Una vegada arribats a l'equador de les nostres vacances ens acomiadem de les Tierras de Soria, que mai no ens defrauden i on hem conegut nous i bonics racons, i posem rumb cap al nord.
El nostre pla de viatge és fer avui una jornada de traspàs per terres de La Rioja (aprofitant l'ocasió per fer un dinar en un dels seus famosos asadores) per arribar demà a Vitòria-Gasteiz, on estarem un parell o tres de dies, segons vegem.
I en la ruta de tornada a casa atendrem la petició de la Núria: visitar Las Bardenas Reales.
La resta... anirem improvisant.
Ruta (part 2)
8:0 h i 18ºC
trajecte: 158 km
Com ens agafarem la jornada amb calma ens aixequem sense presses i en Manel torna a gaudir de les dutxes de l'àrea abans de l'esmorzar.
Una vegada reomplerts els dipòsits ens posem en ruta.
Marco la xinxeta de la propera parada al GPS i ens deixem portar per la SO-100 en direcció nord.
En menys de 20 quilòmetres empalmem amb la circumval·lació de Sòria, la SO-20, on, de lluny, veiem un rètol d'un Decathlon que ens ve de pas: fem una parada intermèdia a veure si trobem uns pantalons que vol en Manel, i ja que hi som comprem unes mascaretes de roba, de color negre, per anar-les alternant amb les quirúrgiques.
Per la nacional N-111 deixem enrere la província de Sòria i ens endinsem a La Rioja.
Escoltant la nostra tradicional "banda sonora de vacances" creuem la petita Comunitat Autònoma de La Rioja i fem parada al poble de Fuenmayor amb un únic objectiu, dinar al Mesón Chuchi.
Fa moolts anys! (ja passen dels 20) feiem parada a aquesta zona en el retorn en cotxe de les nostres vacances a Galícia, després de descobrir per casualitat l'Hotel San Camilo, al proper poble de Navarrete, i això ens va portar a sopar en un parell d'ocasions en un "asador" que ens va agradar molt. I avui hem decidit buscar-lo i parar-nos a dinar, així que busquem una explanada propera on deixar la autocaravana i anem cap allà... ja salivant...
Però com diu la dita "nuestro gozo en un pozo...", doncs des de la porta escoltem que diuen a una família que ha entrat just abans que nosaltres que no tenen taules. No tenen taules? es mira estranyada la família, i de rebot nosaltres. El local està buit, totes les taules parades i ni un sol comensal.
No ho entenem, no donen cap raó, ni que tenen limitat l'aforament, ni que ho tenen tot reservat, ni que si ens esperem podem fer el segon torn, ni que és aviat, res de res, un sec "no tenim taules lliures"...
Doncs vaja desengany!
Sortim amb la cua entre cames. Ens sorprèn, però, que a les taules exteriors estan servint vermuts...
La primera reacció és buscar alternatives al Google, que sembla que és el que fa l'altra família. Mentre jo busco en Manel pregunta a uns "paisanos" que sembla que vénen de treballar i aparquen una furgoneta davant nostre. Les indicacions dels vilatans solen ser bones, així que ens deixem guiar i ens dirigim cap a un altre asador (a l'altra extrem del poble).
Segon "xasco", quan arribem després d'una bona caminada a ple sol ens diuen que ho tenen tot ple, que tenen limitació d'aforament a la meitat, i ara realment és cert, varies taules estan ocupades, i el local no és molt gran...tornem cap a LaCargoleta.
De baixada veiem que la família està sentada en una taula sota la porxada d'un edifici en un tal Restaurante Casa Eloy, demanem taula i tenim sort, ens col·loquen a l'exterior, amb una bona distància de seguretat dels ocupants de la taula més propera.
Ens demanem el menú del dia, que no és econòmic, però resulta ser molt complert i ben elaborat. El servei és una mica lent però ho atribuïm a que deuen estar sota mínims de personal pels ERTE (expedients de regulació de treball) deguts al Covid19, i hem entrat vàries taules a la vegada.
No tenim pressa, així que a gaudir dels plats, postres, una ampolleta de Rioja i cafès.
Entre que el servei és lent i que nosaltres ens agafem amb calma la sobretaula son quasi les 17:00 quan ens aixequem i abandonem el local.
El destí ens queda aprop, en poc més de mitja hora fem, per la N-232, els 26 quilòmetres que separen les dues localitats.
Des de lluny divisem la localitat de San Vicente de la Sonsierra, encimbellada a la part alta d'un turó i presidida per un castell, que en temps passats protegia la frontera entre Navarra i Castella, dominant des de l'alçada el riu Ebre.
En la jornada d'avui hem deixat la provincía de Sòria, banyada pel Duero, i hem saltat a la conca de l'Ebre. Les gosses no ho saben, pero serà la seva darrera capbussada de les vacances...
L'àrea d'autocaravanes està a la zona baixa, a la riba del riu, i adjacent a l'Àrea recreativa Entrepuentes.
Quan arribem només una autocaravana ocupa una de les vint places disponibles.
La calor és sufocant i, seguint l'exemple de la família de l'altra autocaravana, ens instal·lem sota l'ombra dels grans arbres de l'àrea recreativa. Mentre la Núria s'entreté amb els seus vídeos nosaltres dormitem tirats a l'herba...que bé s'està!!
Passada una estona, la Núria i jo anem a inspeccionar la riba oposada, creuant l'espectacular Pont Medieval, doncs tota l'estona es veu passar gent i des de la nostra posició es veu a alguns que s'estan banyant.
Tot i que porta corrent l'aspecte del riu no té res a veure amb els que ens hem trobat durant les vacances, quina diferència de les clares aigües del Lobos i l'Ucero! Fins i tot l'olor és diferent, quan ens acostem a la riba ens envaeix l'olor a llim.
La vora, formada per una mena de petita resclosa de formigó, fa de límit de la llera, i l'aigua que sobrepassa el seu nivell desvorda cap a un rierol lateral que més endavant torna a unir les aigues al riu.
La Núria diu que no fica ni els peus (ves a saber els peixos que s'amaguen en aquestes aigües tèrboles) i s'asseu d'esquenes a la corrent; jo, agraeixo la frescor i remullo les cames sense pensar en el que hi ha a sota.
I així veiem passar la tarda, entre un pare i una filla que pesquen, uns nens que es banyen (sense donar importància a l'opacitat de l'aigua) i, més allunyats, un grup de joves que xerren asseguts també amb les cames dins l'aigua. El sol comença a perdre intensitat però encara provoca un bonic joc de llum i ombres sota les arcades del pont.
Tornem a l'autocaravana. Teníem pensat anar fins el centre del poble a prendre quelcom, però ens fa mandra, i més veient la pujadeta que ens espera, així que decidim preparar-nos un "picoteo" i ens el mengem en una de les taules de pícnic. Amb la caiguda del sol es lleva una suau brisa, la suficient per fer que recollim i anem a sopar dins del vehicle.
Estem en l'hora de l'arribada dels "endarrerits" i observem com es van omplint les places disponibles.
Al contrari del que esperàvem, tement una forta calor, dormim plàcidament.
Pernocta: ASN S.Vicente de la Sonsierra - gratuït - (GPS: N42.55924, E002.75983)
Trajecte acumulat: 946 km
Supermercat: 76,48 €
Hostaleria: 83,60 €
Varis: 7,49 €
Pk/àrea/càmping: 1€ (dutxa)
9:00 h i 18,5ºC
trajecte: 58 km
Seguint la incercia "slow-travel" de les darreres jornades fem una mica el ronso a l'hora d'aixecar-nos. Fins i tot les gosses dormen tranquil·lament sense fer cap mostra d'impaciència per sortir a passejar.
Desprès de les feines diàries esmorzem i ens posem en ruta, estem a poc menys de 60 quilòmetres de Vitòria.
La capital alavesa disposa d'una àrea d'autocaravanes urbana, i cap allà anem.
Com que el tren del meu germà Alex, que avui s'afegeix al CargoletaTeam, no arriba fins a les dues desestimem anar-lo a recollir amb la auto (mirant el Maps veiem que els carrers són força estrets i no hi ha zona de pàrquing propera), i ens dirigim directament a l'àrea d'autocaravanes, al nord de la ciutat a la zona del Portal de Foronda.
Ens sorprèn veure la quantitat d'autos que ja hi ha aparcades, desprès d'aquests darrers dies de trobar els llocs bastant solitaris, però tenim sort i ens podem col·locar en un dels extrems, just sota de l'únic arbre que dóna ombra!!! - Ara quan escric el relat, mesos desprès, m'adono que no vam fer ni una sola foto del pàrquing, així que l'única constància de la nostra estada és una història d' Instagram... -
Un cop ben instal·lats, ens canviem de roba per anar al centre. Avui necessitem un "outfit" (com diuen ara les influencers Instagramers...) urbanita.
La Núria es queda de guàrdia a la auto, li fa mandra venir.
L'àrea està molt ben comunicada amb el centre, tenim la parada de tramvia a uns cinc minuts i desprès de 6 parades (baixem a la parada de Parlamento) estem en ple centre històric de la ciutat, la Plaza de la Virgen Blanca.
Trajecte en tramvia de l'Àrea al centre
Per fer temps fem una passada ràpida per la plaça. Ja la primera impressió és que aquesta ciutat ens agradarà. Faig unes quantes fotos de la curiosa plaça, de planta triangular en pendent, enmarcada per façanes de blanques galeries vidriades i dominada a la part superior per l'església gòtica de San Miguel.
Per un dels laterals de la plaça accedim, travessant sota uns porxos, a la Plaza de España -inicialment anomenada Plaza Nueva-, una superfície de planta quadrangular, de 61 metres de costat, tancada perimetralment per porxos amb arcs de mig punt, que segueix les característiques arquitectòniques de la típica "plaza mayor" castellana.
L'ala nord de la plaça acull l'edifici consistorial, així com l'Oficina de Turisme, on faig parada per a demanar informació i plànols de la ciutat.
Sortim del perímetre de la Plaza Nueva per l'accés sud, empalmant amb el carrer Eduardo Dato, o Calle Dato a seques com és coneguda aquí, un carrer de vianants d'aspecte senyorial i principal artèria de l'eixample de la ciutat. El carrer uneix la Plaça Nova i la Plaça de l'Estació, el nostre destí final, però encara ens dona temps a una fer una parada intermèdia abans d'anar a esperar el tren, i fer una primera repassada a la guia "gastronòmica" que ens han donat a la O.T, on surten detallats per tipus tots els locals de restauració de la ciutat.
El tren arriba puntual, recollim el polissó i tornem en tramvia cap a l'àrea.
Fa calor, per sort gràcies a l'ombra de l'arbre i la lleugera brisa que corre entre totes les finestres i claraboies obertes dinem plàcidament.
Dues cafeteres desprès fem un ràpid torn de dutxes i ens preparem per a un cap vespre de "pintxos" per Vitoria.
Iniciem el recorregut, una altra vegada, a la Plaza de la Virgen Blanca, però en aquesta ocasió pujarem a la part alta de la plaça per endinsar-nos en la "almendra".
escultura GREEN
A la zona sud de la plaça destaca l'escultura vegetal GREEN, obra creada inicialment amb molsa que va arribar l'any 2012 a Vitòria-Gasteiz per celebrar l'elecció de la ciutat com a European Green Capital. Posteriorment la molsa, procedent de Xile i considerada espècie protegida, va ser substituïda per gespa. Compta amb un sistema de rec per aspersió a la part més elevada, que ruixa l'aigua per totes les lletres.
En el vèrtex superior de la plaça unes escales pugen fins a la balconada de l'Església de San Miguel (la més antiga de la ciutat), on es pot contemplar una fornícula amb la famosa escultura de la verge -realment estem admirant una còpia, ja que l'original es troba al Museo Diocesano de Arte Sacro-.
A ma dreta, una segona filera d'escales ens porta fins a la Plaza del Machete, que deu el seu nom al fet que en una fornícula de l'absis de Sant Miguel es conservava el matxet vitorià sobre el qual juraven els seus càrrecs els representants de la ciutat, sota el matxet està gravat en pedra el jurament que el procurador general havia de fer davant de l'alcalde de Vitoria-Gasteiz.
A partir d'aquí ens dediquem a fer una primera volta d'inspecció pels estrets carrers concèntrics del barri vell, pujant per Cuchillería fins a la plaça de la Catedral de Santa María (que visitarem demà) i baixant per Correría que ens deixa novament en la Virgen Blanca.
Uff hi ha tal quantitat de bars i tavernes que no sabem per on començar, així que farem cas a les guies i comentaris i tornem a Cuchilleria, on diuen que es concentren els "bars de tota la vida" amb els "pintxos de sempre".
Realment el carrer és un seguit de bars i bars, ocupant la majoria dels baixos. Com les taules exteriors estan força ocupades, i està refrescant per moments (amb la calor que hem passat durant el dia, ara no li faríem el lleig a una jaqueta!), ocupem una de les taules interiors d'un petit local, i comencen els pintxos...
Unes quantes rondes més tard, i amb la panxa força plena, acabem la jornada en un dels típics, el bar Erkiaga, a Herrería 38. Llegim que "la seva barra acull tants pintxos com premis que han acumulat els darrers anys en tot tipus de certàmens i jornades gastronòmiques", així que com ens queda de pas cap a la parada de tramvia, fem la darrera ronda amb vistes a la façana de l'Església de San Pedro.
Tornem cap a l'àrea fent-la petar.
Durant la tarda han arribat moltes autocaravanes i s'han ocupat la majoria de les places, però el lloc està tranquil i en silenci, preludi d'una bona nit.
Xerrem una estona més i fem un darrer passeig ràpid amb les gosses, demà continuarem gaudint d'aquesta acollidora ciutat.
Pernocta: ASN Vitoria-Gasteiz - gratuït - (GPS: N42.86667, W002.68528)
Trajecte acumulat: 1.004 km
Hostaleria: 17,25 €
Varis: 6 € (tramvia) Pk/àrea/càmping: -
9:00 h i 17,0ºC
trajecte: 0 km
Segon dia d'estada a Vitòria i avui ens toca cultura, tenim entrades per a la visita guiada a la Catedral de Santa Maria, ara famosa mundialment gràcies a l'escriptor Ken Follet; segons ell mateix reconeix, una d'aquestes visites guiades el va inspirar per escriure la seqüela del seu bestseller Els pilars de la Terra: Un món sense fi.
La nostra visita és a les 10:30 el que ens dóna temps per esmorzar tranquil·lament abans d'arreglar-nos per anar cap al centre. Mengem un variat de croissants i napolitanes de xocolata que hem comprat, quan hem sortit a passejar amb les gosses, en el forn que tenim al davant de l'àrea.
Agafem el tramvia i aquesta vegada ens baixem abans, a la parada Europa, i accedim al casc antic per l'extrem nord, que és on s'ubica la catedral.
A diferència de l'extrem sud, on la pujada cap a la part alta de la ciutat es fa de manera esglaonada salvant el desnivell en diversos grups d'escales i rampes, -ara ens adonem realment que la "ametlla" està encimbellada dalt del turó-, aquí la pujada presenta un pendent molt pronunciat, i per salvar el desnivell sense esforç han instal·lat unes rampes mecàniques per facilitar la vida als vianants, el que s'agraeix (més tard passejant pel centre veurem que hi ha diversos carrers que disposen d'elles, una amb marquesina protectora inclosa).
Per fer la visita no hem d'entrar a la catedral, sinó que cal dirigir-se al Centre de Visitants, amb accés per el Cantón de Santa Maria, i deu minuts abans de l'hora prevista (tal com demanaven al web) presento el número de reserva que em van fer arribar per mail i traiem les entrades.
Ens fan esperar al guia en una terrassa annexa, penjada sobre la Plaza de la Burullería, on ens fem la foto de rigor amb l'estàtua, a mida real, de l'escriptor.
Plaza de la Burullería
Estatua de Ken Follet
La Plaza de la Burullería, adjacent a la catedral de Santa Maria és on, en època medieval, es duia a terme el mercat de la llana; el seu nom deriva del fet que en aquesta zona de la vila habitaven els "burulleros", comerciants i teixidors de teles i draps.
Puntualment iniciem aquesta atípica visita, i no entrem al temple per la porta principal, sino que ens endinsem en les entranyes de l'antic edifici per la porta del darrera.
Des de l'estiu de 2015 el temple està en la llista de monuments Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO sota la denominació Camins de Sant Jaume: Camí francès i camins de el Nord d'Espanya.
La visita comença on es van iniciar els treballs de rehabilitació, al soterrani de la catedral, on es va realitzar una tasca d'excavació arqueològica prèvia que va treure a la llum tot un seguit de vestigis i on es va poder apreciar el mal estat constructiu dels fonaments i les bases dels pilars.
Davant aquest greu deteriorament dels elements de suport de tota l'estructura es va escometre una obra d'emergència per el seu reforç, amb encamisat mitjançant murs de mamposteria i formigó armat, que impedís el seu possible col·lapse per desplaçament lateral a causa de les empentes dels pilars.
Jo, per deformació professional, segueixo amb interès totes les explicacions de la guia i em fixo detalladament en aquesta magnífica i peculiar obra. Els altres s'encanten recorrent les passeres de fusta que permeten sobrevolar les zones excavades durant la tasca arqueològica.
Deixem el subsòl i accedim a la nau principal, on continuen les explicacions i podem apreciar les esquerdes i la desalineació del centre de les voltes de les galeries laterals abans de pujar a la part superior.
Des del trifori (galeria estreta que es situa sobre les naus laterals d'una església amb obertures sobre la nau central) tenim una vista privilegiada de tota la nau. Ens comenta la guia que aquesta zona, a diferencia de les tribunes que s'observen a altres esglésies, realment no tenia la funció d'acollir més fidels en hores de culte, sino que tant sols tenia una finalitat operativa per a facilitar les feines de manteniment.
Continuem pujant i arribem al sota coberta, on podem apreciar tot l'entramat de fusta que s'ha canviat completament reaprofitant les antigues bigues de fusta de roure, i dotant a l'edifici de nous espais per a exposició i un sistema d'escales i passarel·les, així com un ascensor practicable que permet pujar fins al nivell del campanar a les persones amb mobilitat reduïda.
I com a colofó pugem a la torre des d'on podem apreciar el característic traçat amb els tres carrers que formaven la "ametlla" original en primer pla.
La visita acaba sortint pel pòrtic (que és realment l'entrada principal a l'edifici) on ens pasen una projecció de llums per mostrar com ha anat canviant la seva decoració mural al llarg dels segles.
Després d'aquesta interessant visita continuem amb la cultura de Vitoria, ara ens passarem a la cultura gastronòmica, i seguint la guia de tapes ens desplacem fins al c/ San Antonio 3, i fem la primera parada a la taverna PerretxiCo.
Ufff, això és una barra i la resta són tonteries!
Fem una ronda de pintxos variats i seguim la ruta...propera parada La Escotilla.
Hem encertat de ple en la tria dels dos locals, i aquest segon ha estat la guinda del pastís, quins pintxos d'autor, impressionants...
txangurro al pa d'or i blini amb tartar de tonyina
Si fos per nosaltres ens haguéssim quedat a dinar aquí, a La Escotilla, estaven sortint ja uns arrossos que feien molt bona pinta; però tenim obligacions, ens esperen les peludes per al seu passeig del migdia i el seu petit refrigeri, així que donem per conclosa la jornada matinal i tornem a l'àrea a dinar i descansar una estona.
Dediquem la tarda a acabar de descobrir racons del casc antic.
Muralla i antiga porta gòtica d'accés
Gràcies a les excavacions arqueològiques de la catedral es va descobrir la base de la primera muralla que protegia el nucli de Gasteiz, i es va iniciar la restauració de les restes que es conservaven en el vessant oest.
El recinte emmurallat original tenia una longitud total d'uns 900 metres i comptava amb unes 22 torrasses, actualment només es conserva prop de la meitat.
Els treballs de restauració es va organitzar per fases:
- Fase I (2006), va posar a l'descobert el tram que correspon a la part posterior del carrer Correria. Van quedar a la llum uns 136 metres de muralla i les antigues restes de l'escorxador i del mercat de segle XIX.
- Fase II (2010), ofereix la possibilitat de contemplar 160 metres de muralla en la part posterior de l'església de San Miguel a través d'una gelosia de fusta que imita la forma de la muralla que no es conserva.
- Fase III, situada entre les dues primeres, encara està en procés de condicionament.
Fem les darreres fotos als edificis singulars i ens acomiadem de l'ametlla. Teníem pensat fer uns pintxos a un altre dels típics de la ciutat, El Toloño, però resulta que els diumenges a la tarda està tancat per descans setmanal i ens quedem amb les ganes..., així que busquem un pla B i l'Alex, amb bon criteri, ens porta cap a un local més modern, que sembla una barreja de bar de copes i vinoteca, el So Wood, que acaba per agradar-nos molt.
I de pintxo en pintxo arriba l'hora de tornar a l'àrea i donar per finalitzada la nostra estada a la ciutat de Vitòria-Gasteiz, que ens ha deixat molt bon gust de boca ... segur que tornarem.
Deixem les coses endreçades per demà no perdre gaire el temps al matí i sortir aviat cap al proper destí.
Pernocta: ASN Vitoria-Gasteiz - gratuït - (GPS: N42.86667, W002.68528)
Trajecte acumulat: 1.004 km
Supermercat: 17,15 €
Hostaleria: 38,25 €
Entrades: 38,50 €
Varis: 35,80 € (tramvia: 15,00€)
Pk/àrea/càmping: -
9:00 h i 13,0ºC
trajecte: 149 km
Matí de dilluns i encarem la nostra segona setmana de vacances amb un bon sol.
Esmorzem les pastes que hem comprat, avui també, a la fleca veïna i ens afanyem a fer el canvi d'aigües abans que comenci "l'hora punta" en el borne de servei.
A les 9:30 h ens posem en ruta, deixant la capital basca i saltant d'Euskadi cap a la Comunitat Foral de Navarra, on estarem dos dies: avui visitarem Olite i demà dedicarem la jornada a visitar Las Bardenas Reales i fer tarda/nit a Tudela.
En poc menys de dues hores arribem a la petita vila medieval d'Olite i ràpidament ens instal·lem en una de les puntes de la seva àrea d'autocaravanes.
A aquesta hora es pot triar lloc, segur que més tard els cotxes i les autos envaeixen la zona.
Àrea d'autocaravanes davant de l'Església de Sant Pere
El principal atractiu de la ciutat d'Olite resideix en el seu ric i variat patrimoni artístic (declarada Conjunt Històric Artístic l'any 1995), però també cal donar una menció especial al sector vinícola, que degut a l'auge dels darrers anys l'ha convertit en la "Capital del Vi de Navarra", acollint la seu dels principals organismes i institucions del sector.
La vila, amb orígens romans, está aixecada sobre un petit promontori, i va tenir la seva etapa de màxim esplendor durant la Baixa Edat Mitjana al ser triada, al s. XIII, com una de les seus favorites dels reis de Navarra.
Més tard Carlos III el Noble (1337-1425) la va elegir com a residència predilecta, dotant-la de gran esplendor i grandesa, com era habitual en les corts europees de la època, i d'aquell període de glòria queda com a testimoni el màxim exponent de la ciutat, el Palau Reial d'Olite, declarat Monument Nacional l'any 1925.
Per accedir a l'interior del recinte medieval des de la nostra posició pugem per un estret pas esglaonat adossat a l'església de Sant Pere, concretament a la seva torre, una esvelta torre gòtica coronada per una fletxa i coneguda com la "Torre Agulla".
Davant de l'església trobem un dels racons amagats de la vila, la Plaza del Fosal; des d'aquí, enfilant el carrer Rua Villavieja ja albirem les torres del Palau Reial.
Arribem al centre de la vila, la Plaza de Carlos III el Noble, de planta estreta i allargada, que acull, bulliciosa, l'eixam de turistes que s'acosten a l'entrada del palau.
Nosaltres ens ho agafem amb calma i seiem una estona a la concorreguda terrassa del Meson el Sol (un dels típics del poble). Mentre jo agafo entrades "online" per aquesta tarda visitar el palau, en Manel i l'Alex aprofiten per anar a comprar uns dècims de loteria de Nadal (a veure si aquest any tenim una mica de sort...), i la Núria s'entreté amb el seu Instagram.
De tornada a la auto fem parada a una petita taverna, on descobrim les "piparras" fregides. Coneixíem aquest tipus de pebrot "bitxo" encurtit, però mai les havíem vist fregides com si es tractés de pebrots de Padrón i ... estan boníssimes.
Fem parada també a una carnisseria on compro uns pits de pollastre i unes salsitxes per dinar.
Com era d'esperar el pàrquing es comença a omplir, i des de la nostra finestra veiem el tràfec de gent i cotxes que vénen i van.
Fa calor, però amb l'airet entre finestres estem bé.
He tret les entrades per a les 18:00 h.; ens podem relaxar durant una bona estona. Dinem, fem una extensa sobretaula amb cafès i pel·lícula, i el corresponent torn posterior de dutxes.
A les sis, com un clau, estem a la porta d'accés del palau presentant les nostres reserves telemàtiques.
Seguint les indicacions del tríptic iniciem la visita.
Fa anys, quan les nenes eren petites, ja havíem estat a Olite i vam fer la visita guiada al palau, ara ens dediquem a recòrrer les estances i fotografiar els racons més encantadors.
Panoràmica del Palau Nou des de dalt de la Torre de la Talaia
El cel s'ha tapat i comença a plovisquejar.
Per sort ja estem en el darrer tram de la visita i sortint parem a fer un café en una cafeteria a la Plaza de los Teobaldos, amb vistes a la façana del Palau Vell (actual Parador).
Tenim taula reservada per sopar a un asador, el Casa del Preboste, i fem temps fent un vinet a la petita taverna d'aquest migdia.
A les nou, puntuals, seiem a taula i ens preparem per el quilo dos-cents de txuleton que hem demanat per a compartir entre tots tres. La Núria prefereix uns xipirons.
La carn, acompanyada d'una amanida completa, no ens defrauda gens, tot el contrari, està totalment al punt, espectacular!.
Cafè, xupito i cap a dormir, donem per conclosa una jornada més.
Pernocta: ASN Olite - gratuït - (GPS: N42.48056, W001.64750)
Trajecte acumulat: 1.153 km
Supermercat: 12,65 €
Hostaleria: 15,00 €
Entrades: 12,50 €
Pk/àrea/càmping: -
9:00 h i 18ºC
trajecte: 77 km
El dia es desperta bastant tapat, uns espessos núvols pinten de gris el cel.
Esmorzem, i després d'un intent fallit de fer canvi d'aigües (la gent arriba a ser marrana...veuen que l'arqueta de buidat del wc està embossada i continuen tirant merda!!) marxem cap a Las Bardenas Reales, Parc Natural i Reserva de la Biosfera.
Per arribar-hi hem de passar pel poble d'Arguedas, que disposa d'àrea d'autocaravanes, i allà aprofitarem per buidar i omplir dipòsits.
En 45 minuts, passat el poble d'Arguedas, ens plantem al pàrquing del Centre de Informació del parc natural; baixo a informar-me dels possibles trajectes i surto amb un plànol detallat de la zona amb tots els camins i pistes per a vehicles a motor.
El parc natural és una extensa superfície de paisatge semidesèrtic de 42.500 hectàrees, declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO l'any 2000; nosaltres centrarem la nostra visita a una petita zona, i als seus elements més representatius.
Podríem dir que l'autocaravana no és el vehicle ideal per recórrer aquestes pistes, a l'ésser de terra compactada presenten multitud de sots i sembla que la nostra "closca" vagi a desmuntar-se per moments, així que decidim escurçar la visita i anar directament a un dels punts més famosos, el Cabezo de Castildetierra.
Planell del parc natural amb rutes i pistes (www.bardenasreales.es/turismo)
El terreny compost d'argiles, guixos i gresos ha estat erosionat al llarg dels segles per l'aigua i el vent, creant barrancs, altiplans d'estructura tabular i turons solitaris, anomenats aquests últims "cabezos".
Fem una primera parada junt al Cabezo de las Cortinillas. Estem totalment sols en aquest peculiar paratge. Per moments sembla que hem envaït el decorat d'un antic western.
Cabezo de las Cortinillas
Es pot accedir a la part alta de la formació, però ho descartem degut al lamentable estat dels graons (200) que pugen fins a dalt i el cartell a la base que desaconsella fer la ruta per perill d'ensorrament.
Reprenem ruta i la pista ens porta fins a la base del Cabezo de Castildetierra, convertit en la imatge icona d'aquest parc natural, on trobem habilitada una zona de pàrquing.
En aquest punt ja no ens escapem del "moment InstaNúria" i ens hem de dedicar una bona estona a fer-li el corresponent reportatge fotogràfic, que per descomptat -per al seu gust- no acabem mai d'enquadrar i enfocar bé les fotos.
Al seu favor he de dir que no és l'única que aprecia la fotogènia del lloc, doncs aquests paratges han servit d'escenari a una multitud d'anuncis, sèries i pel·lícules, des de James Bond a 007 el món mai és suficient, a l'aclamada Joc de Trons. Haurem de remirar el capítol on Daenerys i els seus dothraki cavalquen per aquests increïbles i desèrtics paisatges ...
Fins i tot Hollywood va aterrar en aquesta zona navarresa per filmar escenes del film Orgull i Passió (1957), amb grans estrelles de l'època: Cary Grant, Sophia Loren i Frank Sinatra.
Quan es dóna per satisfeta ens podem dedicar a explorar el perímetre de la formació rocosa. Uns didàctics panells informatius expliquen gràficament l'orígen, formació i evolució del territori de Las Bardenas.
Unes baranes de fusta delimiten unes zones de pas on el terreny és més sensible a l'erosió, però veient-les al costat d'una petita construcció de tova, suposem una antiga casa de pastor o pagès de la zona -que no sabem aquí que es podia llaurar...-, són la típica estampa d'un paratge de l'oest americà i només falta veure-hi un cavall amarrat.
Al darrera del pinacle rocós trobem, enclotat, el Barranco de las Cortinas. Des de dalt podem observar les parets erosionades del barranc on apreciem el tall del terreny en el qual es poden distingir diferents estrats, segons els materials que el formen.
De tornada a l'autocaravana se'ns mostra, potser, la imatge més representativa de la formació: els regalims erosionats descendeixen des del seu cap fins a la base i es perpetuen al terreny que l'envolta, formant unes protuberàncies que s'assemblen a un encrespat mar de terra.
Recorrem el tram de pista que retorna al Centre d'Informació i donem per finalitzada la nostra estada a Las Bardenas Reales de Navarra.
Aprofitem el pas per la localitat d'Arguedas per proveir-nos d'aigua i buidar dipòsits en la seva àrea d'autocaravanes, i per omplir el dipòsit de gasoil en una gasolinera lowcost que hem vist de passada.
En 15 quilòmetres ens plantem a Tudela, el nostre destí de pernocta.
L'àrea és molt cèntrica, són unes places reservades per autocaravanes en un gran pàrquing mixte, és a dir, el que anomenem "àrea de ciutat".
L'inconvenient per arribar-hi és que hem de passar per sota la via del tren, que corre paral·lela al riu Ebre, separant al nucli urbà de la riba. Quan creuem el riu i veiem per on hem de passar ens imaginem que el GPS ja ens ha ficat per el "atajo" del dia i creuem els dits per no trobar cap carrer gaire estret i no poder maniobrar.
Alçada de pas: 3,50 m.
Rere uns minuts d'incertesa rodant per un carrer estret enllacem amb una avinguda àmplia que ens porta fins l'àrea, un gran solar asfaltat entre edificis. Les places són bastant justes i ens hem d'ajustar molt a la tanca posterior per a no sobresortir i envair el carril de pas.
Ens refresquem una mica i marxem cap al centre, avui dinarem de restaurant.
Arribem a la Plaza Nueva, coneguda al llarg de la història com a Plaza de Toros, Plaza Real, Plaza de la Constitución, Plaza de la República, i des de finals del s. XIX com a Plaza de los Fueros.
Construïda a la fi de la s. XVII, degut a la necessitat que tenia la ciutat d'un lloc ampli on celebrar les curses de braus i espectacles civils i religiosos, presenta un traçat regular seguint el model promogut a Espanya pels Àustries: un espai quadrangular semi tancat -molt similar a la Plaza Mayor de Madrid- en el què desemboquen cinc carrers.
Amb el temps s'ha convertit en l'espai on se celebren els grans esdeveniments de la vila, substituint en aquesta funció a la Plaza de la Catedral, coneguda com a Plaza Vieja.
Hem trobat per Google una taverna-asador que ens ha fet molt bona pinta, però quan hi arribem tenim mala sort i ja no disposen de taules lliures, ho tenen tot reservat (aquest Covid19 i les seves restriccions d'aforament...).
Bé, ja que hi som fem una canya a la barra, tot buscant una alternativa. El cambrer ens recomana tres locals que queden a prop i d'aquests triem un a la mateixa plaça, el Topero.
El local és totalment diferent al que nosaltres buscàvem inicialment, de la taverna hem passat a un restaurant amb moderna decoració i "cuina d'autor".
El menú executiu té bona pinta, ens quedem.
I no ens penedim, cal dir que ens sorprèn el menú, molt complet, tot molt bo i amb una presentació impecable.
No tenim cap objectiu de visita marcat a la ciutat de Tudela, així que ens ho prenem amb calma i no tornem al centre fins al capvespre, quan el sol comença a perdre intensitat; veiem acabar de passar la tarda en una de les terrasses de la Plaza de los Fueros.
La veritat és que cap dels quatre tenim moltes ganes de sopar i preferim fer unes rondes de vi i tapa en un parell de locals amb bones referències per part del Sr. Google.
De tornada cap a l'autocaravana cauen uns cafès en un bar prop de l'àrea ... i un altre dia que arriba a la seva fi.
A aquesta hora totes les places reservades per a AC 's estan ocupades.
Tanquem els llums, demà continuem camí a casa, però tenim una altra parada prevista: farem nit a Huesca.
Pernocta: ASN Tudela - gratuït - (GPS: N42.05861, W001.61194)
Trajecte acumulat: 1.230 km
Gasoil: 60,00 € (0,99 €/l)
Hostaleria: 143,00 €
Pk/àrea/càmping: - €
9:00 h i 17ºC
trajecte: 121 km
Ens aixequem sota un cel blau i lliure de núvols, que pronostica una jornada molt calorosa.
Deixem als "nens" dormint i en Manel i jo, després de treure a les gosses, baixem cap al centre i fem una volta pel mercat cobert, que tot just obre portes.
Comprem un parell de tomàquets, enormes, "feos de Tudela", que com el seu nom indica no fan molt bona pinta, però la senyora ens diu que són boníssims, i que ara estan a l'època perfecta per menjar-los.
Fem parada per esmorzar a la fleca que tenim en front de l'àrea i aprofitem per comprar pa i també unes pastes per els dormilegues.
Una vegada recollit tot enfilem cap al punt de servei per fer canvi d'aigües i sortir cap el proper destí: Osca.
Evitem l'autopista AP-68 fins a Saragossa i transitem solitaris per una drecera, la N-125, fins a enllaçar a l'autovia A-23 que ens porta fins a la ciutat, on arribem al voltant del migdia.
L'àrea d'autocaravanes, pública i gratuïta, que disposa la ciutat està al cantó del Palau d'Esports i del camp de futbol.
Quan arribem només hi ha una altra autocaravana. Les places marcades estan totes al sol i ens fiquem sota els frondosos plataners buscant l'ombra. En teoria no són places, però...
Obrim totes les escotilles i preparo el menjar mentre els nois van a fer una inspecció per la zona (i de pas es refresquen la gola amb unes canyes en un bar pròxim).
S'ha de reconèixer que els tomàquets de Tudela són "feos de c ..." però estan molt bons!!
Amb aquesta calor la veritat és que no tenim molta gana, i he preparat un àpat fresc i lleuger.
A aquestes altura de les vacances, quan ja "anem de baixada" estem realment de vacances, és a dir ... no fem res. Passem la tarda intentant que la calor passi de llarg, però el sol cau implacable sobre la ciutat, i tot i estar sota els arbres, en una bona ombra, déu n'hi do quina xafogor!
Decidim donar-nos una dutxa fresca i sortir cap al centre a buscar refugi en algun local que tingui un bon aire condicionat.
Anem cap al centre de casc antic, encerclat pels carrers Coso Alto i Coso Bajo, i fem parada a l'Oficina de Turisme, on recullo un plànol per situar-nos millor, encara que després d'haver llegit que aquesta zona rep el nom de "milla de oro" per la quantitat de bars i restaurant que acull, suposem que no tindrem problema per a trobar algun adient.
Els carrers estan bastant deserts a aquesta hora, segur que d'aquí una estona es començaran a omplir de gent!
Comencem les nostres parades "refrescants" buscant l'ombra sota els arcs del carrer Porches de Galicia, just on desemboquen el Coso Alto i el Coso Bajo, i unes quantes parades després acabem sopant a La Abadia de los Templarios, un curiós local decorat a l'estil medieval.
Toquem cap a retiro, i ara si que hi ha gent! La majoria de locals tenen totes les taules de les terrasses ocupades.
Nosaltres hem de consensuar com continuar el viatge...però això serà demà, després d'esmorzar.
Pernocta: ASN Huesca - gratuït - (GPS: N42.13528, W000.41972)
Trajecte acumulat: 1.351 km
Supermercat: 17,75 €
Hostaleria: 15,50 €
Pk/àrea/càmping: - €
9:00 h i 20ºC
trajecte: 0 km
Com és habitual, en Manel i jo matinem més que la resta de tripulació.
Sortim amb les gosses i després anem a comprar el pa a una granja-fleca propera, on aprofitem per esmorzar. Com tenim un Mercadona al davant fem una petita compra per acabar de passar les dues jornades que ens queden.
De tornada a la auto veiem que el complex esportiu que tenim davant de l'àrea "Complejo deportivo San Jorge", format per camps de futbol i les piscines municipals, està adossat a un càmping (Camping San Jorge).
Busco informació en l'aplicació Park4night i seguint la recomanació dels últims comentaris decidim entrar i quedar-nos a Huesca fins demà.
Estarem un dia de relax...
Ens penedim de no haver buscat la informació ahir. El càmping, que és municipal, té unes tarifes molt econòmiques, i l'entrada a la piscina està inclosa en el preu de la pernocta.
I què meravellosa ombra !!
Aquest "microclima" fa baixar la temperatura ambient diversos graus, es respira frescor ...
Al migdia ens atansem al centre, a fer el vermut, i tornem cap al càmping a dinar, on en Manel es marca un "arròs caldós" amb calamars i gambes espectacular.
Avui si que s'allarga la sobretaula, estem tan bé que ens fa mandra tornar a sortir a la tarda, i ens queden un parell de locals en el tinter ... haurem de tornar algun dia a la ciutat a acabar la ruta gastronòmica. Passem la resta de tarda a la piscina.
Des de la nostra posició a la gespa veiem LaCargoleta rere la tanca d'arbustos del càmping.
I, ben fresquets... ens tornem a entaular per sopar !!
Pernocta: Càmping Municipal San Jorge (GPS: N42.137100, W000.419507)
Trajecte acumulat: 1.351 km
Supermecat: 65,63 €
Hostaleria: 18,00 €
Pk/àrea/càmping: 27,00 €
9:00 h i 20,5ºC
trajecte: 295 km
El sol llueix ja de bon matí sobre Osca, i després d'esmorzar deixem la protecció dels arbres del càmping i ens posem en ruta.
El sentiment de malenconia típic que marca el final de les vacances flota en l'ambient, però ho fem esvair ràpidament programant una visita per aquesta darrera jornada, farem parada a Monzón per visitar el seu castell templer.
Pugem fins a la base del castell, per un estret carrer, doncs el pàrquing de la zona baixa està tot ocupat per cotxes.
Un cop a dalt fem maniobres per donar la volta i aparcar encarats a la baixada, per no tenir problemes a l'hora d'anar-nos en el cas que es aparquin altres vehicles.
Sota un sol de justícia, nosaltres i uns pocs valents més, iniciem la visita.
Declarat Monument Nacional, el castell de Monzón va ser un antic bastió musulmà (s. X), i des de l'any 1143 va ser seu de la principal encomanda templera de la Corona d'Aragó, i en ell es va educar sent nen Jaume I el Conqueridor.
Quan els templers van ocupar l'edifici van transformar la fortalesa àrab en convent, amb edificis d'estil militar cistercenc, afegint muralles, torres, cavallerisses, refectori i dormitoris, i el castell va arribar a ser capçalera d'una àmplia encomana amb 28 poblacions de la Vall del Cinca i Litera.
A principis de la s. XV, amb la dissolució de l'Ordre del Temple el castell va passar a mans dels Hospitalaris, i al trobar-se en un lloc geogràfic estratègic, i de difícil conquesta, continuà sent un lloc d'interès bèl·lic en totes les guerres posteriors succeïdes al territori fins al segle XX
Seguim la numeració dels panells informatius i recorrem les diferents edificacions (buscant l'ombra i la frescor a l'interior de les grans moles de pedra i maó)
Església de San Nicolás - Torre de l'Homenatge
Tota l'esplanada superior es troba bastant "abandonada" i plena d'herbots...
Tornem cap a la auto buscant opcions per dinar.
Monzón disposa d'àrea d'autocaravanes, però és un pàrquing asfaltat sense cap ombra, i amb aquesta calor..."como que no".
Decidim parar en algun local amb un bon aire condicionat i ens posem en ruta, buscant opcions sobre el Maps que no quedin apartades de l'autovia.
Passat Lleida, terra de cargols, trobem el Restaurant Catalunya, al poble de Vilagrassa, i ens hi parem.
Una amanida fresca compartida i de segon ens posem fins a les botes de cargols, ració de 50 per persona ...
No es pot dir que sigui econòmic, però els plats son complerts, ben presentats i bons.
Gaudim una estona de la sobretaula, sota la reixa de l'aire i quan agafem forces sortim per continuar camí.
Podríem anar de tirada fins a casa, però com no tenim pressa, ni res urgent a fer demà, estirem una nit més a la nostra Cargoleta, farem fi de festa a l'àrea de Vic.
Pernocta: ASN Vic (GPS: N41.93444, E002.24000)
Trajecte acumulat: 1.646 km
Supermercat: 33,57 €
Entrades: 8,00 €
Pk/àrea/càmping: 5,00 €
9:00 h i 22,5ºC
trajecte: 85 km
I ja, sí que sí, un any més LaCargoleta ens porta a casa ...
Han estat unes vacances marcades per el Covid19, però en les que ens hem pogut moure sense restriccions.
En el moment de tornar a casa encara no sabem el gir que provocarà la pandèmia passat l'estiu, ni que ens tornaran a confinar perimetralment durant uns quants mesos, i amb toc de queda nocturn fins gairebé l'estiu que ve ...
Durada del viatge: 14 dies
Trajecte acumulat: 1.731 km
Despesa acumulada: 1.540€
Gasoil: 234 € (240 l)
Peatge: 17 €
Supermercat: 517 €
Hostaleria: 437 €
Entrades: 73 €
Varis: 101 €
Pk/àrea/càmping: 161 €
El nostre pla de viatge és fer avui una jornada de traspàs per terres de La Rioja (aprofitant l'ocasió per fer un dinar en un dels seus famosos asadores) per arribar demà a Vitòria-Gasteiz, on estarem un parell o tres de dies, segons vegem.
I en la ruta de tornada a casa atendrem la petició de la Núria: visitar Las Bardenas Reales.
La resta... anirem improvisant.
Ruta (part 2)
Divendres 14 d'agost: QUINTANA REDONDA - SAN VICENTE DE LA SONSIERRA
8:0 h i 18ºC
trajecte: 158 km
Com ens agafarem la jornada amb calma ens aixequem sense presses i en Manel torna a gaudir de les dutxes de l'àrea abans de l'esmorzar.
Una vegada reomplerts els dipòsits ens posem en ruta.
Marco la xinxeta de la propera parada al GPS i ens deixem portar per la SO-100 en direcció nord.
En menys de 20 quilòmetres empalmem amb la circumval·lació de Sòria, la SO-20, on, de lluny, veiem un rètol d'un Decathlon que ens ve de pas: fem una parada intermèdia a veure si trobem uns pantalons que vol en Manel, i ja que hi som comprem unes mascaretes de roba, de color negre, per anar-les alternant amb les quirúrgiques.
Per la nacional N-111 deixem enrere la província de Sòria i ens endinsem a La Rioja.
Escoltant la nostra tradicional "banda sonora de vacances" creuem la petita Comunitat Autònoma de La Rioja i fem parada al poble de Fuenmayor amb un únic objectiu, dinar al Mesón Chuchi.
Fa moolts anys! (ja passen dels 20) feiem parada a aquesta zona en el retorn en cotxe de les nostres vacances a Galícia, després de descobrir per casualitat l'Hotel San Camilo, al proper poble de Navarrete, i això ens va portar a sopar en un parell d'ocasions en un "asador" que ens va agradar molt. I avui hem decidit buscar-lo i parar-nos a dinar, així que busquem una explanada propera on deixar la autocaravana i anem cap allà... ja salivant...
Però com diu la dita "nuestro gozo en un pozo...", doncs des de la porta escoltem que diuen a una família que ha entrat just abans que nosaltres que no tenen taules. No tenen taules? es mira estranyada la família, i de rebot nosaltres. El local està buit, totes les taules parades i ni un sol comensal.
No ho entenem, no donen cap raó, ni que tenen limitat l'aforament, ni que ho tenen tot reservat, ni que si ens esperem podem fer el segon torn, ni que és aviat, res de res, un sec "no tenim taules lliures"...
Doncs vaja desengany!
Sortim amb la cua entre cames. Ens sorprèn, però, que a les taules exteriors estan servint vermuts...
La primera reacció és buscar alternatives al Google, que sembla que és el que fa l'altra família. Mentre jo busco en Manel pregunta a uns "paisanos" que sembla que vénen de treballar i aparquen una furgoneta davant nostre. Les indicacions dels vilatans solen ser bones, així que ens deixem guiar i ens dirigim cap a un altre asador (a l'altra extrem del poble).
Segon "xasco", quan arribem després d'una bona caminada a ple sol ens diuen que ho tenen tot ple, que tenen limitació d'aforament a la meitat, i ara realment és cert, varies taules estan ocupades, i el local no és molt gran...tornem cap a LaCargoleta.
De baixada veiem que la família està sentada en una taula sota la porxada d'un edifici en un tal Restaurante Casa Eloy, demanem taula i tenim sort, ens col·loquen a l'exterior, amb una bona distància de seguretat dels ocupants de la taula més propera.
Ens demanem el menú del dia, que no és econòmic, però resulta ser molt complert i ben elaborat. El servei és una mica lent però ho atribuïm a que deuen estar sota mínims de personal pels ERTE (expedients de regulació de treball) deguts al Covid19, i hem entrat vàries taules a la vegada.
No tenim pressa, així que a gaudir dels plats, postres, una ampolleta de Rioja i cafès.
Entre que el servei és lent i que nosaltres ens agafem amb calma la sobretaula son quasi les 17:00 quan ens aixequem i abandonem el local.
El destí ens queda aprop, en poc més de mitja hora fem, per la N-232, els 26 quilòmetres que separen les dues localitats.
Des de lluny divisem la localitat de San Vicente de la Sonsierra, encimbellada a la part alta d'un turó i presidida per un castell, que en temps passats protegia la frontera entre Navarra i Castella, dominant des de l'alçada el riu Ebre.
En la jornada d'avui hem deixat la provincía de Sòria, banyada pel Duero, i hem saltat a la conca de l'Ebre. Les gosses no ho saben, pero serà la seva darrera capbussada de les vacances...
L'àrea d'autocaravanes està a la zona baixa, a la riba del riu, i adjacent a l'Àrea recreativa Entrepuentes.
Quan arribem només una autocaravana ocupa una de les vint places disponibles.
La calor és sufocant i, seguint l'exemple de la família de l'altra autocaravana, ens instal·lem sota l'ombra dels grans arbres de l'àrea recreativa. Mentre la Núria s'entreté amb els seus vídeos nosaltres dormitem tirats a l'herba...que bé s'està!!
Passada una estona, la Núria i jo anem a inspeccionar la riba oposada, creuant l'espectacular Pont Medieval, doncs tota l'estona es veu passar gent i des de la nostra posició es veu a alguns que s'estan banyant.
Tot i que porta corrent l'aspecte del riu no té res a veure amb els que ens hem trobat durant les vacances, quina diferència de les clares aigües del Lobos i l'Ucero! Fins i tot l'olor és diferent, quan ens acostem a la riba ens envaeix l'olor a llim.
La vora, formada per una mena de petita resclosa de formigó, fa de límit de la llera, i l'aigua que sobrepassa el seu nivell desvorda cap a un rierol lateral que més endavant torna a unir les aigues al riu.
La Núria diu que no fica ni els peus (ves a saber els peixos que s'amaguen en aquestes aigües tèrboles) i s'asseu d'esquenes a la corrent; jo, agraeixo la frescor i remullo les cames sense pensar en el que hi ha a sota.
I així veiem passar la tarda, entre un pare i una filla que pesquen, uns nens que es banyen (sense donar importància a l'opacitat de l'aigua) i, més allunyats, un grup de joves que xerren asseguts també amb les cames dins l'aigua. El sol comença a perdre intensitat però encara provoca un bonic joc de llum i ombres sota les arcades del pont.
Tornem a l'autocaravana. Teníem pensat anar fins el centre del poble a prendre quelcom, però ens fa mandra, i més veient la pujadeta que ens espera, així que decidim preparar-nos un "picoteo" i ens el mengem en una de les taules de pícnic. Amb la caiguda del sol es lleva una suau brisa, la suficient per fer que recollim i anem a sopar dins del vehicle.
Estem en l'hora de l'arribada dels "endarrerits" i observem com es van omplint les places disponibles.
Al contrari del que esperàvem, tement una forta calor, dormim plàcidament.
Pernocta: ASN S.Vicente de la Sonsierra - gratuït - (GPS: N42.55924, E002.75983)Trajecte acumulat: 946 km
Supermercat: 76,48 €
Hostaleria: 83,60 €
Varis: 7,49 €
Pk/àrea/càmping: 1€ (dutxa)
Dissabte 15 d'agost: SAN VICENTE DE LA SONSIERRA - VITORIA-GASTEIZ
9:00 h i 18,5ºC
trajecte: 58 km
Seguint la incercia "slow-travel" de les darreres jornades fem una mica el ronso a l'hora d'aixecar-nos. Fins i tot les gosses dormen tranquil·lament sense fer cap mostra d'impaciència per sortir a passejar.
Desprès de les feines diàries esmorzem i ens posem en ruta, estem a poc menys de 60 quilòmetres de Vitòria.
La capital alavesa disposa d'una àrea d'autocaravanes urbana, i cap allà anem.
Com que el tren del meu germà Alex, que avui s'afegeix al CargoletaTeam, no arriba fins a les dues desestimem anar-lo a recollir amb la auto (mirant el Maps veiem que els carrers són força estrets i no hi ha zona de pàrquing propera), i ens dirigim directament a l'àrea d'autocaravanes, al nord de la ciutat a la zona del Portal de Foronda.
Ens sorprèn veure la quantitat d'autos que ja hi ha aparcades, desprès d'aquests darrers dies de trobar els llocs bastant solitaris, però tenim sort i ens podem col·locar en un dels extrems, just sota de l'únic arbre que dóna ombra!!! - Ara quan escric el relat, mesos desprès, m'adono que no vam fer ni una sola foto del pàrquing, així que l'única constància de la nostra estada és una història d' Instagram... -
Un cop ben instal·lats, ens canviem de roba per anar al centre. Avui necessitem un "outfit" (com diuen ara les influencers Instagramers...) urbanita.
La Núria es queda de guàrdia a la auto, li fa mandra venir.
L'àrea està molt ben comunicada amb el centre, tenim la parada de tramvia a uns cinc minuts i desprès de 6 parades (baixem a la parada de Parlamento) estem en ple centre històric de la ciutat, la Plaza de la Virgen Blanca.
Trajecte en tramvia de l'Àrea al centre
Per fer temps fem una passada ràpida per la plaça. Ja la primera impressió és que aquesta ciutat ens agradarà. Faig unes quantes fotos de la curiosa plaça, de planta triangular en pendent, enmarcada per façanes de blanques galeries vidriades i dominada a la part superior per l'església gòtica de San Miguel.
La història de la Plaza de la Virgen Blanca, antigament coneguda com a Plaza Vieja, comença quan el poblat de Gasteiz -nucli original de la ciutat, encimbellat dalt d'un turó amb forma d'ametlla - s'amplia cap a l'oest, amb els carrers Correría, Zapatería i Herrería , i cap a l'est amb el Cuchillería, Pintorería i Judería.
Es conformava així l'anomenada "almendra medieval" com la coneixem en l'actualitat, delimitada per gruixudes muralles. En aquella època la plaça es trobava en els ravals de la ciutat, extramurs, i era el lloc on se celebraven els mercats.
El 1181 el rei navarrès Sancho VI el Savi va assetjar i conquerir el petit poble, per la seva posició estratègica en la línia defensiva contra el regne de Castella, i li va imposar el nou nom de Nova Victoria.
Actualment el nom oficial de la capital de la comunitat autònoma d'Euskadi i del territori foral de Álava és la forma composta de Vitoria-Gasteiz.
Es conformava així l'anomenada "almendra medieval" com la coneixem en l'actualitat, delimitada per gruixudes muralles. En aquella època la plaça es trobava en els ravals de la ciutat, extramurs, i era el lloc on se celebraven els mercats.
El 1181 el rei navarrès Sancho VI el Savi va assetjar i conquerir el petit poble, per la seva posició estratègica en la línia defensiva contra el regne de Castella, i li va imposar el nou nom de Nova Victoria.
Actualment el nom oficial de la capital de la comunitat autònoma d'Euskadi i del territori foral de Álava és la forma composta de Vitoria-Gasteiz.
Per un dels laterals de la plaça accedim, travessant sota uns porxos, a la Plaza de España -inicialment anomenada Plaza Nueva-, una superfície de planta quadrangular, de 61 metres de costat, tancada perimetralment per porxos amb arcs de mig punt, que segueix les característiques arquitectòniques de la típica "plaza mayor" castellana.
L'ala nord de la plaça acull l'edifici consistorial, així com l'Oficina de Turisme, on faig parada per a demanar informació i plànols de la ciutat.
Sortim del perímetre de la Plaza Nueva per l'accés sud, empalmant amb el carrer Eduardo Dato, o Calle Dato a seques com és coneguda aquí, un carrer de vianants d'aspecte senyorial i principal artèria de l'eixample de la ciutat. El carrer uneix la Plaça Nova i la Plaça de l'Estació, el nostre destí final, però encara ens dona temps a una fer una parada intermèdia abans d'anar a esperar el tren, i fer una primera repassada a la guia "gastronòmica" que ens han donat a la O.T, on surten detallats per tipus tots els locals de restauració de la ciutat.
El tren arriba puntual, recollim el polissó i tornem en tramvia cap a l'àrea.
Fa calor, per sort gràcies a l'ombra de l'arbre i la lleugera brisa que corre entre totes les finestres i claraboies obertes dinem plàcidament.
Dues cafeteres desprès fem un ràpid torn de dutxes i ens preparem per a un cap vespre de "pintxos" per Vitoria.
Iniciem el recorregut, una altra vegada, a la Plaza de la Virgen Blanca, però en aquesta ocasió pujarem a la part alta de la plaça per endinsar-nos en la "almendra".
escultura GREEN
A la zona sud de la plaça destaca l'escultura vegetal GREEN, obra creada inicialment amb molsa que va arribar l'any 2012 a Vitòria-Gasteiz per celebrar l'elecció de la ciutat com a European Green Capital. Posteriorment la molsa, procedent de Xile i considerada espècie protegida, va ser substituïda per gespa. Compta amb un sistema de rec per aspersió a la part més elevada, que ruixa l'aigua per totes les lletres.
En el vèrtex superior de la plaça unes escales pugen fins a la balconada de l'Església de San Miguel (la més antiga de la ciutat), on es pot contemplar una fornícula amb la famosa escultura de la verge -realment estem admirant una còpia, ja que l'original es troba al Museo Diocesano de Arte Sacro-.
A ma dreta, una segona filera d'escales ens porta fins a la Plaza del Machete, que deu el seu nom al fet que en una fornícula de l'absis de Sant Miguel es conservava el matxet vitorià sobre el qual juraven els seus càrrecs els representants de la ciutat, sota el matxet està gravat en pedra el jurament que el procurador general havia de fer davant de l'alcalde de Vitoria-Gasteiz.
A partir d'aquí ens dediquem a fer una primera volta d'inspecció pels estrets carrers concèntrics del barri vell, pujant per Cuchillería fins a la plaça de la Catedral de Santa María (que visitarem demà) i baixant per Correría que ens deixa novament en la Virgen Blanca.
Uff hi ha tal quantitat de bars i tavernes que no sabem per on començar, així que farem cas a les guies i comentaris i tornem a Cuchilleria, on diuen que es concentren els "bars de tota la vida" amb els "pintxos de sempre".
Realment el carrer és un seguit de bars i bars, ocupant la majoria dels baixos. Com les taules exteriors estan força ocupades, i està refrescant per moments (amb la calor que hem passat durant el dia, ara no li faríem el lleig a una jaqueta!), ocupem una de les taules interiors d'un petit local, i comencen els pintxos...
Unes quantes rondes més tard, i amb la panxa força plena, acabem la jornada en un dels típics, el bar Erkiaga, a Herrería 38. Llegim que "la seva barra acull tants pintxos com premis que han acumulat els darrers anys en tot tipus de certàmens i jornades gastronòmiques", així que com ens queda de pas cap a la parada de tramvia, fem la darrera ronda amb vistes a la façana de l'Església de San Pedro.
Tornem cap a l'àrea fent-la petar.
Durant la tarda han arribat moltes autocaravanes i s'han ocupat la majoria de les places, però el lloc està tranquil i en silenci, preludi d'una bona nit.
Xerrem una estona més i fem un darrer passeig ràpid amb les gosses, demà continuarem gaudint d'aquesta acollidora ciutat.
Pernocta: ASN Vitoria-Gasteiz - gratuït - (GPS: N42.86667, W002.68528)
Trajecte acumulat: 1.004 km
Hostaleria: 17,25 €
Varis: 6 € (tramvia) Pk/àrea/càmping: -
Diumenge 16 d'agost: VITORIA-GASTEIZ
9:00 h i 17,0ºC
trajecte: 0 km
Segon dia d'estada a Vitòria i avui ens toca cultura, tenim entrades per a la visita guiada a la Catedral de Santa Maria, ara famosa mundialment gràcies a l'escriptor Ken Follet; segons ell mateix reconeix, una d'aquestes visites guiades el va inspirar per escriure la seqüela del seu bestseller Els pilars de la Terra: Un món sense fi.
La nostra visita és a les 10:30 el que ens dóna temps per esmorzar tranquil·lament abans d'arreglar-nos per anar cap al centre. Mengem un variat de croissants i napolitanes de xocolata que hem comprat, quan hem sortit a passejar amb les gosses, en el forn que tenim al davant de l'àrea.
Agafem el tramvia i aquesta vegada ens baixem abans, a la parada Europa, i accedim al casc antic per l'extrem nord, que és on s'ubica la catedral.
A diferència de l'extrem sud, on la pujada cap a la part alta de la ciutat es fa de manera esglaonada salvant el desnivell en diversos grups d'escales i rampes, -ara ens adonem realment que la "ametlla" està encimbellada dalt del turó-, aquí la pujada presenta un pendent molt pronunciat, i per salvar el desnivell sense esforç han instal·lat unes rampes mecàniques per facilitar la vida als vianants, el que s'agraeix (més tard passejant pel centre veurem que hi ha diversos carrers que disposen d'elles, una amb marquesina protectora inclosa).
Per fer la visita no hem d'entrar a la catedral, sinó que cal dirigir-se al Centre de Visitants, amb accés per el Cantón de Santa Maria, i deu minuts abans de l'hora prevista (tal com demanaven al web) presento el número de reserva que em van fer arribar per mail i traiem les entrades.
Ens fan esperar al guia en una terrassa annexa, penjada sobre la Plaza de la Burullería, on ens fem la foto de rigor amb l'estàtua, a mida real, de l'escriptor.
Plaza de la Burullería
Estatua de Ken Follet
La Plaza de la Burullería, adjacent a la catedral de Santa Maria és on, en època medieval, es duia a terme el mercat de la llana; el seu nom deriva del fet que en aquesta zona de la vila habitaven els "burulleros", comerciants i teixidors de teles i draps.
Puntualment iniciem aquesta atípica visita, i no entrem al temple per la porta principal, sino que ens endinsem en les entranyes de l'antic edifici per la porta del darrera.
INTRODUCCIÓ A LA VISITA
La catedral de Santa Maria de Vitoria, coneguda popularment com la catedral vella, data de 1181, i es va alçar adosada i formant part del perímetre fortificat original de la ciutat, adquirint també una funció defensiva. Es conserven els trams més antics de la muralla tancant la part nord del pòrtic, i es calcula aquesta tenia 7 metres d'alt i 4 metres i mig d'ample.
L'edifici es caracteritza per arrossegar problemes estructurals des del seu naixement, incrementats per una succesió de reformes i acondicionaments al llarg dels segles que van provocar una alteració en l'equilibri de les forces: l'edifici original no havia estat dissenyat per suportar grans empentes horitzontals, i la substitució de la lleugera volta de fusta de la coberta per una pesada volta de pedra (s. XVI) va donar lloc a l'alteració de l'equilibri estructural que no va aconseguir recuperar-se amb la construcció dels contraforts i arcbotants.
Aquest desequilibri es plasma en grans deformacions en els pilars i en els arcs i en l'aparició d'esquerdes en els murs i en les voltes.
En la dècada de 1960, es va realitzar una intervenció important que va tenir la finalitat de retornar l'aspecte gòtic original, però aquesta intervenció va influir molt negativament en els problemes estructurals agreujant la situació considerablement, tant que anys més tard, el 1994, la situació era tant crítica que l'edifici es tancà al públic per perill d'ensorrament i es començà un procés de restauració integral.
Tot i que no es va reobrir al culte fins a 20 anys després, el 8 de juny de 2014, durant tot el període de rehabilitació s'ha pogut visitar sota el lema "oberta per obres", i les visites s'han anat adaptant a les fases dels treballs.
L'edifici es caracteritza per arrossegar problemes estructurals des del seu naixement, incrementats per una succesió de reformes i acondicionaments al llarg dels segles que van provocar una alteració en l'equilibri de les forces: l'edifici original no havia estat dissenyat per suportar grans empentes horitzontals, i la substitució de la lleugera volta de fusta de la coberta per una pesada volta de pedra (s. XVI) va donar lloc a l'alteració de l'equilibri estructural que no va aconseguir recuperar-se amb la construcció dels contraforts i arcbotants.
Aquest desequilibri es plasma en grans deformacions en els pilars i en els arcs i en l'aparició d'esquerdes en els murs i en les voltes.
En la dècada de 1960, es va realitzar una intervenció important que va tenir la finalitat de retornar l'aspecte gòtic original, però aquesta intervenció va influir molt negativament en els problemes estructurals agreujant la situació considerablement, tant que anys més tard, el 1994, la situació era tant crítica que l'edifici es tancà al públic per perill d'ensorrament i es començà un procés de restauració integral.
Tot i que no es va reobrir al culte fins a 20 anys després, el 8 de juny de 2014, durant tot el període de rehabilitació s'ha pogut visitar sota el lema "oberta per obres", i les visites s'han anat adaptant a les fases dels treballs.
Des de l'estiu de 2015 el temple està en la llista de monuments Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO sota la denominació Camins de Sant Jaume: Camí francès i camins de el Nord d'Espanya.
La visita comença on es van iniciar els treballs de rehabilitació, al soterrani de la catedral, on es va realitzar una tasca d'excavació arqueològica prèvia que va treure a la llum tot un seguit de vestigis i on es va poder apreciar el mal estat constructiu dels fonaments i les bases dels pilars.
Davant aquest greu deteriorament dels elements de suport de tota l'estructura es va escometre una obra d'emergència per el seu reforç, amb encamisat mitjançant murs de mamposteria i formigó armat, que impedís el seu possible col·lapse per desplaçament lateral a causa de les empentes dels pilars.
Jo, per deformació professional, segueixo amb interès totes les explicacions de la guia i em fixo detalladament en aquesta magnífica i peculiar obra. Els altres s'encanten recorrent les passeres de fusta que permeten sobrevolar les zones excavades durant la tasca arqueològica.
Deixem el subsòl i accedim a la nau principal, on continuen les explicacions i podem apreciar les esquerdes i la desalineació del centre de les voltes de les galeries laterals abans de pujar a la part superior.
Des del trifori (galeria estreta que es situa sobre les naus laterals d'una església amb obertures sobre la nau central) tenim una vista privilegiada de tota la nau. Ens comenta la guia que aquesta zona, a diferencia de les tribunes que s'observen a altres esglésies, realment no tenia la funció d'acollir més fidels en hores de culte, sino que tant sols tenia una finalitat operativa per a facilitar les feines de manteniment.
Continuem pujant i arribem al sota coberta, on podem apreciar tot l'entramat de fusta que s'ha canviat completament reaprofitant les antigues bigues de fusta de roure, i dotant a l'edifici de nous espais per a exposició i un sistema d'escales i passarel·les, així com un ascensor practicable que permet pujar fins al nivell del campanar a les persones amb mobilitat reduïda.
I com a colofó pugem a la torre des d'on podem apreciar el característic traçat amb els tres carrers que formaven la "ametlla" original en primer pla.
La visita acaba sortint pel pòrtic (que és realment l'entrada principal a l'edifici) on ens pasen una projecció de llums per mostrar com ha anat canviant la seva decoració mural al llarg dels segles.
Després d'aquesta interessant visita continuem amb la cultura de Vitoria, ara ens passarem a la cultura gastronòmica, i seguint la guia de tapes ens desplacem fins al c/ San Antonio 3, i fem la primera parada a la taverna PerretxiCo.
Ufff, això és una barra i la resta són tonteries!
Fem una ronda de pintxos variats i seguim la ruta...propera parada La Escotilla.
Hem encertat de ple en la tria dels dos locals, i aquest segon ha estat la guinda del pastís, quins pintxos d'autor, impressionants...
txangurro al pa d'or i blini amb tartar de tonyina
Si fos per nosaltres ens haguéssim quedat a dinar aquí, a La Escotilla, estaven sortint ja uns arrossos que feien molt bona pinta; però tenim obligacions, ens esperen les peludes per al seu passeig del migdia i el seu petit refrigeri, així que donem per conclosa la jornada matinal i tornem a l'àrea a dinar i descansar una estona.
Dediquem la tarda a acabar de descobrir racons del casc antic.
Muralla i antiga porta gòtica d'accés
Gràcies a les excavacions arqueològiques de la catedral es va descobrir la base de la primera muralla que protegia el nucli de Gasteiz, i es va iniciar la restauració de les restes que es conservaven en el vessant oest.
El recinte emmurallat original tenia una longitud total d'uns 900 metres i comptava amb unes 22 torrasses, actualment només es conserva prop de la meitat.
Els treballs de restauració es va organitzar per fases:
- Fase I (2006), va posar a l'descobert el tram que correspon a la part posterior del carrer Correria. Van quedar a la llum uns 136 metres de muralla i les antigues restes de l'escorxador i del mercat de segle XIX.
- Fase II (2010), ofereix la possibilitat de contemplar 160 metres de muralla en la part posterior de l'església de San Miguel a través d'una gelosia de fusta que imita la forma de la muralla que no es conserva.
- Fase III, situada entre les dues primeres, encara està en procés de condicionament.
Fem les darreres fotos als edificis singulars i ens acomiadem de l'ametlla. Teníem pensat fer uns pintxos a un altre dels típics de la ciutat, El Toloño, però resulta que els diumenges a la tarda està tancat per descans setmanal i ens quedem amb les ganes..., així que busquem un pla B i l'Alex, amb bon criteri, ens porta cap a un local més modern, que sembla una barreja de bar de copes i vinoteca, el So Wood, que acaba per agradar-nos molt.
I de pintxo en pintxo arriba l'hora de tornar a l'àrea i donar per finalitzada la nostra estada a la ciutat de Vitòria-Gasteiz, que ens ha deixat molt bon gust de boca ... segur que tornarem.
Deixem les coses endreçades per demà no perdre gaire el temps al matí i sortir aviat cap al proper destí.
Pernocta: ASN Vitoria-Gasteiz - gratuït - (GPS: N42.86667, W002.68528)
Trajecte acumulat: 1.004 km
Supermercat: 17,15 €
Hostaleria: 38,25 €
Entrades: 38,50 €
Varis: 35,80 € (tramvia: 15,00€)
Pk/àrea/càmping: -
Dilluns 17 d'agost: VITORIA-GASTEIZ - OLITE
9:00 h i 13,0ºC
trajecte: 149 km
Matí de dilluns i encarem la nostra segona setmana de vacances amb un bon sol.
Esmorzem les pastes que hem comprat, avui també, a la fleca veïna i ens afanyem a fer el canvi d'aigües abans que comenci "l'hora punta" en el borne de servei.
A les 9:30 h ens posem en ruta, deixant la capital basca i saltant d'Euskadi cap a la Comunitat Foral de Navarra, on estarem dos dies: avui visitarem Olite i demà dedicarem la jornada a visitar Las Bardenas Reales i fer tarda/nit a Tudela.
En poc menys de dues hores arribem a la petita vila medieval d'Olite i ràpidament ens instal·lem en una de les puntes de la seva àrea d'autocaravanes.
A aquesta hora es pot triar lloc, segur que més tard els cotxes i les autos envaeixen la zona.
Àrea d'autocaravanes davant de l'Església de Sant Pere
El principal atractiu de la ciutat d'Olite resideix en el seu ric i variat patrimoni artístic (declarada Conjunt Històric Artístic l'any 1995), però també cal donar una menció especial al sector vinícola, que degut a l'auge dels darrers anys l'ha convertit en la "Capital del Vi de Navarra", acollint la seu dels principals organismes i institucions del sector.
La vila, amb orígens romans, está aixecada sobre un petit promontori, i va tenir la seva etapa de màxim esplendor durant la Baixa Edat Mitjana al ser triada, al s. XIII, com una de les seus favorites dels reis de Navarra.
Més tard Carlos III el Noble (1337-1425) la va elegir com a residència predilecta, dotant-la de gran esplendor i grandesa, com era habitual en les corts europees de la època, i d'aquell període de glòria queda com a testimoni el màxim exponent de la ciutat, el Palau Reial d'Olite, declarat Monument Nacional l'any 1925.
Per accedir a l'interior del recinte medieval des de la nostra posició pugem per un estret pas esglaonat adossat a l'església de Sant Pere, concretament a la seva torre, una esvelta torre gòtica coronada per una fletxa i coneguda com la "Torre Agulla".
Davant de l'església trobem un dels racons amagats de la vila, la Plaza del Fosal; des d'aquí, enfilant el carrer Rua Villavieja ja albirem les torres del Palau Reial.
Arribem al centre de la vila, la Plaza de Carlos III el Noble, de planta estreta i allargada, que acull, bulliciosa, l'eixam de turistes que s'acosten a l'entrada del palau.
Nosaltres ens ho agafem amb calma i seiem una estona a la concorreguda terrassa del Meson el Sol (un dels típics del poble). Mentre jo agafo entrades "online" per aquesta tarda visitar el palau, en Manel i l'Alex aprofiten per anar a comprar uns dècims de loteria de Nadal (a veure si aquest any tenim una mica de sort...), i la Núria s'entreté amb el seu Instagram.
De tornada a la auto fem parada a una petita taverna, on descobrim les "piparras" fregides. Coneixíem aquest tipus de pebrot "bitxo" encurtit, però mai les havíem vist fregides com si es tractés de pebrots de Padrón i ... estan boníssimes.
Fem parada també a una carnisseria on compro uns pits de pollastre i unes salsitxes per dinar.
Com era d'esperar el pàrquing es comença a omplir, i des de la nostra finestra veiem el tràfec de gent i cotxes que vénen i van.
Fa calor, però amb l'airet entre finestres estem bé.
He tret les entrades per a les 18:00 h.; ens podem relaxar durant una bona estona. Dinem, fem una extensa sobretaula amb cafès i pel·lícula, i el corresponent torn posterior de dutxes.
A les sis, com un clau, estem a la porta d'accés del palau presentant les nostres reserves telemàtiques.
Seguint les indicacions del tríptic iniciem la visita.
Sobre el palau ...
Declarat Monument Nacional en l'any 1925, ocupa un terç del nucli urbà medieval de la vila i està considerat com un dels conjunts civils gòtics més interessants d'Europa.
Emplaçat sobre restes d'una antiga fortalesa romana, durant els segles XIII-XIV va patir diverses transformacions. Aquesta part és la que es coneix com Palau Vell (actualment acull el Parador Nacional de Turisme). D'aquest antic edifici es conserven els murs exteriors i les torres. En la seva façana destaquen els finestrals gòtics, la porta principal renaixentista i la torre de la Talaia.
El seu gran desenvolupament va ser impulsat des de principis de segle XV pel rei Carles III el Noble, que per a tal fi va atreure a la seva cort a nombrosos mestres peninsulars i europeus.
El Palau Nou es va edificar en estil gòtic civil francès -el Rei, nascut a Nantes, procedia d'una important dinastia de la noblesa francesa, i aquesta influència li va fer desenvolupar la seva imaginació i bon gust en el Palau d'Olite, que va convertir en el seu palau predilecte-.
Un ampli pati dóna accés a l'interior. Al costat d'aquest pati, es troben altres dos anomenats de la "Pajarera" i de la "Morera". En aquest últim hi ha una morera de diversos segles declarada Monument Natural. Des d'aquí s'accedeix al nucli central del Palau Nou: en el pis noble es conserven les càmeres de Rei, amb amplis finestrals, i de la Reina. Des de la primera cambra s'accedeix a la Galeria de Rei, mentre que la càmera de la Reina comunica amb un petit pati anomenat del "Taronger" o "jardí de la Reina".
Sobre el nucli central que alberga les càmeres s'alça la silueta de les diferents torres emmerletades. La més alta i espectacular és la torre del "Homenatge", mentre que la més capritxosa és la de les "Tres Corones". Des de la torre dels "Quatre Vents" els reis seguien els tornejos.
A la zona més ombrívola del palau es troba el pou de gel, la tapadora recorda a una enorme closca d'ou. S'hi guardaven capes de neu per conservar els aliments, per aquest motiu es coneix com a "la nevera".
(font: www.turismo.navarra.es)
Emplaçat sobre restes d'una antiga fortalesa romana, durant els segles XIII-XIV va patir diverses transformacions. Aquesta part és la que es coneix com Palau Vell (actualment acull el Parador Nacional de Turisme). D'aquest antic edifici es conserven els murs exteriors i les torres. En la seva façana destaquen els finestrals gòtics, la porta principal renaixentista i la torre de la Talaia.
El seu gran desenvolupament va ser impulsat des de principis de segle XV pel rei Carles III el Noble, que per a tal fi va atreure a la seva cort a nombrosos mestres peninsulars i europeus.
El Palau Nou es va edificar en estil gòtic civil francès -el Rei, nascut a Nantes, procedia d'una important dinastia de la noblesa francesa, i aquesta influència li va fer desenvolupar la seva imaginació i bon gust en el Palau d'Olite, que va convertir en el seu palau predilecte-.
Un ampli pati dóna accés a l'interior. Al costat d'aquest pati, es troben altres dos anomenats de la "Pajarera" i de la "Morera". En aquest últim hi ha una morera de diversos segles declarada Monument Natural. Des d'aquí s'accedeix al nucli central del Palau Nou: en el pis noble es conserven les càmeres de Rei, amb amplis finestrals, i de la Reina. Des de la primera cambra s'accedeix a la Galeria de Rei, mentre que la càmera de la Reina comunica amb un petit pati anomenat del "Taronger" o "jardí de la Reina".
Sobre el nucli central que alberga les càmeres s'alça la silueta de les diferents torres emmerletades. La més alta i espectacular és la torre del "Homenatge", mentre que la més capritxosa és la de les "Tres Corones". Des de la torre dels "Quatre Vents" els reis seguien els tornejos.
A la zona més ombrívola del palau es troba el pou de gel, la tapadora recorda a una enorme closca d'ou. S'hi guardaven capes de neu per conservar els aliments, per aquest motiu es coneix com a "la nevera".
(font: www.turismo.navarra.es)
Fa anys, quan les nenes eren petites, ja havíem estat a Olite i vam fer la visita guiada al palau, ara ens dediquem a recòrrer les estances i fotografiar els racons més encantadors.
Panoràmica del Palau Nou des de dalt de la Torre de la Talaia
El cel s'ha tapat i comença a plovisquejar.
Per sort ja estem en el darrer tram de la visita i sortint parem a fer un café en una cafeteria a la Plaza de los Teobaldos, amb vistes a la façana del Palau Vell (actual Parador).
Tenim taula reservada per sopar a un asador, el Casa del Preboste, i fem temps fent un vinet a la petita taverna d'aquest migdia.
A les nou, puntuals, seiem a taula i ens preparem per el quilo dos-cents de txuleton que hem demanat per a compartir entre tots tres. La Núria prefereix uns xipirons.
La carn, acompanyada d'una amanida completa, no ens defrauda gens, tot el contrari, està totalment al punt, espectacular!.
Cafè, xupito i cap a dormir, donem per conclosa una jornada més.
Pernocta: ASN Olite - gratuït - (GPS: N42.48056, W001.64750)
Trajecte acumulat: 1.153 km
Supermercat: 12,65 €
Hostaleria: 15,00 €
Entrades: 12,50 €
Pk/àrea/càmping: -
Dimarts 18 d'agost: OLITE - TUDELA
9:00 h i 18ºC
trajecte: 77 km
El dia es desperta bastant tapat, uns espessos núvols pinten de gris el cel.
Esmorzem, i després d'un intent fallit de fer canvi d'aigües (la gent arriba a ser marrana...veuen que l'arqueta de buidat del wc està embossada i continuen tirant merda!!) marxem cap a Las Bardenas Reales, Parc Natural i Reserva de la Biosfera.
Per arribar-hi hem de passar pel poble d'Arguedas, que disposa d'àrea d'autocaravanes, i allà aprofitarem per buidar i omplir dipòsits.
En 45 minuts, passat el poble d'Arguedas, ens plantem al pàrquing del Centre de Informació del parc natural; baixo a informar-me dels possibles trajectes i surto amb un plànol detallat de la zona amb tots els camins i pistes per a vehicles a motor.
El parc natural és una extensa superfície de paisatge semidesèrtic de 42.500 hectàrees, declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO l'any 2000; nosaltres centrarem la nostra visita a una petita zona, i als seus elements més representatius.
Podríem dir que l'autocaravana no és el vehicle ideal per recórrer aquestes pistes, a l'ésser de terra compactada presenten multitud de sots i sembla que la nostra "closca" vagi a desmuntar-se per moments, així que decidim escurçar la visita i anar directament a un dels punts més famosos, el Cabezo de Castildetierra.
Planell del parc natural amb rutes i pistes (www.bardenasreales.es/turismo)
El Parc Natural de les Bardenas Reales és un paisatge pseudoestepario esculpit al llarg de milions d'anys a causa de l'erosió. Situat a poc més de 70 km. dels Pirineus, i molt a prop de la capital de la Ribera, Tudela, es divideix en tres zones que, de nord a sud, són:
- el Pla, terra de cultiu caracteritzada per les elevacions més suaus.
- la Bardena Blanca, la més fotografiada i visitada on es troben les principals formacions: Castildetierra i Pisquerra. També en aquesta zona, definida per pujols erosionats, barrancs secs i aspecte estepari, hi ha un Polígon de Tir que explica el vol d'avions militars.
- la Bardena Negra, on el terreny s'enfosqueix donant pas als únics boscos de pi blanc de la zona acompanyats de matoll.
Les Bardenas Reales, antiga possessió real, no formen part de cap terme municipal. Històricament, la possessió de les terres va ser de la corona i la seva explotació, aprofitament i benefici va ser concedida a un grup d'ens jurídics navarresos anomenats «congozantes», el nombre des de finals de segle XVII va quedar fixat en 22, entre els quals hi ha 19 municipis , dues valls i un monestir. Tots ells formen la Comunitat de Bardenas Reales, una entitat de dret públic encarregada de la titularitat i aprofitament del paratge.
(font: www.turismo.navarra.es)
- el Pla, terra de cultiu caracteritzada per les elevacions més suaus.
- la Bardena Blanca, la més fotografiada i visitada on es troben les principals formacions: Castildetierra i Pisquerra. També en aquesta zona, definida per pujols erosionats, barrancs secs i aspecte estepari, hi ha un Polígon de Tir que explica el vol d'avions militars.
- la Bardena Negra, on el terreny s'enfosqueix donant pas als únics boscos de pi blanc de la zona acompanyats de matoll.
Les Bardenas Reales, antiga possessió real, no formen part de cap terme municipal. Històricament, la possessió de les terres va ser de la corona i la seva explotació, aprofitament i benefici va ser concedida a un grup d'ens jurídics navarresos anomenats «congozantes», el nombre des de finals de segle XVII va quedar fixat en 22, entre els quals hi ha 19 municipis , dues valls i un monestir. Tots ells formen la Comunitat de Bardenas Reales, una entitat de dret públic encarregada de la titularitat i aprofitament del paratge.
(font: www.turismo.navarra.es)
El terreny compost d'argiles, guixos i gresos ha estat erosionat al llarg dels segles per l'aigua i el vent, creant barrancs, altiplans d'estructura tabular i turons solitaris, anomenats aquests últims "cabezos".
Fem una primera parada junt al Cabezo de las Cortinillas. Estem totalment sols en aquest peculiar paratge. Per moments sembla que hem envaït el decorat d'un antic western.
Cabezo de las Cortinillas
Es pot accedir a la part alta de la formació, però ho descartem degut al lamentable estat dels graons (200) que pugen fins a dalt i el cartell a la base que desaconsella fer la ruta per perill d'ensorrament.
Reprenem ruta i la pista ens porta fins a la base del Cabezo de Castildetierra, convertit en la imatge icona d'aquest parc natural, on trobem habilitada una zona de pàrquing.
En aquest punt ja no ens escapem del "moment InstaNúria" i ens hem de dedicar una bona estona a fer-li el corresponent reportatge fotogràfic, que per descomptat -per al seu gust- no acabem mai d'enquadrar i enfocar bé les fotos.
Al seu favor he de dir que no és l'única que aprecia la fotogènia del lloc, doncs aquests paratges han servit d'escenari a una multitud d'anuncis, sèries i pel·lícules, des de James Bond a 007 el món mai és suficient, a l'aclamada Joc de Trons. Haurem de remirar el capítol on Daenerys i els seus dothraki cavalquen per aquests increïbles i desèrtics paisatges ...
Fins i tot Hollywood va aterrar en aquesta zona navarresa per filmar escenes del film Orgull i Passió (1957), amb grans estrelles de l'època: Cary Grant, Sophia Loren i Frank Sinatra.
Quan es dóna per satisfeta ens podem dedicar a explorar el perímetre de la formació rocosa. Uns didàctics panells informatius expliquen gràficament l'orígen, formació i evolució del territori de Las Bardenas.
Unes baranes de fusta delimiten unes zones de pas on el terreny és més sensible a l'erosió, però veient-les al costat d'una petita construcció de tova, suposem una antiga casa de pastor o pagès de la zona -que no sabem aquí que es podia llaurar...-, són la típica estampa d'un paratge de l'oest americà i només falta veure-hi un cavall amarrat.
Al darrera del pinacle rocós trobem, enclotat, el Barranco de las Cortinas. Des de dalt podem observar les parets erosionades del barranc on apreciem el tall del terreny en el qual es poden distingir diferents estrats, segons els materials que el formen.
De tornada a l'autocaravana se'ns mostra, potser, la imatge més representativa de la formació: els regalims erosionats descendeixen des del seu cap fins a la base i es perpetuen al terreny que l'envolta, formant unes protuberàncies que s'assemblen a un encrespat mar de terra.
Recorrem el tram de pista que retorna al Centre d'Informació i donem per finalitzada la nostra estada a Las Bardenas Reales de Navarra.
Aprofitem el pas per la localitat d'Arguedas per proveir-nos d'aigua i buidar dipòsits en la seva àrea d'autocaravanes, i per omplir el dipòsit de gasoil en una gasolinera lowcost que hem vist de passada.
En 15 quilòmetres ens plantem a Tudela, el nostre destí de pernocta.
L'àrea és molt cèntrica, són unes places reservades per autocaravanes en un gran pàrquing mixte, és a dir, el que anomenem "àrea de ciutat".
L'inconvenient per arribar-hi és que hem de passar per sota la via del tren, que corre paral·lela al riu Ebre, separant al nucli urbà de la riba. Quan creuem el riu i veiem per on hem de passar ens imaginem que el GPS ja ens ha ficat per el "atajo" del dia i creuem els dits per no trobar cap carrer gaire estret i no poder maniobrar.
Alçada de pas: 3,50 m.
Rere uns minuts d'incertesa rodant per un carrer estret enllacem amb una avinguda àmplia que ens porta fins l'àrea, un gran solar asfaltat entre edificis. Les places són bastant justes i ens hem d'ajustar molt a la tanca posterior per a no sobresortir i envair el carril de pas.
Ens refresquem una mica i marxem cap al centre, avui dinarem de restaurant.
Arribem a la Plaza Nueva, coneguda al llarg de la història com a Plaza de Toros, Plaza Real, Plaza de la Constitución, Plaza de la República, i des de finals del s. XIX com a Plaza de los Fueros.
Construïda a la fi de la s. XVII, degut a la necessitat que tenia la ciutat d'un lloc ampli on celebrar les curses de braus i espectacles civils i religiosos, presenta un traçat regular seguint el model promogut a Espanya pels Àustries: un espai quadrangular semi tancat -molt similar a la Plaza Mayor de Madrid- en el què desemboquen cinc carrers.
Amb el temps s'ha convertit en l'espai on se celebren els grans esdeveniments de la vila, substituint en aquesta funció a la Plaza de la Catedral, coneguda com a Plaza Vieja.
Hem trobat per Google una taverna-asador que ens ha fet molt bona pinta, però quan hi arribem tenim mala sort i ja no disposen de taules lliures, ho tenen tot reservat (aquest Covid19 i les seves restriccions d'aforament...).
Bé, ja que hi som fem una canya a la barra, tot buscant una alternativa. El cambrer ens recomana tres locals que queden a prop i d'aquests triem un a la mateixa plaça, el Topero.
El local és totalment diferent al que nosaltres buscàvem inicialment, de la taverna hem passat a un restaurant amb moderna decoració i "cuina d'autor".
El menú executiu té bona pinta, ens quedem.
I no ens penedim, cal dir que ens sorprèn el menú, molt complet, tot molt bo i amb una presentació impecable.
No tenim cap objectiu de visita marcat a la ciutat de Tudela, així que ens ho prenem amb calma i no tornem al centre fins al capvespre, quan el sol comença a perdre intensitat; veiem acabar de passar la tarda en una de les terrasses de la Plaza de los Fueros.
La veritat és que cap dels quatre tenim moltes ganes de sopar i preferim fer unes rondes de vi i tapa en un parell de locals amb bones referències per part del Sr. Google.
De tornada cap a l'autocaravana cauen uns cafès en un bar prop de l'àrea ... i un altre dia que arriba a la seva fi.
A aquesta hora totes les places reservades per a AC 's estan ocupades.
Tanquem els llums, demà continuem camí a casa, però tenim una altra parada prevista: farem nit a Huesca.
Pernocta: ASN Tudela - gratuït - (GPS: N42.05861, W001.61194)
Trajecte acumulat: 1.230 km
Gasoil: 60,00 € (0,99 €/l)
Hostaleria: 143,00 €
Pk/àrea/càmping: - €
Dimecres 19 d'agost: TUDELA - HUESCA
9:00 h i 17ºC
trajecte: 121 km
Ens aixequem sota un cel blau i lliure de núvols, que pronostica una jornada molt calorosa.
Deixem als "nens" dormint i en Manel i jo, després de treure a les gosses, baixem cap al centre i fem una volta pel mercat cobert, que tot just obre portes.
Comprem un parell de tomàquets, enormes, "feos de Tudela", que com el seu nom indica no fan molt bona pinta, però la senyora ens diu que són boníssims, i que ara estan a l'època perfecta per menjar-los.
Fem parada per esmorzar a la fleca que tenim en front de l'àrea i aprofitem per comprar pa i també unes pastes per els dormilegues.
Una vegada recollit tot enfilem cap al punt de servei per fer canvi d'aigües i sortir cap el proper destí: Osca.
Evitem l'autopista AP-68 fins a Saragossa i transitem solitaris per una drecera, la N-125, fins a enllaçar a l'autovia A-23 que ens porta fins a la ciutat, on arribem al voltant del migdia.
L'àrea d'autocaravanes, pública i gratuïta, que disposa la ciutat està al cantó del Palau d'Esports i del camp de futbol.
Quan arribem només hi ha una altra autocaravana. Les places marcades estan totes al sol i ens fiquem sota els frondosos plataners buscant l'ombra. En teoria no són places, però...
Obrim totes les escotilles i preparo el menjar mentre els nois van a fer una inspecció per la zona (i de pas es refresquen la gola amb unes canyes en un bar pròxim).
S'ha de reconèixer que els tomàquets de Tudela són "feos de c ..." però estan molt bons!!
Amb aquesta calor la veritat és que no tenim molta gana, i he preparat un àpat fresc i lleuger.
A aquestes altura de les vacances, quan ja "anem de baixada" estem realment de vacances, és a dir ... no fem res. Passem la tarda intentant que la calor passi de llarg, però el sol cau implacable sobre la ciutat, i tot i estar sota els arbres, en una bona ombra, déu n'hi do quina xafogor!
Decidim donar-nos una dutxa fresca i sortir cap al centre a buscar refugi en algun local que tingui un bon aire condicionat.
Anem cap al centre de casc antic, encerclat pels carrers Coso Alto i Coso Bajo, i fem parada a l'Oficina de Turisme, on recullo un plànol per situar-nos millor, encara que després d'haver llegit que aquesta zona rep el nom de "milla de oro" per la quantitat de bars i restaurant que acull, suposem que no tindrem problema per a trobar algun adient.
Els carrers estan bastant deserts a aquesta hora, segur que d'aquí una estona es començaran a omplir de gent!
Comencem les nostres parades "refrescants" buscant l'ombra sota els arcs del carrer Porches de Galicia, just on desemboquen el Coso Alto i el Coso Bajo, i unes quantes parades després acabem sopant a La Abadia de los Templarios, un curiós local decorat a l'estil medieval.
Toquem cap a retiro, i ara si que hi ha gent! La majoria de locals tenen totes les taules de les terrasses ocupades.
Nosaltres hem de consensuar com continuar el viatge...però això serà demà, després d'esmorzar.
Pernocta: ASN Huesca - gratuït - (GPS: N42.13528, W000.41972)
Trajecte acumulat: 1.351 km
Supermercat: 17,75 €
Hostaleria: 15,50 €
Pk/àrea/càmping: - €
Dijous 20 d'agost: HUESCA
9:00 h i 20ºC
trajecte: 0 km
Com és habitual, en Manel i jo matinem més que la resta de tripulació.
Sortim amb les gosses i després anem a comprar el pa a una granja-fleca propera, on aprofitem per esmorzar. Com tenim un Mercadona al davant fem una petita compra per acabar de passar les dues jornades que ens queden.
De tornada a la auto veiem que el complex esportiu que tenim davant de l'àrea "Complejo deportivo San Jorge", format per camps de futbol i les piscines municipals, està adossat a un càmping (Camping San Jorge).
Busco informació en l'aplicació Park4night i seguint la recomanació dels últims comentaris decidim entrar i quedar-nos a Huesca fins demà.
Estarem un dia de relax...
Ens penedim de no haver buscat la informació ahir. El càmping, que és municipal, té unes tarifes molt econòmiques, i l'entrada a la piscina està inclosa en el preu de la pernocta.
I què meravellosa ombra !!
Aquest "microclima" fa baixar la temperatura ambient diversos graus, es respira frescor ...
Al migdia ens atansem al centre, a fer el vermut, i tornem cap al càmping a dinar, on en Manel es marca un "arròs caldós" amb calamars i gambes espectacular.
Avui si que s'allarga la sobretaula, estem tan bé que ens fa mandra tornar a sortir a la tarda, i ens queden un parell de locals en el tinter ... haurem de tornar algun dia a la ciutat a acabar la ruta gastronòmica. Passem la resta de tarda a la piscina.
Des de la nostra posició a la gespa veiem LaCargoleta rere la tanca d'arbustos del càmping.
I, ben fresquets... ens tornem a entaular per sopar !!
Pernocta: Càmping Municipal San Jorge (GPS: N42.137100, W000.419507)
Trajecte acumulat: 1.351 km
Supermecat: 65,63 €
Hostaleria: 18,00 €
Pk/àrea/càmping: 27,00 €
Divendres 21 d'agost: HUESCA - VIC
9:00 h i 20,5ºC
trajecte: 295 km
El sol llueix ja de bon matí sobre Osca, i després d'esmorzar deixem la protecció dels arbres del càmping i ens posem en ruta.
El sentiment de malenconia típic que marca el final de les vacances flota en l'ambient, però ho fem esvair ràpidament programant una visita per aquesta darrera jornada, farem parada a Monzón per visitar el seu castell templer.
Pugem fins a la base del castell, per un estret carrer, doncs el pàrquing de la zona baixa està tot ocupat per cotxes.
Un cop a dalt fem maniobres per donar la volta i aparcar encarats a la baixada, per no tenir problemes a l'hora d'anar-nos en el cas que es aparquin altres vehicles.
Sota un sol de justícia, nosaltres i uns pocs valents més, iniciem la visita.
Declarat Monument Nacional, el castell de Monzón va ser un antic bastió musulmà (s. X), i des de l'any 1143 va ser seu de la principal encomanda templera de la Corona d'Aragó, i en ell es va educar sent nen Jaume I el Conqueridor.
Quan els templers van ocupar l'edifici van transformar la fortalesa àrab en convent, amb edificis d'estil militar cistercenc, afegint muralles, torres, cavallerisses, refectori i dormitoris, i el castell va arribar a ser capçalera d'una àmplia encomana amb 28 poblacions de la Vall del Cinca i Litera.
A principis de la s. XV, amb la dissolució de l'Ordre del Temple el castell va passar a mans dels Hospitalaris, i al trobar-se en un lloc geogràfic estratègic, i de difícil conquesta, continuà sent un lloc d'interès bèl·lic en totes les guerres posteriors succeïdes al territori fins al segle XX
Seguim la numeració dels panells informatius i recorrem les diferents edificacions (buscant l'ombra i la frescor a l'interior de les grans moles de pedra i maó)
Església de San Nicolás - Torre de l'Homenatge
Tota l'esplanada superior es troba bastant "abandonada" i plena d'herbots...
Tornem cap a la auto buscant opcions per dinar.
Monzón disposa d'àrea d'autocaravanes, però és un pàrquing asfaltat sense cap ombra, i amb aquesta calor..."como que no".
Decidim parar en algun local amb un bon aire condicionat i ens posem en ruta, buscant opcions sobre el Maps que no quedin apartades de l'autovia.
Passat Lleida, terra de cargols, trobem el Restaurant Catalunya, al poble de Vilagrassa, i ens hi parem.
Una amanida fresca compartida i de segon ens posem fins a les botes de cargols, ració de 50 per persona ...
No es pot dir que sigui econòmic, però els plats son complerts, ben presentats i bons.
Gaudim una estona de la sobretaula, sota la reixa de l'aire i quan agafem forces sortim per continuar camí.
Podríem anar de tirada fins a casa, però com no tenim pressa, ni res urgent a fer demà, estirem una nit més a la nostra Cargoleta, farem fi de festa a l'àrea de Vic.
Pernocta: ASN Vic (GPS: N41.93444, E002.24000)
Trajecte acumulat: 1.646 km
Supermercat: 33,57 €
Entrades: 8,00 €
Pk/àrea/càmping: 5,00 €
Dissabte 22 d'agost: VIC - FIGUERES
9:00 h i 22,5ºC
trajecte: 85 km
I ja, sí que sí, un any més LaCargoleta ens porta a casa ...
Han estat unes vacances marcades per el Covid19, però en les que ens hem pogut moure sense restriccions.
En el moment de tornar a casa encara no sabem el gir que provocarà la pandèmia passat l'estiu, ni que ens tornaran a confinar perimetralment durant uns quants mesos, i amb toc de queda nocturn fins gairebé l'estiu que ve ...
Detall consums
Durada del viatge: 14 dies
Trajecte acumulat: 1.731 km
Despesa acumulada: 1.540€
Gasoil: 234 € (240 l)
Peatge: 17 €
Supermercat: 517 €
Hostaleria: 437 €
Entrades: 73 €
Varis: 101 €
Pk/àrea/càmping: 161 €
Gracietes per compartir el magnífic viatge. Un plaer llegir-lo. Salut
ResponEliminaGràcies a tu Mari Pau, un plaer que em llegiu 😉
EliminaM'encanta llegir els teus relats. Volia fer-te una consulta. Estic pensant de passar per les Bárdenas Reales aquest agost...és molt dolent el camí per l'Auto? Jo no tenc molta pràctica en conduir-la(el meu marit aquest estiu no ens podrá acompanyar) i pateixo per mi com a conductora i per l'Auto si es "desmontarà" jeje.....
ResponEliminaMoltes gràcies per llegir-nos, els vostres comentaris ens animen a continuar escrivint!
EliminaNo tindràs cap problema si aneu a Las Bardenas, les pistes son rectes i amples, el problema és el ferm del camí, amb molts petits solcs que fan que s'hagi de conduir molt a poc a poc.
Recomano no fer la volta complerta al circuit i anar directament del Centre de Informació al Cabezo de Castildetierra.
Bona ruta!!
Moltes gràcies per la resposta! I continueu explicant-nos viatges! ens agraden i ens ajuden molt ;)
Elimina