BRETANYA 2015 (II): "CÔTE des LÉGENDES - CÔTE de GRANIT ROSE"

Vacances agost-2015

Dijous 6 d'agost: Pointe du Raz -  Camaret-sur-Mer

8:30 h. i 14ºC
trajecte: 92 km

Ens despertem envoltats de silenci.

Recullo una mica mentre en Manel treu les gosses i preparo l’ esmorzar. Les nenes continuen dormint.

Com el cel continua força cobert descartem tornar a la Punta per gaudir millor del paisatge, i avancem ruta, seguirem la costa banyada pel Mer d’Iroise fins a Camaret-sur-Mer, on farem nit.

ruta: Pointe du Raz - Camaret-sur-Mer

Deixem enrere la Pointe de Raz i agafem el trencant cap a Douarnenez seguint la carretera de la costa. El tram de la D607 que ens porta a enllaçar a la D7 ens deixa gaudir d’ unes espectaculars vistes de la Baie des Trépassés (Badia dels Morts).

Segons expliquen les llegendes bretones, d’aquesta platja sortien les ànimes dels morts cap el més enllà, i que la sorra, blanca i fina, estava formada per la pols dels ossos i les cendres dels difunts que marxaven a l’altre mon, conduits en la foscor de la nit pel “Tremener” o “barquer dels morts”, ofici que era transmès de generació en generació...

Quan agafem la D7, que ens portarà fins a Douarnenez, perdem les vistes de la costa.

Anem guiats pel GPS cap al pàrquing marcat per autocaravanes (GPS: 48.09189, -4.33266), però al arribar no ens agrada, és un descampat petit en mig d’ una illa de cases, i ens fa por que ens aparqui algú malament i desprès no podem sortir. Busquem una alternativa i aparquem en línia al cantó del Port-Musée, ubicat a les tranquil·les aigües de la ria.

Aquest matí ens dediquem a passejar, seguint l’ itinerari marcat al tríptic informatiu amb el nom de Chemin de la Sardine, que recorre els carrerons de l’ antic barri dels pescadors.

Ens quedem una estona observant els pocs banyistes que ocupen la “Plage des Dames”, la Núria rondina per que vol platja, i tot s’ha de dir que el color turquesa de l’ aigua i la claror que li dona aspecte de piscina ens hipnotitza per moments...però seguim.

En hores de marea baixa és possible passar caminant fins a la “Île Tristan” però ara ens conformem en fotografiar-la des del passeig que ens porta al port de pesca.

Pels carrers podem veure, exposades, antigues fotografies que mostren la realitat de temps passats. La gent ha canviat, però les edificacions es mantenen com ara fa un segle.

El moll del Port du Rosmeur està més animat que la banda de la ria, amb la majoria de baixos reconvertits en bars i restaurants, que es comencen a preparar pel torn del migdia.

Parlant de menjar...per casualitat passem per davant del mercat cobert, i entrem a fer una ullada. Com una de les parades de peix cou el marisc al moment aprofito per comprar un bou (l’ home que tenia davant s’ ha emportat les darreres cabres de mar que quedaven, llàstima!) i uns cargolins. Ja tenim sopar!

Badia de Douarnenez

Tornem cap a la autocaravana i fem camí fins un dels pobles “més macos de França”, Locronan.

Aquest petit poble disposa d’ àrea per autocaravanes, i a aquesta hora encara trobem un lloc per poder dinar i reposar una estona abans de visitar-lo. (GPS: 48.09782, -4.21177).

Desprès de dinar, amanida i espaguetis carbonara, i prendre un cafetó, anem a descobrir Locronan. El pàrquing de cotxes, annex al nostre, ha sigut un anar i venir de vehicles tota l’estona, i des de ell un carrer tallat al trànsit i ple de gent ens porta cap al centre. En un moment estem a la plaça de l’església.

El poble és molt maco: carrers empedrats, totes les cases de pedra i els teulats de pissarra negra, no hi ha ni una sola construcció que desentoni! Miris on miris tot és pedra...i flors.

 

Antigament, els celtes van triar aquest lloc per crear un “nemeton”: recorregut sagrat jalonat d’ estacions que simbolitzen els mesos de l’any. Més tard, en el s. XII, Sant Ronan provinent d’ Irlanda va cristianitzar l’ assentament i va fundar la ciutat.  A partir del s. XIV la manufactura tèxtil per a les veles dels grans vaixells va portar la riquesa a la vila i es van construir les harmonioses edificacions de granet, mantenint fins avui en dia les façanes fidels als seus orígens. 

Fem la volta seguint el recorregut recomanat, i guiats per la Núria acabem a la plaça davant una botigueta de gelats!

Ens ha agradat molt aquest poble, tot i estar encarat totalment al turisme l’ hem trobat molt autèntic.

Abans de marxar omplim dipòsits al punt de servei (2€). Es d’ agrair que aquests petits poblets disposin d’ instal·lacions pels nostres vehicles.

En 45 km vorejarem la Badia de Douarnenez i arribarem a la punta oposada a on varem pernoctar ahir, La Pointe de Pen-Hir. En un principi havia pensat anar fins al port de Camaret i intentar aparcar per fer una volta, però anem directament a l’ àrea que està a les afores, preferim descansar una estona aquesta tarda.

Tot i arribar aviat, trobem l’ àrea plena, majoritàriament ocupada per jubilats francesos i alemanys. Entro caminant amb la Núria mentre en Manel es queda fora, doncs si no hi ha lloc no fa falta pagar perquè s’ obri la barrera. Tenim sort i trobem una plaça al fons del tot, ens col·loquem al través per no ocupar el pas. Comento als veïns que marxarem demà aviat, i que si fem nosa? La parella, uns avis francesos a punt de seure a taular, i destapant una ampolla de vi, em diuen tot rient que cap problema, que estem bé. Ens quedem.

Agafem les gosses i sortim a estirar una mica les cames. Tot just davant de l’ àrea ens sorprèn un immens camp de menhirs, els alineaments de Lagatjar, sense cap mena de protecció la gent passeja entre ells lliurement.

Deixem l’ asfalt i seguim un caminet que ens endinsa en les dunes de Pen Hat, una immensa pradera verda d’herba rasa que envolta la sorra de la platja del mateix nom.

Passem vora les runes d’una antiga casona, que ens assabentem per la placa informativa que era l’antic Manoir de Coecilan o de St-Pol-Roux, fet construir pel poeta francès Paul-Pierre Roux a principis del s. XX i bombardejat pels avions aliats l’ agost de 1944, quedant totalment destruït. Només quatre de les vuit torres originals es mantenen parcialment en peu.

Baixem cap a la sorra, i tot i que hi ha cartells de “prohibit banyar-se” algun agosarat es remulla tranquil·lament, mentre la majoria passeja per la platja. 

Les nenes baixen fins a l’ aigua i nosaltres ens quedem en un banc, amb les quatre peludes, que han pogut córrer una estona per la vessant de la duna.

Des d’aquí divisem la Pointe de Pen-Hir, mirant cap a l’esquerre, i la Pointe de Toulinguet, a la dreta. Entre elles la petita illa de Le Rocher du Lion.



Passades les 19:00 h pugem cap a l’àrea, i mentre en Manel prepara el sopar (ell és l’expert en obrir i condimentar el bou de mar) fem torn de dutxes.

Avui sopem a fora, això si amb un bon raig de “Autan”, que quan cau el sol comencen a aparèixer els mosquits. N’hi ha tres que tenim sort, tots van cap a la Sandra!!

Abans d’anar a dormir repassem la ruta de demà, pel matí anirem a Brest, a visitar l’aquari i per la tarda sobre la marxa per intentar quadrar la pernocta amb una àrea que em fa bona pinta a Lampaul-Plouarzel.

Pernocta: ASN Camaret-sur-Mer -6,00€/24h, 2€/80l aigua- (GPS: 48.27406, -4.60882)

Trajecte acumulat: 1.429 km          

Supermercat: 18,05€

Hostaleria: 3,50€

Area/Pàrquing: 12,00€

Divendres 7 d'agost: Camaret-sur-Mer -  Lampaul/Plouarzel

7:30 h. i 14ºC
trajecte: 120 km

Aquesta nit ha plogut a estones.

Ens aixequem aviat i ens sorprèn el sol, que comença a enlairar-se, acompanyat d’un magnífic arc de Sant Martí.

No és mou cap dels nostres veïns, sembla que ells s’ho agafen amb més calma, però nosaltres tenim que seguir amb el nostre rutòmetre, que avui inclou la visita a l’ Océanopolis de Brest.

Ruta: Camaret-sur-Mer - Lampaul-Plouarzel

Abans de deixar Camaret aparquem fora de l’ àrea, just davant del camp de menhirs, i fem un passeig amb les gosses... sota l’ arc de colors.

El GPS marca un trajecte de 66 km. fins al pàrquing d’aquest gran aquàrium. Per arribar-hi hem de creuar el impressionant Pont de l’Iroise, que té una estètica similar al Viaducte de Millau i inclús el supera en amplada de va. El d’Iroise és el tercer més ample de França, per darrera del Pont de Normandia i el Pont de Saint-Nazaire (aquest darrer el vam creuar en una de les primeres jornades del viatge), o sigui que “LaCargoleta” ja ha passat per sobre dels quatre ponts atirantats més amples de França!

Arribem una mica abans del previst, doncs el pàrquing aixeca barreres a les 9:00 h. Es pot pernoctar (gratis), però de 20:00 a 9:00 h. és impossible entrar o sortir. Hi ha una zona molt amplia reservada a les autocaravanes, i comprovem que unes quantes hi han fet nit aquí (GPS: 48.38902,-4.43433). Ens esperem uns minuts al voral fins que hi podem accedir, i desprès aprofitem la mitja hora que ens queda per esmorzar.

El sol de primera hora del matí ha desaparegut darrera uns núvols grisos, fa fresca.

El recinte consta de tres zones diferenciades al interior: pavelló temperat, pavelló tropical i pavelló polar; i a l’ exterior trobem “el camí de les llúdrigues”. La visita ens té entretinguts unes dues horetes, i ens encantem mirant tots els “bitxos”. El gran tanc que acull als taurons està molt bé, però els tropicals, més petits, són espectaculars, quina gama de colors!

La part de les llúdrigues la fem a corre-cuita, comença a ploure fort...però tot i això encara tenim sort i podem veure com una llisca, més que neda, de punta a punta de tanc, darrera el frontal de vidre.

I acabem la visita a la zona polar, sembla que juguem a veure per quin forat treu el cap la foca!

A la sortida, com era d’esperar, et fan passar pel bell mig de la botiga de records, i...ja tenim un parell més de clauers a casa per penjar de les motxilles de natació, un tauró i un pingüí, i el que m’ha costat convèncer a la Núria per que no es comprés un peluix més gran, per sort n’hi havia tants i tan “monos” que no ha sabut quin triar!  

Portava informació de l’enllaç de bus per anar fins el centre de Brest i coses a visitar, inclús havia buscat un lloc “típic” per dinar, Le Crave Marteau, però desprès de l’experiència de Concarneau (amb la decepció de que ens van portar el bou de mar buit) ens ho saltem i anem directes cap el següent destí, la Pointe de Saint-Mathieu.

Quan pugem a la auto me n’adono de que el pilot de la nevera parpelleja, i de cop em venen tots els mals...no pot ser que ja s’hagi acabat la primera bombona de propà! Estava començada al sortir de Figueres (en Manel em va dir que millor canviar-la però no ho vaig fer) i pel consum ara a l’estiu ens hauria de durar més. Dissimuladament vaig a la cuina i encenc els fogons...ufff si que queda gas...llavors falla la nevera.

La tanco i encenc varies vegades, però no, potser ha agafat humitat el xispero, i com ara en ruta automàticament es connecta als 12 v de la bateria del motor, creuo els dits i espero que d’aquí una estona funcioni bé.  

Sortint de Brest seguim la D789 en direcció a Le Conquet, una altra localitat que s’ha caigut de la previsió. Uns quilòmetres abans d’arribar-hi ens desviem per la D85, carretera que ens porta fins a un dels punts més occidentals de França, la punta de Saint-Mathieu, encarada davant del Mer d’Irose.   

El pàrquing que portem marcat, a peu de far, està força ple de cotxes i com hem vist un altre, solitari, uns 100 m. abans, fem mitja volta i anem cap allà. És una gran explanada d’herba que queda amagada darrera uns arbustos. Ha estat un encert venir a dinar aquí, ha sortit una mica el sol i les nenes tenen un camp ampli per jugar amb les gosses i les seves pilotes. Mentre les peludes fan les seves corredisses rere la bola, tot i que sempre acaba agafant-la la Mica, en Manel i jo fem el vermut tranquil·lament mentre preparo el dinar.

(Intento connectar la nevera a gas, però continua sense agafar flama...)

Per la tarda, desprès d’una bona sobretaula, anem caminant fins a la punta. De cop, ha canviat el temps i uns núvols espessos s’ alternen amb el blau del cel.

   

El que trobem ens impressiona. Una gran plaça empedrada dona accés a les ruïnes d’una antiga abadia benedictina, la Abadia de Saint-Mathieu, ocupada per els monjos des del s. XI fins a la Revolució Francesa.

Entre les ruïnes i una petita ermita s'alça, majestuós, el far del mateix nom, que data de l’any 1835. I tot a escassos metres d’un mar abrupte.

Explica la llegenda que en traslladar el cos de l’apòstol Mateu, uns mercaders es van salvar miraculosament d’un naufragi davant la punta. Al segle VI, per albergar les relíquies del sant, Tanguy va fundar el primer monestir. D'aquesta abadia es conserva la façana romana, les voltes de pedra del cor i els arcs de la nau. Durant el crepuscle és excepcional perquè rep la il·luminació del far i es realça tota la seva bellesa. La capella de Notre-Dame des Grâces alberga un museu amb alguns vestigis de l'antiga abadia.(www.tourismebretagne.com)

Passegem entre els immensos murs de pedra i  seguim una estona el camí que voreja el litoral per poder apreciar el conjunt en perspectiva.

No es d’estranyar que totes les guies consultades marcaven aquest punt com “incontournable” (indispensable).

I ara ja, cap al destí de pernocta. Em va fer molt bona pinta quan buscava informació de les àrees, esperem que compleixi les expectatives...

Refem el passos per la D85 fins a enllaçar la D28, i finalment la D5, que travessa la tranquil·la localitat de Lampaul-Plouarzel i acaba a tocar de mar: una immensa pradera sense parcel·les delimitades acull a unes quantes autocaravanes, hem arribat.

I si que les compleix, ens sobta que aquest lloc no estigui saturat com totes les àrees que hem trobat fins ara, però millor, fem una volta i definitivament triem un lloc a la part posterior, no tindrem les millors vistes però prima la amplitud per poder tenir a les gosses a fora.

Les nenes al veure la platja surten disparades en busca de més curculles (diuen que es faran uns braçalets, però ja se jo on acabaran quan arribin a casa...)

I per mi arriba l’hora de la veritat, la nevera continua sense engegar. Quan la connecto, escoltant per la reixeta exterior se sent com una flamarada i desprès torna a saltar la xispa, es com si s’ofegués al voler encendre’s i es tallés el gas.

I confesso. Hem de mirar si podem fer alguna cosa. La veritat és que en els més de cinc anys que tenim la auto no havíem obert mai la tapa exterior, on se suposa que està el cremador que fa que funcioni a gas. Traiem la reixeta i desmuntem una espècie de caixa metàl·lica i ... apareix el cremador, bé apareix darrera un munt de sutge negre, déu n’hi do com estava de brut això! Sembla que la brutícia taponava el pas del gas. Aspirem tota la cendra i amb un raspall de dents vell netejo els orificis del cremador.

Creuem els dits i entro a donar-li al ON... i funciona!

Uff ara fa una flamarada que espanta, segur que millora el rendiment de refrigeració.

Hem estat de sort, i com deia aquell: cada dia s’aprèn una cosa, ja sabem netejar el cremador de la nevera, un altra dia amb temps haurem de mirar el tub de sortida de fums, que diuen que també es recomanable netejar-lo de tant en tant.

En aquestes que passa la noia que cobra la tarifa de pernocta (4,80€), que paguem amb molt de gust.             

La tarda no podia haver acabat millor, les nenes s’entretenen jugant amb les seves curculles i nosaltres, desprès d’un llarg passeig amb les gosses, plantem les cadires sobre la herba i assaborim dues cerveses fresquetes.

Volíem sopar a fora, però comença a refrescar i entrem cap a dins, on degustem una amanida variada i truites a la francesa, més una mica del pica-pica habitual.

Decidim que demà no tindrem pressa per marxar, si fa bon dia les nenes tindran un matí de platja i al migdia ja continuarem la ruta, llocs així s’ han de aprofitar.

Pernocta: ASN Lampaul-Plouarzel - 4,80€/24h , 2€/100l aigua - (GPS: 48.4469, -4.77744)

Trajecte acumulat: 1.549 km          

Entrades: 72,20€

Records/Varis: 16,95€
Area/Pàrquing: 4,80€

Dissabte 8 d'agost: Lampaul/Plouarzel -  Saint Pol-de-Leon

8:30 h. i 15ºC
trajecte: 119 km

Passades les 8:00 h ens desperta un soroll al “pis” inferior, les petites peludes estan de juguesca, indiquen que ja han dormit prou.

Aprofitem aquesta primera hora del matí per sortir a inspeccionar els voltants de l’ àrea. Fa un dia esplèndid!, El que fa lluir encara més el magnífic paisatge.

La marea baixa deixa al descobert les roques folrades amb el verdet característic dels elements submergits.

Desprès d’ aquest bon inici de jornada preparem un esmorzar complert, i aprofito per fer una mica d’ endreça a la auto mentre les nenes decideixen si van o no a la platja.

Al final els hi fa mandra, l’ aspecte de la sorra en marea baixa no les acaba de convèncer, o sigui que continuarem ruta desprès de omplir dipòsits al punt de servei.

Vorejarem l’ anomenada Côte des Légendes i centrarem la atenció en la comuna de Kerlouan, on visitarem el poblat de Meneham.

Ruta: Lampaul-Plouarzel - Saint Pol-de-Leon

Cap a les 11:00 h deixem enrere aquesta tranquil·la població i posem rumb cap a Meneham. A pocs quilòmetres declinem continuar per la D28, que ens porta directament pel interior, i seguim la D27 i la més estreta D127 des de les que podem gaudir d’unes fantàstiques vistes de l’ oceà.

Aquestes terres encara pertanyen al departament de Finistère però el paisatge ha canviat totalment al circular per la seva cara nord, banyada per les aigües del Canal de la Mànega. Els agrestes penya-segats han donat pas a una costa planera, de la que emergeixen multitud de formacions granítiques, arrodonides per el pas de temps i l’erosió del mar.

Arribem a Meneham i busquem un lloc on poder parar tranquil·lament a dinar, la primera opció, el pàrquing condicionat, està força saturat de cotxes, i continuem seguint la carretera fins a trobar el lloc “ideal”. Parem en una zona on el voral és ample, i sembla que els vehicles fan servir per aparcar mentre estan una estona a la platja. Casualment el propietari de la casa més propera està trastejant pel jardí, m’ acosto a preguntar si li fem nosa, aclarint-li que només estarem una estona per dinar i si hi ha inconvenient en que passegem les gosses pel camp annex a la seva parcel·la. Em dedica un somriure i la seva resposta: “avec plaisir” (es veu que per aquesta zona no tenen cap problema en que aparquem en primera línia de platja)

Des de aquest punt tenim una vista increïble de la petita cala, i anem, seguint el sender litoral fins al Village de Meneham.

Orientada al sud, envoltada de dunes i a l’abric d’una enorme roca (que segons la llegenda un monstre hauria arrancat de la costa i posat al mig dels camps...), Meneham va estar habitada, sens dubte, alguns segles abans de Jesucrist. S’han trobat vestigis d’un dipòsit que data de l’edat de bronze.Una construcció s’aixeca a la part més elevada, cara al mar: la “maison au toit de pierre” (casa del teulat de pedra). Era part d’un sistema de defensa costanera establert al s. XVII per Vauban (sempre Vauban...) sota l’ordre del Rei Sol, Louis XIV, format per una cadena ininterrompuda de llocs de guàrdia, avui en dia conegudes com a “Maisons des Douaniers” i amb la missió de protegir el litoral dels atacs enemics, sobre tot els anglesos.

Cada parròquia havia de mantenir un cert nombre d’aquestes casetes de guàrdia i proporcionar una milícia reclutada entre els habitants del municipi.
No se sap exactament si la “caserna” data d’aquesta època o es va construir posteriorment, o per volts del 1835 quan es van reduir els efectius militars i els edificis es van transferir al cos duaner, que va cedir el lloc a un particular. A partir de llavors els edificis es lloguen a mariners, pescadors i agricultors, que, a part de pagar un lloguer molt baix, havien de treballar unes hores pel propietari sense remuneració.Fins a 1950 el poble va ser la llar de prop de 50 persones, el darrer llogater de la “caserna” va morir l’any 1990. (kerlouan.fr)

Avui en dia una part de les edificacions s'han reconvertit en allotjaments turístics.

De tornada fem córrer una estona les gosses fins que ens adonem que el camp està ple de caus de conill, i que molts d’ells estan malalts, presenten símptomes de mixomatosis, i es clar les gosses els han perseguit. La Beti surt de darrera unes herbes amb un d’ells ja mort. Les recollim ràpid i les fiquem a la auto, mala sort ara que teníem un bon lloc per treure-les... 

Les nenes han baixat a banyar-se a la platja mentre nosaltres preparem el dinar. En Manel i jo fem un vermut gaudint d’unes espectaculars vistes, això no te preu!

Un cop rendides comptes amb el menú, fideus xinesos amb bacó, continuem ruta. Durant una estona la carretera transcorre pegada a la costa, i aprofitem per fer una parada. Amb la marea baixa les gosses poden estirar les potes pel immens sorral.

La previsió d’aquesta tarda és visitar la vila corsària de Roscoff, però desistim desprès de fer unes voltes i no trobar lloc on aparcar a prop del centre. Ens queden en el tinter el Jardí Botànic Exòtic i la Ille de Batz.

Avui no portem lloc definit de pernocta i veient que aquesta zona esta molt concorreguda busco les àrees properes, valdrà més col·locar-se d'hora o no trobarem lloc.

Li marco al GPS una propera, a Saint Pol-de-Léon, i quan arribem encara trobem un parell de llocs lliures, no ens acaba de fer el pes doncs es massa “claustrofòbica” per a nosaltres, està ben bé davant de mar i això fa que tingui molta afluència, tot i això ens quedem (encara no sabem que haurem de sortir per cames...)

Vaig a inspeccionar la màquina de pagament per demà no tenir problemes a l’hora de sortir, una pilona retràctil impedeix l’accés, i comprovo que no es pot pagar amb targeta, està espatllada, només agafa moneda. Com no disposo de prou sortim amb les nenes a veure si trobem alguna botiga a prop per poder fer canvi, però no tenim sort, ni una miserable parada de gelats en un radi decent. Una senyal indica el trajecte fins el centre caminant, pujant per un caminet que travessa uns jardins, el seguim...i es fa llaaaarg.

Per fi arribem al centre, i ens sorprèn la magnífica catedral Saint-Paul Aurélien. Però la nostra missió és aconseguir monedes i la Núria te fàcil solució, comprarem un gelat.

Una vegada bescanviats tres bitllets, un pel gelat, l’ altre per dues barres de pa i un tercer per un petit record per la iaia tornem al “campament base”. 

Quan donem de sopar a les gosses ens comencem a preocupar per la Beti, no vol menjar i desprès a estones respira malament, la tornem a treure a veure si amb un passeig es refà, però no ens fa bona pinta. Realment m’espanto, ja passa dels 13 anys i no vull ni pensar que li passi quelcom greu, però és com si tingués petits atacs d’epilepsia. Fins i tot la Nana, amb qui comparteix transportí sembla que la mira espantada.

Sopem, ja preocupats, i ningú te ganes de sarau, així que anem a dormir aviat.

I, tot just ens fiquem al llit, comença a gemegar, cada cop més fort. En Manel la torna a treure, però no podem passar la nit aquí, les autocaravanes estan massa juntes i no volem molestar als veïns.

Recollim ràpid i marxem.

O ho intentem, per que passo el tiquet per la màquina, pago els 3 € i quan el fico al lector de la sortida no l’agafa. Ho intento varies vegades, torno a la caseta on hi ha la màquina per pagar i la torno a ficar, però em diu “dejà payé”.

Ja només ens faltava això, ara no podem sortir! I la gossa cada vegada gemegant més fort.

Torno a la caseta i veig que hi ha un adhesiu amb un telèfon de contacte, dubto que a aquesta hora algú l’agafi però tot i així truco. I...per sort algú respon. Li dic on som i el que ens ha passat i, per sorpresa nostra, em diu que de seguida ve.

I realment és així, en menys de deu minuts apareix la persona encarregada del manteniment. Comprova el tiquet i confirma que hem pagat, vol obrir la pilona amb la seva tarja “mestra” però tampoc li funciona, o sigui que al final ha de fer palanca al mecanisme manual que fa baixar la pilona, i podem sortir.

Li torno a donar les gràcies sabent que es deu estranyar de la nostra pressa per marxar. Li explico lo de la gossa, però no se si arriba a entendre-ho, però al menys ja estem a fora.

Hem de buscar un lloc on parar, que estigui solitari i optem per buscar el pàrquing d’algun supermercat proper, el GPS ens porta fins el Leclerc. Ens posem a una punta, lluny de les dues autos italianes que també estan passant la nit, i traiem a la Beti.

Sembla que s’ha calmat, demà segons com passi la nit haurem de buscar un veterinari.

Posem alarma i fermins i ens tornem a ficar al llit. Quina diferència de final de dia amb el d’ahir!  

Pernocta: ASN Saint Pol-de-Léon - 5,00€/24h , 2€/100l aigua - (GPS: 48.68293, -3.97127) 

Trajecte acumulat: 1.688 km          

Gasoil: 41,47 € (1,09 €/l) + 5,00 € rentador autocaravana
Supermercat: 7,85€

Hostaleria: 2,00€
Records/Varis: 19,75 €
Àrea/Pàrquing: 5,00€

Diumenge 9 d'agost: Saint Pol-de-Léon -  Hillion

8:00 h. i 11ºC
trajecte: 217 km

Tot i que ens hem despertat varies vegades, la nit ha estat tranquil·la, la Beti un cop arribats al pàrquing del Leclerc, i desprès d’un passeig, ha dormit sense més sobresalts .

Ens aixequem aviat i marxem de la zona abans que comenci el moviment al magatzem.

Conscients de que no hem assaborit prou la zona de Roscoff mantenim els plans que teníem per avui: visitar la famosa Côte deGranit Rose;i posem rumb seguint la D58 fins a l’alçada de Morlaix, on trenquem a l’esquerre per la D786 una altra vegada en direcció a la costa.

Ruta: Saint Pol-de-Léon - Hillion

Durant un tram circulem paral·lels a una gran badia i aprofitem per parar a esmorzar a peu de platja.

Amb les piles recarregades continuem ruta i abans d’arribar al primer destí parem a omplir el rebost en un Intermarché que trobem de pas.

Ben aprovisionats enfilem cap a la Costa de Granit Rosa seguint els indicadors de la carretera, que ens fa deixar la D786 i agafar la D21. Porto algun punt marcat per possibles parades però anem improvisant, així que quan veiem el rètol de Pointe de Bihit “panorame” el seguim.

La carretera és estreta però en arribar a la punta s’ eixampla formant una explanada on no tenim problemes per aparcar.

Ha valgut la pena el desviament, les vistes son de postal!

Un petit caminet baixa fins a l’aigua, però en aquesta ocasió no el seguim.

Fem uns quilòmetres més i ara anem cap a un pàrquing que vaig marcar en una altre punt de la costa, a veure si tenim sort i també trobem unes bones imatges...

En aquestes que la Sandra s'adona que la nevera dona error, com pot ser? Ara falla la alimentació a 12 v!! Connecto a gas i funciona, la poso en automàtic i salta a bateria i s’apaga...agggsss. La deixem forçada amb la connexió a gas, ja mirarem a l’hora de dinar si funciona.

No tenim problemes per aparcar, trobem una amplia explanada asfaltada amb molt pocs vehicles. Agafem les gosses, que surten contentes, i anem cap a la platja, que queda molt a prop.

Quina diferència de les platges de la Costa Brava a ple agost! Aquí la gent dispersa passeja per la sorra, alguns nens juguen amb estels i pocs es remullen fins la cintura. Es respira tranquil·litat.

Durant una estona admirem el paisatge, no et cansaries d’admirar els tons blaus del mar i el cel.

Fem un tomb pel límit de la sorra fins els peus d’una curiosa roca i d’aquí girem cua i continuem ruta, ara ja en direcció a l’objectiu de la tarda, visitar el Far de Ploumanac’h. (La nevera continua fallant a 12 v)

He marcat el pàrquing que sembla més proper, però quan ens acostem a la població trobem l’indicador que marca la zona d’estacionament per les autocaravanes, anem cap allà. Increïble! trobem un pàrquing habilitat en el que sembla un antic camp de futbol que dóna acollida a un munt d’autocaravanes, però a aquesta hora és complicat trobar lloc. Ens posem en línia en un lateral darrera d’uns francesos que han optat per quedar-se aquí, i al moment s’emplena tota la fila. (GPS: 48.82733, -3.47846) 

Vaig al parquímetre a treure el tiquet, 7€ per tota la jornada.

Suposo que es pot pernoctar, l’horari de pagament és de 9:00 a 19:00 h.

Les nenes surten disparades a veure si troben la platja, sembla que ha d’estar a prop, i nosaltres ens quedem trastejant els cables de la nevera, el tema elèctric és més complicat i no sabem d’on pot venir el fallo. Bé, la podem portar connectada a gas totes les vacances, el problema serà aleshores que se’ns acabi el gas!

Preparo el dinar, més ben dit escalfo un pollastre d’aquests que venen rostits i envasats, i paro taula. Tornen les nenes sense haver vist la platja, el caminet que semblava que hi anava va a un càmping que deu estar entre nosaltres i la línia de costa.

En Manel es fixa que la autocaravana veïna porta matricula francesa amb el 22, o sigui que son d’aquest departament, no perdem res per preguntar si saben d’algun taller on podem portar a que ens mirin la nevera. Molt amablement ens indiquen sobre el mapa el concessionari on ells la porten assíduament, ens queda de camí, està en una intersecció de la N112 passada la ciutat de Saint-Brieuc, demà ens hi acostarem.

De moment avui seguim amb el nostre pla, agafem les gosses i anem en busca del Far de Ploumanac’h. 

Enfilem el sender “des douaniers” que ens portarà tot seguint la costa.

Lluny de ser una excursió bucòlica sembla que estem passejant per la Rambla en un dia de Fira! Hi ha moments que hem de caminar en fila india i anar a l’aguait quan ens creuem amb gent, doncs n'hi ha que tenen por dels gossos.

Malgrat el cúmul de gent les vistes s’ho valen, el paisatge amb aquestes grans pedres arrodonides té un aspecte estrany, passem vorejant unes caletes molt “mones” on la gent gaudeix d’aquest diumenge d’estiu aliena al munt de visitants.

Quan ja portem una estona de “peregrinació” entreveiem el far rere un monticle, una sòlida construcció aixecada amb carreus de granet rosa, el mateix material que dona color a la línea costera, aixecada l’any 1946 en substitució de l’antic far destruït el 1944.

Estem una estona fent fotos i admirant la costa i de tornada encara tenim temps de fer alguna instantània amb aquestes originals roques.

Deixem el pàrquing amb la intenció de pernoctar en algun lloc entre aquí i Saint-Brieuc, agafo les guies en paper i comencem a triar. Els dos primers intents son fallits, les àrees estan plenes a vessar. Potser ens podríem enquibir en algun “forat” però no volem tornar a patir per si la Beti, que sembla recuperada, es torna a posar malament.

Finalment optem per un poble que es diu Hillion, marcat amb tres punts de servei.

L’àrea, amb 5 places, a les afores del poble sembla tranquil·la tot i que estem sols, cosa que ens estranya degut a la acumulació per tots els llocs que hem passat. Suposem que tothom busca primera línia de costa, cosa que a nosaltres avui ens és totalment indiferent. El problema és que el punt de servei està clausurat i ens hem de desplaçar fins al càmping més proper, Camping Bellevue, per omplir dipòsits. El trobem a un parell de quilòmetres i com diu el nom està sobre un cim amb unes vistes increïbles, ens podríem quedar però ja és tard i demà volem arrancar d'hora, així que no val la pena pagar l'estada, tornem a l'àrea.

Acabem de passar la tarda amb sessió de dutxes i una estona de joc amb les gosses i la seva pilota.

Per sopar obrim un meló francès i l’acompanyem amb pernil, uns ous ferrats i finguers de pollastre.

No ha vingut ningú més, connectem l'alarma, posem fermins, i a dormir...l’objectiu de demà al matí és trobar el concessionari on ens puguin mirar la nevera, i per la tarda decidirem sobre la marxa. 

Pernocta: ASN Hillion - borne utilitzable - (GPS: 48.51736, -2.66849) 

Trajecte acumulat: 1.885 km          

Supermercat: 160,77€
Àrea/Pàrquing: 9,00€

Dilluns 10 d'agost: Hillion - DisneylandParis

7:00 h. i 15ºC
trajecte: 524 km

Ens aixequem d’hora per intentar localitzar el taller que ahir ens va recomanar el senyor bretó, i descobrim perquè hem estat sols aquesta nit en aquesta àrea “desèrtica”: al final del camí i passant una porta cancel·la que està semioberta (i ahir no vam investigar) hi ha una parcel·la d’ acollida de “gens de voyage”, com anomenen a França a les caravanes de nòmades, la majoria gitanos, que viuen de la venda ambulant. En aquests moments està desocupada, però segur que les webs d’àrees tenen algun comentari al respecte i fa que la gent no s’hi acosti. Ara entenem també l’estat de deixadesa del punt de servei. 

Ens posem en ruta, mapa en ma, disposats a trobar el taller, direcció Paris per la N12. Quan arribem a la intersecció indicada ja veiem la nau del concessionari previst, fem un parell de voltes fins que aconseguim agafar la incorporació al carril lateral que porta fins al polígon industrial i ens plantem a la porta i ... xasco obren de dimarts a dissabte ... i avui és dilluns!!

Continuem ruta. Passem per davant de varis concessionaris més però tots “lundi fermé” o de vacances...això si que ha estat mala sort.

Parem a esmorzar al cantó d’un McDonald’s i aprofito per connectar el wifi. Poso al buscador “dépannage campingcar” a Rennes i Le Mans, que son les dues ciutats que ens venen de pas. Res per avui a Rennes, en canvi trobo una empresa a Le Mans que obre per la tarda i fa bona pinta. Modifiquem els plans: anirem directes a Le Mans, deixant Rennes per una altra ocasió, i aprofitarem el matí per visitar el casc antic, i a les 14:00 que obren el taller anirem cap allà. Dit i fet.

Ruta: Hillion - DisneylandParis

Passades les 12:00 h parem a un gran pàrquing que hi ha a peu de les muralles del “vieux Mans”, a dos minuts del casc antic (GPS: 48.01193, 0.19871). Aquesta ciutat disposa també d’àrea de pernocta, però per una visita ràpida preferim aparcar aquí, on també està permès passar la nit.

Agafem els fulletons informatius que la Sandra ens va portar quan va venir d’excursió en la seva estada d’intercanvi a Normandia aquest passat hivern. Ella ens va dir que era una ciutat molt maca i que havíem de venir, i ja només mirant els tríptics donaven ganes de fer la visita. Som-hi!

A peus de muralla trobem un gran rètol explicatiu que ens dona els primers detalls de les muralles: 

 “La muralla construïda a finals del s. III d.C., la millor conservada de l’antic imperi romà junt amb les de les dues capitals imperials Roma i Constantinoble, està flanquejada amb 50 torres i dibuixa un quadrilàter de 1300 metres de perímetre sobre una superfície de 9 hectàrees. Amb el pas del temps var anar perdent el seu paper defensiu i va passar a ser una simple paret amb l’únic propòsit de suportar els terrenys del turó i les cases construïdes contra ella...”

Accedim a l'interior del recinte emmurallat i pugem les escales que ens portaran al cor de la vella ciutat.

Tenim la sort de passejar per els carrerons un dilluns al matí en ple mes d’agost, la ciutat està deserta, cosa que ens deixa admirar tots els detalls de les treballades façanes, que es mantenen en peu amb el seu aspecte original: entramats i filigranes de fusta, fanals amb vitralls de colors, ...

A finals del 2003 el casc antic de la ciutat va deixar de ser el “Vieux Le Mans” i se li va atorgar la denominació de “Cité Plantagenêt” en referència a la dinastia reial que va habitar l’interior de les seves muralles, entre ells la reina Berenguela de Navarra, esposa del famós Ricard I “Cor de Lleó” 

La solitària plaça de la Catedral serveix per a que les dues petites models facin la seva particular sessió fotogràfica.

Continuem passejant una estona més... 

Acabat el passeig per aquesta zona de Le Mans, on sembla que s’hagi aturat el temps en plena edat mitjana, tornem a la autocaravana i marxem en direcció al concessionari per intentar reparar la nevera. L’empresa que porto anotada és gran i encara està tancada, però a l’altra banda de la carretera hi ha un altra més petita (ens ha sorprès la quantitat de empreses relacionades amb la venda, lloguer i reparacions d’autocaravanes que hem trobat avui de camí...), veiem un home que està obrint les portes de les autocaravanes que tenen de mostra en un pati exterior. M’acosto a preguntar.

Hem tingut sort, ell és el propietari i en poca estona arribaran els mecànics que ens podran mirar la nevera. Aprofitem aquesta estona per preparar un dinar ràpid, nuggets amb patates xips.

En acabar de dinar podem accedir amb la auto a l’interior de la parcel·la i, en aquest moment, ens adonem que ara funciona bé!!! Com pot ser?? Entrem, li expliquem al mecànic el que ens ha passat i s’ho mira. Obre la caixa elèctrica que hi ha a tocar la nevera i veu que tot està bé, fa vàries probes i no troba cap errada... I nosaltres dos dies patint per la maleïda nevera!!

De tota manera ens explica que ens ha revisat i cargolat totes les connexions.

El responsable no ens vol cobrar res per l’actuació i com tenen botiga d’accessoris aprofito per comprar paper i líquid per al químic, al menys fer-li una mica de gasto que han estat molt amables.

Ara, ja tranquils, continuem viatge.

La intenció és anar fent camí cap a París, parar a visitar quelcom que tenim pendent des de fa temps: la catedral de Chartres (que ens ve de passada) i fer nit en algun punt del trajecte per demà entrar a Disney al matí.

El GPS marca poc més de 120 km de trajecte fins a Chartres, i les nenes ja comencen el seu ritual pre-Disney, es posen una pel·lícula per anar agafant ambientillo.

Tenim sort i podem aparcar al centre de la ciutat, a la vora del riu a l’ombra d’uns frondosos arbres, i a un pas del casc antic (GPS: 48.44701, 1.49378).

Creuem el riu Eure per un petit pont peatonal i enfilem les estretes escales que ens porten, travessant uns jardins, fins a la plaça de la catedral.

Aquesta ciutat es mereix una visita més complerta, però en aquesta ocasió només farem una passada ràpida per la famosa catedral.

L’exterior impressiona, i a l’interior destaquen els vitralls de colors. Realment una de les millors que hem visitat, algun dia tornarem a fer una visita amb més calma.

Voregem l’edificació i tornem a baixar per els jardins posteriors.

I, desprès del “consens” familiar, i en vistes de que no tenim cap àrea adient per pernoctar per la zona, decidim fer de tirada els poc més de 120 km. que ens queden per arribar a Paris.

Les nenes fan doble sessió de cintes Disney, crec recordar que tornen a la més tendra infància amb La bella Dorment i Blancaneus...

A les 20:00 h accedim a les instal·lacions del parc d’atraccions, seguint la rutina corresponent: ensenyar el passaport anual a les taquilles per que ens donin el paper fitxat amb les lletres PA i la data, que haurem de deixar a la vista darrera el vidre de la cabina i ens facilita l’estada gratuïta amb la autocaravana dins el pàrquing del resort.

Ens dirigim cap el nostre lloc habitual, a la zona posterior de la plataforma asfaltada, quan ens adonem de la quantitat i quantitat de vehicles que ja hi estan instal·lats, mare meva! Crec que no havíem vist mai tantes autos en aquest pàrquing, ni en els anys pre-crisis!!

I dóna la casualitat que la auto que tenim al cantó son la família Sancho, teòricament no coincidíem en dates, però pels pèls i com nosaltres hem avançat dos dies el rutòmetre els hem “pillat” aquí.

Desprès de les salutacions i petita xerrada de rigor, quedem per anar a prendre una copa desprès de sopar. Les nenes no aguanten tant, es mengen ràpidament una amanida capresse i pollastre a la planxa i surten disparades amb la Xènia i l’Aina cap al parc.

Els pares, més tranquils, anem xino-xano cap al clàssic Sports Bar, on ens immortalitzem i li envio la foto a l’Alex per fer-li dentetes, ell no arribarà aquí fins divendres.

Una vegada al llit fa calor, i, com la majoria, dormim amb les finestres obertes, s’agraeix la brisa, i aquí ens sentim segurs.

Pernocta: ASN DisneylandParis, 30€/dia (gratis amb els passaports anuals Fantasy/Dream)

Trajecte acumulat: 2.409 km          

Gasoil: 80,85€ (1,09 €/l)
Peatges: 6,00€
Supermercat: 77,69€
Records/Varis: 14,10€

I fins aquí la segona entrega del viatge, properament el nostre "impasse" a Paris a l'espera de tornar a Normandia i Bretanya: Bretanya 2015 (III) "Pinzellades de Paris".