"" Escapades i més...: VACANCES 2020 (I): "TERRES DE SORIA"

Traductor

diumenge, 23 d’agost del 2020

VACANCES 2020 (I): "TERRES DE SORIA"


Arriba l'agost i amb ell les nostres vacances d'estiu, que si habitualment ens comporten càlculs i recalculs de rutes segons la casuística familiar del moment, aquest any s'ha sumat la incògnita "COVID19" i amb tot el desgavell que ha provocat els darrers mesos a nivell mundial, una vegada superat el maleït confinament, res torna a ser com abans.

El que havia de ser el nostre "súper" viatge per a celebrar els 10 anys de les nostres aventures a bord de LaCargoleta: DINAMARCA I PINZELLADES DE SUÈCIA, queda anul·lat, no es qüestió de creuar fronteres amb la que està caient, ni tan sols pensem en creuar a França...busquem una alternativa nacional.
Desprès de llegir recentment la trilogia de El silenci de la Ciutat Blanca, ambientada a la ciutat de Vitòria, busco alternatives de rutes circulars que ens permetin passar uns dies allà, és un ciutat que sempre ens ha passat desapercebuda i pel que veig fa molt bona pinta.


Previsió de ruta

Finalment sortim sense un rutòmetre gaire rígid, previsió de dues setmanes a la carretera, i amb dos objectius principals:

📍CAÑÓN DEL RÍO LOBOS a Sòria
📍VITÒRIA

Guardàvem uns tríptics de la província de Sòria que vam agafar en la Oficina de Turisme de Medinacelli, a la tornada de les vacances a Portugal l'estiu del 2016, i he ampliat una mica la informació a la web de turisme: www.sorianitelaimaginas.com
La resta l'anirem improvisant sobre la marxa...


Divendres 7 d'agost: FIGUERES - FRAGA


18:30 h i 29,5ºC
trajecte: 271 km

Sortim sense presses de Figueres desprès dels corresponents comiats, la Sandra per primera vegada no ens acompanya en les "vacances familiars d'estiu"; està fent les pràctiques obligatòries de la Universitat i s'ha de quedar en dique seco.

Durant la setmana he aprofitat per anar portant tota la roba i menjar, així que quan arribem de la feina només hem de agafar les gosses i fer canvi de vehicle.
Iniciem el trajecte amb una calor sofocant, i seguim un camí que ja quasi ens sabem de memòria: Figueres, Olot, Vic, Manresa, ...
Passem Cervera doncs és massa aviat per fer nit i parem al BonÀrea de Lleida a posar gasoil.
Com veiem que se'ns farà molt tard si tirem fins a Saragossa, i no tenim pressa per avançar quilòmetres, ens parem a sopar i dormir a Fraga, en el mateix pàrquing que vàrem estar durant les vacances de Nadal quan vam anar a Madrid.

Sopem, obrim escotilles i ens disposem a passar la nostra primera nit de vacances.
Deu n'hi do quina calor!!

Pernocta: APN Fraga - gratuït - (GPS: N41.519501, E000.337158)
Trajecte acumulat: 271 km
Gasoil: 38,55 € (0,92 €/l)
Supermercat: 184,88 €
Pk/àrea/càmping: -



Dissabte 8 d'agost: FRAGA - ALMAZÁN


7:00 h i 24,5ºC
trajecte: 295 km

Ben entrada la nit s'ha notat una mica de fresca, però ja de bon matí el termòmetre s'enfila fins a quasi els 25ºC.
En una de les cases aparellades que hi ha al cantó del pàrquing havien d'estar de celebració, doncs el xivarri i la xerinola ha durat fins a passada mitja nit, però desprès tot s'ha quedat tranquil·litat i silenci.
Les gosses fan una sortida ràpida abans d'iniciar el viatge i ens posem en ruta.


Passat Calatayud parem a esmorzar i estirar una estona les cames (i potes). Estem a poca distància d'entrar a la província de Sòria.
Aquesta primera jornada la dedicarem a la zona que abarca el tríptic TIERRAS DE ALMAZÁN.

Una mica abans de sortir de terres aragoneses i endinsar-nos en la comunitat de Castilla y León deixem la A-2 i agafem la A-116 en direcció a Almazán. Anem directes cap al primer destí, el poble de Morón de Almazán, obviant una parada prèvia a Monteagudo de las Vicarías, una petita vila emmurallada que passem de llarg.
Seguint les indicacions de Park4night ens dirigim cap al pàrquing del "merendero", on per sort trobem una mica d'ombra. Estem sols i la zona està molt bé, davant de la piscina municipal i un immens camp de golf!


Les gosses estan de sort doncs just darrera la auto troben un petit rierol on s'estan una bona estona remullant la panxa.
Quan en tenen prou (millor dit...quan nosaltres creiem que tenen prou, doncs si fos per elles...) es queden al cau guardant LaCargoleta i nosaltres anem caminant fins el centre de la vila, on ens espera la Plaza Mayor, segons les guies, un dels conjunts arquitectònics més bonics de el Renaixement espanyol.
Caminem per carrers deserts sota un sol de justícia, però aquí, la diferència amb la costa catalana és que el calor és sec i es suporta molt millor, sobre tot si corre una lleugera brisa.

Quan arribem en Manel queda bocabadat amb la plaça, no s'esperava una d'aquestes dimensions en el que semblava un poble amb quatre carrerons! I la tenim tota per nosaltres, tan sols una altra família de turístes (que sembla que surten d'una visita guiada de l'esglèsia) ens acompanya.
Ens trobem a la part baixa de la plaça, i mirant amunt podem admirar tot el conjunt (s.XVI), construït a diversos nivells.


Com a símbol del poder dominant de l'Esglèsia catòlica, l'Esglèsia de Nuestra Señora de la Asunción s'alça a la part més alta de la plaça, dominant tot el conjunt. A la zona mitja es situa el Palau dels Hurtado de Mendoza, que representa a la noblesa i classes altes, seguit de l'edifici del Consell, o antiga Casa Consistorial, seu del govern local simbolitzant el poder civil. I finalment, a baix de tot, les cases on habitava el poble planer.


Des de l'any 2012 el Palau dels Hurtado acull la seu del Museo Provincial del Traje Regional.


En Manel i la Núria s'estranyen de que els faci entrar en un petit carreró que separa la torre de l'esglèsia i el palau, però jo fent-me la listilla els hi explico el que he llegit en una de les guies, que per aquí s'accedeix a l'antic cementiri del poble, actualment en desús i una mida atrotinat. Sembla que estem en un decorat d'una antiga pel·lícula del Oeste!!




Vista la plaça i el curiós cementiri girem cua, però abans de tornar a la autocaravana busquem al Maps on estan els bars del poble i resulta que només hi ha un: Cafeteria La Unión. Anem a fer un cop d'ull a veure si està obert. I si, tenim sort...està obert i amb tota la gent que no hem trobat pels carrers!!.

Totes les taules a l'ombre del pati exterior estan ocupades per grups de gent i famílies, i com ja hem passat força calor com per plantar-nos sota el sol entrem a dins, on agraïm la frescor de l'aire condicionat. El nostre primer vermut de les vacances!


Ara si, tornem cap a la auto i decidim que ens quedarem a dinar aquí, aprofitant que estem a l'ombra i molt tranquils.
Com en tots els inicis de vacances els menús són una mica caòtics, doncs hem d'anar gastant les coses que portem sobrants de la nevera de casa. Fem net amb una bossa d'amanida i uns filets de pollastre. L'objectiu és anar buidant la nevera doncs amb aquesta calor, i tant obrir i tancar per agafar la beguda, li costa de tirar.

Desprès d'un cafetó i una lleugera migdiadeta (ara ha girat el sol i fa una calor que espanta) fem els escasos 15 quilòmetres que ens queden per arribar al destí de pernocta previst, Almazán.
Abans però les gosses fan una altra passada pel rierol - poc sospiten elles, i nosaltres, que durant aquesta primera setmana podran banyar-se en quasi totes les seves sortides -.

A la ciutat d'Almazan no hi ha àrea però tenim tres opcions de pernocta, anem cap al pàrquing escollit a veure si ens convenç. El "aparcamiento del Duero" és una plataforma de llambordes a peus de la muralla que envolta el casc antic, sobre la llera del riu Duero.
Un únic vehicle l'ocupa, una altra autocaravana que s'ha col·locat en un extrem. Nosaltres donem per bona l'elecció i ens situem a l'altre extrem.


Mentre la Núria i jo fem una dutxa ràpida abans d'anar a passejar en Manel fa una sortida d'inspecció amb les gosses. Al moment ja m'adono que la Morga ha trobat el riu, doncs l'escolto ploriquejar com quan es llença a l'aigua i espera que en Manel li llenci un pal o una pilota!!

Amb la temperatura corporal una mica més baixa desprès de la dutxa (fa tanta calor que no necessitem ni connectar l'escalfador, l'aigua surt a una fresca temperatura "natural" del dipòsit) ens dirigim cap al centre del casc antic d' Almazán.
Agafem el tríptic de informació turística amb el planell de la ciutat i sortim a descobrir-la.

Almazán, amb nom d’origen àrab que significa “el fortificat”, va ser fundada i emmurallada per Abderramán III l’any 1088, i reconquerida definitivament pels regnes cristians l’any 1128, després de varis intents.
La muralla que veiem en l'actualitat, parcialment conservada, és medieval i correspon a modificacions i reforços posteriors (finals del s. XII) deguts al paper defensiu que va jugar en aquella època per la seva situació estratègica, a la zona fronterera entre els regnes de Castella, Aragó i Navarra.
La construcció presentava un recorregut uniforme envoltant tota la vila, només interromput per les set portes d'accés, de les que avui en dia tan sols es conserven cinc, i part del traçat ha estat absorbit per edificacions posteriors.
El pàrquing es troba a l’extrem oest, sota el “Rollo de las Monjas”, una torre cilíndrica constituïda com a reforç en un punt estratègic de la línia defensiva.
Seguim el camí que voreja la muralla, en direcció oposada al riu, fins a trobar un carrer que s’endinsa cap al centre. Caminem per la Calle las Monjas, totalment deserta, fins a la Plaza Mayor.


Ens plantem al centre del casc històric i trobem una gran plaça solitària i silenciosa, tot i que s'agraeix per treure unes bones fotos sense espontanis pel mig, se'ns fa estrany aquesta manca de vida.

La Plaza Mayor de Almazán és una mostra típica, al igual que la de Morón d’aquest matí, de “plaza castellana”, on es localitzen dos dels monuments més importants de la vila: el palau gòtic-renacentista dels Hurtado de Mendoza (suposem que el llinatge dels Hurtado de Mendozadevia ser dels importants, doncs vaja dos palaus es van manar construir...) i l’església romànica de San Miguel (declarada monument historicoartístic l’any 1931.
En l'espai que queda entre el palau i l'església trobem el pas del Postigo de Sant Miquel, una antiga porta menor tapiada fins no fa gaire i recuperada en una restauració recent, per ella s'accedeix a una espectacular plataforma que fa la funció de balcó-mirador sobre el Duero.




Reprenent el passeig, sortim de la plaça per la Calle San Andrés i de seguida ens topem amb una altra, molt més petita i modesta, la Plaza de Santa María, que de planta triangular acull en un dels seus vèrtexs l'església homònima.
Sortim extramurs per la Puerta de Herreros i baixem, pel que eren els antics ravals de la vila, cap al riu.


Puerta de Herreros

Un únic pont per al trànsit rodat creua el Duero, l'anomentat Puente Medieval de 13 ulls. L'ample de vial i la manca de voral impossibilita el pas de vianants.
Al cantó, i paral·lela al seu traçat, una moderna passarel·la d'aires avanguardistes uneix les dues ribes per permetre el pas de les persones. Caminem per ella fins a la meitat del trajecte, i de sobte sembla que ens trobem en mig del bosc, la vegetació ens rodeja. Per un cantó podem veure, entre els arbres, els arcs del pont i per l'altre la llera del riu, que baixa amb forta corrent.


Fem camí de tornada al centre pujant la Cuesta de Jesús, i accedim a la Plaza Mayor traspassant la Puerta de la Villa. És hora d'un merescut piscolabis.
Sembla que la cosa es va animant i al caure el sol comença a sortir la gent dels seus "amagatalls", comencen a omplir-se les terrasses de la plaça.
Una aigua amb gas per hidratar-nos (amb aquesta calor no podríem deixar de beure) i tot seguit uns Riberas per acompanyar uns autèntics Torreznos de Soria!! QUE BONS QUE SON...UN VERITABLE VICI.



Per tornar al pàrquing pugem per la Calle Fortaleza fins a la part alta de la vila, on s'aixeca l'esglèsia de Nuestra Señora del Campanario, i abandonem intramurs per la Puerta del Mercado.
Aquesta, a diferència de les que hem vist anteriorment que presenten torres cilíndriques, està flanquejada per dues robustes torres prismàtiques de marcada tradició àrab, i com el seu nom indica és la zona on s'ubicava el mercat en l'época medieval.
El camí que trobem, un cop traspassat el llindar de la porta, ara empedrat i transformat en el Paseo San Roque, coincideix amb l'antiga Cañada Real Soriana Oriental, que sortint de la província de Soria arriba fins a Sevilla després de gairebé 800 quilòmetres de trajecte.


Passades les vuit arribem a casa.
Els nostres veïns estan a la fresca (llegiu amb ironia) asseguts amb unes cadires al lateral de l'auto, i el primer que fem a l'arribar és obrir totes les "escotilles" a veure si corre una mica l'aire.
Amb aquesta calor gairebé que no ve de gust sopar, i piquem alguna cosa mentre la Núria ens connecta la primera peli de les vacances, una de taurons...no sé com li agrada tant aquest tema!

Ja des de que hem arribat ens ha sorprès la quantitat de gent que passa caminant, baixant pel caminet cap al riu, i és un continuu.
Ara, ja al llit i llegint una estona, els continuem sentint, sobre tot nosaltres que tenim la finestra del "dormitori" just penjada sobre el pas del camí. A aquesta hora, tot i que també baixen gent gran i famílies la majoria són grupets de joves. Estem ben intrigats, on carai va la gent a aquesta hora??
Per sort comencen a caure quatre gotes, i rere un petit xàfec d'estiu, tot queda en silenci.


Pernocta: APN Almazán - gratuït - (GPS: N41.485414, W002.538415)
Trajecte acumulat: 566 km
Peatge: 16,85 €
Hostaleria: 18,40 €
Pk/àrea/càmping: -



Diumenge 9 d'agost: ALMAZÁN - BURGO DE OSMA


8:00 h i 19,0ºC
trajecte: 71 km

Durant la nit ha anat plovent a estones però al llevar-nos llueix el sol.
En Manel ha sortit d'hora a fer les seves carreres matinals i nosaltres hem aprofitat per fer el ronso sota els llençols una bona estona més.
Quan torna em diu que ja sap per què la gent passava caminant cap al riu, es veu que a l'altra riba hi ha un parc enorme amb un bar-xiringuito que ahir devia estar ple a vessar.

Un cop esmorzats i abans d'anar-nos agafem les gosses i anem a fer una passejada per allà, i les dues peludetes aprofiten la sortida per fer la darrera capbussada al Duero.


De saber-ho ahir! Haguéssim passat el capvespre a la fresca ...
Calentem motors i al voltant de les 10:00 h ens posem en ruta.


La intenció és anar a dormir a Burgo de Osma, però en el curt trajecte que ens separa farem dues parades per a descobrir dos dels punts forts marcats al tríptic TIERRAS DE BERLANGA.

En menys de mitja hora, per la CL-116 ens plantem a la vila de Berlanga de Duero, on el GPS ens porta cap al pàrquing de les piscines.
De moment estem de sort i agafem una bona ombra aparcats al voral del camí, desprès quan giri el sol potser ens haurem de moure cap a l'esplanada.


Agafem el planillo de la vila i anem en direcció a la Oficina de Turisme, a veure si podem visitar el castell.


Font: www.berlangadeduero.es

Encara que el seu nom faci referència al Duero, realment és el riu Escalote, un dels seus afluents, el que pasa vorejant  la vila, i malgrat els seus orígens celtibèrics i romans no tenim constància documental de la ciutat fins a l'Edat Mitjana, quan la seva fortalesa formava part de la línia defensiva del Califat a la frontera de la Marca Media.
A principis del s. XI la ciutat va ser conquerida pel regne de Castella i Lleó, i va viure la seva època de màxim esplendor durant el s. XVI, quan els llavors marquesos de Berlanga van dur a terme la darrera gran reforma del castell, la construcció de la col·legiata, el palau i els jardins renaixentistes.

Anant cap al centre tenim una bona visió de tota l'extensió del castell, que situat en una posició estratègica dominava qualsevol possible assalt al turó.


La zona està bastant deserta (com ahir a Morón) i, arribats a la Plaza del Mercado, anem cap a la Oficina de Turisme on ens informen que el castell no es pot visitar perquè està en obres i només es pot accedir a la torre del palau, però amb el "protocol Covid19" ha de ser en visita guiada i és a les 12:00 h. Com que encara falta una bona estona, i no ho trobem del tot interessant, ho passem per alt.


Una estatua s'alça al centre de la plaça, és la figura de Fray Tomás de Berlanga (1487- 1551), un dels fills més ilustres de la vila, descobridor de les Illes Galápagos i ideòleg del Canal de Panamà.

Com no hem pogut fer la visita ens informem una mica llegint el tríptic.

Des de la nostra posició actual podem apreciar que realment tot el conjunt monumental està format per quatre elements aixecats en diferents etapes de la seva història:
  • Envoltant el turó a la seva base trobem la impressionant muralla datada entre els s. XI i XII, i fou dins el seu perímetre on es consolidà l'antic assentament medieval, o vila vella, que va perdurar fins a mitjans del s. XV quan la població es va anar establint  en la plana exterior, als peus del turó.
  • Al cim del turó s'alça el castell senyorial, una fortalesa tardomedieval del S. XV, de planta quadrangular protegida per quatre torres, una a cada cantonada, de les que només es conserven dues.
  • La fortalesa artillera d'estil renaixentista construïda al voltant de l'antic castell un segle més tard (s. XVI), que amb uns murs de més de 5 m de gruix tenia una funció totalment defensiva.
  • En la part baixa, tancant la plaça i alineada amb la muralla s'aixeca el que queda del palau del marquès: una de les torres i un pany de façana amb les obertures de portes i finestres per on es veu el paisatge que el rodeja.
Els segles posteriors van portar diferents episodis que van acabar amb part de la monumentalitat de la vila; a la fi de la s. XVII un incendi va condemnar el castell a la ruïna i a principis de la s. XIX les tropes napoleòniques van incendiar també el palau del marquès, les cases senyorials de la vila i la Col·legiata de Santa Maria...

Seguim per la Calle Real cap a la següent plaça, la Plaza Mayor, que amb la seva planta quadrangular i totalment porticada amb pilars de fusta sobre base de pedra és un clar exemple de les típiques places castellanes.


Ens acostem a la Col·legiata de Santa Maria del Mercat, monument nacional des de 1931, que es va començar a construir en 1526 després d'enderrocar les deu esglésies existents llavors a la vila.
No accedim a l'interior, ens dediquem a fer unes fotos de les seves façanes i refrescar les mans i les clatells amb l'aigua de la font de centre de la plaça. En aquests petits pobles sembla difícil fer una foto sense cap cotxe enmig de les perspectives ...


De tornada cap a la Plaza Mayor ens assabentem que Fray Tomás de Berlanga, a part d'eminent naturalista i descobridor de les Illes Galápagos, també és el Patró Universal de la Dieta Mediterrània, i que aquesta és Patrimoni Cultura Immaterial de la Humanitat (UNESCO-2010).


Ens preguntem si els torreznos es consideren Dieta Mediterrània??!!
I, parlant de torreznos, anem a fer una petita degustació...Ja es comença a veure una mica de moviment als bars de la plaça i ocupem un dels barrils sota un dels porxos.


La cervesa fresca ens ha caigut bé però la calor apreta de debò. Amb la Núria decidim d'anar a la piscina a fer un banyet abans de dinar.
En Manel, que no és molt de piscines, es queda trastejant a la auto, i aprofita per anar fins al rierol amb les gosses, que de moment surten a bany diari.


Ara entenem perquè no veiem molta gent pel carrer, està tot el poble a la fresca a la piscina, i ocupant les taules a l'ombra per fer el pícnic a l'hora de dinar. És clar, en aquests petits pobles d'interior no han de tenir moltes opcions de lleure els caps de setmana.
Això si, tothom respectant la distància de seguretat establerta per les mesures Covid19, fins i tot tenen la zona de gespa parcel·lada amb cintes senyalitzadores per marcar on s'ha de posar cada grup o família.

Que a gust ens hem quedat, l'aigua estava espectacular!
L'home de la taquilla, molt amablement, ens diu que si volem podem tornar a entrar després de dinar, i home, segur que ganes no ens faltaran, però hem de continuar la ruta.

Abans de dinar ja hem mogut l'autocaravana doncs el sol ens començava a tocar de ple, i ara, tot i estar sota un gran arbre, ja ens comença a tocar una altra vegada.
Per a fer passar la nyonya anem a fer un cafè al bar de la piscina abans de marxar, recollim i seguim camí, propera parada: Castell de Gormaz.

Sota un sol de justicia i entre camps de cereals ja segats recorrem els 18 quilòmetres que separen Berlanga de Duero del petit poble de Gormaz. I tant petit, segons el registre INE l'any 2019 hi figuraven només 19 habitants.
Des de lluny ja albirem la imponent silueta del castell que, com la carcassa d'un antic vaixell encallat enmig de l'altiplà, s'assenta sobre el turó.
Passem de llarg el petit nucli de Gormaz, format majoritariament per antigues cases d'adob, algunes arreglades i reconvertides en habitatges turístics, i pugem amunt cap a la base del castell.
L'estreta carretera mor a peus del castell, a mena de pàrquing. Quan arribem marxa l'únic vehicle que l'ocupava.


Ens armem de valor per suportar la calor i pugem la rampa final que dóna accés al recinte.


La visita és lliure i gratuïta.

El castell de Gormaz realment és una impressionant alcassaba (fortalesa califal) construïda durant el s. IX i ampliada i reforçada a finals del s. X.; aixecada seguint la forma natural del turó es tractava d'un lloc avançat en meitat del no-res amb la finalitat d'accentuar la presència militar andalusí en aquesta zona per frenar així els avenços repobladors dels regnes cristians.
Amb les seves espectaculars dimensions, 446 metres de llargada, 28 torres i més de 1000 m de perímetre emmurallat, era considerada la fortalesa europea més gran de la seva època, i es va convertir en un dels enclavaments estratègics més cobdiciats per musulmans i cristians. Aquests darrers la van conquerir definitivament l'any 1060.

Abans d'accedir a l'interior del recinte emmurallat ens recreem amb les espectaculars vistes que s'assoleixen des de la nostra posició privilegiada. En primer pla el curiós cementiri, encerclat a dins d'una tàpia que en realitat és el que resta dels murs d'una antiga església romànica (s.XII); trencant l'ocre dels camps els arbres que voregen la riba del Duero pinten de verd una línia sinuosa que creua la plana, i a la llunyania, el boscos de pins tenyeixen de verd fosc les serralades.


Vista sud

La construcció consta de dues parts diferenciades, que en la seva època estaven separades per un fossat, avui en dia cobert i no apreciable.
A l'est se situa l'alcàsser, o palau fortificat, amb les seves dues torres - la Torre del Homenaje i la Torre de Almanzor -, les estances califals, que en la posterior ocupació castellana servien d'habitatge als governadors, i en el centre del pati un gran aljub subterrani per acumular aigua i proveir als ocupants.


Pati de l'alcàsser amb les torres al fons.

A l'oest, una extensa esplanada allargada que acollia el campament de les tropes i un abeurador pels animals. En aquesta zona destaca la Puerta Califal, que denota el seu origen islàmic.


Zona central -més estreta- de l'esplanada oest.

Aquesta fortalesa és un punt de referència en la ruta turística del Camino del Cid, doncs Rodrigo Díaz de Vivar va ser senyor del castell de Gormaz des de 1087, època en la qual es fundà el poble a peus de les muralles.
Amb el pas el temps la seva importància estratègica va disminuir, passant a tenir només un ús com a presó, fins que es va abandonar definitivament i es va anant esfondrant fins a quedar només la carcassa de la muralla.




Constatem que devia ser molt difícil acostar-se a el recinte sense ser albirat pels defensors, i molt més encara assaltar-lo.
Fem les darreres fotos i baixem la rampa cap a la autocaravana, on els tres anem disparats cap a la nevera a hidratar-nos amb aigua ben fresca.


Vista nord

Quinze quilòmetres per la SO-160 i arribem a El Burgo de Osma, aparquem al pàrquing d'autocaravanes que ja coneixem d'altres vegades, situat just en front de la muralla, doncs la ciutat ha estat en més d'una ocasió punt de parada en la tornada dels nostres viatges a Galícia.
Passen pocs minuts de les 17:00 i el sol no ens dóna treva. Trobem a faltar alguna ombra, els escassos arbres que hi ha a la zona són encara petits, per sort només hem de creuar la carretera i tenim la zona verda que acompanya les ribes de l'Ucero, riu que neix quilòmetres a munt al poble del mateix nom i desemboca, a prop de Gormaz, en el Duero.

Obrim finestres i claraboies, agafem les gosses i baixem fins a la riba. Prèviament m'he arribat fins a la parada de Informació Turística instal·lada al costat de la porta d'accés a la vila per preguntar si les gosses es podien banyar al riu, i la noia, molt amablement, m'ha dit que si, i m'ha assortit amb un variat de tríptics de la vila i de la zona: TIERRA DEL BURGO.

Just sota un dels arcs del pont trobem el lloc ideal per la remullada en una zona on la corrent del riu ha format un petit gorg més profund que la resta. Les gosses es llancen (sempre lligades amb les corretges extensibles doncs és una zona de passeig i hi ha més gent amb gossos) i poden nedar una bona estona sense fer peu.
Jo, previsora, m'he calçat amb les sandàlies de goma "d'anar a mar" i que bé que me senta estar una estona amb els peus en remull en l'aigua fresca...si pogués m'hi tirava de cap!!

I feta la feina, i desprès d'una dutxeta arriba l'hora de l'esbarjo.
Agafem el plano de la vila (tot i que ja la coneixem) i anem cap a intramurs.


Creuem el pont medieval sobre el Ucero i anem cap a l'entrada més fotogènica de la vila, en un sol pla tenim la Puerta de San Miguel, la muralla medieval i la torre barroca de la catedral, tot i que avui ens mostra una imatge poc usual, està pràcticament deserta, cosa que facilita les nostres instantànies.


Realment el municipi està format per dues localitats independents que formen el conjunt, El Burgo de Osma i Ciudad de Osma.

El Burgo podríem dir que va ser una escissió de la inicial Osma, que amb origen celtiber-romà en l'assentament de Uxama i desprès de ser ocupada pels musulmans es va convertir, una vegada reconquerida pels cristians, en el nucli alt-medieval de Ciudad de Osma.
Avui en dia el jaciment romà de Uxama, situat al cim d'un turó a la riba esquerra del riu es pot visitar (accés lliure i gratuït).
La construcció de la catedral va propiciar el creixement d'un nou nucli al seu voltant, a la riba dreta del riu, que amb el temps va acollir bona part de la burgesia i va créixer en detriment de Osma, de la qual es va independitzar.
Per a protegir el Burgo es va construir una muralla perimetral (s. XV), deixant 5 portes d'accés, de les que avui en dia només queda una, just la que tenim davant nostre a l'extrem de el pont, la Porta de Sant Miquel, a l'igual que el que veiem de muralla que és l'únic tram que es manté en peu, la resta es va demolir a la fi de la s. XVIII per permetre el creixement urbà de la vila.

El Burgo de Osma, ciutat monumental de Sòria amb seu episcopal des del segle XII, ostenta els títols de Bé d'Interès Turístic (1962) i Conjunt Històric–Artístic (1993).

Passem cap el seu interior...


Creuem per sota l'arc que forma la Porta de San Miguel i i ens endinsem en ple centre monumental, i el carrer empedrat que ens porta cap a la Plaza de la Catedral és un clar exemple de l'arquitectura popular soriana, amb cases porxades.


Com hem visitat la vila en altres ocasions no ens parem per fer fotos, i anem directes a calmar la nostra set en una de les terrasses amb vistes a l'entrada principal de la catedral, el monument més important de la vila, dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu.
Fem un trio de aigües minerals ben fresques, que com dirien aquí, ¡Estamos más secos que una mojama!


Com ens va passar ahir a Almazán comencem a veure moviment de gent quan cau el sol, i desprès de fer un passeig (i en Manel unes compres de productes típics!... com no podia ser d'una altra manera) fins a la Plaza Mayor anem de tornada cap a la autocaravana.
Però per art de màgia, a la Calle Mayor, que uneix les dues places (de la catedral i Major) i fa una estona, quan hem passat, estava pràcticament deserta, han aparegut un munt de barrils sota els porxos, i per descomptat, no podem deixar passar l'ocasió d'assaborir una altra ració de rostes -torreznos-, aquest cop acompanyats de patates allioli i una copeta de Ribera!


Ara si, de tornada a casa trobem a la Nana que ens espera fent guàrdia rere la porta.
I una altra nit que dormim amb vistes monumentals, i per sort ara si la temperatura ens dóna la treva nocturna que necessitem per passar una bona i tranquil·la nit!


Pernocta: APN El Burgo de Osma - gratuït - (GPS: N41.58667, W003.07306)
Trajecte acumulat: 637 km
Hostaleria: 29,00 €
Entrades: 6,00 € (piscina)
Varis: 34,30 € (productes típics)
Pk/àrea/càmping: -



Dilluns 10 d'agost: BURGO DE OSMA - UCERO


8:00 h i 18,0ºC
trajecte: 17 km

Desprès de les dues jornades prèvies d'aproximació per terres sorianes avui ens desplaçarem fins al centre del primer punt fort de les nostres vacances, el Parc Natural del Cañón del Río Lobos, emmarcat a la zona anomenada LA SORIA VERDE.

Durant les vacances del 2007 -quan encara no teníem la autocaravana- vam estar uns dies per la zona, allotjats a una casa rural a Hontoria del Pinar, a la zona nord del canó.
En aquesta ocasió centrarem l'estada a la vessant oposada, en concret en Ucero, porta sud d'entrada al canó, i, encara que per els voltants del canó hi ha àrees municipals on podríem estar de manera gratuïta preferim establir el nostre "campament base" al Camping Cañón del Río Lobos, molt a prop de Ucero, i amb piscina !! que amb la calor que estem passant ja ens toca unes estones a la fresca !!

Com que no tenim pressa per arribar, no sabem molt bé quina és l'hora d'accés al càmping, aprofitem per passar per un supermercat i comprar els queviures per als propers tres dies.
Amb el rebost ple pugem els 17 quilòmetres que separen Burgo de Osma del càmping, per la SO-920, fins al cor de Parc Natural.

Una estona desprès, amb el check-in fet per a tres nits i escollida la parcel·la que més ens agrada entre les disponibles -triem una al fons del càmping a prop del segon mòdul de lavabos- muntem el nostre menjador (sala d'estudi) exterior i ens disposem a gaudir del lloc.


En Manel i jo, mentre la Núria estudia una estona -fent temps per anar a la piscina que obre a migdia-, anem a fer una volta de reconeixement amb les gosses, a veure on les podem treure. Agafem un caminet, paral·lel a la carretera, i a uns 300 metres del càmping, en direcció a Ucero, trobem el lloc ideal: el camí creua un rec d'aigua cristal·lina just al costat d'unes immenses arbredes.
I, continuem el reconeixement amb altres temes importants: el bar del càmping, on ens prenem uns tallats, i la petita botiga, on comprem vi i cerveses de la zona.

Una estona d'estudi, enguany la Núria comença 2n de Batxillerat i a l'octubre ha de presentar el "temut" TDR (Treball de Recerca), i anem cap a la piscina a fer una estona les sargantanes sota el sol...perquè l'aigua, s'ha de dir, està freda que t'hi ...!


Tarda de panxing total fins que ens decidim a sortir una estona, aprofitarem la passejada amb les gosses per arribar-nos a La Casa del Parque (Centro de Interpretación del Cañón del Río Lobos), a mig camí entre el càmping i la vila d'Ucero. Tenim aproximadament dos quilòmetres -entre anada i tornada- pel camí interior paral·lel a la carretera i la Núria s'anima a venir, així exercitarà el seu genoll convalescent.
La caminada és agradable, en aquesta zona la temperatura és molt més suportable que la dels dies anteriors (i encara no sabem que va de baixada...) i les gosses estan felices entrant i sortint contínuament del canal d'aigua que ens acompanya durant el trajecte.

Arribem a La Casa del Parque, que actualment és la seu del Centre de Interpretació del Parc Natural, amb una zona d'exposició, una altra ocupada pel personal que gestiona el parc i una piscifactoria.
El canal on s'han banyat les gosses realment és una canalització que transvasa aigua des del punt de naixement del riu fins aquí, i que ha servit per aportar l'aigua necessària per els diferents usos que ha tingut l'edifici al llarg dels anys, des de molí -on els habitants de la zona portaven a moldre el seu gra-, passant per fàbrica de xocolata i finalment piscifactoria.
Avui en dia segueix en funcionament la piscifactoria i es dedica a la cria dels alevins de truita per a repoblar els rius.


L'entrada a les sales d'exposició és gratuïta, però com anem amb les gosses tan sols la Núria i jo fem una visita ràpida mentre en Manel ens espera a fora.
Desprès sortim a fer una volta pel jardí que envolta a l'estany que recull les aigües de l'Ucero abans de que arrivin a la zona dels vivers piscícoles.


Fem el camí de tornada i acabem de passar el capvespre entretingudes amb el parxís, mentre en Manel llegeix una estona, i degustant un aperitiu "del territori": cervesa Gamusino i torreznos.


Pernocta: AC Cañón del Río Lobos (GPS: N41.729401, W003.047690)
Trajecte acumulat: 654 km
Hostaleria: 10,80 €
Supermercat: 76,59 €
Rentador autocaravana: 6,00 €
Pk/àrea/càmping: 42,00 €



Dimarts 11 d'agost: UCERO


8:00 h i 15,0ºC
trajecte: - km

Per una vegada, ens aixequem sense tenir res planificat per a aquest matí... bé, estem de vacances!
La temperatura és agradable però es nota més frescor que en els dies anteriors. De bon matí surto amb la dessuadora per anar a passejar a les gosses.
Un cop esmorzats cadascun dedica el temps a els seus "hobbies", la Núria passa el matí estudiant, en Manel bricoleja pel garatge on instal·la unes noves llums led, i jo em dedico a ordenar el rebost i posterior estona de lectura, esperant l'hora d'anar cap a la piscina.

Arribats al migdia, aquí a l'ombra dels grans pins no fa gaire calor i ens fa mandra anar a la piscina i ho canviem per un vermut a la terrassa del bar.
I per dinar: arròs caldós amb calamars! maridat amb un verdejo amb un nom que li ve "al pèl"...Camino Soria.
I mira que no ens havíem enrecordat més d'aquella mítica cançó dels Gabinete Caligari, però a partir d'ara es convertirà en la banda sonora de les nostres vacances:

Voy camino Soria,
¿Tu hacia dónde vas?
Allí me encuentro en la gloria
que no sentí jamás...



Tot i que el cel s'està tapant per moments i amenaça pluja dedicarem la tarda a fer una excursió de les típiques de la zona, la ruta coneguda com a SENDA DEL RIO, seguint el sender PR-SOBU 65.
Com el seu nom indica és una ruta linial que uneix els pobles de Ucero i Hontoria del Pinar seguint la llera del Rio Lobos.
Nosaltres farem el tram inicial des del càmping a l'Ermita de San Bartolomé, anada i tornada.


Seguint el camí que passa en front del càmping de seguida arribem a un dels aparcaments i zona de lleure que dóna accès al canó, on ja trobem els primers rètols indicadors, tot i que no hi ha cap mena de pèrdua, només hem de seguir el caminet i ja veiem les impressionants parets de roca originades per l'acció erosiva del riu al llarg dels segles.


La ruta, sense cap mena de dificultat, transita per un paisatge canviant que alterna la riba del Lobos amb el sotabosc de grans pins, fins arribar al punt estrella de la caminada, el clar on s'aixeca l'ermita.




Ermita de San Bartolomé

Situada sobre un meandre del riu Lobos i a l'abric d'uns alts penya-segats de pedra ataronjada, l'ermita, d'estil romànic, data de principis de segle XIII.
Se li atribueix un origen templer lligat al castell que la mateixa Ordre tenia a la propera localitat de Ucero, i els Cavallers de l'Ordre del Temple consideraven aquest lloc, màgic i amb gran força tel·lúrica, com el centre del món, ja que és equidistant al punt més oriental i al més occidental de la península, el Cap de Creus i el Cabo Finisterre.

En Manel es queda apartat amb les gosses i jo m'acosto a l'edifici a fer unes fotos, vaig a la part posterior i pujo fins al mirador anomenat El Balconcillo.
L'accés a l'ermita és de pagament, així que m'ho salto, primer perquè hem sortit sense diners del càmping, i segon per que amb les mesures restrictives de la Covid19 cal fer cua ja que l'aforament interior és molt limitat.

Seguim una mica més el camí deixant enrere l'ermita, creuem un pont de fusta sobre el Lobos i ens plantem davant el gran buit en la pedra calcària conegut com a Cueva Grande.
La Cueva Grande o de San Bartolomé és una cavitat poc profunda, es pot accedir als seus aproximadament 100 metres sense cap tipus de dificultat, però d'una gran alçada, i el seu encant resideix més que en les seves formacions geològiques en la perspectiva que es té de l'ermita des del seu interior. L'entrada de la gruta emmarca una de les vistes més fotografiades del canó, encara que jo amb les ulleres entelades per l'efecte de la mascareta no enfoco molt bé ...


Aquest és el punt final de la nostra ruta, així que girem cua i tornem sobre els nostres passos cap el càmping.
El clar de l'ermita, punt on el canó s'eixampla, és un lloc fantàstic per admirar les formes de les parets rocoses, i observar les cavitats creades per l'efecte de l'erosió.
Al cim de les crestes albirem les siluetes, immòbils, d'un grup de voltors. Els voltors comuns, o lleonats, presenten al Parc una de les poblacions més significatives de la península, amb 170 parelles distribuïdes en sis colònies censades l'any passat, després d'haver estat durant dècades en perill d'extinció.
En aquesta posició, i de lluny, no impressionen tant com quan es veuen volar i planegen en cercle amb els seus més de 2,5 metres d'envergadura!


El riu, que en aquesta època porta poqueta aigua, es caracteritza per la seva flora, i les petites gorgues on aquesta s'acumula cristal·lina estan recobertes per verds catifes de nenúfars.
Comença a plovisquejar i accelerem el pas, per sort són quatre gotes i de seguida amaina.


Nenúfars al Lobos

Dues hores més tard de la nostra partida entrem de nou al càmping, una dutxa fresca (mai millor dit perquè l'aigua del mòdul de lavabos surt bastant freda, i això que ens ha comentat el senyor de recepció que la caldera era nova!), i una estona de relax pre-sopar.

En el següent post trobareu els detalls de la ruta i totes les fotos:

📝SENDERO DEL RIO LOBOS (PR-SOBU 65) - PROPERAMENT...

Sopem a dins, i ens toca la segona peli de taurons de la Núria -per sort ja no en té més...-

Quan es fa fosc el càmping es queda en silenci, fem la darrera sortida amb les gosses al bosc que hi ha darrera els lavabos, sense haver de sortir del recinte, i tanquem llums.

Pernocta: AC Cañón del Río Lobos (GPS: N41.729401, W003.047690)
Trajecte acumulat: 654 km
Hostaleria: 7,00 €
Pk/àrea/càmping: 42,00 €



Dimecres 12 d'agost: UCERO


8:00 h i 14,0ºC
trajecte: - km

Seguint la tònica, la temperatura matinal és més baixa que en els dies precedents, però no ens refiem, segur que ens queden dies de canícula...sobre tot quan sortim d'aquest microclima del canó.
Avui ens hem plantejat la jornada a la inversa d'ahir, és a dir, al matí sortirem a caminar i per la tarda ens quedarem de relax i planificarem la ruta de demà, quan ja deixem el càmping.
La Núria encara dorm quan esmorzem a la taula exterior i iniciem la marxa, tocades les 9:00 h.


En aquesta ocasió hem triat la ruta coneguda com a SENDA DEL CASTILLO,seguint el sender PRC-SO 66, una ruta circular de uns 8 quilòmetres de recorregut i els seguents punts importants de pas:
- Nucli urbà de Ucero
- Canal romà
- Castell de Ucero
- "Nacedero" del riu Ucero
Sortim del càmping fent camí en sentit contrari a les agulles del rellotge, en direcció al poble de Ucero.


Canalització d'aigua de l'època romana





Castell d'Ucero





"Nacedero" del riu Ucero

En el següent post trobareu els detalls de la ruta i totes les fotos:

📝SENDA DEL CASTILLO (PRC-SO 66) - PROPERAMENT...

Aprofitem el darrer dia de càmping per fer una suculenta barbacoa, a partir d'ara preveiem pernoctes a pàrquings i àrees i segurament no podrem tornar a gaudir de l'exterior.
Per sort hem començat d'hora, i just acabat el segon plat comença a plovisquejar. Ràpidament recollim el toldo i endrecem les coses sota els baixos de la auto doncs sembla que caurà fort en poca estona.

I tant que plou! En poca estona comença a diluviar i tot de cop l'aigua es converteix en gel...en pocs minuts la calamarsada emblanquina el terra de la parcel·la i ressona amb força contra la nostra closca!
Per acabar-ho d'adobar tenim la auto una mica desnivellada amb el lateral esquerre un pèl més baix, però el volum d'aigua que regalima es cola per la petita reixa lateral de sortida de l'extractor de la cuina...he de fer una sortida ràpida mentre en Manel es posa al volant, maniobra enrere i torna a pujar sobre les falques posades, ara, de manera que l'aigua regalima cap a l'esquerra.
Torno a entrar xopa com un ànec! Però amb el problema d'aigua resolt.

Amb aquesta perspectiva tan negra passem la tarda llegint i mirant la tele.
Vaja sort que hem tingut amb el càmping amb piscina!! Encara sort que el primer dia ens vam banyar una estona, que si no...
I nosaltres no ens podem queixar, a l'interior de LaCargoleta hem passat la tarda confortablement, però els pobres que estan amb les tendes de campanya fa pena veure com han quedat desprès de la tromba d'aigua!
Desprès de recollir tot i deixar-ho a punt per demà carregar dipòsits i sortir del càmping planifiquem les properes jornades en base a que dissabte a la una del migdia hem de passar per l'estació de tren de Vitòria a recollir al meu germà Alex, procedent de Figueres.
Així que tenim dos dies per arribar: demà visitarem dos punts més a la província de Sòria i divendres creuarem La Rioja on farem parada a un dels seus típics asadors.

Pernocta: AC Cañón del Río Lobos (GPS: N41.729401, W003.047690)
Trajecte acumulat: 654 km
Supermercat: 14,70 €
Pk/àrea/càmping: 42,00 €



Dijous 13 d'agost: UCERO - QUINTANA REDONDA


8:00 h i 10,2ºC
trajecte: 134 km

Amb el despertar més fred de les vacances ens acomiadem del Cañón del Rio Lobos.
Esmorzem i les gosses fan les seves darreres carreres per l'arbreda propera al canal d'aigua. La Mica i la Nana no es remullen, la única valenta la Morga, però tampoc s'hi fa de pregar per sortir com moltes altres vegades..

Engeguem motors i anem cap al punt de servei, on fem canvi d'aigües abans de deixar el càmping.
Ahir ja vam passar pel petit supermercat a fer provisió d'unes quantes cerveses Gamusino per refrescar la gola quan arribi l'Alex.


Enfilem cap a Burgo de Osma, on aprofitem per posar gasoil, i seguim per la N-122 -direcció Sòria- fins a trobar el trencant a mà esquerre que ens guia cap a Muriel de la Fuente. Abans d'arribar, però, la carretera voreja el poble medieval de Calatañazor, on hi ha la famosa dita de que "en Calatañazor perdió Almanzor el tambor"... Ja el vam visitar l'any 2007, avui passem de llarg.

Uns 300 metres després de passar el poble de Muriel de la Fuente arribem al pàrquing que dóna acollida als visitants del Monument Natural de La Fuentona, la nostra primera visita d'avui.

Tot i els molts inconvenients i pèrdues que ha suposat, suposa (i a posteriori sabrem que suposarà) aquesta maleïda pandèmia provocada per la Covid19, hi ha moments en què suposa l'avantage de gaudir d'unes vacances solitàries. Quan arribem al gran parquing, situat als peus de la Ermita de Nuestra Señora del Valle, -que en condicions normals estaria ple de vehicles- no hi ha ningú, i l'estada és gratuïta. Als minuts d'arribar apareixen dos cotxes més.

Mentre la Núria acaba de vestir-se m'avanço amb les les gosses, que surten disparades turó amunt cap a l'ermita. Aprofito per a fer una estona el tafaner per l'exterior de l'edifici.




Es tracta d'un petit temple rural datat a cavall entre els segles XII i XIII amb un cementiri annex, conegut com a Necrópolis del Cerro del Castillo, i format per set "tombes de lloses" que van ser descobertes durant una excavació arqueològica l'any 1985.

Una pista de terra d'uns 700 metres,paral·lela a el riu Abión, separa el gran pàrquing d'un altre de més petit (permès només per a cotxes) just a la zona d'accès al monument natural de La Fuentona.
Fem el trajecte amb les gosses, però veiem que a partir d'aquí hem de caminar per alguns trams sobre passeres de fusta, i com comença a aumentar l'afluència de gent -en poca estona han començat a arribar els vehicles fins aquí dalt- decidim retornar-les a la auto.
En Manel les hi porta mentre la Núria i jo fem unes quantes fotos del petit rierol d'aigua cristallina.


Ja amb en Manel de tornada continuem el camí. Trobem diversos panells informatius de punts singulars de la zona, com el de la Fuente de la Calabaza, on podem llegir que en temps passats en aquestes aigües abundava el cranc autòcton de riu, i la seva pesca i comercialització donava suport econòmic als habitants de la zona fins als anys 80 del segle passat quan una espècie invasora, el cranc americà, va fer disminuir dràsticament la seva població. Actualment gairebé no queden exemplars autòctons i estan considerats espècie protegida.


I quasi sense adonar-nos arribem a destí, i quin destí!
Ni les paraules ni les fotos fan justícia a aquest monument natural. En un clar del bosc i encerclada d'alts arbres trobem la petita llacuna circular d'on brollen les aigües que originen el riu Abión, afluent del Ucero, a qui cedeix les seves aigües a l'entrada de Burgo de Osma.


Els reflexes a la superfície de l'aigua fa que a les fotos sigui impossible apreciar la trasnparència real del llac i com podem veure perfectament el fons...donen unes ganes de banyar-se, però està totalment prohibit.


La Fuentona és una espècie d'embut geològic d'uns 9 metres de profunditat que amaga sota les seves aigües transparents, i aparentment poc profundes, un complex sistema de grutes d'origen càrstic que s'ha convertit en un lloc de referència per als amants de l'espeleobusseig (sempre amb autorització especial prèvia).


El 2003 els integrants del programa Al Filo de lo Imposible van aconseguir baixar 50 metres i el 2010 van avançar 60 metres més, sense arribar a el fons de la galeria. El rècord d'immersió es va aconseguir aquest mateix any arribant als 115 metres de profunditat, encara que a partir d'aquí la galeria contínua descendint.


Exploración en la Fuentona de Muriel - Al filo de lo imposible (2016)

Fem la volta completa a la llacuna sense parar de fer fotos, i emprenem el camí de tornada.
Un cop a la autocaravana deixem sortir una estona a les gosses abans de reprendre la ruta.

El nostre proper destí és el poble de Quintana Redonda -segons he vist al Facebook té una bona àrea d'autocaravanes- i serà el punt base per a visitar el jaciment de la vila romana "La Dehesa" durant la tarda.

El que havien de ser uns 30 quilòmetres es converteixen en bastants més, i per una carretera (si es pot anomenar així...) que queda tallada al mig del no-res al arribar a una ermita; a partir d'aquí segueix una pista de terra ... El GPS ens ha brindat la "drecera" de les vacances!

Per sort el que trobem a l'arribada a Quintana Rodona ens fa passar l'enuig. Una àrea als afores de poble, sota uns grans arbres al costat d'un petit rierol: es respira tranquil·litat i frescor.


Mentre preparo el dinar en Manel i la Núria s'acosten fins a un petit pont on el rierol forma una bassa una mica més fonda, les peludes es tiren de caps. Crec que en cap de les anteriors vacances havien pogut banyar-se cada dia, cosa que aquest any estan complint fins al dia d'avui.
Amb l'estómac ple, protegits del sol per l'atapeït fullatge dels arbres i envoltats per la suau brisa que es cola per totes les escotilles el "moment migdiada" ens crida, i no ens fem de pregar ...
Pel silenci que ens envolta suposem que els altres ocupants de l'àrea també han sucumbit a la son.

Amb una mica de mandra ens aixequem i ens preparem per sortir de visita, abans però, ens preparem un cafetó.
La vila romana està molt a prop, el Maps ens marca 2 possibles trajectes: un de 4 km. i l'altre de 8 km. Desprès de l'aventura d'aquest matí desestimem la distància curta per una estreta carretera i fem el trajecte per la SO-100 fins el trencant cap a Las Cuevas de Soria i d'aqui fins al jaciment, un modern edifici al bell mig dels camps.


La vila romana "La Dehesa" va ser descoberta l'any 1928, després de que un viletà va picar just a sobre de les restes enterrades de la casa mentre intentava construir un cobert.
Des de llavors s'han dut a terme nombroses excavacions i actuacions de conservació, que encara continuen en curs, ja que encara està pendent d'excavar les unitats auxiliars de la casa, així com la necròpolis i altres espais. Actualment el jaciment està protegit per una gran i moderna estructura de fusta laminada que permet una adequada conservació dels mosaics, i la seva visita gràcies a una passarel·la elevada des d'on es contemplen les restes amb una perspectiva privilegiada.

El jaciment data de principis de segle IV (320-330 d. C.) i es tracta d'una àmplia mansió de gairebé 4.000 m2 de superfície. L'estructura de l'edifici és senzilla. Presenta una planta rectangular organitzada al voltant d'un ampli espai central enjardinat, amb nombroses estades al seu voltant magníficament decorades amb materials de gran qualitat.
Les excavacions realitzades fins al moment han descobert més de trenta habitacions de diferents mides i estructures. Existeixen diverses d'elles amb capçalera semicircular, l'ús encara no es coneix amb exactitud.
El conjunt termal es troba a la zona sud-oriental de la vila, on es poden identificar una sèrie d'habitacions termals (frigidarium, tepidarium, caldarium) amb forns exteriors per al seu escalfament. Així mateix, hi ha una banyera llarga i estreta, decorada interiorment amb mosaic tessel·lat. Al costat de les termes es conserven una sèrie d'estructures de sòlida construcció i rígida simetria, la seva interpretació resulta difícil. Aquestes estructures estan comunicades entre si.
Els treballs empresos per Blas Taracena el 1928 van treure a la llum un magnífic conjunt arqueològic en el qual destaquen per la seva qualitat artística una sèrie de mosaics geomètrics realitzats amb peces de diversos colors que mostren la sumptuositat amb què es va construir l'edifici.
(Font: www.villaromanaladehesa.es)

Comencem la visita en una sala audiovisual amb una projecció explicativa del jaciment per després completar la informació a la zona musealitzada.


D'aquí passem al jaciment, caminant per la passarel·la que envolta la recreació del pati original -a cel obert- observant a la part interior -zona porxada- les diferents sales excavades, així com les restes dels mosaics.



Ens ha estranyat fer la visita en soledat però a l'anar-nos veiem que una família s'està acomodant a la sala de projeccions i altres passen per taquilla; és clar a nosaltres, sempre acostumats als horaris europeus, se'ns fa estrany entrar de visita a museus a les sis de la tard ! que és l'hora a la qual la gent es comença a moure per aquí.
Però així se'ns allarga la tarda molt més.
Tornem a la autocaravana i tenim la nostra estona diaria de relax a la fresca, on actualitzem les nostres xarxes socials, llegim una estona i planifiquem la ruta de demà.


Com havíem llegit que l'àrea disposava de dutxes anem a fer el tafaner. Insertem la moneda d'euro que facilita l'apertura de la porta d'accès als serveis i quedem bocabadats!
Ara sabem per que l'àrea porta el nom de Aparcamiento de autocaravanas "El molino harinero": l'edifici annex és un antic moli rehabilitat, i una vegada a l'interior hi trobem exposades les antigues rodes del molí i altres eines en una gran sala central; en una cantonada les dependències dels lavabos i dutxes, totalment noves i impecables!!
Vaig en una correguda a buscar els estris de bany i aprofitem l'avinentesa per a gaudir d'una bona dutxa, previa inserció d'un altre euro...s'ha de premiar la bona voluntat del municipi que ha adequat aquestes instal·lacions i no fer el "garrepa" entrant tota la familia amb el mateix euro!


Ha estat una bona jornada, matí de natura i tarda de cultura!
Fem la nostra darrera nit a terres sorianes, demà creuarem La Rioja.

Pernocta: ASN Quintana Redonda (GPS: N41.63123, W002.60977)
Trajecte acumulat: 788 km
Gasoil: 61,11 € (0,93 €/l)
Entrades: 8,00 €
Varis: 11,30 €
Pk/àrea/càmping: 2,00 € (dutxes)


I fins aquí la primera part de les nostres vacances. Demà deixarem enrere les Terres de Soria i posarem rumb cap al País Basc, en concret cap a la província d'Àlaba, on passarem uns dies visitant per primera vegada la seva capital, Vitoria-Gasteiz.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada