €
Varis: 16,10 €
Pk/àrea/càmping: 11,55 €
Dimecres 10 d'agost: CHARNY-sur-MEUSE - CHALONS-EN-CHAMPAGNE
7:30 h i 15,5ºC
trajecte: 137 km
En Manel aprofita la via verda que recorre la riba del Canal del Meuse per fer el seu passeig matinal amb les gosses. De tornada, esmorzem, recollim, fem canvi d'aigües i ens allunyem de Verdun, direcció nord-est, cap a la zona coneguda com a Champs de Bataille de l'Argonne.
Camps de Batalla Meuse-Argonne
Els turons d'Argonne i el seu massís forestal, situats a cavall entre tres departaments (Marne, Meuse i Ardennes), formen una extensa muralla natural, que durant els dos primers anys de la guerra va estancar els combats en un front de 15 quilòmetres, on cap dels dos bàndols va aconseguir cap avenç territorial.
Comença llavors la guerra de mines, una guerra de posició que durarà fins al 1918, fins a la gran ofensiva franco-nord-americana (Ofensiva Meuse-Argonne), l'últim atac de la Primera Guerra Mundial.
Després de només un quart d'hora de conducció ens plantem davant del Cementiri de Consenvoye, una necròpolis alemanya de reagrupament situada a la vora de la D964, entre extensos camps de cultiu, i separada d'aquests únicament per un muret de pedra rosa dels Vosges.
Finalitzada la guerra les autoritats franceses van decidir que els soldats alemanys caiguts en combat entre 1914 i 1918, als marges del Meuse, serien enterrats aquí temporalment, i es va acondicionar el lloc.
El 1943, amb l'ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial, l'Amtliche Deutsche Gräberdienst (servei oficial de tombes militars alemanyes) va exhumar i transferir a Consenvoye 6.000 cossos des d'altres petits cementiris de la vall; l'Alemanya nazi volia competir amb la propera necròpolis de Fleury i l'ossari de Douaumont i convertir Consenvoye en la necròpolis militar més gran de la zona, objectiu que es va truncar amb el final de la Segona Guerra Mundial.
Finalment, un total de 11.148 soldats alemanys reposen en aquest cementiri: 8.609 en tombes individuals i 2.537 en fosses col·lectives, de les quals 1.501 han estat identificats.
Cementiri alemany de Consenvoye
El cementiri de Consenvoye va ser el primer cementiri militar alemany en rebre la visita oficial d'un cap d'Estat francès: el 22 de setembre del 1984, després d'una cerimònia a Douaumont, el canceller alemany Helmut Kohl i el president de la República francesa François Mitterrand van visitar el cementiri. Una placa de metall recorda aquest fet històric.El 29 de maig del 2016, la cancellera Angela Merkel i el president Hollande també van anar a la necròpolis alemanya per dipositar una ofrena floral en commemoració del centenari de la batalla de Verdún.
Ha estat una parada ràpida, seguim ruta per la D123, i de sobte ens trobem a la propera destinació, sense desviar-nos, la carretera circula pel centre de l'impressionant Cementiri Americà de Meuse-Argonne. No hi ha gaire trànsit, però se'ns fa estrany veure un gran tràiler creuant pel centre del cementiri!
Els Estats Units, que fins el moment va ser un país neutral, va entrar a la Gran Guerra el 6 d'abril de 1917. Com a conseqüència de l'augment de l'enfonsament amb torpedes dels vaixells aliats al Mar del Nord, els ciutadans dels Estats Units van votar a favor d'abandonar la neutralitat.
I la seva intervenció (al igual que passaria posteriorment durant la IIGM) va canviar el rumb del conflicte, l'arribada de la Força Expedicionària dels Estats Units va ajudar als aliats, esgotats després de tres anys de guerra de trinxeres, a mantenir les línies i minar la moral dels alemanys a l'etapa final de la batalla.
Quatre milions de nord-americans van servir a les forces armades, dos milions van ser embarcats a Europa i 1,4 milions van participar en els combats.
La coneguda com a Ofensiva de Meuse-Argonne, que va tenir lloc entre els dies 26 de setembre i 11 de novembre de 1918, en aquests boscos, va ser la batalla final i la major operació i victòria de la Força Expedicionària Nord-americana (AEF) a la guerra, però una part important del contingent no va tornar a casa.
Deixem l'autocaravana a la zona central i fem una passejada.
Panoràmica del Cementiri americà de Meuse-Argonne
En aquest prat descansen les restes de 14.246 americans morts durant la Primera Guerra Mundial, la majoria durant l'ofensiva Meuse-Argonne, fet que la converteix en la necròpolis americana més gran d'Europa, superant en gairebé 5000 tombes a la més famosa d'elles, el Cementiri de Colleville, a les platges de Normandia.
Com tots els "llocs de memòria" gestionats pels americans, el recinte està impol·lut, els jardiners recorren el vessant retallant la púlida gespa, i el silenci regna entre les diferents seccions de creus llatines de marbre blanc entre les quals s'intercalen 268 estrelles de David.
Continuem per la D123 i passat el poble de Romagne-sous-Montfaucon seguim les indicacions cap al Memorial Americà, a Montfaucon-d'Argonne.
A poc més de 10 quilòmetres del cementiri s'aixeca sobre un turó el monument que commemora la victòria dels Estats Units: una impressionant columna dòrica de 70 metres d'alçada coronada per una estàtua que simbolitza la llibertat.
De moment som els únics visitants, deixem LaCargoleta al pàrquing adequat als peus de l'escalinata i anem cap amunt. No podem pujar per aquesta escala monumental, l'accés està tancat amb unes tanques d'obra (sembla que renoven el paviment) i pugem per un caminet que voreja lateralment el memorial.
En arribar a dalt ens trobem amb la sorpresa que rere la imponent columna i els seus 300 esglaons s'amaguen les ruïnes d'una antiga col·legiata, estem en allò que abans de la guerra era la Plaça de l'Església, i les ruïnes corresponen a la Col·legiata de Saint Germain, la parròquia del poble destruït de Montfaucon.
Parem una estona a llegir els panells informatius, que detallen el plànol de la distribució original dels carrers del poble. Segons veiem a la foto, l'autocaravana és al bell mig de l'antiga Grand Rue.
Les tropes alemanyes prenen Montfaucon el 1914, el turó ofereix una posició crucial als seus observadors durant la batalla de Verdun, i la fortifiquen. El poble és incendiat i la col·legiata destruïda en gran part; els habitants fugen.
Quan els americans alliberen Montfaucon, el 27 de setembre de 1918, la col·legiata i tot el poble és un camp en ruïnes. Els habitants, que van fugir al començament de la guerra, no hi poden tornar, tot el poble està declarat zona vermella prohibida ja que el paisatge està devastat i amb multitud de projectils sense explotar.
L'Estat francès compra aquests terrenys privats a particulars i es construeix de nou el poble, totalment nou a la base del turó.
Còpia del missatge enviat per mitjà d'un colom missatger pels americans en prendre Montfaucon
Són les 10:30 h del matí i seguim ruta per la D18; vint minuts més i arribem a un altre monument commemoratiu, en aquest cas francès i molt més modest.
El Memorial Côté 304, una ampla columna quadrangular, va ser erigit per iniciativa dels veterans francesos de les unitats que van reconquerir aquesta posició, presa pels alemanys anteriorment, i inaugurat el 17 de juny de 1934.
A cadascuna de les seves quatre cares es troben gravats els noms de les diferents unitats que hi van combatre, i es pot llegir la dedicatòria següent:
"Als defensors de la cote 304, als deu mil morts heroics la sang dels quals impregnà aquesta terra."I, de turó en turó...continuem cap a la Butte de Vauquois.
Arribem al pàrquing habilitat al peu del turó de Vauquais, un promontori natural a 290 m. d'altitud que, com el veí Montfaucon, controlava l'accés a Verdun des de l'oest.
Estem davant d'un lloc de memòria únic, que s'ha conservat intacte des del 1918, gràcies a l'acció voluntària de l'Associació des Amis de Vauquois et de sa Region, que ha estudiat i mantingut el conjunt.
Malauradament només podrem fer la visita lliure a la zona superior del turó, ja que l'accés a la xarxa de túnels només és possible durant la visita guiada que els voluntaris de l'associació fan únicament els dijous a la tarda.
Abans de pujar al cim ens culturitzem llegint les detallades explicacions dels cartells informatius.
En aquesta posició estratègica, les línies dels dos exèrcits estaven separades per menys d'un centenar de metres; amb el vessant sud pres pels francesos i els alemanys ocupant el vessant nord es va arribar també aquí a un estancament en la lluita de superfície, i ocupar el subsòl es va convertir en una necessitat. Així va començar l'excavació de la immensa xarxa de galeries subterrànies de la Butte de Vauquois.
Sota terra sapadors i miners hi caven quilòmetres de galeries, pous i ramals, convertint el turó en un enorme termiter: 5 km de galeries al costat francès i 17 km al costat alemany, amb l'objectiu d'arribar sota les línies enemigues i omplir zona de caixes d'explosius.
Un corriol que creua el bosc ens porta al cim. Pel camí trobem les portes de diferents accessos a la xarxa subterrània, en algunes entrades encara es conserven les guies per on corrien les vagonetes en pujar i baixar amb material. Som al vessant francès.
Arribem al cim.
Quan els americans van alliberar Vauquois, el 26 de setembre de 1918, van trobar un paisatge desolat, lunar, un monticle partit en dos per cràters de 10 a 20 metres de profunditat que separaven les primeres línies alemanyes de les franceses, sense poder creure que just al cim, cinc anys abans, els 168 habitants de la població havien erigit allà el seu campanar.
I just on es trobava l'Ajuntament (Mairie) de l'antic poble desaparegut s'aixeca, des del 1925, el monument commemoratiu als que van lluitar i van morir a la Butte de Vauqouis.
Evocant un obelisc troncocònic, la seva part superior amb quatre obertures simbolitza el fanal dels morts, que a la tradició cristiana els guiava de la llum terrestre a la llum celestial.
Completament sols podem passejar entre les dues línies enemigues, on encara es mantenen, tal com estaven l'últim dia de la guerra, les barricades metàl·liques i filferro d'arç que protegien els accessos a les galeries.
Una pena no haver pogut visitar els subterranis...
Continuem ruta, deixem enrere el departament del Meuse, a l'antiga Lorraine i anem cap al Marne, ja a Champagne-Ardennes, on combinarem la ruta històrica amb la ruta vinícola.
Ens dirigim cap a la ciutat de Chalons-en-Champagne, on teníem pensat passar la nit i visitar el centre, però dubtem... fa molta calor per anar al pàrquing, als afores, que hem trobat a Park4night; la ciutat té una àrea, però és en un polígon molt lluny del centre i els comentaris no la deixen gaire bé.
Finalment decidim ficar-nos de cap al càmping municipal, fa bona pinta i sembla que té força ombra, encara que també està allunyat del centre.
Tenim sort i ens donen una bona parcel·la, mengem a la fresca i aprofito l'estada per fer una petita bugada.
A mitja tarda agafem força i ens dirigim cap al centre, tenim 3 quilòmetres llargs fins allà. D'anada seguim la via verda que segueix el canal del Marne. Les gosses venen de passeig amb nosaltres.
Per fi, quan ens acostem al centre, i ja albirem al fons la catedral, el canal s'eixampla: som a Chalons Plage, la platja de la ciutat.
Amb les ribes enjardinades, una zona de gandules per prendre el sol, una petita base nàutica amb cànoes i pedals, un sorral per als més petits i unes pèrgoles amb nebulitzadors...només falta la zona de bany!
Tota aquesta gran zona verda on s'ubica la platja era als seus orígens un gran prat propietat del bisbe, on la població es reunia per a actes multitudinaris. Va ser aquí mateix on es van reunir per a la consagració de la catedral, l'any 1147.
La zona verda es va remodelar al segle XVIII, com a part de l'embelliment de la ciutat, i des d'aquell moment es coneix com a Jard, el gran pulmó verd de la ciutat, format per tres jardins: el Grand Jard, el Petit Gard i el Jard Anglais.
Envoltem la majestuosa catedral de St-Étienne buscant alguna font on les gosses es puguin refrescar una mica; estem tots quatre molt acalorats. Però no hi ha sort, totes les que trobem estan "seques".
La ciutat està solcada per una ramificació de canals procedents del Marne, tant és així que a la seva web turística es ven com "la Venècia espurnejant de La Marne", però és impossible trobar un lloc on refresca-les.
Solució salomònica: busquem una taula a l'ombra a una de les terrasses de la Place du Maréchal Folch, amb vistes a l'Hôtel de Ville.
Unes gerres de cervesa per a nosaltres i un bol d'aigua per a les gosses... i a veure-les venir.
Les expectatives que tenia de la ciutat eren altes després de veure la informació a la web, però suposo que el trajecte des del càmping, la calor excessiva i que, a excepció del Jard, hem trobat el centre una mica deixat, m'ha sabut a poc.
I encara ens queda el camí de tornada!!
Ara no seguim el riu i tornem pel centre, i trobem alguns racons que sí que paguen la pena.
Volíem fer un dels recorreguts en barca pels canals oferts per l'Oficina de Turisme, però s'havia de reservar amb força antelació i ja estaven tots els circuits plens quan he mirat al migdia.
Segur que la visió de la ciutat hagués estat diferent...
Pernocta: Camping Municipal Aquadis - 22,00 €/dia, serveis inclosos - (GPS: N48.935982, E4.383829)
Trajecte acumulat: 1.195 km
Super: 4,35 €
Hostaleria: 12,90 €
Varis: 16,10 €
Pk/àrea/càmping: 22,00 €
Dijous 11 d'agost: CHALONS-EN-CHAMPAGNE - REIMS
7:30 h i 16,2ºC
trajecte: 73 km
El càmping està molt bé, a banda de les parcel·les i una zona de bungalows, al recinte i hi ha una gran zona verda, amb jocs infantils, pista de tennis i un llac, no petit, envoltat de grans arbres.
I tot per 22 euros la nit, amb llum inclosa!
Passo per les dutxes mentre en Manel passeja vora el llac amb les gosses.
Esmorzem i ens posem en ruta.
Ruta del Champagne
En lloc d'anar directament a Reims pel camí més curt, sortim de Chalons per la D3 a la recerca de la ruta turística coneguda com a La Route du Champagne.
Aviat el paisatge canvia, i ens trobem circulant per estretes carreteres locals, envoltats per un mar de vinyes.
Les fites que delimiten els diferents sectors ens mostren a quin Domaine pertany cada un d'ells.
Estem travessant els terrenys de Moët&Chandon!
A la petita localitat de Cramant trobem els primers rètols indicadors de la ruta, i una gegantina ampolla de champagne com a reclam turístic.
Passarem de llarg la ciutat d'Épernay, però ens culturitzem una mica llegint les ressenyes de la guia:
Épernay és coneguda com "la capital del champagne", i el seu carrer més famós és l'Avenue de Champagne, una singular avinguda d'aproximadament un quilòmetre de llarg, seu d'algunes de les grans cases (o Maisons, com se les coneix aquí a França) de Champagne, incloses Moët & Chandon, Perrier-Jouët,...
Es veu que aquesta avinguda, anomenada també els "Camps Elisis del champange", és una de les més cares del món.
Les grans famílies propietàries de les vinyes per mostrar el seu esplendor van erigir impressionants mansions, a banda i banda de carrer, sota les quals hi ha quilòmetres de caves subterrànies on reposen milions d'ampolles.
En travessar la ciutat, en direcció nord, la veiem de passada, però no parem, anem cap a la petita localitat de Hautvillers.
Aparquem sense problemes a una de les places reservades per a autocaravanes del pàrquing del centre del poble.
Travessem el pintoresc Hautvillers, un poble encantador envoltat de turons coberts de vinyes i seu d'un munt de cellers.
Els carrers, sinuosos, amb cases típiques de La Champagne, acullen un bon nombre de botigues que ofereixen visites i degustacions als turistes.
Anem cap a l'Abadia de Saint-Pierre de Hautvillers, bressol del champagne, on trobarem la tomba del monjo Dom Pérignon, que al segle XVIII va descobrir el mètode per a la fabricació d'aquest vi escumós, conegut com a mètode "champenoise".
En realitat Dom Pérignon -que durant tota la seva estada a l'abadia va ser el custodi del soterrani, lloc on es guardava la producció del vi- no pretenia elaborar vi escumós, la seva intenció era innovar a l'època i elaborar vi blanc a partir de raïms negres.
Finalment va aconseguir elaborar un gran vi blanc a partir de raïms negres, però va aparèixer un problema...les bombolles que de vegades sorgien a les ampolles. El monjo no s'explicava el que passava, de fet va passar gran part de la seva vida tractant d'evitar les bombolles al vi... d'aquí que es digui que un error es va convertir en el vi més famós del món.
Com a demostració de l'honor i el respecte que els monjos benedictins tenien per Pierre i la seva família, aquests van ser enterrats en una secció del convent que era exclusivament reservada als abats.
Diu la llegenda que...
... quan Pierre va provar la beguda continguda en una de les ampolles guardades al soterrani, va exclamar: Veniu ràpid, estic bevent les estrelles!,
precisament al·ludint a les bombolles produïdes per la fermentació del vi.
... quan Pierre va provar la beguda continguda en una de les ampolles guardades al soterrani, va exclamar: Veniu ràpid, estic bevent les estrelles!,
precisament al·ludint a les bombolles produïdes per la fermentació del vi.
Segles més tard la maison Moët & Chandon va crear la marca Dom Pérignon en honor al famós monjo.
La primera collita de Dom Pérignon va ser l'any 1921 i va ser posada a la venda el 4 d'agost de 1936, després de la Gran Depressió.
Dom Pérignon és una verema de xampany, el que vol dir que només es produeix en els millors anys, i tots els raïms utilitzats per a l'elaboració del vi son collits en el mateix any.
Molts xampanys, per contra, no són d'època, la qual cosa significa que el xampany es fabrica a partir de raïms collits en diversos anys.
Després d'aquesta culturitzant visita sortim ràpidament cap a Reims.
La ciutat disposa d'una àrea gratuïta, amb serveis, i molt a prop del centre; només un inconvenient...únicament disposa de 7 places i s'hi accedeix mitjançant un codi que s'ha de sol·licitar per telèfon (el número és al poste d'entrada) en arribar, que obre la barrera.
Creuem els dits...
Seguim atentament les indicacions del GPS, ja que l'accés a l'àrea és una mica confús, queda amagada darrere de l'alberg municipal. Casualment un vehicle està sortint i un altre espera per entrar-hi, ens posem darrere.
Sembla que tenen problemes amb la barrera, no obre, i surto a tafanejar. Per sorpresa meva, els que volen entrar són la família bourguinon, els francesos que estaven bevent Kir al càmping de Dijon, quina coincidència !!
Finalment els donen el codi i nosaltres llisquem darrere seu abans que torni a baixar la barrera.
Tornem a tenir sort i queden tres places lliures, així que ens col·loquem tots dos i encara en queda una. I a l'ombra d'uns arbres enormes...no podem demanar més.
Aparquem i, sense entretenir-nos gaire, fem una primera visita ràpida al centre. Caminem guiats per l´agulla de la catedral.
L'àrea s'ubica a la riba esquerra del canal que uneix els rius Marne i Aisne, just entre dos dels ponts que el creuen, i el centre de la ciutat a la riba dreta. A través de qualsevol dels dos, Pont de Vesle o Pont General de Gaulle, seguint en línia recte arribem a la plaça on s'aixeca la catedral i el Palais de Tau.
I al seu voltant els carrers comercials i el centre neuràlgic de la ciutat.
Anem cap a allà!
Trajecte a peu des de l'àrea a la catedral
Mentre caminem aprofito per anar repassant la guia...
Denominada Durocortorum per Juli Cèsar quan aquest va conquerir la Gàl·lia (va ser la capital de la província romana de Gallia Belgica) va recuperar posteriorment el nom de Reims, derivat de la tribu dels Rémes, antics habitants de la zona.
Reims, ciutat historico-artística, és coneguda pels seus monuments, quatre d'ells inscrits al patrimoni mundial de la UNESCO: la catedral de Notre-Dame, el Palau de Tau, la basílica de Saint-Remi i el Museu de Saint-Remi; però també ho és per les seves prestigioses maisons de xampany, la majoria amb els cellers subterranis excavats a la roca.
Arribem a la catedral, la joia de la corona de la ciutat.
Accedim a l'interior i caminem sobre les antigues lloses de pedra que van trepitjar els reis més famosos de França.
Aquesta gran obra mestra del gòtic va ser escenari a través dels segles de la consagració de 33 dels seus reis, entre els anys 816 i 1825, i és també on va ser batejat després de la seva conversió al cristianisme, Clovis (Clodoveu I), el primer rei dels francs, que va unificar tota França (a excepció de Bretanya i Septimania) i va establir la ciutat de París com a la capital del seu nou Regne Franc.
Caminem sense rumb pels carrers propers a la catedral, passant per la sòbria Place Royale, que construïda en honor a Louis XV és una mostra típica de l'arquitectura del segle XVIII, amb arcades i cobertes balustrades de línies horitzontals.
Seguint els eixos de l´antiga ciutat romana arribem fins a la Place du Forum, on trobem muntat un escenari i estan tocant animadament música en directe.
Sota la plaça es pot accedir al criptopòrtic gal-romà, construït entre els segles I i II, format per tres galeries semi-enterrades que es creu que tenien la funció de mercat cobert, i que són de les poques que s'han exhumat al món. Actualment només és visible la galeria oriental, i l'accés és lliure, però com que l'entrada està situada just darrere de l'escenari improvisat, ens quedem sense visitar-lo.
De tornada cap a l'autocaravana passem per una ampla avinguda comercial, plena de terrassetes... aquesta tarda tornarem amb més calma.
Quan arribem al pàrquing xerrem una estona amb els veïns "bourguinons", que al final resulta que són de prop de Montpellier, i ens expliquen les seves aventures amb autocaravana per Espanya, aprofitant ella per practicar el castellà.
Tot i la calor, l'ombra dels arbres i la lleugera brisa ens permeten dinar en unes condicions raonables.
Dediquem la primera part de la tarda a arribar-nos fins a la zona on es concentren una part de les "maisons" de xampany, a l'est de la ciutat, entre el barri de Saint-Remi i el turó de Saint-Nicaise: G.H. Martell, Pommery, Ruinart, Taittinger, ...
Ens dirigim cap a la Cave Taittinger, encara que aquest matí ja no hem arribat a temps per reservar una visita als cellers subterranis en no tenir clar si podríem aparcar a la ciutat, i haurem de conformar-nos a fer una volta per les instal·lacions i la botiga.
De camí podem admirar el tercer monument de la ciutat catalogat com a Patrimoni Unesco, la basílica de Saint-Remi, al centre del barri que pren el seu nom.
Entrem al recinte de les caves Taittinger i no som els únics que ens hem quedat sense la visita, un altre grup passeja pel pati amb cara de resignació... accedim a l'interior i ens conformem tots amb fer el tafaner a la "boutique", tafanejar sense comprar...perquè vaja quins preus!!
Realment ha estat una llàstima no poder fer la visita a les caves subterrànies, ja que havia triat aquest celler perquè les seves entranyes aprofiten les galeries d'una antiga pedrera galoromana de guix que data del segle IV. Posteriorment s'hi va aixecar l'Abadia de Sant Nicasi, i es va ampliar la xarxa de túnels, fins a 18 metres de profunditat, incloent cellers, criptes i coves per acollir els vins que venien els monjos benedictins.
Va arribar la Revolució Francesa i l'abadia va ser destruïda totalment, per sort el subsòl va quedar intacte, i nosaltres podem apreciar-ho gràcies a les fotos penjades a la web.
Molt a prop trobem també la maison de Champagne GH Martel, i entrem a fer una ullada. L'edifici és més coquetó i acollidor, igual que la botiga, però els preus són igual de cars...crec que haurem de continuar conformant-nos amb el nostre cava català...
Deixem el turó de Saint-Nicaise i anem de baixada cap al centre. La forta calor i la caminada ens empenyen cap a una terrasseta a remullar la gola, a falta de xampany (7/8 € la copa) bones són unes fresques aigües amb gas...aquestes bombolles surten més econòmiques!!
Acabem la tarda fent una volta pels carrers comercials i ens retirem cap a la auto a descansar i preparar la ruta per demà.
Pernocta: ASN Reims - gratuït, serveis inclosos - (GPS: N49.249901, E4.021650)
Trajecte acumulat: 1.268 km
Gasoil: 114,69 € (1,79 €/l)
Super: 5,75 €
Hostaleria: 14,50 €
Varis: 6,70 €
Pk/àrea/càmping: - €
A Reims donem per finalitzada la nostra estada per les terres del Grand Est i demà ens començarem a endinsar, rumb cap al nord, a la regió administrativa de Hauts-de-France.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada