"" Escapades i més...: CAHORS i St-CIRQ-LAPOPIE: "Vallée du Lot"

Traductor

diumenge, 3 de novembre del 2019

CAHORS i St-CIRQ-LAPOPIE: "Vallée du Lot"




Arriba el cap de setmana llarg de Tot Sants, més conegut darrerament com Halloween i ens posem en ruta novament.
Sortim amb LaCargoleta a mitja carrega, ja ens anem acostumant a viatjar sols en aquestes sortides curtes, i enfilem cap a terres franceses, côme d'habitude.

El destí triat en aquesta ocasió és la Vall del Lot (Vallée du Lot) on tenim previst realitzar les següents visites:
- La ciutat de Cahors.
- El poble de Saint-Cirq-Lapopie, inclòs a la llista de Les Plus Beaux Villages de France
- La ruta a peu del Chemin de Halage, de Bouziès a Saint-Cirq-Lapopie
- El Mont Saint-Cyr

Tota la informació, tríptics de visita i planells els hem descarregat de la web de la Oficina de Turisme: tourisme-lot i tourisme-cahors


Dijous, 31 d'octubre: Figueres – Castelnaudary (209 km)


Sortint de la feina ens posem en ruta, son aproximadament les 19:30 h i agafem directament l'autopista a la sortida de Figueres.
Seguirem la A-9 fins a Narbonne, on entroncarem, direcció oest cap a Toulouse.
No hem previst un punt determinat de pernocta, així que anem fent sobre la marxa, i desprès de unes dues horetes de conducció decidim sortir de la via i fer nit a Castelnaudary.
A la localitat hi ha una àrea d'autocaravanes, però només per parar a dormir no hi entrem, és de la xarxa d'àrees de Camping-car Park i s'ha de comprar prèviament una tarja recarregable per pagar les pernoctes.

Ens acomodem al pàrquing que hi ha davant del càmping municipal, tancat en aquestes dates doncs només obren la temporada d'estiu, i sopem unes amanides que portem preparades.
La zona està tranquil·la i passem la nit sense problemes (GPS: N43.320520, E1.936259).


Divendres, 1 de novembre: Castelnaudary - Cahors (220 km)


Despunta el dia, i sobre les 8:00 h seguim camí de pujada. El termòmetre marca 14ºC a l'exterior i el cel està força tapat...



Pàrquing exterior Càmping de la Giraille
Alternem l'autopista A-20 amb la nacional N-820 que puja quasi paral·lela, i aprofitem per beure un dels nostres cafès amb llet refrigerats i mengem l'esmorzar en ruta.
Anem en direcció a Saint-Cirq-Lapopie, el primer destí del dia, i el tram final de carretera, per una estreta departamental és d'aquells de creuar els dits per no trobar-nos amb un altre vehicle gran que vingui en sentit contrari... 

El poble de Saint-Cirq és molt turístic, és una de les visites típiques de la zona, i amb el "plus" de reclam al estar catalogat com un dels pobles més bonics de França, això s'intueix només d'arribar i veure les indicacions cap als 6 pàrquings existents.

Anem cap al marcat per autocaravanes i autobusos (P6), i no hi ha ni una ànima. S'ha d'agafar tiquet per entrar però la barrera de sortida està oberta, així que decidim anar a mirar si ens podem enquibir en un altre més proper, sembla que hem arribat aviat i hi ha poca gent.

Girant el revolt trobem el P5, marca només per cotxes, però suposem que ara en temporada baixa no hi haurà problema. Ens hi fiquem.

En aquest si que es paga (4€/24h)

El cel gris ens ha acompanyat tot el matí, i per mala sort ara comença a plovisquejar.
Ens enfundem els impermeables, agafem les gosses i anem cap al centre. Les gotetes són molt fines i passem sense obrir els paraigües.
Des del mateix pàrquing ja tenim unes espectaculars vistes de la vall.

El poble de Saint-Cirq-Lapopie (Sent Circ de la Pòpia, en occità), enfilat al cim d'una roca domina la ribera del riu Lot, en ple cor del Parc Natural de Causses du Quercy, a l'actual regió d' Occitania (creada a partir del gener del 2016 al fusionar les antigues Midi-Pyrenées - de la que estava considerat un Grand Site - i Languedoc-Rouissellon).




Enfilem el caminet que enllaça el pàrquing amb el poble i ens dirigim a la O.T.



A la Oficina d'Informació agafem un planell i pregunto per la ruta del Chemin de Halage, un camí que uneix la part baixa del poble amb el proper Bouziès i transita a la riba del riu.
La noia em comenta que amb aquest temps no recomana fer-lo des d'aquí cap a Bouziès doncs s'ha d'accedir per unes rampes pronunciades i poden relliscar molt, que podem anar amb la auto fins al pàrquing de Bouziès i allà podrem fer el tram més característic...bé, desprès pensarem que fem, ara toca visitar el bonic casc antic de Saint-Cirq-Lapopie.

Deixem enrere la O.T. i ens dirigim cap a Le rocher de La Popie, el punt més alt del poble (). Popie, provinent del mot occità "popa" (en forma de mamella) dona nom al cim del penya-segat, on es va construir el primer castell del poble (s. X), del que només es conserven els soterranis de la torre principal, així com una porta fortificada d'accés al recinte.



Pugem les empinades escales que ens porten fins al cim de la roca, un privilegiat punt de vista penjat a 100 metres sobre el nivell del riu.


Vistes de la vall amb l'església al fons

I mirant en direcció oposada tenim una imatge del poble a "vista d'ocell".



Baixem les escales, fins i tot amb més cura que quan les hem pujat, doncs les pedres mullades rellisquen d'allò més.
Entre Le rocher de La Popie i la església es troben les restes de l'antic Château des Cardaillac ( 5 ). No hi entrem, anem baixant cap a l'església ( 7 )
Dedicada a Saint-Cyr (origen del "Cirq" de Saint-Cirq Lapopie) i Sainte-Julitte a la seva mare. Ell va ser el màrtir més jove de la cristiandat (de uns 3 anys). Saint-Amadour va ser l'encarregat de retornar les seves relíquies a França.L'església gòtica construïda a partir del 1522 inclou l'antiga església parroquial romànica. Conserva les restes de la fulla d’acant esculpida del segle XII i fragments de pintures murals del segle XIII. Una de les capelles laterals de l'església està dedicada a Santa Catalina, patrona dels llenyatairesProp de la porta, als peus del campanar fortificat, es conserva una de les mesures de pedra que regulava la venda de gra al mercat. A la part posterior de l’església, terrasses i mirador sobre la vall.
Aquest petit poble no ens és desconegut, vam estar aquí fa onze anys en la nostra estrena en el mon autocaravanista, quan amb una auto de lloguer vam recórrer durant una setmana les terres del Perigord. De tota manera, ens continua impressionant lo bonic que és, i ara aquests colors de tardor li donen un aire molt més melancòlic.




Passegem pels carrerons, abarrotats en temporada d'estiu i ara increïblement solitaris i silenciosos, per moments tenim la sensació de caminar per un poble fantasma.
Les cases, de pedra i entramat de fusta, daten principalment del segle XIII al XVI, i els noms dels carrers recorden els antics artesans que aquí habitaven: els pelleters de la rue de la Péllissaria, els calderers de la rue de la Peyrolerie, i els més destacats, els torners de fusta, coneguts com a roubinetaïres i que eren els que es dedicaven a la fabricació dels roubinets, aixetes de fusta per a les botes de vi.
Tal era la seva importància a la zona que l'any 1810 el poble comptava amb 38 torners de fusta, dels que actualment tan sols en sobreviu un, hereu de cinc generacions de torners i el darrer artesà de poble.

Rere el seu passat artesà el poble es convertí en lloc de inspiració per a pintors i escriptors a principis del segle passat, i seguint el tríptic arribem a la que està considerada com a la casa més antiga del poble.


Auberge des Mariniers

Aquesta casa fortificada amb finestres gòtiques, coneguda com a Auberge des Mariniers (fonda dels mariners), i caracteritzada per l’associació d’una vivenda i una torre, és una mostra representativa de les cases de cavallers que es construïren a la Vall del riu Lot.
La torre data del s. XII i la casa del s. XIII.

Catalogada com a monument històric el 1923, l'Auberge des Mariniers és sobretot famosa per un dels seus propietaris: el poeta i fundador del surrealisme André Breton que la va ocupar des de l'any 1951 fins a la seva mort l'any 1966, i l'edifici va veure passar a molts dels artistes més notables de l'època: Pablo Picasso, Dalí, Miró i tants d'altres. André Breton l'anomenava la seva "oficina de somnis" ...
Anteriorment havia estat propietat del pintor postimpressionista Henri Martin.

Arribats a aquest punt desestimem baixar fins a la part baixa del poble, i arribar fins el riu on és troba la resclosa de St-Cirq-Lapopie i el Molí de L'Aulanac, doncs sembla que comença a ploure més fort, i tornem, rue de la Péllissaria amunt cap a la autocaravana.

És impossible deixar de fer fotos i fins i tot el petit cementiri, al centre del poble, ens sembla coquetó!


Cementiri de St-Cirq-Lapopie

Som vora el migdia i optem per anar cap a al pàrquing de Bouziès a dinar. Una senyal  indicadora marca una distància de 4,4 km. I unes altres marquen limitació d'amplada de 2,30 m. i longitud de 6,50 m. per al pas pel Pont de Bouziès...però per accedir al pàrquing no hem de creuar doncs el poble de Bouziès es situa a la nostra actual riba del Lot, així que anem sense cap por (i més desprès que la noia de Informació ens ho confirmés).

Arribem sense incidents.
El petit poble de Bouziès, base nàutica i un dels punts de sortida dels creuers fluvials pel Lot, ens sorprèn amb un pàrquing amb punt de servei per autocaravanes just davant del petit port, i un altre gran pàrquing sobre herba en el punt d'inici de la ruta del Chemin de Halage.

Tres o quatre cotxes estan a la primera zona del pàrquing, i nosaltres ens posem en una segona explanada, més gran. Estem sols, de moment.
Durant la temporada d'estiu, d'abril a octubre, posa que es paguen 5,00 €/24 h.


I, en la nostra caseta, comencem a preparar el dinar.
Gastem un dels pots de rissoto de bolets que fa temps que portem al rebost, acompanyat d'amanida.
Quina tranquil·litat cuinant en mig de la natura!


Una estona de sobretaula amb un bon cafetó i ens calcem per sortir a caminar, però abans una mica de cultura prèvia:
Un camí de sirga (chemin de halage) és un camí construït al llarg d'un riu o canal per el que persones i/o animals (ases, mules, bous o cavalls de tir) estiren embarcacions de mercaderies mitjançant una sirga (el mot sirga designa tant la corda com la tècnica de navegació). Per poder passar amb la corda no s'hi pot trobar cap obstacle (pal, arbre,...) entre el camí i la via navegable. El mètode és feixuc, però a l'edat mitjana i encara després, quan la majoria dels camins eren de sorra poc practicables, sovint la navegació fluvial amb sirga era l'única alternativa pel transport interior de mercaderies pesades.Avui els camins han perdut el seu paper a l'economia del transport i molts s'han transformat en vies per vianants; com que no hi ha declivis forts, tret a proximitat de les rescloses, són ideals per a ciclistes (Viquipèdia)
I ara al cas en concret que avui ens ocupa: 

 Chemin de Halage de Bouziès a St-Cirq-Lapopie

Des de l'edat mitjana fins al s. XX el riu Lot va proporcionar un sistema econòmic de transport de mercaderies fins a donar pas al ferrocarril, molt més ràpid i efectiu. L'any 1926 el riu va ser desclassificat com a via navegable, i fins el 1990 no es va tornar a autoritzar la navegació, en aquest cas de creuers turístics  i embarcacions d'esbarjo.

Les barcasses transportaven a Bordeaux el mineral de ferro o carbó de la veïna regió de l'Aveyron i les produccions locals de cereals, tabac i vi de Cahors., i també produccions de torners de fusta i, més precisament, aixetes de bóta de vi.
Des de Bordeaux, els vaixells retornaven amb enviaments de sal, productes manufacturats i bacallà sec. 

Per pujar el corrent del Lot, les gavarres (barques amb fons pla) eren estirades en comboi per homes i animals de tir. A l'alçada de la resclosa de Ganil, la cinglera cau abruptament al riu, i aquesta peculiaritat va obligar als homes a tallar la roca calcària, en una longitud de uns 300 metres de llarg i 2 metres d'alçada, per permetre la circulació dels animals. 


Tots els detalls de la ruta els tenim explicats en el post: 


I desprès d'aquesta plàcida caminada ens posem en ruta cap a Cahors.
Com que amb la autocaravana no podem creuar el pont de Bouziès, que és el camí més curt i el que ens marca el GPS, reculem una altra vegada fins a St-Cirq-Lapopie i agafem la estreta D8 fins a trobar la D911 que ens porta fins a la ciutat.

Aprofitem un dels vorals amples de la carretera per fer unes panoràmiques del riu, estem just a sobre de la resclosa de Ganil, i, al lluny veiem la petita presa on el riu canvia de nivell.


La ciutat de Cahors compta amb una àrea per autocaravanes, just al cantó del riu, però només disposa de tres places. Així, que com ja preveiem que estarà plena anem directament cap al pàrquing des Chartreux, que està molt a prop.
Al passar per davant veiem dues places ocupades per autocaravanes i la tercera amb una furgoneta, un cotxe i dues tendes de campanya!! (desprès descobrirem que son pescadors preparats per passar la nit...)

I la sorpresa, al arribar al pàrquing, es que hi ha una gran part ocupada per els vehicles, caravanes i remolcs d'un grup de firaires. Però la zona és molt gran i la part destinada a les autocaravanes està disponible.
Ens col·loquen amb la trasera cap a un camí que dona a una zona verda (ideal per treure les gosses) i ens donem per aposentats.


Cahors, capital del departament del Lot, està situada en una península rocosa en un dels molts meandres formats per la llera del riu.
Quatre ponts uneixen el centre de la vila amb la riba oposada, que és on es troba el nostre pàrquing. 
Passegem una estona a les gosses i desprès anem a fer una primera visita a la vila. Avui ens dedicarem a la part oest de la ciutat, amb un objectiu primordial el Pont Valentré.


Creuem el riu Lot pel Pont Louis Philippe, i ens sorprèn des d'aquesta posició elevada veure la gran quantitat de pescadors que ocupen les ribes. Ja hem vist al passar caminant per davant de l'àrea la parada que tenien muntada un grup d'ells a la plaça de les autos, i ara veiem grups puntuals de cinc o sis persones en qualsevol racó ocupable de la riba, amb tendes de campanya, taules de càmping,...i alguns amb Zòdiacs pel mig del riu!
El riu es navegable per a petites embarcacions i existeixen rescloses per permetre el pas.
Que deuen pescar??

El pont entronca directament amb el Boulevard Gambetta.
Comentem que qui déu ser aquest Gambetta que té carrers amb el seu nom a totes les ciutats? I, per sort avui en dia amb la Wikipedia ràpidament sortim de dubtes: Léon Gambetta, polític i home d'Estat francès que va tenir un paper central en els inicis de la Tercera República.
Aquest Boulevard separa el casc antic, que queda a la dreta, de la zona més moderna.

Seguint els punts d'interès marcats al plànol turístic anem cap a l' Amfiteatre ( 4 ). En Manel em mira estranyat quan li dic que hem de baixar al soterrani d'un pàrquing públic a mirar les ruïnes!
El poble gal dels carducs va anomenar Divona a la capital del seu territori, que ocupava quasi la totalitat de la superfície del meandre del Lot. Amb la ocupació romana de la Gàlia, al segle I, va passar a anomenar-se Civitas Cadurcorum, i d'aquesta època queden varis vestigis a la ciutat (un d'ells l'amfiteatre). Posteriorment, ja en plena edat mitjana, Cahors es va transformar en un important centre financer, afavorit per la situació geogràfica, doncs el riu era una via de comunicació molt més segura que els camins de l'època.
Accedim al soterrani per l'escala peatonal.
Està molt solitari, no es veu a ningú i pocs vehicles ocupen les moltes places buides. Baixem amb la incògnita de on seran les ruïnes.
La planta està molt il·luminada i al fons ja veiem una zona amb més llum i anem cap allà, en un silenci que fa que ressonin molt més les nostres passes.

I, separades per una barana, les restes del que sembla una antiga muralla.
Ens recorda al soterrani del Museu del Louvre quan passes per la zona dels fonaments de l'antic palau...


Durant els treballs d'excavació per a la construcció d'un nou pàrquing a la ciutat, l'any 2007, van sortir a la llum les restes d'una antiga construcció romana. La part exhumada és una corba corresponent a la part sud-oest d'un amfiteatre que data de segle I de la nostra era.


Les restes de l'amfiteatre mostren un edifici de planta ovoide d'unes dimensions totals de 110 metres de llarg i 90 metres d'ample. L'alçada de les restes conservades és d'un màxim de 3 metres. La maçoneria, realitzada en petits aparells de pedra calcària freda unida en un morter de calç bastant sòlid, es troba en bon estat de conservació.

La resta de l'edifici i la sorra central es desenvolupen cap al nord i l'est i actualment es troben sota de l'Edifici de la Biblioteca Municipal i del Boulevard Gambetta.

Altres vestigis romans existents a la ciutat són un teatre, un temple i les termes.

Comença a ploure, per sort hem agafat els paraigües.
Caminem en direcció oest cap al riu. A penes es veu gent pel carrer i això que només passen pocs minuts de les 17:00 h. Suposem que influeix que avui sigui festiu, i el dia tampoc acompanya gaire per estar al carrer.

Al arribar a la riba ja veiem la impressionant silueta del Pont Valentré, el més famós de la ciutat. El pont, construït a principis del s. XIV (temps de les guerres franco-angleses), amb les seves tres torres fortificades i els sis arcs gòtics és un clar exemple de l'arquitectura de defensa medieval, convertit avui en dia en el símbol de la vila de Cahors.

La seva construcció es va allargar més de 50 anys, i això va donar peu al naixement d'una llegenda:
Exasperat per la lentitud de les obres, el mestre d'obres signà un pacte amb Satanàs. El diable posaria tot el seu coneixement al servei de la construcció, i si executava totes les seves ordres, ell li lliuraria la seva ànima a canvi. El pont s'elevà ràpidament, les obres es van acabar, el contracte arribà al seu terme. Per salvar la seva ànima, ja que no pretenia acabar els seus dies a l'infern, el mestre d'obres li va demanar al diable que anés amb un sedàs (foradat) a per aigua a la Font dels Cartoixans (que es troba a l'altre costat del riu, a la part exterior de la ciutat) per calmar la set dels seus obrers. Evidentment Satanàs tornà sense aigua i va perdre la seva aposta. Disposat a venjar-se, el diable tornava cada nit per treure l'última pedra de la torre central, avui anomenada Torre de el Diable, i cada dia els paletes l'havien de tornar a col·locar.


En 1879, es va fer una restauració del pont, i l'arquitecte Paul Gout va manar col·locar en el buit buit una pedra esculpida amb l'efígie del dimoni que no va tornar a desaparèixer, ja que el dimoni s'havia quedat definitivament en el lloc amb les urpes presoneres del ciment.

El so de la remor de l'aigua augmenta a mida que caminem cap al centre del pont.



A la petita cascada provocada pel canvi de nivell del riu es veuen atrapats uns grans troncs d'arbre, segurament a causa dels darrers aiguats.
Des d'aquesta alçada tenim una vista zenital de la petita resclosa que permet a les embarcacions seguir la llera salvant la presa.



El dia es va apagant i arribem a la riba oposada quan comença a fosquejar.
Seguint la via que circula per la riba exterior del meandre (avui al ser dia festiu tallada al trànsit fins a les 19:00 h), caminem fins a la Maison de l'Eau

La anomenada "casa de l'aigua" realment és una antiga estació de bombeig construïda al segle XIX i que va servir entre els anys 1853 al 1971 per a la distribució de l'aigua potable a la ciutat, mitjançant un sistema dinàmic que utilitzava la força de la corrent del riu Lot per a portar l'aigua des de la Fontaine des Chartreux (Font dels Cartoixans) fins a les cisternes de la ciutat.
Actualment l'edifici és un centre d'interpretació de la regió, i acull exposicions relacionades amb el tema de l'aigua, així com també mostra tota la maquinària, mecanismes i engranatges originals, que es conserven intactes.

Abans de creuar el pont hem pogut fer una foto des de la distància.



Tot seguit trobem la Fontaine des Chartreux.
Nosaltres esperàvem trobar una font, però realment és una deu o aflorament d'aigua.

Aquesta deu, venerada ja pels antics pobladors de la zona i conegut com a Divona en honor a la deessa de l'aigua d'origen celta, va ser també lloc de culte per als romans (testimoni d'això son les moltes monedes romanes del període I a.C. a I d.C. que es van descobrir fa uns anys) i va ser l'origen del nom de la ciutat, que va passar de la Divona Cadurcorum gal·lo-romana a la Cahors medieval.

Durant l'edat mitjana un molí utilitzava les aigües de la font i aquest fou cedit a un Convent dels Cartoixans, de on va venir el seu nom actual (chartreux, cartoixà en francès)

Actualment, aquesta font, que brota des d'una profunditat de més de 140 m. de profunditat encara subministra aigua a la vila de Cahors i les localitats circumdants.




L'aigua acumulada en aquesta "piscina" natural és extremadament clara i cristal·lina.

I ja, ben de fosc, fem via cap a la autocaravana. Sembla negra nit i tot just són les sis de la tarda, això del canvi d'hora escurça molt el dia...i més aquí a França que a aquesta hora ja van cap a sopar...

Allà a on vagis fes el que vegis, doncs això, també anem cap a retiro...donem de sopar i passegem les gosses i ens preparem un piscolabis, doncs encara és aviat per sopar, i acabem de passar la tarda llegint i mirant la tele.

Quan tornem a sortir abans d'anar a dormir per treure les gosses ens sorprenem del nombre de autos que han arribat en aquesta estona, unes deu més omplen un parell de files per davant nostre...i ni les hem sentit arribar!


Dissabte, 2 de novembre: Cahors - Castelnaudary (178 km)


Cap a les vuit saltem del llit.
Ha estat una nit passada per aigua, doncs ha plogut a bot i barrals! Per sort LaCargoleta és una campiona i mai hem tingut problemes de infiltracions ni humitats, però creiem que el veí si ha  patit perquè porta ja una bona estona trastejant i fent un munt de soroll.

Esmorzem i anem cap el centre, aquest matí el dedicarem a recórrer els carrers del casc antic de la ciutat, atrapat entre el Boulevard Gambetta i el riu Lot.
Tot i no queda lluny en aquesta ocasió aprofitem el servei de la navette gratuïta que surt just de davant del pàrquing cada 15 minuts.


      trajecte navette        ruta a peu

En un tres i no res ens trobem al centre de l'arteria que separa la ciutat medieval de la ciutat moderna, el Boulevard Gambetta, a poca distància de la catedral, i anem cap allà.

Però abans de qualsevol monument o lloc històric toca complir amb la tradició dels dissabtes: mercat setmanal, i el trobem a la plaça davant de la catedral, la Place Jean Jacques Chapou.


Passegem una estona entre les parades i no podem marxar sense omplir el cabàs: un magnífic cep (boletus edulis) per fer en carpaccio, formatges de cabra típics de la zona propera de Rocamadur i, com no, una dotzena d'ostres de la parada de Arcachon (per recordar les nostres darreres vacances d'estiu)...ahh i llimones per les ostres, i un boníssim pa francès.



Seguim el recorregut pel casc antic enllaçant els punts recomanats en el tríptic turístic. Comencem a la mateixa plaça, on per sobre els tendals de les parades del mercat, veiem sobresortir els taulats de la Catedral de Saint-Étienne, amb les seves peculiars cúpules sobre petxines.

Aquest edifici romànic, que data de principis del s. XII, està declarat Patrimoni de la Humanitat UNESCO (1998) inscrit dins del bens en el Camí de Sant Jaume a França, i la localitat de Cahors és una étapa important de la 
Via Podiensis o Camí del Puy.


Ens endinsem en els estrets carrerons de la Cahors medieval. La prosperitat d'aquella època passada es reflecteix en els carrers i l'arquitectura; típiques mansions de pedra i entramat de fusta sobreviuen el pas dels segles. 




Trobem molts carrers aixecats, estan d'obres canviant el malmès asfalt per nous solats d'aglomerat de pedra marronosa,  que li dona encara més autenticitat al conjunt.
Seguint la serpentejant rue de Lastie arribem al riu, just on s'aixeca l'escultura del curiós rellotge "a billes".

Dissenyat per Michel Zachariou, desprès de dos anys de treball necessari per ensamblar tots els mecanismes, va ser cedit a la ciutat de Cahors. Amb el funcionament intern a la vista, el mecanisme consta de 54 boles (billes) de 80 grams de pes cada una de elles, sumant un pes total del conjunt de 2 tones.
El moviment provocat per la caiguda de les boles en cadena (cada una provoca la caiguda de la següent) fa moure lentament un pèndol central. Tota l'energia necessària per el seu funcionament és mecànica produïda per el moviment de les boles, que recorren un total de 18.000 quilòmetres a l'any, i només un petit motor elèctric impulsa les boles per que tornin a pujar i comenci de nou el cercle...   
"He volgut construir una màquina que doni temps a qui vulgui prendre'l. A aquells que es paren per mirar com va passant..." (Michel Zachariou)
Creuem el Quai Ségur d'Aguesseau i ens quedem una estona contemplant el riu. Estem en al lateral est del meandre, just davant d'una altra resclosa.



A tocar de la resclosa veiem una construcció peculiar, es tracta d'un molí, el Moulin de Coty, un edifici medieval que amb ampliacions i remodelacions posteriors es manté en peu i en funcionament, sent actualment la seu d'una empresa dedicada a la fabricació de foie gras.

Seguim direcció nord seguint el riu fins a un altre edifici singular, el Hôtel de Roaldès.


El Hôtel de Roaldès, també conegut com a Maison Henri IV, perquè aquest rei francès s'hi va allotjar l'any 1580 durant el setge de la ciutat, està classificat com a monument històric, i va ser aixecat a finals del s. XV sobre els fonaments d'una edificació preexistent.


Posteriorment va ser adquirit per un membre d'una família noble, els Roaldès, que han estat els seus propietaris durant més de 300 anys.


Continuem cap a la Rue Daurade, un altre carrer dels marcats com a "punt d'interès". En aquesta zona de la ciutat s'aglutinen diverses de les magnífiques cases construïdes entre els segles XII i XVII, en una barreja d'estils i amb vistes a les cúpules de la catedral

Fent cantonada la maison Hérétié (s. XIV), potser la més espectacular per al nostre gust, amb les seves dues plantes d'entramat de fusta (o com diuen els francesos "maison à colombages"). Al seu cantó en direcció al riu la maison Dolive (s. XVII), amb una façana de rajol vermell on només es va utilitzar la pedra per emmarcar les finestres, no com a la més antiga, la maison du Bourreau (XIII), una barreja de pedra i rajol sense cap mena d'ordre, suposem el fruit de varies reformes i adequacions al llarg del temps. 


I per acabar la passejada ens dirigim, per uns carrerons cada vegada més estrets, cap a la Torre Joan XXII.


Jacques Duèze, nascut a 1244 a Cahors, provenia d'una família de la burgesia benestant, i va ser proclamat papa l'any 1316, sota el nom de Joan XXII
Al costat de l'esglèsia de Sant Bartomeu, la Tour Jean XXII és l'únic vestigi que queda del palau habitat per Pierre Duèze, germà de el papa Joan XXII.


Una mola quadrangular de 34 metres d'alçada amb unes petites finestres bessones en cadascuna de les seves cinc plantes.

La torre es situa al Boulevard Gambetta, just al límit nord del casc històric, i des d'aquest punt només hem de caminar un centenar de metres per a trobar una de les parades de la navette per tornar cap al pàrquing. 

Uns cinc minuts d'espera i agafem el transport que ràpidament ens deixa a peus de LaCargoleta.

I, com que ja ho tenim tot vist aquí a Cahors decidim pujar fins al mirador del Mont Saint Cyr. Com la intenció és desprès ja començar camí de tornada hi pugem amb la autocaravana, però en el cas de voler fer una mica d'exercici és pot pujar a peu per un sender que comença molt a prop del mateix pàrquing. 


Recorregut a peu de pujada al Mont Saint Cyr

La carretera d'accés al mirador és molt estreta en el primer tram, i patim per si ens ve algú en sentit contrari, fins que arribem a una incorporació i veiem que la via és de sentit únic, per baixar et desvien per una altra carretera.

El dia no acompanya gaire, plovisqueja, i estem sols a l'explanada prèvia a la zona del mirador. Fa onze anys, en la nostra estrena en els viatges en autocaravana vàrem fer nit en aquesta explanada, creiem recordar que també sols...potser ara trobaríem el lloc molt solitari i no ens hi quedaríem, però llavors érem més joves, inexperts i molt confiats!


El tram final fins al mirador està restringit al trànsit rodat, i hi ha una zona coberta amb barbacoes i taules de pícnic.

I des de l'extrem la vista sobre la ciutat és excepcional. El riu, sinuós,  encercla tota la superfície del meandre. Podem observar 3 dels 4 ponts que creuen d'una riba a l'altra.
Llàstima que el dia és gris i les fotos surten molt apagades.



I, amb aquesta escena deixem enrere Cahors.
Conduïm sota la pluja fins a Montauban, on fem una parada tècnica a un Leclerc per posar gasoil, i de passada entrar a comprar uns formatges per portar cap a casa. Aprofito també la ocasió per comprar una guia "verda" de Dinamarca (proper destí d'estiu ¿?) i així m'estalvio comprar-la per Amazon doncs a Figueres no la he trobat pas.

Per parar a dinar busco un pàrquing proper on podem treure a les gosses, i a Park4night veig un que fa bona pinta a un petit poble passat MontaubanBressols.

Tenim sort, es tracta de un pàrquing de graveta davant d'un centre d'esbarjo i base nàutica, amb un passeig a la riba d'un riu i una gran zona verda. Hem canviat el Lot per el Tarn.

Per dinar, les delicatessen que hem comprat al mercat!!


Una estona de sobretaula i continuem baixant. Decidim fer nit a Castelnaudary, però en aquesta ocasió si que entrem a l'àrea.
Comprem la tarja recarregable per accedir al recinte (4€) i abonem la pernocta (10€ incloent connexió elèctrica). Darrere nostra entren dues autos més i s'acaben ocupant totes les places.



Sortim a fer un passeig pel centre abans de sopar, però ja no queda a penes gent pel carrer i com l`àrea esta a la riba del Canal du Midi acabem fent la volta pel port i el Grand Bassin, on fem el tafaner mirant totes les barcasses que estan amarrades. Moltes ocupades per gent que hi viu permanentment, això són com autocaravanes aquàtiques!


Diumenge, 3 de novembre: Castelnaudary - Figueres (210 km)


Es fa de dia a Castelnaudary, esmorzem i fem via cap a casa. Hem d'arribar a dinar i abans hem de parar a buidar dipòsits i rentar LaCargoleta.

Com anem de tranqui optem per a fer tot el trajecte fins a Narbonne per nacional i estalviar-nos uns bons euros, però abans d'arribar a l'enllaç de la A-61 amb la A-9 ja notem la força de les ràfegues de vent...és impossible passar alguna vegada per aquesta zona i no sortir volant??
Evitem l'autopista i continuem per nacional, més a resguard del vent, fins a la sortida de Perpignan sud, on si agafem la A-9 fins a La Jonquera.

Parada de rigor a la benzinera La Tortuga, a La Jonquera (GPS: 42.407202, 2.878853), on buidem dipòsits, carreguem de gasoil (amb descompte especial de 4cts/l per autocaravanistes i l'us del borne gratuït). Fem petar la xerrada una estona, com habitualment en la torada dels nostres viatges amb la nostra amiga Neus, que treballa aquí, i ja cap a casa.

Un bon cap de setmana llarg a terres franceses, que mai defrauden...i fins la propera!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada